Arxiu de la categoria: post-ca

blog posts not directly related to new datasets included in our database – ca

El pes del passat absent

Mantenim una base de dades amb 1,3m de registres de la Guerra Civil i el franquisme per ajudar a promoure l’accés a la informació. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí per col·laborar amb aquest projecte. Gràcies!

Avui 15 d’juny és l’aniversari de les eleccions generals de 1977, les primeres celebrades a Espanya després de la mort del General Franco i un important punt de referència en la transició que va seguir a la dictadura. Per marcar aquesta data, IHR publica aquesta ressenya d’un nou llibre de Sebastiaan Faber, Professor d’Estudis Espanyols a Oberlin College, Ohio.

En els darrers anys és habitual atribuir moltes característiques de la política espanyola a les limitacions de la transició. Algunes persones han demanat una reforma de la Constitució de 1978 i una “segona transició”. L’exhumació del cadàver de Franco i la seva retirada del Valle de los Caídos l’octubre del 2019, va atreure ràpidament l’atenció dels mitjans internacionals  [veure: On van morir els traslladats al Valle de los Caídos]. Faber utilitza la importància simbòlica d’aquest trasllat com a punt de partida per a una discussió sobre l’Espanya contemporània i la influència del passat en els problemes del segle XX. Aquesta influència es pot resumir en les paraules de l’historiador Jaume Claret:

“Parlant en termes generals, podríem dir que per a la societat espanyola –per a la democràcia espanyola– el passat és absent. En cert sentit, simplement no existeix. I, tanmateix, el pes d’aquest passat absent és innegable”(p. 231).

El llibre es basa en entrevistes realitzades el 2019-2020 a diversos/es observadors/es espanyols/es, la majoria periodistes i historiadors/es. Faber no reivindica que els seus entrevistats cobreixin tota la diversitat d’opinions existents a l’Estat: assenyala que la majoria de les persones implicades “s’identifiquen com a progressistes en lloc de conservadores”, però ho defensa afegint que “el debat sobre les preguntes que motiven aquest llibre ha estat més intens i variat entre l’esquerra que la dreta”(p. 21). De fet, els diferents enfocaments i opinions dels entrevistats fan d’aquesta una discussió estimulant i motivadora que hauria d’interessar tant als lectors d’Espanya com als de països anglosaxons.

Al llibre es debaten els llegats de la dictadura i de la transició en termes institucionals (per exemple, el fracàs de la reforma del poder judicial i de les universitats), i en termes sociològics.

No tots els entrevistats veuen igualment importants aquests llegats. El periodista José Antonio Zarzalejos atribueix gran part de la polarització política actual d’Espanya a la negativa del Partit Popular a acceptar la derrota a les eleccions del 2004. Potser val la pena assenyalar que Vox –i, en menor grau, el Partit Popular– han estat igualment reticents a acceptar la legitimitat de l’actual govern liderat pels socialistes. Un altre entrevistat, el crític cultural Ignacio Echevarría, argumenta que els polítics d’esquerres han exagerat la importància del llegat franquista amb finalitats polítiques, i atribueix moltes de les característiques de l’Espanya moderna al seu patró de desenvolupament els darrers 200 anys. 

Malgrat els desacords entre els col·laboradors, sorgeixen temes comuns, entre ells la manca de reformes institucionals després de la mort de Franco. Una de les conseqüències d’això, segons el periodista Guillem Martínez, és el “constitucionalisme” que considera com una “interpretació reaccionària” de la Constitució utilitzada per defensar els mites, tant de la dictadura com de la transició (pàg. 84). El jutge Joaquim Bosch destaca la manca d’independència judicial, que atribueix en part al fet que els jutges saben que la promoció als tribunals de l’alta judicatura depèn de que obtinguin el suport d’un dels dos principals partits polítics. La transició també va mantenir intactes les universitats, algunes d’elles afectades per escàndols en els darrers anys. L’historiador Luis de Guezala contrasta la destrucció del sistema d’ensenyament superior a les purgues franquistes després de la Guerra Civil amb la manca de canvi de personal després de la mort de Franco.

Diversos entrevistats, inclosa la periodista Cristina Fallarás, subratllen la forma en què les principals corporacions empresarials a Espanya són descendents d’empreses que es van beneficiar de les polítiques del règim franquista: les seves expropiacions de la propietat dels partidaris republicans, la seva dependència del treball forçat després del la Guerra Civil i la repressió del moviment obrer en connveniencia amb el règim. Un llegat d’això esbossat per diversos comentaristes és la influència de les grans empreses sobre molts diaris espanyols, a la qual s’hauria d’afegir el poder que encara exerceix el Govern espanyol sobre la radiodifusió.

Faber identifica diverses assumpcions respecte la democràcia i també el llenguatge de la política entre els llegats menys obvis de la dictadura. Tal i com assenyala, molts polítics de dretes i els seus partidaris encara fan servir un llenguatge que prové de la dictadura, per exemple referint-se despectivament a les persones d’esquerres com a “rojos”, mentre que qualifiquen els partidaris de l’independentisme basc i català de “separatistes” o agents d’ “anti-Espanya”. Guillem Martínez argumenta que el problema no és el franquisme en si, sinó que la cultura democràtica espanyola ha “normalitzat” el franquisme tant que la societat no es conscient de la influència de la dictadura. Es va estigmatizar la política, i molta gent desestima els temes considerats “polítics” com quelcom indecorós i partidista.

Alhora és evident que, com afirmen molts dels col·laboradors d’aquest llibre, molts trets atribuïts a la dictadura ja existien a Espanya des de molt temps enrera. L’historiador Ricard Vinyes assenyala que el franquisme només va heretar les idees i opinions més conservadores i reaccionàries de períodes anteriors. L’historiador jurídic Sebastián Martín coincideix i identifica entre elles una visió jeràrquica de la societat i una visió “uniforme” i “imperial” d’Espanya com a societat catòlica. Emilio Silva, un dels fundadors de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (AHRM), hi està d’acord i afegeix que el franquisme va bloquejar -i segueix bloquejant- la modernització del país.   

Hi ha un acord unànime sobre la insuficiència de l’ensenyament escolar de la història d’Espanya al segle XX. Tot i que la guerra civil i la dictadura formen part del pla d’estudis, apareixen al final d’un programa sobrecarregat. Per això, de vegades no s’arriben a cobrir, i això és un alleujament per a part del professorat, ja que es consideren temes controvertits políticament. Tanmateix, gran part del professorat no té prou formació per a impartir-los. Fernando Hernández Sánchez, formador de professorat d’ensenyament secundari, assenyala que la pràctica, heretada del final del franquisme, d’explicar la Guerra Civil com una lluita “entre dos bàndols” no només evita esmentar el fet que la guerra va començar amb una revolta militar contra un govern elegit democràticament, sinó que també ajuda a perpetuar una equivalència moral en la línia de que “les dues parts van ser culpables” i “ambdues parts van cometre atrocitats”. Descriu el coneixement del passat per part de la població com un “forat negre” que, segons ell, va en augment. Assenyala aquest desconeixement del passat com un entorn fèrtil per al creixement dels mites de la dreta.  

Encara que el Govern ha anunciat mesures en aquest context, les persones entrevistades per Faber no són optimistes respecte a que finalment es duguin a terme. Guillem Martínez reclama una legislació que obligui els tribunals a anul·lar les sentències dictades pels tribunals de la dictadura franquista perquè aquestes sentències expressen la idea que el franquisme era una forma d’autoritat legítima. Argumenta que la llei del 2017 aprovada per la Generalitat catalana que anul·lava sentències franquistes és “falsa” perquè l’anul·lació de sentències no compet els parlaments [Veure: Victimes del franquisme a Catalunya, finalment en open data]. Lògicament, qualsevol anul·lació per part dels tribunals planteja la qüestió de la confiscació per part de la dictadura dels béns de les persones que van donar suport a la República. Antonio Maestre demana la revocació del Decreto Ley de Incautación de Bienes Materiales de 1936, que autoritzava aquestes confiscacions, i la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977.

És difícil fer justícia en una ressenya a l’abast i la complexitat dels arguments presentats en aquest breu llibre. A la conclusió, Faber apunta que, en alguns aspectes, Espanya no és l’únic país que s’enfronta a aquests reptes. Segons argumenta, molts altres països, sovint vistos des d’Espanya com a “normals”, també tenen problemes per fer front al seu passat violent i conflictiu, ja sigui en relació amb la dictadura, el domini imperial o l’esclavitud. Com també assenyala, la dreta populista de tot el món vol presentar la història com un motiu per fer sentir orgull a la ciutadania, enaltint els “herois” del passat. Vox no és únic en això, ni planteja una novetat en el context espanyol. És un punt rellevant i, tot i que la majoria dels lectors s’ajudaran d’aquest llibre per entendre l’Espanya contemporània, gran part de l’escrit hauria de fer reflexionar a gent d’altres països sobre la pròpia societat i sobre la celebració de versions mítiques de la pròpia història .

Sebastiaan Faber, Exhuming Franco: Spain’s Spanish Transition (Vanderbilt University Press, 2021)

Està prevista la publicació d’una edició en castellà el 2022.

[Traducció: Carlos Terraga]

Mantenim una base de dades amb 1,3m de registres de la Guerra Civil i el franquisme per ajudar a promoure l’accés a la informació. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí per col·laborar amb aquest projecte. Gràcies!

Nou cercador de represaliats de la guerra civil

Un dels èxits de el món digital és que la ciutadania podem afegir la nostra pròpia tecnologia si un producte de la burocràcia administrativa resulta ser inútil per al nostre propòsit. Així ha fet Hernán Fernández, enginyer de projectes en el sector de l’aigua, que en el seu temps lliure allibera dades de la Guerra Civil i el Franquisme.

El Cercador de Represaliats de la Guerra Civil espanyola, desenvolupat per Hernán, indexa registres existents en documents d’arxiu, altres fonts oficials i investigadors independents. Un dels seus èxits destacables és indexar 2,5 milions de registres del Fitxer de la Secretaria General i de la Secció Polític Social dels Serveis Documentals de Presidència de Govern (1937-1967) del Portal d’Arxius Espanyols (PARES), des d’on són accessibles juntament amb els d’altres arxius.

El Fitxer de PARES està format per 69 fitxers ordenats alfabèticament. Conté fitxes de persones susceptibles de ser represaliades pel seu passat contrari a la implantació de la dictadura franquista [“contrari al Moviment Nacional”, segons la descripció de PARES] i també fitxes de les persones que tenien alguna vinculació amb el règim franquista: governadors civils, procuradors en Corts, alcaldes, delegats de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (FET de les JONS), funcionaris, etc.

Una de les fitxes de Federico García Lorca al Fitxer de la Secretaria General i de la Secció Polític Social al Portal de Archivos Españoles

Aquest nou cercador és inèdit perquè incorpora un algoritme que identifica resultats similars, pensat expressament per facilitar la recerca de persones amb cognoms habituals però és útil en tots els casos. A Hernán el va motivar una inquietud personal: els cognoms d’alguns dels seus familiars represaliats són molt comuns, la qual cosa dificulta encara més la recerca de documentació. Ara ho ha solucionat per a si mateix i per a la resta de món.

Recomanem emprar aquest Cercador de Represaliats de la Guerra Civil espanyola, recentment vinculat al projecte de llarg recorregut combatientes.es, perquè en el moment de publicar aquestes línies, els registres en comú amb la base de dades d’ihr.world ronden només els 600.000. A ihr.world, cada cerca dóna com a resultat una pàgina de 25 registres i entre ells hi ha els exactes (no sempre els primers) i els més similars.

Al nou cercador, els resultats es presenten en tres columnes. A la central, apareixen registres exactament iguals al terme de cerca i des de cada un d’ells es redirigeix ​​a la font original. A la columna dreta, apareixen llistats tots els registres similars. Això és molt útil perquè en moltes ocasions hi ha errors tipogràfics en la transcripció. Ara bé, poden arribar a ser diversos milers.

Per això, és útil la columna de l’esquerra, que filtra la de la dreta i proporciona els registres més similars a la nostra cerca segons diversos paràmetres.

Desitgem molt èxit al nou Cercador de Represaliats de la Guerra Civil espanyola i des d’aquí, com sempre, estem disposades a col·laborar pel bé comú.

FOTOS: Zosimo Barriales Merino (esq.) i Domingo Lopez Blanco (dta.), cedides pel seu besnét Hernán.

“Prison of Women” (Presó de dones), per Tomasa Cuevas

Mantenim una base de dades amb 1,3m de registres de la Guerra Civil i el franquisme per ajudar a promoure l’accés a la informació. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí per col·laborar amb aquest projecte. Gràcies!

En una publicació de bloc al setembre de 2019 revisàvem el llibre de Tomasa Cuevas “Presó de Dones 1939-1945“. Esmentàvem que el seu llibre havia estat publicat en anglès el 1998 amb el títol Prison of Women: Testimonies of War and Resistance in Spain, 1939-1975 (State University of New York Press, 1998). Ens vam equivocar, doncs Prison of Women és un llibre diferent a qualsevol dels llibres de Tomasa Cuevas publicats en castellà.

Amb motiu de la Diada de Sant Jordi, publiquem aquest article per cridar l’atenció sobre un llibre que probablement és desconegut per als nostres lectors/es i per destacar la notable vida i obra de Tomasa Cuevas (1917 -2007) i algunes de les seves companyes de presó, les històries dels quals també s’expliquen.

Prison of Women” va ser traduïda a l’anglès per Mary E. Giles, historiadora dels Estats Units i autora de diversos llibres sobre la Inquisició a Espanya. En una introducció explica com, per casualitat, el 1989, se’l va trobar en una llibreria madrilenya. Cinc anys després, a través d’un amic en comú, va acordar trobar-se amb l’autora i juntes van passar tres dies seleccionant i organitzant material de les tres publicacions espanyoles de Cuevas.

Prison of Women és el resultat del seu treball i és alhora una autobiografia de Cuevas i un retrat d’aspectes de la dictadura en gran part oblidats d’Espanya. Encara que l’estructura del llibre la proporciona la pròpia història de Cuevas, onze dels vint-i-capítols són extractes d’entrevistes que va gravar a finals de la dècada de 1970 amb algunes de les dones que havia conegut a la presó.

Cuevas va créixer a Guadalajara i va començar a treballar als nou anys en un taller de gèneres de punt. Als disset anys era membre del Partit Comunista d’Espanya. Va passar la Guerra Civil en una varietat de feines, algunes a hospitals. A la fi de la guerra va ser detinguda després de ser reconeguda i denunciada per un veí de Guadalajara mentre agafava un tren cap a Madrid. En un consell de guerra col·lectiu la van sentenciar a trenta anys de presó i allà va començar el seu recorregut pel món de malson del sistema penitenciari franquista. La seva condemna es va reduir posteriorment a vint anys i el 1944 va ser posada en llibertat sota fiança i obligada a viure a Barcelona. Novament arrestada el 1945 per reiniciar la seva activitat al Partit Comunista, va ser alliberada de nou el 1946 i va viure amb noms falsos fins a 1953, quan va escapar per viure a França. El 1961, després de la detenció a Espanya del seu marit, també militant de el Partit Comunista, se li va permetre tornar a viure a Barcelona.

Un dels aspectes destacats de el llibre de Cuevas és el seu retrat de la solidaritat mostrada entre les preses: l’ajuda a les dones grans i les de major risc, el repartiment dels paquets de menjar rebuts dels familiars, el suport a aquells en espera de judici i les activitats organitzades a la presó per a mantenir la moral. En una presó, per exemple, les recluses més joves jugaven simular un judici contra Franco cada nit, sortejant a quina li tocava assumir l’odiat paper del dictador.

Cuevas va ser enviada a set presons diferents. A les presons de dones de Madrid i Barcelona les preses es van beneficiar de visitants que estàven en contacte amb la xarxa clandestina de suport a les preses del Partit Comunista. La majoria de les presons fora de Madrid i Barcelona estaven en convents, on, amb alguna excepció, les monges eren més dures amb les preses que els guàrdies. La pitjor presó va ser la del petit poble basc d’Amorebieta, que les preses anomenàven “el cementiri de les vives”. Cuevas va ser una de les 450 dones que van arribar una nit de 1942 a la ja abarrotada presó, després d’un viatge d’un dia en tren des de Santander. Així descriu l’escena al dia següent:

“Al matí vam poder veure les cares de les dones a Amorebieta. Tenien la pell tan groga que semblaven pertànyer a una altra raça. Era obvi que s’estaven consumint … La presó era un infern. Semblava com si les dones de Santander haguéssim estat menjant de restaurant cada dia”

Prison of Women, p. 86

A mitjans d’hivern de 1940, Cuevas i altres 350 dones van ser enviades en un tren de càrrega (primer van haver de netejar-lo perquè s’havia utilitzat per transportar animals) des de Madrid fins a la localitat basca de Durango. Després de viatjar durant tres dies, van arribar a la petita població de Zumárraga on van haver d’esperar durant la nit per canviar de tren:

“Feia molt de fred, i fins i tot abans d’arribar a Zumárraga podíem veure el terra tot blanc de neu … Quan el poble va saber que hi havia preses polítiques a l’estació, molta gent es va afanyar a venir a veure’ns i fins i tot a portar-nos coses. “

Prison of Women , p. 51

“Cada dia arribaven nous grups [de preses] a Durango … No hi havia suficients presons a tot Espanya per a tants presos. Per això, convents com el de Durango es van convertir en presons. Finalment, més de dues mil dones van ser allotjades al convent reconvertit de Durango juntament amb desenes i desenes de nens d’edats que anaven des d’uns pocs mesos -alguns havien nascut a la presó- fins els tres i cinc anys “.

Prison of Women, p. 52

Tal i com relata, quan la població de Durango s’hi va assabentar, es van organitzar per a trobar llars als menors de dos anys fins fer arranjaments per a que les seves famílies els recollissin. Recorda que, quan la presó es va tancar un any després i les presoneres van ser enviades a un altre lloc, molts vilatans es van reunir a l’estació de tren per portar-les-hi menjar per al viatge. Potser val la pena recordar el nivell de repressió que llavors hi havia a Espanya per a valorar aquesta demostració de coratge i recolzament a les preses polítiques: només quatre anys enrera, l’abril de 1937, Durango havia estat destruïda per aeronaus de la Legió Còndor alemanya, en un atac molt similar al realitzat a Gernika.

A les entrevistes a companyes de presó s’expliquen les històries de dones igualment notables i la duresa de les seves vides. Entre elles, la de Nieves Waldemer Santisteban, que va donar a llum a la presó de Guadalajara; Rosario Sánchez Mora, que havia ajudat a acoblar bombes toscament fetes amb dinamita durant la Guerra Civil i que va perdre una mà en el procés; Esperança Martínez, que va ser detinguda després de passar un temps a la muntanya amb la guerrilla que va combatre la dictadura a la dècada de 1940; i Maria del Carmen Cuesta, que era menor d’edat quan va ser sentenciada als quinze anys per pertànyer a les Joventuts Socialistes Unificades,  ala del Partit Comunista. També hi ha les històries de tres dones, Victòria Pujolar, Adelaida Abarca i Angelita Ramos, que van escapar de la presó de Les Corts a Barcelona i van creuar la frontera cap a França.

Les vides de les dones presoneres que es descriuen en aquest llibre no són típiques de totes les dones que van ser a la presó durant els anys de la postguerra. Moltes de les entrevistades per Cuevas havien estat membres del Partit Comunista i la pròpia Cuevas va continuar activa en el partit i en la resistència a la dictadura fins després de la mort de Franco el 1975. Tanmateix, el seu relat d’un aspecte sovint oblidat de la dictadura franquista i d’algunes de les extraordinàries vides de dones que varen sobreviure a la repressió de la postguerra, Prison of Women” mereix ser més conegut i potser, fins i tot, traduït al castellà.

Es pot llegir part del llibre en anglès aquí

Mantenim una base de dades amb 1,3m de registres de la Guerra Civil i el franquisme per ajudar a promoure l’accés a la informació. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí per col·laborar amb aquest projecte. Gràcies!

Massacre d’Atocha: 44 anys després

El 24 de gener de 1977 tres terroristes d’extrema dreta van irrompre passades les deu i mitja de la nit a un despatx d’advocats laboralistes del sindicat de Comissions Obreres (CCOO) al madrileny carrer d’Atocha. Van obrir foc i van assassinar als advocats laboralistes Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sauquillo. També van matar l’estudiant de dret Serafín Holgado i l’administratiu Ángel Rodríguez Leal. A més, a l’atemptat van seu greument ferits Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, Luis Ramos Pardo i Lola González Ruiz.

En un context de violència política, impunitat de l’extrema dreta i agitació social, la massacre es va produir com a reacció a l’avenç progressiu en drets i llibertats durant la transició a una democràcia constitucional després de la mort de Franco al novembre de 1975. L’objectiu hauria estat desestabilitzar el fràgil govern d’Adolfo Suárez. Però el terrible atemptat terrorista no va provocar violència, si no la unitat de l’esquerra: més de cent mil persones van acompanyar el seguici fúnebre en silenci.

Hasta siempre en la libertad por la que distéis la vida“, va titular el Mundo Obrero, òrgan (i diari) del Comité Central del Partit Comunista després del funeral. El 9 d’abril de 1977, el presidente Adolfo Suárez va ordenar la legalització del Partit Comunista.

Dècades més tard podem constatar l’impacte de la massacre, i el paper rellevant d’altres advocats d’Atocha, companys i companyes dels assassinats, en la protecció dels drets civils a la nostra democràcia. La memòria d’aquell assassinat perdura també a la Fundación Abogados de Atocha i a Comissions Obreres. Totes dues entitats acaben de col·laborar en la publicació d’un llibre que creiem important i oportú ressenyar.

Es conegut que Manuela Carmena va escapar de la massacre perquè va canviar la seu de la seva reunió. Juan José del Águila, també posteriorment magistrat, estava convocat a aquella mateixa reunió, com explica a justiciaydictadura. com.

El Tribunal de Orden Público (TOP) i el seu paper a la repressió del tardofranquisme

L’advocat laboralista i després magistrat de responsabilitat social, avui ja jubilat, Juan José del Águila, va publicar a l’any 2001 a l’Editorial Planeta la primera edició d’un llibre fonamental per conèixer la repressió política arbitrada a través del Tribunal de Orden Público. El llibre va tenir una bona acollida entre els lectors especialitzats, va ser presentat per l’autor a diverses institucions, des del Colegio de Abogados de Madrid, a l’Ateneo, el Club de Amigos de la UNESCO i al local que avui ocupa la Fundación Abogados de Atocha, que en aquell moment era la secretaria de Formación y Empleo de la Unión Sindical Madrid Región (USMR) de CCOO. El llibre devia resultar incòmode per massa gent allà esmentada i el cas es que, tot i seguir amb un bon impacte de vendes, va ser retirat del mercat per l’editorial i destruida l’edició. Feliçment avui l’autor, davant la possibilitat d’incorporar nous materials judicials a la feina realitzada, ha pogut presentar una segona edició actualitzada que està ja a les llibreries i de la que Enrique Lillo ha fet una ressenya, publicada anteriorment al bloc Según Antonio Baylos [Madrid, 6 novembre 2020] juntament amb aquest paràgraf. Agraïm a tots dos el seu permís per a reproduir-la.

[Traducció: Carlos Terraga]

COMENTARIS AL LLIBRE DE JUAN JOSÉ DEL ÁGUILA, EL TOP. LA REPRESIÓN DE LA LIBERTAD 1963-1977, 2a edició

per Enrique Lillo Pérez

El libro ha sido editado por la Fundación Abogados de Atocha, creada por la Unión Sindical de Madrid Región CCOO, con el apoyo del Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, y con el apoyo del Consejo General de la Abogacía, Ilustre Colegio de Abogados de Madrid, y evidentemente CCOO Madrid.

En esta 2ª edición el prologo de la misma es realizado por la Presidenta Emérita del Tribunal Constitucional y Catedrática del Derecho del Trabajo y Seguridad Social de la Universidad Complutense de Madrid, Dª María Emilia Casas Baamonde.

Juan José del Águila fue abogado laboralista y penalista, e intervino habitualmente en defensa de los procesados ante el tribunal de orden público.

Es gran conocedor y estudioso de todo lo relativo a la represión y a los mecanismos e instituciones de la dictadura franquista. De los funcionarios públicos, policiales (Brigada Político Social), militares (juzgados militares especiales para la represión de la masonería y el comunismo, contra las actividades extremistas y juzgados sobre responsabilidades políticas, consejo de guerra y auditores militares y autoridades judiciales militares, como los capitanes generales de las regiones militares) y judiciales (tribunal de orden público y sus precedentes cronológicos descubiertos por la investigación de Juanjo del Águila, como son los juzgados de instrucción de febrero de 1956 y de mayo de 1957, desempeñados por jueces de 1ª instancia e instrucción de Madrid, que habían sido designados por la Sala de Gobierno del Tribunal Supremo, presidia por el Presidente José Castan Tobeñas, y con competencia para instruir sumarios por supuesto delitos de reunión ilegal, publicación de impresos clandestinos y de propaganda ilegal).

La lectura del libro es obligada para todo ciudadano/a que quiera conocer, como parte indispensable de nuestra memoria histórica y de la propia memoria democrática, los mecanismos institucionales utilizados por la represión franquista a través de las torturas practicadas por miembros de la brigada político social u otros funcionarios públicos o militares, y de los encarcelamientos decretados por los órganos institucionales antes descritos, así como las masivas condenas a muerte que fueron acordadas en consejos de guerra sumarísimos y sin garantías procesales ninguna.

En la actuación de aquellos órganos represivos no concurría de manera alguna los requisitos imprescindibles en cuanto a imparcialidad del órgano juzgador, derecho de defensa a través de letrado, presunción de inocencia superada solo con prueba de cargo valida y suficiente y practicada ante el órgano judicial y derecho al recurso. Requisitos imprescindibles para poder calificar la existencia de una justicia que actúa con objetividad y con imparcialidad y conforme a un principio estricto de legalidad en la tipificación de los hechos acreditados mediante prueba válida practicada en el acto de juicio oral con inmediación y defensa del acusado.

El análisis exhaustivo de Juanjo del Águila tiene un rigor histórico y jurídico insuperable. El mismo rigor con que viene realizando publicaciones en su blog personal de https://justiciaydictadura.com/  que resulta también de imprescindible consulta para entender la realidad de la represión política y de la violencia institucional en la dictadura de Franco, y para entender sus instrumentos y mecanismos, lo que constituye un deber imprescindible y necesario para recuperar una memoria histórica y democrática en España.

En el prologó de María Emilia Casas se afirma que resulta fundamental un relanzamiento del nuevo libro, que debe ocupar el lugar que debería haber ocupado la 1ª edición publicada por Editorial Planeta y con prologó de Gregorio Peces Barba.

Con esta nueva edición Juan José del Águila se ha convertido en una de las voces más autorizadas de la historiografía sobre las jurisdicciones especiales del ordenamiento de excepción de la dictadura franquista y sin lugar a dudas en la voz más autorizada sobre el tribunal de orden público. Ha realizado una gran labor de examen y publicidad de las sentencias y actuaciones del tribunal de orden público y de las muchísimas personas que fueron condenadas, encarceladas por decisión de este tribunal y de sus actuaciones, así como de las actividades realizadas por la brigada político social a través de sus atestados e informe, sin que la práctica de tortura realizada por la misma, hubieran sido nunca fiscalizadas o restringidas por el tribunal de orden público, sino totalmente legitimadas por el mismo.

El libro se detiene en el examen del caso Julián Grimau, que fue fusilado [Nota: en abril de 1963] tras un consejo de guerra sumarísimo y de nuevo sin ninguna garantía procesal, sentencia que fue confirmada por la autoridad judicial militar máxima entonces, que era el capitán general de Madrid, García Valiño, y sin que tuviera ninguna clase de recurso contra esta decisión. La resolución de condena de muerte fue confirmada expresamente por Franco y el gobierno entonces existente, negándosele el indulto reclamado desde muchas instancias internaciones e incluso por el Papa Pablo VI, y a pesar de la noble y fundada defensa que de Julián Grimau hizo el militar asignado para la defensa Alejandro Rebollo.

La detención de Julián Grimau, cualificado dirigente del Partido Comunista de España, dio lugar, no solo a su tortura, sino a muchos montajes mentirosos. Como los hechos publicados en la prensa entonces existente como el Diario ABC, que afirmaban falsamente que Julián Grimau se había intentado suicidar tirándose por la ventana de la Dirección General de Seguridad, y que este intento fue lo que provocó las múltiples lesiones y patologías que como consecuencia de la tortura tenía.

Juanjo del Águila desmenuza en su libro los detalles importantes, y además tras la lectura de las memorias políticas de Fraga Iribarne [Nota: entonces Ministro de Información y Turismo] y de otros documentos históricos, llega a la conclusión de que por iniciativa del dictador Franco y de sus más apasionados y fanáticos colaboradores se retrasó maliciosamente la publicidad del proyecto de ley del gobierno sobre la creación del Tribunal de Orden Público.

Este proyecto atribuía la competencia para enjuiciamiento de hechos que venían conociéndose por la jurisdicción militar de los consejos de guerra al citado tribunal.

Por ello se acordó silenciar el acuerdo del Consejo de Ministros sobre aprobación del citado proyecto de ley a que se consumara la ejecución y asesinato de Julián Grimau, que de esta manera se convirtió en un crimen de Estado.

Si hubiera tramitado el proyecto de ley del gobierno sobre creación del Tribunal de Orden Público en la fecha en que Fraga indicó en sus memorias políticas, el asunto de Grimau sometido a la jurisdicción militar, primero a través de la actuación del juez militar de instrucción para la represión de actividades extremistas y comunistas, Coronel Eymar, y posteriormente a través del Consejo de Guerra celebrado en la región militar de Madrid, se debería haber paralizado y haberse remitido todas las actuaciones al Tribunal de Orden Público de inminente creación y entrada en funcionamiento.

Por ello, se retrasó maliciosamente la aprobación por el gobierno de Franco de 1963 del proyecto de ley de creación y entrada en funcionamiento de Tribunal de Orden Público. Para de esta manera la condena a muerte de Julián Grimau predeterminada fuera cumplida y ejecutada.

Además de este retraso malicioso y prevaricador de la fecha en que oficialmente se aprueba el proyecto de ley antes citado, que es posterior a la fecha en que el gobierno decide realmente la aprobación del proyecto de ley, según las fuentes documentales utilizadas por Juanjo del Águila, el libro comentado desvela otros aspectos transcendentales, como la utilización de supuestos denuncias anónimas contra Julián Grimau que se formulan después de su detención y tortura ante la brigada político social de Barcelona, y que son la base para su condena, atribuyéndole supuestos hechos delictivos protagonizados durante la guerra civil.

Juanjo del Águila describe también el papel de Ruiz Jiménez, Procurador de las Cortes franquistas, en su enmienda a la totalidad contra la citada ley de creación del Tribunal de Orden Público, invocando para ello la declaración universal de derechos humanos y le encíclica de Juan XXIII (Cardenal Roncalli) “Pacem in terris”, publicada el 11 de abril de 1963.

El estudio de Juanjo del Águila realizado en esta transcendental obra penetra también en la descripción sociológica de los ciudadanos/as sometidos a enjuiciamiento y condena del Tribunal de Orden Público, con sus mecanismos habituales de prisión provisional en vez de libertad provisional y cumplimiento de la condena durante el recurso de Casación ante la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo, y validación como prueba de cargo de los informes y notas de la brigada político social, olvidándose de la regla procesal de que la prueba válida para una condena penal es exclusivamente la practicada en el acto de juicio oral, y no los informes gubernativos previos.

En esta descripción sociológica se analiza los muchísimos trabajadores, obreros, sindicalistas, técnicos, profesionales y estudiantes que sufrieron la represión. Muchos de ellos no eran militantes políticos o sindicales habituales, sino personas que se había limitado a participar en reivindicaciones laborales o sociales de mejoras sobre el mínimo nivel de vida entonces existente, o que habían expresado su opinión en asambleas o habían participado en manifestaciones de protesta o de difusión escrita u oral de sus problemas.

Resulta claro por tanto, que la actuación del Tribunal de Orden Público era la de represión y castigo con la cárcel, por el ejercicio individual o colectivo de derechos fundamentales protegidos ya en los años 60 y 70 por los textos internaciones de declaración de derechos humanos, o convenios internacionales de la OIT (entre otros, el derecho a la libertad sindical, derecho a la libertad de expresión, de información, de negociación colectiva, derecho a protagonizar acciones de conflicto para conseguir mejoras).

El Tribunal de Orden Público estaba integrado por jueces profesionales y  el autor analiza el papel negativo de la cúpula judicial de la dictadura y de la fiscalía del Tribunal Supremo, en relación con estos mecanismos de represión.

Su actuación fue de convalidación y aplicación de los mismos, con lo cual no solo fueron los miembros del Tribunal de Orden Público, que muchos de ellos ascendieron durante la transición política al Tribunal Supremo, los que participaron en la represión, sino también las cúpulas de las estructuras judiciales, sobre todo de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo, con el papel destacado de Adolfo de Miguel que llegó a Presidente de esa Sala, y que en 1981-82 fue el defensor del militar golpista Milans del Bosch.

Estos hechos históricos no deben ser olvidados, porque forman parte de la memoria democrática e histórica de la lucha contra la dictadura franquista, la cual gozó siempre no solo del apoyo de los mandos militares, sino de quienes controlaban las estructuras judiciales, el ministerio fiscal, y los propios aparatos policiales, especialmente la brigada político social.

Para terminar hay que señalar que a diferencia de otros países europeos, nuestro país durante los años 60 y 70 no gozó de la denominada edad de oro del derecho del trabajo y de la seguridad social, con el estado de bienestar que se fue consolidando en Europa tras la victoria en la II Guerra Mundial contra los nazis.

En nuestro país se mantuvo durante muchos años la pobreza y miseria, y no se reconocieron los derechos colectivos y humanos antes indicados durante el tiempo de la dictadura.

Lo que si se conoció fue unas actuaciones totalmente ejemplares y épicas que debe ser reivindicada hoy en día por la sociedad civil española de muchos trabajadores, sindicalistas especialmente de CCOO, estudiantes, técnicos y profesionales que se atrevieron a reclamar sus derechos y defenderlos y a reclamar la libertad y la igualdad consustanciales con la democracia. En este contexto de actuación ejemplar y épica, los entonces abogados laboralistas, entre otros Juanjo del Águila, mediante la defensa de los trabajadores en Magistratura de Trabajo y de trabajadores, sindicalistas, estudiantes y técnicos ante el Tribunal de Orden Público, tuvieron un papel que no ser olvidado y que forma parte de la memoria histórica y democrática del país.

Por ello, hay que leer este libro.

FOTO: La processó funerària dels advocats d’Atocha. Madrid, 26 de gener de 1977. Autor desconegut. Public domain.

La farsa del procés de burgos de 1970

El consell de guerra a setze presumptes membres d’ETA a Burgos el desembre de 1970 va provocar manifestacions i vagues a Espanya, i protestes a Europa i altres llocs. Els franquistes de línia dura de l’anomenat bunker les van utilitzar per atacar als “modernitzadors” de l’Opus Dei al govern espanyol i per pressionar a Franco per a que apliqués de nou la dura repressió dels anys de la postguerra. El judici, en sessions obertes a les que assistien periodistes estrangers, i la crisi conseqüent, van socavar una imatge que la dictadura havia cultivat amb cura a l’exterior: la d’un règim benevolent que presidia la modernització d’Espanya. Publiquem aquest relat de la crisi i la seva trascendència a la història del franquisme en el cinquantè aniversari de l’inici del judici, el 3 de desembre de 1970.

Tot i que els orígens d’ETA es remunten a principis de la dècada de 1950, no va ser fins a finals de la de 1960 quan el grup va realitzar una sèrie d’atacs violents contra objectius a les províncies basques espanyoles. En relació amb el Procés de Burgos, els més importants van succeir-se al 1968. Al juny, un agent de la Guàrdia Civil va ser mort a un tiroteig. A l’agost, Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social (la policia política del règim) de Sant Sebastià-Donostia va ser assassinat a la porta de casa seva a Irún. En conseqüència, a Gipuzkoa es va imposar l’estat d’excepció i l’acció policial a les províncies basques va produir la detenció massiva de sospitosos. Al llarg de 1969 i 1970 es van aplicar llargues penes de presó als condemnats en consell de guerra a Burgos (capital de la VI Regió Militar), per delictes com distribuir propaganda d’ETA i assistir a reunions il·legals.

Durant els anys seixanta, el règim franquista havia intentat preservar a l’exterior una imatge molt diferent a la del seu brutal origen durant la Guerra Civil i la repressió de la postguerra. Alguns periodistes estrangers, com el britànic George Hills, van acceptar la versió del règim, que presentava a Franco com un benèvol home de família. El periodista d’Estats Units Benjamin Welles, per exemple, va escriure que Franco vestia “sabates blanques i negres i roba de vestir d’estiu” quan el va entrevistar al juliol de 1962 (Benjamin Welles, The Gentle Anarchy, 1965, p. 369)

El contrast amb el que estava succeint a Burgos no podia ser més gran. En gran part dels països, els consells de guerra estaven –i estan–, restringits al personal militar acusat de delictes militars. A Espanya, pel contrari, els militars sublevats havien proclamat la llei marcial al juliol de 1936 i va estar activa fins el 1948. Durant i després de la guerra civil, els consells de guerra, que sovint duraven uns minuts, van dictar dures penes, inclosa la pena de mort, a milers de persones que tenien oficials de l’exèrcit com a única representació legal [veure Els Sumaríssims]. Inclús després de superada la llei marcial, els tribunals militars van continuar en ús, especialment per a les persones acusades en virtut del Decret de 1960 sobre rebelión militar, bandidaje y terrorismo; delictes que, a altres països, eren tractats per tribunals civils.

La tensió va créixer a Espanya abans del judici. El 22 de novembre, els bisbes de Bilbao i Sant Sebastià van emetre una carta pastoral conjunta declarant ilegítima tota violència i demanant la commutació de les condemnes a mort sol·licitades durant la instrucció. Van esclatar vagues en tot el País Basc i altres parts de l’Estat. El 30 de novembre, en una escena sense precedents des de la Guerra Civil, manifestants van ocupar la Plaça Catalunya de Barcelona i es van enfrontar amb la policia a les Rambles. Al dia següent, el segrest per part d’ETA d’Eugeni Beihl, cònsol honorari d’Alemanya Occidental a Sant Sebastià-Donostia, va atraure l’atenció de tota Europa.

Al judici, d’una setmana de duració, van estar presents set periodistes espanyols, amb relats que donaven suport al règim, i tretze corresponsals estrangers. Entre els setze acusats hi havien dues dones i dos sacerdots. Els advocats, que es van guanyar l’admiració dels corresponsals estrangers pel seu coratge, van ajudar als acusats a desvetllar els objectius d’ETA i a denunciar les tortures policials. La fiscalia va centrar el seu cas en l’assassinat de Manzanas i el va basar principalment en confessions obtingudes sota tortura. En iniciar-se l’interrogatori per part dels advocats defensors el tercer dia, els acusats van retirar les seves confessions, van descriure gràficament com havien estat torturats i van denunciar la repressió estatal als bascos. Això va produir la suspensió de la vista del dia següent i, en reanudar-se el judici, es va impedir als acusats fer declaracions generals o desviar-se de les preguntes. El periodista francès Edouard de Blaye va descriure la reacció de l’últim imputat, Mario Onaindia, durant el seu interrogatori:

Cridant Gora Euskadi Askatuta (Visca el País Basc lliure), el presoner va saltar a l’estrada i va tractar d’agafar una destral que hi havia entre les proves documentals amuntegades al terra. Alarmats, dos dels magistrats van desenvainar les seves espases. Un dels policies va aixecar el seu revòlver i va encanonar al presoner, però el va baixar per por de ferir els jutges. Onaindia, reduït i immobilitzat, va quedar ràpidament indefens. Mentrestant, a la sala del tribunal, es va produir un gran enrenou. Els quinze presoners, encadenats junts, van iniciar un forcejament amb els guàrdies al seu càrrec. Un cop sotmesos, van començar a cantar el vell himne basc Euzco gudarik gera … Des dels bancs públics s’escoltaven crits de: “Assassins! Visca ETA!”

Edouard de Blaye, Franco and the Politics of Spain, 1976, p. 296-7

Es va demanar que la gent abandonés la sala i, quan el judici va reanudar-se a porta tancada, el procés va ser molt breu. Els advocats defensors es van negar a cridar als vint-i-cinc testimonis que tenien previst presentar. Al seu discurs final, el fiscal va demanar la pena de mort per a sis dels acusats i 752 anys de presó.

Durant les tres setmanes següents, els set jutges van considerar el seu veredicte a porta tancada. Mentre Beihl romania ostatge a un lloc secret de França i els presoners esperaven el veredicte, va augmentar la tensió a tot l’Estat. El 12 de desembre, tres-centes personalitats de la cultura catalana es van tancar a l’abadia de Montserrat, van emetre un manifest de protesta, i van marxar el 14 de desembre per evitar que s’assaltés l’abadia. El Vaticà i altres governs europeus van demanar clemència.

Els franquistes de la línia dura també van reaccionar. El 14 de desembre, després d’una reunió d’alts comandaments de l’exèrcit, una delegació de quatre capitans generals va visitar Franco al Pardo per expressar la preocupació dels militars respecte a la situació. Hores més tard es va suspendre l’habeas corpus, permetent la detenció indefinida dels presos. En un context de reunions de protesta per tota Europa, el 16 de desembre es va organitzar una gran manifestació franquista a la Plaça d’Orient de Madrid, i es va traslladar a treballadors rurals des de diferents llocs en autobús fins a la ciutat per a l’esdeveniment. Durant els dies següents, es van produir manifestacions similars a favor del règim a altres ciutats importants. L’espectacle de grans multituds donant la salutació feixista i cantant el Cara al Sol (himne falangista), en escenes que recordaven a l’Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, no van fer més que contribuir a l’impacte del procés a Europa occidental. La setmana del 28 de desembre, el no-do, que es projectava a tots els cinemes abans de la película, va mostrar imatges de les multituds a Madrid [veure el no-do aquí].

El dia de Nadal, sense conèixer-se encara la decisió dels jutges, ETA va alliberar Eugen Biehl. Tres dies després, finalment, es va anunciar el veredicte: un dels setze acusats va ser absolt, tres van rebre dues condemnes a mort cadascú; uns altres tres van ser condemnats a mort i, entre tots ells van acumular un total de més de 500 anys de presó. Després de la reunió de gabinet, dos dies després, Franco va anunciar la seva decisió de commutar les penes de mort.

La crisi va marcar un punt d’inflexió en el que més tard significaria la desintegració del règim franquista ja que, davant la imminent mort del dictador, el bunker va unir forces contra els partidaris de la “modernització”. Tal i com ha escrit Paul Preston, “l’actitut maldestre del règim havia unit a l’oposició com mai abans; l’Església era profundament crítica i els franquistes més progressistes estaven començant a abandonar el que veien com un vaixell que s’enfonsa” (Preston, Franco, 1993, p. 754). El judici també va ser un episodi desastrós de relacions públiques i va recordar a la gent i els governs occidentals els orígens de la dictadura i el seu caràcter repressiu i violent [Veure aquí vídeos d’arxiu de las manifestacions a Londres i a Paris].

Els quinze presoners condemnats van ser alliberats en virtut de la Llei d’Amnistia de 1977. Tres dels condemnats a mort jugarien més endavant un paper important a la política espanyola. Entre 1993 i 2000 Mario Onaindia va ser senador per Euskadiko Ezkerra, després de ser diputat al Parlament Basc, on també ho van ser Eduardo Uriarte i Jokin Goristidi; Uriarte entre 1980 i 1998 per Euskadiko Ezkerra i Goristidi entre 1980 i 1994 per Herri Batasuna. A més, Itziar Aizpurua, condemnada a quinze anys de presó, va representar Herri Batasuna al Parlament basc entre 1982 i 1986 i de 1994 a 1998, i al Congrés dels Diputats entre 1986 i 1993. Tres dels advocats defensors també van tenir carrera parlamentària després de la mort de Franco. Gregorio Peces Barba va ser diputat socialista des de 1977 i President del Congrés dels diputats entre 1982 i 1986, a més de membre de la ponència constitucional a la qual es va encarregar l’elaboració del text de la Constitució espanyola de 1978. Juan María Bandrés va representar Euskadiko Ezkerra com a senador entre 1977 i 1979 i després va ser diputat entre 1979 i 1989. Josep Solé Barberà també va ser diputat al Congrés pel Partit Comunista entre 1979 i 1982.

[Traducció: Carlos Terraga]

Si llegeixes aquest article i et resulta útil, considera la possibilitat de fer una donació per poder continuar amb la nostra feina. Gràcies!

Imatge: El Diario de Burgos. Biblioteca Virtual de Castilla y León.

Barcelona: 800 dies sota les bombes

10 de noviembre, martes – A las diez y cuarto de la noche cundió cierta alarma en la ciudad, efecto de haberse percibido el eco de unos cañonazos al parecer lejanos. Se dijo oficialmente que un guardacostas había disparado once cañonazos sobre un sospechoso que navegaba con las luces apagadas.

L’any, 1936. La ciutat: Barcelona. L’autor: el periodista Tomás Caballé i Clos al seu llibre Barcelona roja. Dietario de la revolución (julio 1936 – enero 1939). És un extracte de la crònica del primer intent de bombardeig de la ciutat, confirmat també pel dietari d’un mariner del vaixell Canarias; tot citat per Joan Villarroya a Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939) [PAMSA,1999]

El mapa interactiu

Coincidint amb el 79è aniversari del primer bombardeig aeri nocturn a la ciutat de Barcelona, el laboratori de dades BTVDatalab de Barcelona Televisió va crear el 2016 un mapa interactiu que dissecciona les dades disponibles sobre bombes, refugis i víctimes a la ciutat.  Innovation and Human Rights recull i manté online aquest treball des de 2017. Fa 84 anys d’aquest primer intent de bombardeig a Barcelona, i volem recordar-ho.

El mapa interactiu ens permet visualitzar les dades en tres nivells: sobre un mapa de l’època, extret de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i elaborat per Vicenç Martorell al 1930, sobre el plànol de la Barcelona actual i sobre la imatge satèl·lit de la ciutat. 

A més de localitzar els més de 500 punts concrets on van produir-se els bombardejos, perpetrats principalment per l’Aviazione Legionaria italiana sota el comandament de les tropes sublevades, el mapa permet visualitzar la ubicació dels principals refugis antiaeris construïts a la ciutat de Barcelona per la Junta de Defensa Passiva i el veïnat.

Per a la ubicació dels bombardeigs, es va partir de les dades del llibre Perill de bombardeig, de Santiago i Elisenda Albertí, utilitzant la documentació de la Junta de Defensa Passiva conservada a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

Pel que fa als refugis antiaeris, s’hi van afegir els 1.354 catalogats per l’Ajuntament de Barcelona a la seva Carta Arqueològica de la ciutat.  Clica al titol per accedir al mapa interactiu.

El video resum

Un resum de tres minuts reprodueix de forma audiovisual i cronològicament els 19 bombardeigs més mortífers de la Guerra Civil, donant visibilitat al número de víctimes, que gràcies a l’exhaustiva recerca d’historiadors com Joan Vilarroya podem comptabilitzar en 2.404. D’elles 2.071 s’han pogut identificar amb noms i cognoms, i estan inclosos en la base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme.  Clica al titol per accedir al video resum [per veure les imatges, des d’un ordinador, no des del mòbil!]

El webdoc

Barcelona: 800 dies sota les bombes” és un webdoc que aprofundeix en la memòria de les víctimes i el cost humà de la Guerra Civil a la ciutat. Actualment està disponible només en italià. Podeu accedir-hi clicant al titol.

Les seccions inclouen: Històries de vida de set víctimes, El primer bombardeig naval, Els primers bombardeigs aeris, Els pitjors bombardeigs (al març de 1938), L’Aviazione legionaria italiana i La Defensa antiaeria entre d’altres. Podeu accedir-hi clicant al titol.

FOTO: Bombardeig aeri de Barcelona el 17 de març de 1938, vist des d’un bombarder italià. Public domain.

La duquessa defensora de la República

Durant la Guerra Civil, la República Espanyola va rebre el suport de moltes persones d’altres països. Probablement, un dels seus defensors més inesperats va ser la duquessa d’Atholl, aristòcrata i diputada del parlament britànic. Per a commemorar el 60 aniversari de la seva mort, el 21 d’octubre de 1960, publiquem aquest article, que destaca el suport de la duquessa a la República i il·lustra l’ampli suport que la República va rebre arreu del món.

Nascuda a una família aristocràtica escocesa el 1874, Katharine Marjory Ramsay es va convertir en duquessa d’Atholl el 1917 quan el seu espòs va heretar el ducat. S’havia format com a pianista al Royal College of Music de Londres en la seva joventut però, després del seu matrimoni, es va dedicar al servei públic. Abans de 1914, va ser membre d’un comitè que va examinar els problemes de la prestació de serveis de salut a les Highlands i a les illes d’Escòcia, escassament poblades. Durant la Primera Guerra Mundial va ajudar a organitzar els serveis d’infermeria per a l’exèrcit britànic.

El 1923 va ser escollida per al parlament com a diputada conservadora per Kinross & West Perthshire, el districte electoral escocès al qual pertanyia Blair Atholl, la propietat familiar, en un escó que anteriorment havia ocupat el seu espòs. Va ascendir ràpidament. De 1924 a 1929 va ser ministra d’Educació, sent la segona dona a ocupar el càrrec de ministra al govern britànic. Hi ha una mica d’ironia en això: les dones podien votar des de 1918, però abans de 1914 la duquessa s’havia oposat obertament al sufragi femení, argumentant que les dones encara no tenien l’educació suficient.

A finals de la dècada de 1920, va centrar la seva atenció en els problemes internacionals. Va donar suport a una campanya per a prevenir la mutilació genital femenina en les colònies britàniques d’Àfrica Oriental i es va preocupar pels esdeveniments a l’URSS: el seu llibre The Conscription of A People (1931) va treure a la llum i va denunciar les pràctiques soviètiques de treball forçat. Malgrat la seva hostilitat cap a l’URSS, després de llegir Mein Kampf de Hitler, va decidir que l’Alemanya nazi era una amenaça fins i tot major per a la pau europea. Això va marcar el seu suport a la República espanyola després del fracàs de l’intent de cop d’estat el juliol de 1936.

En les seves memòries, Men and Politics, publicades el 1941, el periodista estatunidenc Louis Fischer va valorar la contribució de la duquessa a la campanya britànica en suport de la República amb les següents paraules:

“Amb un vestit de seda negre passat de moda, que li arribava fins a la punta de les sabates, a les reunions sobre Espanya, s’asseia a la tarima amb comunistes, socialistes d’esquerra, treballadors i brigadistes internacionals discapacitats per a reclamar ajuda per als republicans. Interrogava a tots els que havien estat a Espanya, parava atenció a les seves paraules i n’anotava moltes en un llibre, replet de la seva lletra il·legible “.

Men and Politics, págs. 440-441

Es va convertir en presidenta del Joint National Committee for Spanish Relief (NJC), creat el novembre de 1936 per a coordinar el treball dels innombrables grups establerts a Gran Bretanya per a proporcionar ajuda humanitària a la República. Com a presidenta, va treballar amb persones d’orígens diversos i amb opinions polítiques molt diferents a la seva, incloses Ellen Wilkinson i Leah Manning, totes dues membres esquerranes del Partit Laborista, i Isabel Brown, una membre prominent del partit comunista britànic. A l’abril de 1937, una delegació parlamentària d’Atholl, Wilkinson i la diputada independent Eleanor Rathbone va visitar Barcelona, ​​València i Madrid. A València van conèixer a soldats italians que havien estat fets presoners durant la Batalla de Guadalajara (març de 1937) per ser membres de l’exèrcit de Franco. Madrid estava sota un intens bombardeig artiller però les van portar a presenciar els combats a la Casa del Camp. Poc després del seu retorn, la duquessa d’Atholl es va convertir en presidenta del Comitè per als Nens Bascos (Basque Children’s Committee), que va organitzar l’evacuació de gairebé 4.000 nens i nenes des de Bilbao per a allotjar-los a Gran Bretanya, tal com expliquem a Expedició a Anglaterra: Nens i nenes bascos a Anglaterra.

El seu suport a la República va fer que els periòdics de dretes de Gran Bretanya la bategessin com la “Duquessa Roja“, malgrat ser una figura molt conservadora i una forta defensora de l’Imperi Britànic. El 1935 havia dimitit temporalment del partit Conservador al parlament en protesta per la legislació per a introduir l’autogovern local a l’Índia, colònia britànica llavors, ja que temia que això conduís a la seva independència. Louis Fischer, a qui va convidar a prendre el te a la Cambra dels Comuns el 1937, va arribar a la conclusió que “no és una radical” (Men and Politics, pàgina 440).

El seu suport a la República la va motivar a escriure un llibre sobre la Guerra Civil, Searchlight on Spain, que es va publicar en rústica el juny de 1938, venent més de 100.000 exemplars en un mes. En contrast, uns mesos abans, l’ara famós Homenatge a Catalunya de George Orwell va vendre menys de mil còpies quan es va publicar. Orwell va fer una ressenya de Searchlight on Spain per a la revista Time and Tide el juliol de 1938 i la va descriure com “una breu història popular de la guerra espanyola” que estava “escrita de manera simple i ben documentada” (Orwell in Spain, 2001, pàgina 304 de l’edició anglesa). [Nota de la T: existeixen dues edicions espanyoles, Austral i Tusquets].

Searchlight on Spain inclou un capítol sobre la “Espanya insurgent” que, va admetre, no havia pogut visitar. Basant els seus comentaris “en llibres d’uns altres que l’havien visitat” (Searchlight on Spain, pàgina xi), va destacar la repressió generalitzada i la negativa de l’autoritat insurgent a permetre reportatges independents. Al seu últim capítol va concloure:

“Si Barcelona, ​​València i Madrid cauen en mans dels insurgents, probablement seran indescriptibles les barbaritats que es perpetraran. Si s’aixafa als republicans espanyols, significarà la fi de la llibertat, la justícia i la cultura, i l’extermini sense pietat de tots els qui les hi atorguen importància”.

Searchlight on Spain, pàg. 316

També advertí dels perills d’una victòria insurgent en el cas d’una guerra europea més àmplia que, el 1938, semblava cada vegada més probable. Assenyalà que França estaria envoltada per tres potències hostils (Alemanya, Itàlia i Espanya), i destacà el perill que això suposaria per a Gran Bretanya. També va assenyalar -amb gran encert, com els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial demostrarien- la potencial amenaça per a la navegació britànica dels submarins alemanys repostant al llarg de la costa de Galícia.

Els temors de la duquessa respecte l’Alemanya nazi havien anat en augment durant les seves visites a diversos estats d’Europa central al llarg de 1937 i 1938. Entre ells, Àustria, on hi va ser poc abans de l’annexió nazi el març de 1938; i Txecoslovàquia, que va visitar al juliol de 1938. Dos mesos després d’aquesta visita, al setembre de 1938, Neville Chamberlain, primer ministre britànic, i Edouard Daladier, primer ministre francès, van acceptar a Munic la demanda d’Hitler d’ocupar la part de Txecoslovàquia coneguda com els Sudetes. Quan es va signar l’Acord, ella estava de viatge al Canadà i als Estats Units, realitzant una extensa gira, parlant a reunions públiques, com a part d’una campanya de recaptació de fons per a enviar vaixells amb aliments en suport a la República Espanyola.

En aquell moment, el seu suport a la República espanyola i les seves crítiques a la política exterior britànica havien provocat la seva expulsió del Partit Conservador, que governava. Després de l’Acord de Munic, va renunciar al seu escó perquè es convoqués una elecció parcial a la seva circumscripció, a la qual es va presentar com a candidata. El seu únic oponent era del Partit Conservador, perquè tant el Partit Laborista com el Liberal van retirar les seves candidatures i la van secundar. Les seves crítiques a la política exterior de Chamberlain i a l’Acord de No Intervenció que impedia al govern republicà espanyol comprar armes legalment van centrar la seva campanya electoral. Va obtenir el suport de membres prominents del món artístic i literari britànic; entre ells, Gerald Brenan i Sir Peter Chalmers-Mitchell. Tots dos havien estat vivint a Màlaga en esclatar la Guerra Civil. Winston Churchill, un altre oponent de l’Acord de Munic, la trucava regularment, però va evitar asistir als actes de la campanya electoral. La votació es va celebrar el 21 de desembre, després de dos dies de fortes nevades, i el candidat conservador va obtenir una estreta victòria. Això va posar fi a la carrera política de la duquessa, però no a la seva defensa de la República espanyola ni dels drets humans.

Al gener de 1939 va ser una de les signants d’una carta conjunta al diari The Times amb la petició que es permetés al govern republicà comprar armes legalment. Després de la derrota de la República, va visitar els camps del sud de França on estaven confinats centenars de milers de refugiats espanyols. Al maig de 1939, va viatjar també al port francès de Sête per a ser testimoni de la sortida del Sinaia, que el Joint National Committee for Spanish Relief (NJC) havia noliejat per a transportar refugiats republicans a Mèxic.

Després de la Segona Guerra Mundial, va ajudar a establir la British League for European Freedom (Lliga Britànica per a la llibertat d’Europa), que va presidir. La Lliga va fer campanya per a exposar la situació dels drets humans a Europa de l’Est després de caure sota el domini soviètic. Les seves memòries, Working Partnership, es van publicar el 1958, dos anys abans de la seva mort. Potser sorprèn que tingués relativament poc a dir sobre la seva feina en suport de la República espanyola. No obstant això, com Louis Fischer va escriure el 1941,

“[la duquessa d’Atholl] havia anat a Madrid i des d’aquell moment va treballar tan dur per a l’Espanya lleial com qualsevol altre en el regne”.

Men and Politics, pàgina 440.

[Traducció: Núria Noguera]

Foto: Katharine Marjory Stewart-Murray (née Ramsay), Duchess of Atholl by Howard Coster. Half-plate film negative, 1938. © National Portrait Gallery, London NPG x12264. (CC BY-NC-ND 3.0)

Dia internacional de l’accés a la informació

Un any més, l’associació Innovación y Derechos Humanos, membre de la Coalición ProAcceso, hem celebrat el Dia Internacional de l’Accés a la Informació el 28 de setembre.

Durant el V Congrés Internacional de Transparència, ens hem adherit a la Declaració de la UNED dels Consells i Comissionats de la Transparència a Espanya, en la qual es pronuncien en els termes següents:

Reiteramos a los Gobiernos y Autoridades de todos los ámbitos territoriales y niveles de Administración, a los representantes políticos nacionales, autonómicos o locales y a todas las organizaciones políticas, las mismas demandas que planteamos hace justo un año respecto del apoyo intenso y decidido a la política de transparencia y acceso a la información pública.
(…) la demanda de reconocimiento explícito y apoyo intenso a nuestro trabajo y funciones y al fortalecimiento y mejora de
nuestras organizaciones y su dotación de recursos.

A més, hem donat el nostre recolzament a la Declaració de la Coalición ProAcceso, que podeu llegir íntegrament en l’enllaç. En volem destacar el següent:

Des de la Coalició també donem la benvinguda a l’esborrany del IV Plan de Acción de Gobierno Abierto, que es troba obert a consulta pública fins mitjans d’octubre de 2020, i que conté entre els seus compromisos enfortir la Llei estatal de Transparència;

Per tot això, fem una crida al Govern d’Espanya per a que:

  • Reconegui el dret a l’accés a la informació com a dret fonamental, i adopti una llei orgànica de transparència;
  • El dret abasti totes les entitats públiques i privades i tots els poders de l’Estat, incloent els poders legislatiu i judicial; 
  • El dret s’apliqui a tota la informació en mans d’entitats públiques, excepte les que estiguin afectades de manera justificada per un o diversos límits, i s’elimini l’article 18.1 de la llei de Transparència que exclou certa informació a l’abast de la llei;
  • No existeixin altres causes que limitin el dret diferents a les excepcions que assenyalen els estàndards internacionals; per això s’han d’eliminar la Disposició Adicional Primera (punts 2 i 3) i, d’aquesta manera, asegurar que la llei s’apliqui a totes les sol·licituds sobre qualsevol informació o document en mans de qualsevol ens públic; 
  • Elimini el requisit d’identificació per a poder exercir el dret d’accés a la informació. Ha de garantir que sigui un dret a l’abast de totes i tots, senzill d’exercir, sense formalismes burocràtics i on no es requereixi la utilització d’aplicacions informàtiques
  • Els òrgans garants del dret comptin amb les facultats suficients per a supervisar el compliment de les obligacions de transparència i poder sancionar aquelles institucions que no les compleixin. A més, el Consell de Transparència i la resta dels òrgans garants a Espanya han de comptar amb els recursos humans i financers necessaris per dur a terme la seva tasca
  • Es publiqui més informació de forma proactiva, en formats reutilitzables i amb llenguatge senzill, especialment aquella informació que es de major interès públic i ha estat sol·licitada freqüentment per  la ciutadania;
  • Signi i ratifiqui el Conveni del Consell d’Europa sobre Accés als Documents Públics, que entrarà en vigor l’1 de desembre de 2020. 

A Espanya no hi ha un únic “Archivo General de la Guerra Civil” (ni falta que fa) (2a part)

Henar Alonso @henararch – Tècnica Facultativa Superior d’Arxius. Ministeri de Defensa.

Aquest article és la continuació de A Espanya no hi ha un únic “Archivo General de la Guerra Civil” (ni falta que fa)

Els dos principals arxius a què s’ha de recórrer per a qualsevol estudi sobre la Guerra Civil i la represión durant la Dictadura de Franco són el  Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca (CDMH) i l’Archivo General Militar de Ávila (AGMAV). Tanmateix,  no són els únics que contenen fons documentals d’interés per a qui investiga. 

Dins el Sistema Arxivístic de la Defensa, és a dir, els arxius que gestiona aquest Ministeri, tenen una rellevància especial tan l’Archivo General e Histórico de la Defensa com la resta d’arxius històrics i intermedis dels Exércits de Terra i de l’Aire i de la Marina. Entre ells, destaquen especialment els següents:

Archivo General e Histórico de la Defensa (AGHD)

El seu fons principal són els procediments militars sumaríssims del Tribunal Militar Territorial 1º, inventariats ja i disponibles online els llistats d’encausats de l’Exércit de Terra corresponents a les províncies d’Albacete, Alacant, Castelló, Madrid i València. Són una font de primer ordre per a investigar la repressió posterior a la Guerra Civil. 

Els sumaríssims de la resta de Tribunals Militars Territorials (TMTs) es poden trobar mitjançant la Guía para la localización de los procedimientos judiciales incoados por la Justicia Militar a raíz de la Guerra Civil y durante la etapa franquista , tot i que en l’actualitat només estan disponibles els inventaris amb els noms dels encausats dels sumaríssims que es conserven a l’Archivo Intermedio Militar Noroeste, del TMT4, i els corresponents a Catalunya del TMT3. Aquests procediments del TMT1, TMT3 i TMT4 estan integrats en la base de dades d’ihr.world. L’Archivo Histórico del Ejército del Aire també disposa online dels encausats de l’aviació republicana i els expedients de depuració del personal civil al servei de l’aviació militar. 

Archivo General Militar de Guadalajara (AGMG)

Dispos de fons i expedients d’unitats disciplinàries (Expedients dels Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors i de Batallons Disciplinaris de Treballadors Penats), de Presons Militars, i dels Camps de Concentració de Miranda d’Ebre i l’Alcazaba de Zeluán, tal i com pot consultar-se online al seu quadre de classificació. A la base de dades d’ihr.world estan els noms de part dels índexs de l’AGMG de persones integrants dels Batallons Disciplinaris de Treballadors esmentats (en total, 138.000),  inclosos els Penats de la 1ª Agrupació (3.000), els de la Presó Militar de Montjuïc (3.400) i el Camp de Concentració de Zeluán, Marroc (1.000). 

Entre la resta dels Arxius de l’Administració General de l’Estat, que inclou tant els arxius històrics nacionals depenents del Ministeri de Cultura com els arxius històrics dels diferents ministeris, també trobem fons relacionats amb la Guerra Civil i la Dictadura de Franco. Sense voler ser exhaustius, destacarem els següents:

Archivo Histórico Nacional (AHN)

Entre els seus Fons Contemporanis del Poder Judicial inclou documentació sobre els Tribunals Populars i Jurats de Urgencia i de Guàrdia de Madrid, del Govern de la República, que estaven incorporats a la Causa General com a proves de càrrec. Als seus Arxius Personals es troben els d’algunes personalitats rellevants del conflicte armat, com Manuel Azaña, Vicente Rojo, Diego Martínez Barrio, José Giral…

Archivo General de la Administración (AGA)

L’AGA, a Alcalá de Henares, disposa de dos petits però interessants fons de la Junta Delegada de Defensa de Madrid i del Ministeri de Defensa Nacional, junt amb el gran fons composat dels organismes centrales, perifèrics i col·legiats de l’anomenat “Movimiento Nacional”, indispensable per l’estudi social de la posguerra i el franquisme. L’AGA, tot i ser teòricament un arxiu intermedi, que hauria de transferir a l’AHN els seus fons de conservació permanent, conserva una quantitat tan gran de documentació sobre organismes públics durant la Guerra Civil i el franquisme encara sense descriure, que fa impossible fer-ne una valoració més ajustada , encara que val a dir que són especialment rellevantes els fons de l’época de la guerra i posguerra dels Ministeris d’Interior i Afers Exteriors.

Sistema de Archivos del Ministerio del Interior

Tot i com és de complicat accedir-hi , són especialment interessants els fons de la Direcció General de la Guàrdia Civil, Direcció General de Seguretat/Direcció General de la Policia i les Direccions Generals de Presidis/Presons/Institucions Penitenciàries.

Llavors ¿si vull fer una investigació sobre la Guerra Civil he de recórrer tots els arxius? No, si saps què vols fer i on estan les fonts que cal consultar. Per a facilitar aquesta tasca, us oferim una 

Guia ràpida d’accés als fons documentals de la Guerra Civil als arxius espanyols

Vull investigar…

1. Aspectes militars de la GC

Archivo General Militar de Ávila; Archivo General Militar de Segovia (Expedientes personales de oficiales); Archivo General Militar de Guadalajara (Expedientes personales de tropa); Archivo Histórico del Ejército del Aire; Centro Documental de la Memoria Histórica.

2. Repressió posterior a la GC

Centro Documental de la Memoria Histórica; Archivo General e Histórico de la Defensa; Archivo General Militar de Guadalajara; Archivos Militares Intermedios de Ferrol, Barcelona, Sevilla, Valencia, Ceuta, Melilla, Baleares y Canarias; Archivo General e Histórico del Aire; Archivo General de la Administración; Archivo General del Ministerio del Interior.

3. Implicacions socials i/o polítiques de la GC

Centro Documental de la Memoria Histórica; Archivo General de la Administración; Archivo General del Ministerio del Interior.

4. La GC al meu municipi

Archivo General Militar de Ávila; Centro Documental de la Memoria Histórica; Archivos Histórico Provinciales; Archivos Municipales.

5. Històries personals de la GC

Seccions d’Arxius Privats i Familiars i de Col·leccions dels Arxius Històric Nacionals del Ministeri de Cultura (CDMH, AHN, AGA) i del Sistema Arxivístic de la Defensa (AGMAV, AGHD).

I per què no fa falta un “Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola”?

Doncs perquè no serviria de res intentar agrupar en un sol macrocentre d’arxiu tots els fons documentals que hem vist que existeixen sobre el assumpte a diversos arxius del pais. Sí convindria, potser, i creem que en aquesta línia haurien d’anar les propostes de modificació de la Llei de Memòria Històrica en aquest sentit, la creació d’un accés web unificat a tots els fons al·ludits. Un veritable Portal de Fonts Documentals de la Guerra Civil i el franquisme, incloent enllaços també a les iniciatives de dades obertes sobre el tema com IHR World, Todos los Nombres o Brunete en la Memoria, i  a fons bibliogràfics i hemeroteques històriques.

No volem acabar aquest article sense fer una breu al·lusió als principals arxius privats, de fundacions, universitats, partits polítics o personals, que també contenen informació rellevante sobre la Guerra Civil i la Dictadura de Franco, la majoria d’ells a disposició del públic. És cert que tenim dubtes seriosos de que s’estigui complint la legalitat vigent en relació a part de la documentació que en alguns casos conserven alguna d’aquestes institucions, però no és aquest el momento i el lloc per a parlar d’aquest espinòs tema…

Foto: Front de Madrid. Servei sanitari a la capital i al Front. El General Miaja amb els Caps de Sanitat Militar visitant l’important donatiu sanitari a l’exércit republicà per Central Sanitària Internacional. Reportajes Gráficos Luis Vidal. València. Biblioteca Nacional de España. Licencia CC-BY-NC-SA

A Espanya no hi ha un únic “Archivo General de la Guerra Civil” (ni falta que fa)

Henar Alonso @henararch – Tècnica Facultativa Superior d’Arxius. Ministeri de Defensa.

Cada vegada són més freqüents les publicacions d’investigadors sobre aspectes concrets de la Guerra Civil i el Franquisme, algunes d’elles, fins i tot, amb una rellevant presència mediàtica, multiplicada per l’efecte de les xarxes socials. La majoria, a més, necessàriament fa referència a fonts documentals originals, i, per tant, o al menys així hauria de ser sempre, citen els arxius on es conserven i on les han consultat.
I aquí és quan els arxivers, algunes vegades, i mitjançant aquestes xarxes socials, ens tirem les mans al cap … Entenem perfectament que aquest tipus de treballs d’investigació no són senzills, porten temps i esforços de persones que, en la majoria dels casos, no perceben cap tipus d’ajuda ni retribució per ells, i de vegades es perd una mica la relació dels documents amb el seu propi context. I és que, en matèria de documents i arxius, el context és molt més important del que sembla.

Com declarem en el títol, al nostre país no hi ha, com a tal, un únic “Arxiu General de la Guerra Civil”, sinó molts fons documentals sobre el tema repartits en molts arxius, tant de caràcter nacional, com regionals, provincials, locals, públics, privats … la gent sol considerar el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca com el “Arxiu de la Guerra Civil”, quan la realitat és que aquest centre alberga els fons documentals que durant alguns anys van ser una secció de l’Arxiu Històric Nacional, denominada primer “Secció Guerra Civil” i posteriorment “Arxiu General de la Guerra Civil”. Això va generar la confusió que assenyalem.

El Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca (CDMH) conserva els fons provinents dels Serveis Documentals de la Presidència de el Govern i de l’Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme d’època franquista, i els incorporats amb posterioritat a 1979, incloent els traslladats des d’altres arxius arran de la promulgació de la Llei de Memòria Històrica de 2007. En el seu arxiu, per tant, es conserva fonamentalment la documentació generada per tres de les Jurisdiccions especials que es van crear durant la Dictadura amb fins repressius:

La Causa General és el nom donat a un extens procediment judicial iniciat el 1940 per a investigar els crims comesos a Espanya entre 1931 i 1939, període a què la Dictadura de Franco es referia com “la dominació roja”. Els 1.953 lligalls de la Causa General es conserven en 4.000 caixes. Són més d’un milió de pàgines digitalitzades i accessibles des de l’enllaç clicant a la icona de la fletxa.

Al costat d’aquests tres grans blocs procedents de les institucions gestores de les confiscacions i recopilacions de documents que el bàndol revoltat va dur a terme durant la Guerra Civil, hi ha un grup de fons d’institucions públiques, tant de l’bàndol republicà com del nacional, als quals se sumen nombrosos arxius privats, personals, familiars i institucionals, així com col·leccions i fonts orals, que han anat incrementant-se amb el temps i nombroses donacions.

Tot això es pot consultar online al seu Quadre de Classificació, que, a més, enllaça amb la seva descripció i digitalització (si existeix) al Portal d’Arxius Espanyols, amb la particularitat que la Causa General encara es consulta en aquesta web com a dependent de l’Arxiu històric Nacional, encara que físicament la documentació ja està al Centre Documental de la Memòria Històrica. També és interessant consultar els microllocs web de les bases de dades de l’CDMH, on es troba informació sobre Víctimes de la Guerra Civil i Represaliats de l’franquisme, Militars i membres de forces d’ordre públic republicanes, Morts i desapareguts de l’Exèrcit de Terra de la República o Deportats en camps de concentració nazis. Podem concloure, per tant, que el CDMH és l’arxiu, més que de la “Guerra Civil”, de la repressió posterior.

Si hi ha res que pugui semblar-se més a un “Arxiu de la Guerra Civil Espanyola” és l’Arxiu General Militar de Àvila (AGMAV), un dels quatre arxius històrics de l’Exèrcit de Terra. I ho és perquè és allà on es conserva la documentació de caràcter militar de l’conflicte armat, tant de el govern de la República com dels sublevats. Conserva informació sobre les seves unitats militars, l’evolució de les operacions bèl·liques, els serveis d’informació militar, mapes, plànols i fotografies de la contesa i també expedients personals dels que es van allistar en el bàndol revoltat mitjançant els Comandaments de Milícies. Els seus fons procedeixen, en part, dels que va gestionar des del final de la guerra el Servei Històric Militar de el Ministeri de Defensa. Ja al juliol de 1939, el general Franco havia donat ordre a totes les seves unitats de recollir la documentació de caràcter militar, tant la pròpia com la confiscada a l’Exèrcit Republicà, per formar amb ella l’Arxiu de la Guerra d’Alliberament.

Al costat d’aquest primer bloc de documentació, l’arxiu avilès conserva els expedients personals dels voluntaris allistats a les Milícies Nacionals, incloent els de la Divisió Espanyola de Voluntaris o Divisió Blava (creada el 1941 per donar suport a l’exèrcit nazi contra la Unió Soviètica); la documentació dels extints Ministeri de l’Exèrcit, Capitanies Generals de Regions Militars i Governs Militars; i documentació d’establiments militars, com ara Hospitals, Acadèmies i Fàbriques d’Armes. Completa els seus fons amb arxius privats i familiars i col·leccions. El seu quadre de classificació es pot consultar en línia, i també la seva història i organització.

Si bé aquests són els dos principals arxius als quals cal recórrer per a qualsevol estudi sobre la Guerra Civil i la repressió durant la dictadura de Franco, no són els únics que contenen fons documentals d’interès per als investigadors. A d’altres ens referirem en una propera entrada en aquest mateix web.

A ESPANYA NO HI HA UN ÚNIC “ARCHIVO GENERAL DE LA GUERRA CIVIL” (NI FALTA QUE FA) (2A PART)

Fotos: Salamanca (actual edifici del Centre Documental de la Memòria Històrica), novembre 1937. Exposició del Document Nacional. 1er Any Triunfal. FOTO DESLESPRO. Biblioteca Nacional de España. Licencia CC-BY-NC-SA