Arxiu de la categoria: post-ca

blog posts not directly related to new datasets included in our database – ca

Facilitar l’accés a tots els fons d’arxius relatius a la Guerra Civil i el franquisme

A Catalunya hi ha un procés participatiu obert sobre el Pla d’Arxius i Gestió Documental, actiu del 23 de maig al 20 de juny. Convidem a tothom que ens llegeixi a adherir-se a la proposta que hem presentat, clicant al titular. També us convidem a adherir-vos a les propostes de l’Associació de professionals de l’arxivística i la gestió de documents de Catalunya, que fan una gran feina per la millora dels arxius. Cal registrar-se a participa.gencat per poder adherir-se a les propostes.

Facilitar l’accés a tots els fons d’arxius relatius a la Guerra Civil i el franquisme

Des d’ihr.world creiem que cal promoure la reutilització de dades obertes, com fa la llei 11/2017 de reparació de víctimes del franquisme amb els consells de guerra. És necessari publicar en format reutilitzable els noms de qui va desaparéixer, anar a presons, camps de concentració, etc; com a mínim, de fets ocorreguts fa més de 50 anys, com fan per Llei els països del nostre entorn.

Aquesta proposta sorgeix perquè vam ser convidades a participar en una taula sobre el Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya, per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, el passat 26 de maig.

Va ser en l’entorn de la segona i darrera fase participativa amb la finalitat de posar a exposició pública el document ARXIUS 2030, penjat al portal Participa.gencat. Podeu llegir-ne més aquí.

La primera fase del Procés participatiu del Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya va ser el juliol de 2019 i llavors vam participar en la Taula d’experts número 7 sobre La funció social i cultural dels arxius.

FOTO: Prestatgeria interior d’un armari compacte de l’Arxiu Municipal del Masnou. Arxiu Municipal del Masnou, CC BY-SA 4.0 , via Wikimedia Commons

Mantenim una base de dades amb 1,4M de registres de la guerra civil i el franquisme. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí. Gràcies!

Nou conveni amb l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya

L’ Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya (abans Associació d’Arxivers) i l’associació Innovación y Derechos Humanos (ihr.world) han renovat el seu conveni de col.laboració durant quatre anys més per a organitzar activitats i difondre projectes d’ambdues entitats. Des de l’inici dels nostres projectes hem tingut en comú objectius com donar a conèixer la gran tasca que fan els arxius i els seus professionals, i promoure l’obertura dels arxius i l’accés a la documentació. 

Els projectes d’Innovación y Derechos Humanos faciliten l’accés a documentació i informació de la Guerra Civil i del franquisme. La majoria de registres de la base de dades centralitzada, amb més d’1,4 millions de registres i també el Projecte sumaríssims, sobre els procediments judicials militars de la dictadura, amb més de mig milió, fan referència a documentació conservada a arxius

A més d’ajudar als familiars de les víctimes a accedir a documentació, per a nosaltres és molt important  donar a conèixer què fan els arxius i difondre el seu ús social reutilitzant les dades que han elaborat.

Llegiu aquí la nostra primera col·laboració amb l’associació l’any 2017, El futur és ara, amb motiu del seu congrés bianual. 

Aquí, una selecció dels nostres articles relacionats amb la difusió dels arxius. Consulteu també:

L’associació s’ha fet ressó de la signatura d’aquest conveni al seu web.

FOTO: Concha Catalan, presidenta d’ihr.world; Francesc Giménez, president de l’AAC; Eli Pachon, arxivera de l’associació. 

Amat-Piniella, poesia als camps nazis

Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, 3 d’agost de 1974) fou un escriptor i polític català que va sobreviure al camp de concentració de Mauthausen. Els seus pares, Joaquim Amat i Palà i Concepció Piniella i Blanqué, van decidir no escolaritzar-lo i es van encarregar ells mateixos de la seva educació primària. La secundària la va cursar a l’Institut Lluís de Peguera a Manresa. Joaquim Amat-Piniella va escriure principalment al diari manresà El Dia i fou un dels responsables de la revista manresana Ara, on publicà diversos poemes.

Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. El desembre de 1932, Francesc Marcet és elegit alcalde de Manresa i l’escull com a secretari personal. L’any 1934 participa en els fets del 6 d’octubre (moviment del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, quan el president Lluís Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola) i es empresonat a la Model. Durant l’esclat de la Guerra Civil es va veure obligat a interrompre els seus estudis de dret i es va fer voluntari de l’exèrcit de la República. Ingressà a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat i assolí el grau de tinent d’artilleria.

Es va casar amb Maria Llaveries i Viladomiu el 28 de juny de 1939 i passat l’estiu va emprendre l’exili cap a França on va ser internat al camps del Barcarès, Argelers i Sant Cebrià de Rosselló. Tal i com indica en David Serrano i Blanquer a la biografia que prologa Les llunyanies,

va veremar  com a refugiat lliure a Santa Maria i, de camí a Perpinyà, a Cucunham (al Departament d’Aude). Un cop a la capital del Rosselló, es presenta a  la JARE (Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles), on intenta trobar una sortida a la seva situació. Sota la recomanació de la JARE, es presenta a la policia local de Perpinyà per tal de ser dut, el 22 de novembre de 1939, al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. 

Un any després, l’exèrcit alemany el va empresonar i uns mesos més tard, davant la negativa del govern espanyol de reconèixer la seva nacionalitat, el van deportar el 27 de gener de 1941 com a apàtrida indesitjable, al camp d’extermini austríac de Mauthausen, juntament amb altres catalans.

Va ser alliberat per les tropes nord-americanes el maig del 1945 i es va establir a Sant Julià de Lòria (Andorra) on escriu K.L. Reich, la seva obra més important, que relata els seus records i vivències com a supervivent en el camp de concentració de Mauthausen i transcriu els poemes recollits a Les llunyanies.

Joaquim Amat-Piniella, de Ramon Oms, Casino de Manresa, pg. Pere III 27. FOTO: Enric, CC BY-SA 4.0.

Després d’Andorra retorna a Catalunya on va viure marginat i silenciat sense poder tornar a Manresa degut a la repressió franquista. S’instal·la a Barcelona amb la seva esposa, que mor l’any 1949 als 37 anys, deixant un fill, en Marcel, de tres anys. En aquesta època, dona a conèixer diverses novel.les: El casino dels senyors (crítica en forma de relat irònic sobre les grandeses i les misèries de la burgesia de la Manresa d’abans de la Guerra Civil), Roda de solitaris (narra la vida de cinc personatges durant la Guerra Civil) i La pau a casa (mostra l’escepticisme i la pèrdua d’ideals dels protagonistes). No va ser fins el 1963 que publica K.L.Reich amb el que va obtenir el Premi Fastenrath l’any 1965. La ribera deserta (tres personatges busquen desesperadament sortir de la frustració constant en la que es troben) va ser el seu darrer llibre l’any 1966.

El 1962 va fundar l’Amical de Mauthausen, associació per defensar els drets morals i materials dels aproximadament 10.000 deportats als camps de concentració del Tercer Reich, i de les seves famílies, junt amb altres companys deportats. A més, en Joaquim Amat-Piniella va ser, en paraules de la Montserrat Roig, l’inspirador d’Els catalans als camps nazis (1977). L’any 1974 va morir a l’Hospital de Bellvitge.

Les llunyanies, poemes d’exili (1940-1946).

L’any 1990, va aparèixer un recull de poemes inèdits de l’autor escrits durant els anys que va estar a França, quan va ser deportat a Mauthausen i als camps de la ribera del Danubi, i també durant la seva estada a Andorra. 

És un poemari-diàleg amb la seva esposa llunyana. Son poemes que manifesten la voluntat i la necessitat de Joaquim Amat-Piniella d’expressar el manteniment de la dignitat dins un camp de concentració, la resistència davant la pèrdua de la humanitat i l’horror i el dolor que van acompanyar-lo en el seu exili.

Els setanta-un poemes van ser escrits, des de la ‘llunyania’ de la seva terra i la seva esposa:

...Blanc que em deixa orfe de colors
i em limita als horitzons encongits,
obscurs i tristos de la meva ànima.
...
Blanc que és absència i solitud
i puresa potser, però erma i estèril,
Desert del cor i mort sense grandesa.

 Blanc  al Mosela 
... Què se me’n donen ja les tombes de dones i d’infants
si és aquesta la justícia dels condemnats
quan cauen les reixes i s’esberlen els murs!
...
Força a mi! Força de gegants per a mi,
Que sóc la vida! La vida que reneix!

La riuada  al Lager de Ternberg 
... tot és erm allà on germinaven els meus nodriments,
tot és silenci allà on la vida es gronxava entre cançons,
amenaçant el no-res d’engolir les essències del meu ésser...
 
Obriu-vos ja, reixes, sobre aquest cel que és el seu cel!
I rebré força d’una altra força pel correu dels estels clars...

Cel enreixat  al camp central de Mauthausen
És un món blanc el d’aquests dies sense accent,
fred feroç que corre per la plana deserta
a la captura del darrer caliu de l’any morent...
Per què has vingut, Nadal?
Per què has vingut si el món no et vol rebre?...
Per què has vingut, Nadal?
No hi ha benvinguda per a tu
A la plana on els arbres dormen,
Nadal hostil als homes de bona voluntat!

Nadal de 1944  al camp de Redl Zipf
...perquè el teu pa és negre i amarg,
            perquè la teva terra guarda la cendra dels germans,
            jo et maleeixo i t’escupo, Alemanya.
            Ajup-te ara al glavi just del qui t’ha vençut
            i plora al teu torn, encara que les llàgrimes no esborrin la sang,
            que del pou profund de la teva vergonya
            n’he sortit cantant himnes de victòria.

Comiat  al camp d'Ebensee i a Würzburg
...I estic ací, ara, vora un riu mandrós,
            sota un cel ressec, ratllat d’ocells...
            Em capbusso i pesco i nedo i ric...
            perquè he deixat els plors entre les ruïnes hostils,
            perquè no treballo i sóc pobre...

Amors d'estiu  a Paris i Sant Antonin
Em toca abdicar la llunyania del rebel,
però res no hi perd la meva rebel.lia.
Cap cot o cap alt, encara brillen els estels!

Esperança  a Caussade, Andorra la Vella i a Sant Julià de Lòria

Poemes, escrits des del límit de la seva condició humana, que cerquen la salvació i expressen la seva rebel.lió en els seus versos. Alguns d’ells pertanyents a un recull anomenat Meteors van ser publicats a la revista Ara.

Tal i com diu el pròleg de Les llunyanies d’en Jordi Castellanos:

És així com l’home, desemparat, buit de tot bé material, carn d’extermini, troba un sentit, aquell que ignoren, que no volen escoltar els seus carcellers. I és aquest sentit allò que converteix la víctima en poeta, perquè, despullat de tot, desposseït, gràcies als mots que encara li resten, pot restablir un lligam pregon amb l’univers i amb la humanitat sencera.

La figura de l’escriptor, poeta i polític Joaquim Amat-Piniella mereix i demana el record. El seu i el de les víctimes de les derrotes i els horrors del segle passat.

Un vers del seu poema Retrobament escrit a Andorra el setembre de 1945, pot il.lustrar el darrer pensament que en Joaquim Amat-Piniella va tenir des de la soledat de l’habitació de l’hospital de Bellvitge abans de morir el 3 d’agost de 1974:

Qui ha fet el guió de la meva història?

FOTO: Stolpersteine de Joaquim Amat-Piniella a Manresa. Francisco Peralta Torrejón, Wikimedia. Creative Commons

Article publicat a la revista de cultura Mirmanda ( Núm.16, 2021)

FOTO: Amat-Piniella (segon per l’esquerra) a la línia Maginot el 1940, destinat per fer tasques de manteniment. Anaven amb uniforme gris, sense arma i cobraven mig franc al dia. Fundació Amat-Piniella via Jordi Bonvehí en Flickr

En memòria de Miguel Hernández

Antón Alexandre Jiménez

Per l’aniversari del naixement del poeta Miguel Hernández el 30 d’octubre de 1910, publiquem avui un article per recordar la seva poesia i la seva vida. Recomanem una visita a la seva Casa Museu i un passeig per la seva ciutat natal, Orihuela.  

¡Y qué buena es la tierra de mi huerto!
hace un olor a madre que enamora,
mientras la azada mía el aire dora
y el regazo le deja pechiabierto.

Me sobrecoge una emoción de muerto
que va a caer el hoyo en paz, ahora,
cuando inclino la mano horticultora
y detrás de la mano el cuerpo incierto.

¿Cuándo caeré, cuándo caeré al regazo
íntimo y amoroso, donde halla
tanta delicadeza la azucena?

Debajo de mis pies siento un abrazo,
que espera francamente que me vaya
a él, dejando estos ojos que dan pena.

Amb aquests versos descrivia el poeta l’ofici que va heredar de la seva família i del que orgullosament presumia, doncs acostumava a presentar-se a la gent com a “pastor poeta”. Així consta a la Casa Museu Miguel Hernández, que avui es pot visitar a la seva Orihuela natal. Aquest indret és on qualsevol pot experimentar de primera mà les parets i l’hort que van inspirar el dia a dia de Miguel Hernández. Es tracta d’una restauració de l’habitatge del poeta, on es va desenvolupar la seva adolescència i la seva vida adulta, envoltat de les cabres que l’acompanyaven i de la figuera a la qual tant va escriure.

Mi carne, contra el tronco, se apodera,
en la siesta del día
de la vida, del peso de la higuera,
¡tanto!, que se diría,
al divorciarlas, que es de carne mía.

A pocs metres de la casa, podem trobar la Fundación Cultural Miguel Hernández.  A més d’acollir exposicions i actes de caràcter cultural, exhibeix diverses peces originals, així com diaris de l’època en què publicava o es mencionava l’autor.

22 agost 1937. Nuestra Bandera.

Gràcies a la digitalització de publicacions històriques al Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales. aquí pot llegir-se íntegrament l’article Miguel Hernández en el Ateneo. Un gran poeta del pueblo en la guerra, a la pàgina 5 del diari Nuestra Bandera, òrgan del Partit Comunista, del 22 d’agost de 1937.

22 agost 1937. Nuestra Bandera. Portada.

Però els tributs a la memòria de l’il·lustre poeta no s’acaben aquí. Des de 2012, els qui habiten el barri de San Isidro ho fan envoltats de murals que escenifiquen l’obra del poeta: El sol, la rosa y el niño, las nanas de Cebolla o Vientos del pueblo són alguns dels molts poemes que decoren les façanes del barri.

Encara que el suport institucional a aquesta iniciativa és recent, l’origen dels murals es remunta a l’ Homenaje de los pueblos de España a Miguel Hernández, una iniciativa popular que es va realitzar per primer cop al 1976. Llavors, un grup d’escriptors i artistes de diverses disciplines i orígens van pintar l’humil barri del color de la memòria. Entre ells hi havia personatges tant il·lustres com l’escultor Antonio Ballester, els pintors José Luis Cacho i Mario Candela Vicedo o el pintor ceramista Arcadio Blasco, entre d’altres.

Orihuela, octubre 2021. FOTO: Antón Alexandre Jiménez

Avui en dia, el barri és un museu a l’aire lliure que qualsevol pot visitar pel seu compte, tot i que l’ajuntament ofereix visites guiades a les persones que ho desitgin. Cada any pel març, commemorant la data de la seva mort, es realitzen diversos actes culturals al barri: cura dels murals, concurs de fotografia, concerts.

A Orihuela i altres localitats de la zona de la Vega Baja pot seguir-se també la anomenada Senda del poeta, en memòria de qui un dia va pintar els seus carrers d’esperança. Té com a objectiu rememorar la figura de Miguel Hernández amb cants, xerrades, lectures i visites guiades.

Miguel Hernández va passar per dos consells de guerra [podeu trobar-ne les referències a la nostra base de dades]. La seva condemna a mort va ser conmutada a 30 anys [veure referència aquí], però va morir malalt de tuberculosis a la presó d’Alacant als 32 anys. Va ser trista i injustament sepultat en l’oblit durant dècades.

La Cadena SER li va dedicar l’any passat una sèrie de podcasts prenent com a punt de referència la documentació dels seus dos processos, que custodia l’ Archivo General e Histórico de Defensa. Podeu escoltar la sèrie Miguel Hernandez: Dos procesos contra un poeta als següents enllaços. No ens han funcionat els de la web de l’emissora:

Traducció: Carlos Terraga

Mantenim una base de dades amb 1,4M de registres de la guerra civil i el franquisme. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí. Gràcies!

FOTO: Pati de la Casa Museu Miguel Hernández. Autoria: Antón Alexandre Jiménez

La memòria democràtica a debat

El passat dijous es va presentar al Congrés dels Diputats el Projecte de Llei de Memòria Democràtica. Félix Bolaños, Ministre de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica va senyalar durant la seva presentació: “Planteamos, por primera vez en una ley, la condena y el repudio al golpe de estado del 18 de julio del 36”. Es va referir també a Ascención Mendieta: “el único delito de su padre fue ser el líder de UGT en su pueblo”. I va afegir:

“Todas las fuerzas políticas deberían entender que condenar la dictadura y homenajear a sus víctimas no es ideología; es justicia; es democracia”.

Entre altres aspectes, la norma modifica el règim jurídic del conjunt de Valle de los Caídos com a pas previ a la seva resignificació. El passat juliol, vaig tenir l’oportunitat d’assistir al curs “Memoria democrática y ciudadanía: El Valle de los Caídos en perspectiva comparada”, organitzat per l’escola d’estiu de la Universidad Complutense de Madrid (UCM).

Va inaugurar el curs Fernando Martínez López, Secretari d’Estat de Memòria Democràtica del Govern espanyol. Va explicar que el nou Proyecto de Ley de Memoria Democrática consta de 65 articles (pot llegirse aquí). Segons Martínez López, es centra en quatre eixos fonamentals: la nul·litat de les resolucions jurídiques com els consells de guerra, el paper de les dones (que van sofrir no únicament repressió política, sinó també de gènere), el reconeixement del moviment memorialista, i la creació d’un cens de totes les víctimes.

Durant els tres dies del curs es van desenvolupar diverses ponències que van posar el focus al Valle de los Caídos i en una possible resignificació de l’espai. Destaquem la intervenció de Francisco Etxebarría, el reputat antropòleg forense a càrrec de la operació que pretén portar a terme una primera exhumació al Valle de los Caídos. Aquest va recalcar la importància d’exhumar fosses “para consolidar los valores democráticos y los Derechos Humanos“.

Segons Etxebarría, que des de l’any 2000 ha tingut un paper clau en la exhumació de 900 fosses i la recuperació de 10.000 cossos, la intervenció al Valle es consolida com un “un reto sin precedentes” . La dificultat de l’actuació, va puntualitzar: “viene especialmente marcada por la cantidad de víctimas enterradas en un mismo lugar” . Són al voltant de 30.000 cossos repartits en diversos nivells.

Al 2018 vam incorporar a la base de dades de ihr.world els registres de 20.324 personas les restes de les quals van ser traslladades al Valle. Tal i com vam ressenyar llavors (aquí), en molts casos aquests cossos van ser traslladats sense el consentiment ni el coneixement dels seus familiars.

Pedro Fausto Canales, que també va participar en el curs d’estiu, es un dels familiars afectats. Va explicar que el seu pare i el seu tiet van ser traslladats al Valle sense autorització prèvia ni coneixement de la seva família des de la fosa de Pajares de Adaja (Àvila). Ara Fausto forma part d’una de les 77 famílies que han sol·licitat exhumar als seus familiars del Valle de los Caídos.

Joan Pinyol és un altre d’aquests familiars. El seu avi matern, Juan Colom Solé, republicà, va ser enterrat a la fosa comuna del cementiri de Lleida i també traslladat sense consentiment al Valle. Pinyol és autor del llibre Avi et traure d’aquí, l’edició del qual s’ha actualitzat al 2021, i va participar en el documental del mateix nom, que vam ressenyar aquí al 2017.

Les persones que han sol·licitat l’exhumació dels seus familiars han rebut una carta del Govern espanyol:

Mediante el presente escrito quiero informarles de que hoy lunes 20 de septiembre comenzarán los trabajos previos para intentar la exhumación de su familiar (…) inhumado en el Valle de los Caídos, tal y como ustedes solicitaron a través de Patrimonio Nacional.

Sabemos que ha sido un proceso largo, pero era necesario tener las garantías técnicas y jurídicas para un operativo forense que quizá sea el más complejo que se ha acometido en nuestro país.

También es importante que todos seamos conscientes de las dificultades técnicas con las que vamos a encontrarnos, más de 60 años después de los traslados, y que entrar en las criptas no garantiza necesariamente que se encuentren a las personas que se buscan. Pero la decisión política es firme y se agotarán todos los medios técnicos en la búsqueda de su familiar. 

La creació d’un cens de víctimes ens sembla un aspecte fonamental del nou Projecte de Llei de Memòria Democràtica. Martínez López va especificar que ara mateix aquest cens només s’estudia des del punt de vista metodològic. El mes passat, Gogora (Instituto de la Memoria, la Convivencia y los Derechos Humanos del País Vasco) va organitzar una jornada sobre víctimes de la Guerra Civil on diverses comuniutats autònomes van poder intercanviar per primer cop les seves experiències respecte a les seves pròpies bases de dades de morts de la Guerra Civil i la dictadura.

Per a l’ Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH), el projecte actual es queda curt:

“Hay una oficina de atención a las víctimas del terrorismo. ¿Por qué no crean una oficina de atención a las víctimas del franquismo?”

Emilio Silva a La Cafetera (14/10/2021)

[Traducció: Carlos Terraga]

Mantenim una base de dades amb 1,4M de registres de la guerra civil i el franquisme. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí. Gràcies!

FOTO: El Valle de los Caídos. Autora: Laura Cuesta.

El pes del passat absent

Avui 15 d’juny és l’aniversari de les eleccions generals de 1977, les primeres celebrades a Espanya després de la mort del General Franco i un important punt de referència en la transició que va seguir a la dictadura. Per marcar aquesta data, IHR publica aquesta ressenya d’un nou llibre de Sebastiaan Faber, Professor d’Estudis Espanyols a Oberlin College, Ohio.

En els darrers anys és habitual atribuir moltes característiques de la política espanyola a les limitacions de la transició. Algunes persones han demanat una reforma de la Constitució de 1978 i una “segona transició”. L’exhumació del cadàver de Franco i la seva retirada del Valle de los Caídos l’octubre del 2019, va atreure ràpidament l’atenció dels mitjans internacionals  [veure: On van morir els traslladats al Valle de los Caídos]. Faber utilitza la importància simbòlica d’aquest trasllat com a punt de partida per a una discussió sobre l’Espanya contemporània i la influència del passat en els problemes del segle XX. Aquesta influència es pot resumir en les paraules de l’historiador Jaume Claret:

“Parlant en termes generals, podríem dir que per a la societat espanyola –per a la democràcia espanyola– el passat és absent. En cert sentit, simplement no existeix. I, tanmateix, el pes d’aquest passat absent és innegable”(p. 231).

El llibre es basa en entrevistes realitzades el 2019-2020 a diversos/es observadors/es espanyols/es, la majoria periodistes i historiadors/es. Faber no reivindica que els seus entrevistats cobreixin tota la diversitat d’opinions existents a l’Estat: assenyala que la majoria de les persones implicades “s’identifiquen com a progressistes en lloc de conservadores”, però ho defensa afegint que “el debat sobre les preguntes que motiven aquest llibre ha estat més intens i variat entre l’esquerra que la dreta”(p. 21). De fet, els diferents enfocaments i opinions dels entrevistats fan d’aquesta una discussió estimulant i motivadora que hauria d’interessar tant als lectors d’Espanya com als de països anglosaxons.

Al llibre es debaten els llegats de la dictadura i de la transició en termes institucionals (per exemple, el fracàs de la reforma del poder judicial i de les universitats), i en termes sociològics.

No tots els entrevistats veuen igualment importants aquests llegats. El periodista José Antonio Zarzalejos atribueix gran part de la polarització política actual d’Espanya a la negativa del Partit Popular a acceptar la derrota a les eleccions del 2004. Potser val la pena assenyalar que Vox –i, en menor grau, el Partit Popular– han estat igualment reticents a acceptar la legitimitat de l’actual govern liderat pels socialistes. Un altre entrevistat, el crític cultural Ignacio Echevarría, argumenta que els polítics d’esquerres han exagerat la importància del llegat franquista amb finalitats polítiques, i atribueix moltes de les característiques de l’Espanya moderna al seu patró de desenvolupament els darrers 200 anys. 

Malgrat els desacords entre els col·laboradors, sorgeixen temes comuns, entre ells la manca de reformes institucionals després de la mort de Franco. Una de les conseqüències d’això, segons el periodista Guillem Martínez, és el “constitucionalisme” que considera com una “interpretació reaccionària” de la Constitució utilitzada per defensar els mites, tant de la dictadura com de la transició (pàg. 84). El jutge Joaquim Bosch destaca la manca d’independència judicial, que atribueix en part al fet que els jutges saben que la promoció als tribunals de l’alta judicatura depèn de que obtinguin el suport d’un dels dos principals partits polítics. La transició també va mantenir intactes les universitats, algunes d’elles afectades per escàndols en els darrers anys. L’historiador Luis de Guezala contrasta la destrucció del sistema d’ensenyament superior a les purgues franquistes després de la Guerra Civil amb la manca de canvi de personal després de la mort de Franco.

Diversos entrevistats, inclosa la periodista Cristina Fallarás, subratllen la forma en què les principals corporacions empresarials a Espanya són descendents d’empreses que es van beneficiar de les polítiques del règim franquista: les seves expropiacions de la propietat dels partidaris republicans, la seva dependència del treball forçat després del la Guerra Civil i la repressió del moviment obrer en connveniencia amb el règim. Un llegat d’això esbossat per diversos comentaristes és la influència de les grans empreses sobre molts diaris espanyols, a la qual s’hauria d’afegir el poder que encara exerceix el Govern espanyol sobre la radiodifusió.

Faber identifica diverses assumpcions respecte la democràcia i també el llenguatge de la política entre els llegats menys obvis de la dictadura. Tal i com assenyala, molts polítics de dretes i els seus partidaris encara fan servir un llenguatge que prové de la dictadura, per exemple referint-se despectivament a les persones d’esquerres com a “rojos”, mentre que qualifiquen els partidaris de l’independentisme basc i català de “separatistes” o agents d’ “anti-Espanya”. Guillem Martínez argumenta que el problema no és el franquisme en si, sinó que la cultura democràtica espanyola ha “normalitzat” el franquisme tant que la societat no es conscient de la influència de la dictadura. Es va estigmatizar la política, i molta gent desestima els temes considerats “polítics” com quelcom indecorós i partidista.

Alhora és evident que, com afirmen molts dels col·laboradors d’aquest llibre, molts trets atribuïts a la dictadura ja existien a Espanya des de molt temps enrera. L’historiador Ricard Vinyes assenyala que el franquisme només va heretar les idees i opinions més conservadores i reaccionàries de períodes anteriors. L’historiador jurídic Sebastián Martín coincideix i identifica entre elles una visió jeràrquica de la societat i una visió “uniforme” i “imperial” d’Espanya com a societat catòlica. Emilio Silva, un dels fundadors de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (AHRM), hi està d’acord i afegeix que el franquisme va bloquejar -i segueix bloquejant- la modernització del país.   

Hi ha un acord unànime sobre la insuficiència de l’ensenyament escolar de la història d’Espanya al segle XX. Tot i que la guerra civil i la dictadura formen part del pla d’estudis, apareixen al final d’un programa sobrecarregat. Per això, de vegades no s’arriben a cobrir, i això és un alleujament per a part del professorat, ja que es consideren temes controvertits políticament. Tanmateix, gran part del professorat no té prou formació per a impartir-los. Fernando Hernández Sánchez, formador de professorat d’ensenyament secundari, assenyala que la pràctica, heretada del final del franquisme, d’explicar la Guerra Civil com una lluita “entre dos bàndols” no només evita esmentar el fet que la guerra va començar amb una revolta militar contra un govern elegit democràticament, sinó que també ajuda a perpetuar una equivalència moral en la línia de que “les dues parts van ser culpables” i “ambdues parts van cometre atrocitats”. Descriu el coneixement del passat per part de la població com un “forat negre” que, segons ell, va en augment. Assenyala aquest desconeixement del passat com un entorn fèrtil per al creixement dels mites de la dreta.  

Encara que el Govern ha anunciat mesures en aquest context, les persones entrevistades per Faber no són optimistes respecte a que finalment es duguin a terme. Guillem Martínez reclama una legislació que obligui els tribunals a anul·lar les sentències dictades pels tribunals de la dictadura franquista perquè aquestes sentències expressen la idea que el franquisme era una forma d’autoritat legítima. Argumenta que la llei del 2017 aprovada per la Generalitat catalana que anul·lava sentències franquistes és “falsa” perquè l’anul·lació de sentències no compet els parlaments [Veure: Victimes del franquisme a Catalunya, finalment en open data]. Lògicament, qualsevol anul·lació per part dels tribunals planteja la qüestió de la confiscació per part de la dictadura dels béns de les persones que van donar suport a la República. Antonio Maestre demana la revocació del Decreto Ley de Incautación de Bienes Materiales de 1936, que autoritzava aquestes confiscacions, i la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977.

És difícil fer justícia en una ressenya a l’abast i la complexitat dels arguments presentats en aquest breu llibre. A la conclusió, Faber apunta que, en alguns aspectes, Espanya no és l’únic país que s’enfronta a aquests reptes. Segons argumenta, molts altres països, sovint vistos des d’Espanya com a “normals”, també tenen problemes per fer front al seu passat violent i conflictiu, ja sigui en relació amb la dictadura, el domini imperial o l’esclavitud. Com també assenyala, la dreta populista de tot el món vol presentar la història com un motiu per fer sentir orgull a la ciutadania, enaltint els “herois” del passat. Vox no és únic en això, ni planteja una novetat en el context espanyol. És un punt rellevant i, tot i que la majoria dels lectors s’ajudaran d’aquest llibre per entendre l’Espanya contemporània, gran part de l’escrit hauria de fer reflexionar a gent d’altres països sobre la pròpia societat i sobre la celebració de versions mítiques de la pròpia història .

Sebastiaan Faber, Exhuming Franco: Spain’s Spanish Transition (Vanderbilt University Press, 2021)

Està prevista la publicació d’una edició en castellà el 2022.

[Traducció: Carlos Terraga]

Nou cercador de represaliats de la guerra civil

Un dels èxits de el món digital és que la ciutadania podem afegir la nostra pròpia tecnologia si un producte de la burocràcia administrativa resulta ser inútil per al nostre propòsit. Així ha fet Hernán Fernández, enginyer de projectes en el sector de l’aigua, que en el seu temps lliure allibera dades de la Guerra Civil i el Franquisme.

El Cercador de Represaliats de la Guerra Civil espanyola, desenvolupat per Hernán, indexa registres existents en documents d’arxiu, altres fonts oficials i investigadors independents. Un dels seus èxits destacables és indexar 2,5 milions de registres del Fitxer de la Secretaria General i de la Secció Polític Social dels Serveis Documentals de Presidència de Govern (1937-1967) del Portal d’Arxius Espanyols (PARES), des d’on són accessibles juntament amb els d’altres arxius.

El Fitxer de PARES està format per 69 fitxers ordenats alfabèticament. Conté fitxes de persones susceptibles de ser represaliades pel seu passat contrari a la implantació de la dictadura franquista [“contrari al Moviment Nacional”, segons la descripció de PARES] i també fitxes de les persones que tenien alguna vinculació amb el règim franquista: governadors civils, procuradors en Corts, alcaldes, delegats de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (FET de les JONS), funcionaris, etc.

Una de les fitxes de Federico García Lorca al Fitxer de la Secretaria General i de la Secció Polític Social al Portal de Archivos Españoles

Aquest nou cercador és inèdit perquè incorpora un algoritme que identifica resultats similars, pensat expressament per facilitar la recerca de persones amb cognoms habituals però és útil en tots els casos. A Hernán el va motivar una inquietud personal: els cognoms d’alguns dels seus familiars represaliats són molt comuns, la qual cosa dificulta encara més la recerca de documentació. Ara ho ha solucionat per a si mateix i per a la resta de món.

Recomanem emprar aquest Cercador de Represaliats de la Guerra Civil espanyola, recentment vinculat al projecte de llarg recorregut combatientes.es, perquè en el moment de publicar aquestes línies, els registres en comú amb la base de dades d’ihr.world ronden només els 600.000. A ihr.world, cada cerca dóna com a resultat una pàgina de 25 registres i entre ells hi ha els exactes (no sempre els primers) i els més similars.

Al nou cercador, els resultats es presenten en tres columnes. A la central, apareixen registres exactament iguals al terme de cerca i des de cada un d’ells es redirigeix ​​a la font original. A la columna dreta, apareixen llistats tots els registres similars. Això és molt útil perquè en moltes ocasions hi ha errors tipogràfics en la transcripció. Ara bé, poden arribar a ser diversos milers.

Per això, és útil la columna de l’esquerra, que filtra la de la dreta i proporciona els registres més similars a la nostra cerca segons diversos paràmetres.

Desitgem molt èxit al nou Cercador de Represaliats de la Guerra Civil espanyola i des d’aquí, com sempre, estem disposades a col·laborar pel bé comú.

FOTOS: Zosimo Barriales Merino (esq.) i Domingo Lopez Blanco (dta.), cedides pel seu besnét Hernán.

Massacre d’Atocha: 44 anys després

El 24 de gener de 1977 tres terroristes d’extrema dreta van irrompre passades les deu i mitja de la nit a un despatx d’advocats laboralistes del sindicat de Comissions Obreres (CCOO) al madrileny carrer d’Atocha. Van obrir foc i van assassinar als advocats laboralistes Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sauquillo. També van matar l’estudiant de dret Serafín Holgado i l’administratiu Ángel Rodríguez Leal. A més, a l’atemptat van seu greument ferits Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, Luis Ramos Pardo i Lola González Ruiz.

En un context de violència política, impunitat de l’extrema dreta i agitació social, la massacre es va produir com a reacció a l’avenç progressiu en drets i llibertats durant la transició a una democràcia constitucional després de la mort de Franco al novembre de 1975. L’objectiu hauria estat desestabilitzar el fràgil govern d’Adolfo Suárez. Però el terrible atemptat terrorista no va provocar violència, si no la unitat de l’esquerra: més de cent mil persones van acompanyar el seguici fúnebre en silenci.

Hasta siempre en la libertad por la que distéis la vida“, va titular el Mundo Obrero, òrgan (i diari) del Comité Central del Partit Comunista després del funeral. El 9 d’abril de 1977, el presidente Adolfo Suárez va ordenar la legalització del Partit Comunista.

Dècades més tard podem constatar l’impacte de la massacre, i el paper rellevant d’altres advocats d’Atocha, companys i companyes dels assassinats, en la protecció dels drets civils a la nostra democràcia. La memòria d’aquell assassinat perdura també a la Fundación Abogados de Atocha i a Comissions Obreres. Totes dues entitats acaben de col·laborar en la publicació d’un llibre que creiem important i oportú ressenyar.

Es conegut que Manuela Carmena va escapar de la massacre perquè va canviar la seu de la seva reunió. Juan José del Águila, també posteriorment magistrat, estava convocat a aquella mateixa reunió, com explica a justiciaydictadura. com.

El Tribunal de Orden Público (TOP) i el seu paper a la repressió del tardofranquisme

L’advocat laboralista i després magistrat de responsabilitat social, avui ja jubilat, Juan José del Águila, va publicar a l’any 2001 a l’Editorial Planeta la primera edició d’un llibre fonamental per conèixer la repressió política arbitrada a través del Tribunal de Orden Público. El llibre va tenir una bona acollida entre els lectors especialitzats, va ser presentat per l’autor a diverses institucions, des del Colegio de Abogados de Madrid, a l’Ateneo, el Club de Amigos de la UNESCO i al local que avui ocupa la Fundación Abogados de Atocha, que en aquell moment era la secretaria de Formación y Empleo de la Unión Sindical Madrid Región (USMR) de CCOO. El llibre devia resultar incòmode per massa gent allà esmentada i el cas es que, tot i seguir amb un bon impacte de vendes, va ser retirat del mercat per l’editorial i destruida l’edició. Feliçment avui l’autor, davant la possibilitat d’incorporar nous materials judicials a la feina realitzada, ha pogut presentar una segona edició actualitzada que està ja a les llibreries i de la que Enrique Lillo ha fet una ressenya, publicada anteriorment al bloc Según Antonio Baylos [Madrid, 6 novembre 2020] juntament amb aquest paràgraf. Agraïm a tots dos el seu permís per a reproduir-la.

[Traducció: Carlos Terraga]

COMENTARIS AL LLIBRE DE JUAN JOSÉ DEL ÁGUILA, EL TOP. LA REPRESIÓN DE LA LIBERTAD 1963-1977, 2a edició

per Enrique Lillo Pérez

El libro ha sido editado por la Fundación Abogados de Atocha, creada por la Unión Sindical de Madrid Región CCOO, con el apoyo del Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, y con el apoyo del Consejo General de la Abogacía, Ilustre Colegio de Abogados de Madrid, y evidentemente CCOO Madrid.

En esta 2ª edición el prologo de la misma es realizado por la Presidenta Emérita del Tribunal Constitucional y Catedrática del Derecho del Trabajo y Seguridad Social de la Universidad Complutense de Madrid, Dª María Emilia Casas Baamonde.

Juan José del Águila fue abogado laboralista y penalista, e intervino habitualmente en defensa de los procesados ante el tribunal de orden público.

Es gran conocedor y estudioso de todo lo relativo a la represión y a los mecanismos e instituciones de la dictadura franquista. De los funcionarios públicos, policiales (Brigada Político Social), militares (juzgados militares especiales para la represión de la masonería y el comunismo, contra las actividades extremistas y juzgados sobre responsabilidades políticas, consejo de guerra y auditores militares y autoridades judiciales militares, como los capitanes generales de las regiones militares) y judiciales (tribunal de orden público y sus precedentes cronológicos descubiertos por la investigación de Juanjo del Águila, como son los juzgados de instrucción de febrero de 1956 y de mayo de 1957, desempeñados por jueces de 1ª instancia e instrucción de Madrid, que habían sido designados por la Sala de Gobierno del Tribunal Supremo, presidia por el Presidente José Castan Tobeñas, y con competencia para instruir sumarios por supuesto delitos de reunión ilegal, publicación de impresos clandestinos y de propaganda ilegal).

La lectura del libro es obligada para todo ciudadano/a que quiera conocer, como parte indispensable de nuestra memoria histórica y de la propia memoria democrática, los mecanismos institucionales utilizados por la represión franquista a través de las torturas practicadas por miembros de la brigada político social u otros funcionarios públicos o militares, y de los encarcelamientos decretados por los órganos institucionales antes descritos, así como las masivas condenas a muerte que fueron acordadas en consejos de guerra sumarísimos y sin garantías procesales ninguna.

En la actuación de aquellos órganos represivos no concurría de manera alguna los requisitos imprescindibles en cuanto a imparcialidad del órgano juzgador, derecho de defensa a través de letrado, presunción de inocencia superada solo con prueba de cargo valida y suficiente y practicada ante el órgano judicial y derecho al recurso. Requisitos imprescindibles para poder calificar la existencia de una justicia que actúa con objetividad y con imparcialidad y conforme a un principio estricto de legalidad en la tipificación de los hechos acreditados mediante prueba válida practicada en el acto de juicio oral con inmediación y defensa del acusado.

El análisis exhaustivo de Juanjo del Águila tiene un rigor histórico y jurídico insuperable. El mismo rigor con que viene realizando publicaciones en su blog personal de https://justiciaydictadura.com/  que resulta también de imprescindible consulta para entender la realidad de la represión política y de la violencia institucional en la dictadura de Franco, y para entender sus instrumentos y mecanismos, lo que constituye un deber imprescindible y necesario para recuperar una memoria histórica y democrática en España.

En el prologó de María Emilia Casas se afirma que resulta fundamental un relanzamiento del nuevo libro, que debe ocupar el lugar que debería haber ocupado la 1ª edición publicada por Editorial Planeta y con prologó de Gregorio Peces Barba.

Con esta nueva edición Juan José del Águila se ha convertido en una de las voces más autorizadas de la historiografía sobre las jurisdicciones especiales del ordenamiento de excepción de la dictadura franquista y sin lugar a dudas en la voz más autorizada sobre el tribunal de orden público. Ha realizado una gran labor de examen y publicidad de las sentencias y actuaciones del tribunal de orden público y de las muchísimas personas que fueron condenadas, encarceladas por decisión de este tribunal y de sus actuaciones, así como de las actividades realizadas por la brigada político social a través de sus atestados e informe, sin que la práctica de tortura realizada por la misma, hubieran sido nunca fiscalizadas o restringidas por el tribunal de orden público, sino totalmente legitimadas por el mismo.

El libro se detiene en el examen del caso Julián Grimau, que fue fusilado [Nota: en abril de 1963] tras un consejo de guerra sumarísimo y de nuevo sin ninguna garantía procesal, sentencia que fue confirmada por la autoridad judicial militar máxima entonces, que era el capitán general de Madrid, García Valiño, y sin que tuviera ninguna clase de recurso contra esta decisión. La resolución de condena de muerte fue confirmada expresamente por Franco y el gobierno entonces existente, negándosele el indulto reclamado desde muchas instancias internaciones e incluso por el Papa Pablo VI, y a pesar de la noble y fundada defensa que de Julián Grimau hizo el militar asignado para la defensa Alejandro Rebollo.

La detención de Julián Grimau, cualificado dirigente del Partido Comunista de España, dio lugar, no solo a su tortura, sino a muchos montajes mentirosos. Como los hechos publicados en la prensa entonces existente como el Diario ABC, que afirmaban falsamente que Julián Grimau se había intentado suicidar tirándose por la ventana de la Dirección General de Seguridad, y que este intento fue lo que provocó las múltiples lesiones y patologías que como consecuencia de la tortura tenía.

Juanjo del Águila desmenuza en su libro los detalles importantes, y además tras la lectura de las memorias políticas de Fraga Iribarne [Nota: entonces Ministro de Información y Turismo] y de otros documentos históricos, llega a la conclusión de que por iniciativa del dictador Franco y de sus más apasionados y fanáticos colaboradores se retrasó maliciosamente la publicidad del proyecto de ley del gobierno sobre la creación del Tribunal de Orden Público.

Este proyecto atribuía la competencia para enjuiciamiento de hechos que venían conociéndose por la jurisdicción militar de los consejos de guerra al citado tribunal.

Por ello se acordó silenciar el acuerdo del Consejo de Ministros sobre aprobación del citado proyecto de ley a que se consumara la ejecución y asesinato de Julián Grimau, que de esta manera se convirtió en un crimen de Estado.

Si hubiera tramitado el proyecto de ley del gobierno sobre creación del Tribunal de Orden Público en la fecha en que Fraga indicó en sus memorias políticas, el asunto de Grimau sometido a la jurisdicción militar, primero a través de la actuación del juez militar de instrucción para la represión de actividades extremistas y comunistas, Coronel Eymar, y posteriormente a través del Consejo de Guerra celebrado en la región militar de Madrid, se debería haber paralizado y haberse remitido todas las actuaciones al Tribunal de Orden Público de inminente creación y entrada en funcionamiento.

Por ello, se retrasó maliciosamente la aprobación por el gobierno de Franco de 1963 del proyecto de ley de creación y entrada en funcionamiento de Tribunal de Orden Público. Para de esta manera la condena a muerte de Julián Grimau predeterminada fuera cumplida y ejecutada.

Además de este retraso malicioso y prevaricador de la fecha en que oficialmente se aprueba el proyecto de ley antes citado, que es posterior a la fecha en que el gobierno decide realmente la aprobación del proyecto de ley, según las fuentes documentales utilizadas por Juanjo del Águila, el libro comentado desvela otros aspectos transcendentales, como la utilización de supuestos denuncias anónimas contra Julián Grimau que se formulan después de su detención y tortura ante la brigada político social de Barcelona, y que son la base para su condena, atribuyéndole supuestos hechos delictivos protagonizados durante la guerra civil.

Juanjo del Águila describe también el papel de Ruiz Jiménez, Procurador de las Cortes franquistas, en su enmienda a la totalidad contra la citada ley de creación del Tribunal de Orden Público, invocando para ello la declaración universal de derechos humanos y le encíclica de Juan XXIII (Cardenal Roncalli) “Pacem in terris”, publicada el 11 de abril de 1963.

El estudio de Juanjo del Águila realizado en esta transcendental obra penetra también en la descripción sociológica de los ciudadanos/as sometidos a enjuiciamiento y condena del Tribunal de Orden Público, con sus mecanismos habituales de prisión provisional en vez de libertad provisional y cumplimiento de la condena durante el recurso de Casación ante la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo, y validación como prueba de cargo de los informes y notas de la brigada político social, olvidándose de la regla procesal de que la prueba válida para una condena penal es exclusivamente la practicada en el acto de juicio oral, y no los informes gubernativos previos.

En esta descripción sociológica se analiza los muchísimos trabajadores, obreros, sindicalistas, técnicos, profesionales y estudiantes que sufrieron la represión. Muchos de ellos no eran militantes políticos o sindicales habituales, sino personas que se había limitado a participar en reivindicaciones laborales o sociales de mejoras sobre el mínimo nivel de vida entonces existente, o que habían expresado su opinión en asambleas o habían participado en manifestaciones de protesta o de difusión escrita u oral de sus problemas.

Resulta claro por tanto, que la actuación del Tribunal de Orden Público era la de represión y castigo con la cárcel, por el ejercicio individual o colectivo de derechos fundamentales protegidos ya en los años 60 y 70 por los textos internaciones de declaración de derechos humanos, o convenios internacionales de la OIT (entre otros, el derecho a la libertad sindical, derecho a la libertad de expresión, de información, de negociación colectiva, derecho a protagonizar acciones de conflicto para conseguir mejoras).

El Tribunal de Orden Público estaba integrado por jueces profesionales y  el autor analiza el papel negativo de la cúpula judicial de la dictadura y de la fiscalía del Tribunal Supremo, en relación con estos mecanismos de represión.

Su actuación fue de convalidación y aplicación de los mismos, con lo cual no solo fueron los miembros del Tribunal de Orden Público, que muchos de ellos ascendieron durante la transición política al Tribunal Supremo, los que participaron en la represión, sino también las cúpulas de las estructuras judiciales, sobre todo de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo, con el papel destacado de Adolfo de Miguel que llegó a Presidente de esa Sala, y que en 1981-82 fue el defensor del militar golpista Milans del Bosch.

Estos hechos históricos no deben ser olvidados, porque forman parte de la memoria democrática e histórica de la lucha contra la dictadura franquista, la cual gozó siempre no solo del apoyo de los mandos militares, sino de quienes controlaban las estructuras judiciales, el ministerio fiscal, y los propios aparatos policiales, especialmente la brigada político social.

Para terminar hay que señalar que a diferencia de otros países europeos, nuestro país durante los años 60 y 70 no gozó de la denominada edad de oro del derecho del trabajo y de la seguridad social, con el estado de bienestar que se fue consolidando en Europa tras la victoria en la II Guerra Mundial contra los nazis.

En nuestro país se mantuvo durante muchos años la pobreza y miseria, y no se reconocieron los derechos colectivos y humanos antes indicados durante el tiempo de la dictadura.

Lo que si se conoció fue unas actuaciones totalmente ejemplares y épicas que debe ser reivindicada hoy en día por la sociedad civil española de muchos trabajadores, sindicalistas especialmente de CCOO, estudiantes, técnicos y profesionales que se atrevieron a reclamar sus derechos y defenderlos y a reclamar la libertad y la igualdad consustanciales con la democracia. En este contexto de actuación ejemplar y épica, los entonces abogados laboralistas, entre otros Juanjo del Águila, mediante la defensa de los trabajadores en Magistratura de Trabajo y de trabajadores, sindicalistas, estudiantes y técnicos ante el Tribunal de Orden Público, tuvieron un papel que no ser olvidado y que forma parte de la memoria histórica y democrática del país.

Por ello, hay que leer este libro.

FOTO: La processó funerària dels advocats d’Atocha. Madrid, 26 de gener de 1977. Autor desconegut. Public domain.

La farsa del procés de burgos de 1970

El consell de guerra a setze presumptes membres d’ETA a Burgos el desembre de 1970 va provocar manifestacions i vagues a Espanya, i protestes a Europa i altres llocs. Els franquistes de línia dura de l’anomenat bunker les van utilitzar per atacar als “modernitzadors” de l’Opus Dei al govern espanyol i per pressionar a Franco per a que apliqués de nou la dura repressió dels anys de la postguerra. El judici, en sessions obertes a les que assistien periodistes estrangers, i la crisi conseqüent, van socavar una imatge que la dictadura havia cultivat amb cura a l’exterior: la d’un règim benevolent que presidia la modernització d’Espanya. Publiquem aquest relat de la crisi i la seva trascendència a la història del franquisme en el cinquantè aniversari de l’inici del judici, el 3 de desembre de 1970.

Tot i que els orígens d’ETA es remunten a principis de la dècada de 1950, no va ser fins a finals de la de 1960 quan el grup va realitzar una sèrie d’atacs violents contra objectius a les províncies basques espanyoles. En relació amb el Procés de Burgos, els més importants van succeir-se al 1968. Al juny, un agent de la Guàrdia Civil va ser mort a un tiroteig. A l’agost, Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social (la policia política del règim) de Sant Sebastià-Donostia va ser assassinat a la porta de casa seva a Irún. En conseqüència, a Gipuzkoa es va imposar l’estat d’excepció i l’acció policial a les províncies basques va produir la detenció massiva de sospitosos. Al llarg de 1969 i 1970 es van aplicar llargues penes de presó als condemnats en consell de guerra a Burgos (capital de la VI Regió Militar), per delictes com distribuir propaganda d’ETA i assistir a reunions il·legals.

Durant els anys seixanta, el règim franquista havia intentat preservar a l’exterior una imatge molt diferent a la del seu brutal origen durant la Guerra Civil i la repressió de la postguerra. Alguns periodistes estrangers, com el britànic George Hills, van acceptar la versió del règim, que presentava a Franco com un benèvol home de família. El periodista d’Estats Units Benjamin Welles, per exemple, va escriure que Franco vestia “sabates blanques i negres i roba de vestir d’estiu” quan el va entrevistar al juliol de 1962 (Benjamin Welles, The Gentle Anarchy, 1965, p. 369)

El contrast amb el que estava succeint a Burgos no podia ser més gran. En gran part dels països, els consells de guerra estaven –i estan–, restringits al personal militar acusat de delictes militars. A Espanya, pel contrari, els militars sublevats havien proclamat la llei marcial al juliol de 1936 i va estar activa fins el 1948. Durant i després de la guerra civil, els consells de guerra, que sovint duraven uns minuts, van dictar dures penes, inclosa la pena de mort, a milers de persones que tenien oficials de l’exèrcit com a única representació legal [veure Els Sumaríssims]. Inclús després de superada la llei marcial, els tribunals militars van continuar en ús, especialment per a les persones acusades en virtut del Decret de 1960 sobre rebelión militar, bandidaje y terrorismo; delictes que, a altres països, eren tractats per tribunals civils.

La tensió va créixer a Espanya abans del judici. El 22 de novembre, els bisbes de Bilbao i Sant Sebastià van emetre una carta pastoral conjunta declarant ilegítima tota violència i demanant la commutació de les condemnes a mort sol·licitades durant la instrucció. Van esclatar vagues en tot el País Basc i altres parts de l’Estat. El 30 de novembre, en una escena sense precedents des de la Guerra Civil, manifestants van ocupar la Plaça Catalunya de Barcelona i es van enfrontar amb la policia a les Rambles. Al dia següent, el segrest per part d’ETA d’Eugeni Beihl, cònsol honorari d’Alemanya Occidental a Sant Sebastià-Donostia, va atraure l’atenció de tota Europa.

Al judici, d’una setmana de duració, van estar presents set periodistes espanyols, amb relats que donaven suport al règim, i tretze corresponsals estrangers. Entre els setze acusats hi havien dues dones i dos sacerdots. Els advocats, que es van guanyar l’admiració dels corresponsals estrangers pel seu coratge, van ajudar als acusats a desvetllar els objectius d’ETA i a denunciar les tortures policials. La fiscalia va centrar el seu cas en l’assassinat de Manzanas i el va basar principalment en confessions obtingudes sota tortura. En iniciar-se l’interrogatori per part dels advocats defensors el tercer dia, els acusats van retirar les seves confessions, van descriure gràficament com havien estat torturats i van denunciar la repressió estatal als bascos. Això va produir la suspensió de la vista del dia següent i, en reanudar-se el judici, es va impedir als acusats fer declaracions generals o desviar-se de les preguntes. El periodista francès Edouard de Blaye va descriure la reacció de l’últim imputat, Mario Onaindia, durant el seu interrogatori:

Cridant Gora Euskadi Askatuta (Visca el País Basc lliure), el presoner va saltar a l’estrada i va tractar d’agafar una destral que hi havia entre les proves documentals amuntegades al terra. Alarmats, dos dels magistrats van desenvainar les seves espases. Un dels policies va aixecar el seu revòlver i va encanonar al presoner, però el va baixar per por de ferir els jutges. Onaindia, reduït i immobilitzat, va quedar ràpidament indefens. Mentrestant, a la sala del tribunal, es va produir un gran enrenou. Els quinze presoners, encadenats junts, van iniciar un forcejament amb els guàrdies al seu càrrec. Un cop sotmesos, van començar a cantar el vell himne basc Euzco gudarik gera … Des dels bancs públics s’escoltaven crits de: “Assassins! Visca ETA!”

Edouard de Blaye, Franco and the Politics of Spain, 1976, p. 296-7

Es va demanar que la gent abandonés la sala i, quan el judici va reanudar-se a porta tancada, el procés va ser molt breu. Els advocats defensors es van negar a cridar als vint-i-cinc testimonis que tenien previst presentar. Al seu discurs final, el fiscal va demanar la pena de mort per a sis dels acusats i 752 anys de presó.

Durant les tres setmanes següents, els set jutges van considerar el seu veredicte a porta tancada. Mentre Beihl romania ostatge a un lloc secret de França i els presoners esperaven el veredicte, va augmentar la tensió a tot l’Estat. El 12 de desembre, tres-centes personalitats de la cultura catalana es van tancar a l’abadia de Montserrat, van emetre un manifest de protesta, i van marxar el 14 de desembre per evitar que s’assaltés l’abadia. El Vaticà i altres governs europeus van demanar clemència.

Els franquistes de la línia dura també van reaccionar. El 14 de desembre, després d’una reunió d’alts comandaments de l’exèrcit, una delegació de quatre capitans generals va visitar Franco al Pardo per expressar la preocupació dels militars respecte a la situació. Hores més tard es va suspendre l’habeas corpus, permetent la detenció indefinida dels presos. En un context de reunions de protesta per tota Europa, el 16 de desembre es va organitzar una gran manifestació franquista a la Plaça d’Orient de Madrid, i es va traslladar a treballadors rurals des de diferents llocs en autobús fins a la ciutat per a l’esdeveniment. Durant els dies següents, es van produir manifestacions similars a favor del règim a altres ciutats importants. L’espectacle de grans multituds donant la salutació feixista i cantant el Cara al Sol (himne falangista), en escenes que recordaven a l’Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, no van fer més que contribuir a l’impacte del procés a Europa occidental. La setmana del 28 de desembre, el no-do, que es projectava a tots els cinemes abans de la película, va mostrar imatges de les multituds a Madrid [veure el no-do aquí].

El dia de Nadal, sense conèixer-se encara la decisió dels jutges, ETA va alliberar Eugen Biehl. Tres dies després, finalment, es va anunciar el veredicte: un dels setze acusats va ser absolt, tres van rebre dues condemnes a mort cadascú; uns altres tres van ser condemnats a mort i, entre tots ells van acumular un total de més de 500 anys de presó. Després de la reunió de gabinet, dos dies després, Franco va anunciar la seva decisió de commutar les penes de mort.

La crisi va marcar un punt d’inflexió en el que més tard significaria la desintegració del règim franquista ja que, davant la imminent mort del dictador, el bunker va unir forces contra els partidaris de la “modernització”. Tal i com ha escrit Paul Preston, “l’actitut maldestre del règim havia unit a l’oposició com mai abans; l’Església era profundament crítica i els franquistes més progressistes estaven començant a abandonar el que veien com un vaixell que s’enfonsa” (Preston, Franco, 1993, p. 754). El judici també va ser un episodi desastrós de relacions públiques i va recordar a la gent i els governs occidentals els orígens de la dictadura i el seu caràcter repressiu i violent [Veure aquí vídeos d’arxiu de las manifestacions a Londres i a Paris].

Els quinze presoners condemnats van ser alliberats en virtut de la Llei d’Amnistia de 1977. Tres dels condemnats a mort jugarien més endavant un paper important a la política espanyola. Entre 1993 i 2000 Mario Onaindia va ser senador per Euskadiko Ezkerra, després de ser diputat al Parlament Basc, on també ho van ser Eduardo Uriarte i Jokin Goristidi; Uriarte entre 1980 i 1998 per Euskadiko Ezkerra i Goristidi entre 1980 i 1994 per Herri Batasuna. A més, Itziar Aizpurua, condemnada a quinze anys de presó, va representar Herri Batasuna al Parlament basc entre 1982 i 1986 i de 1994 a 1998, i al Congrés dels Diputats entre 1986 i 1993. Tres dels advocats defensors també van tenir carrera parlamentària després de la mort de Franco. Gregorio Peces Barba va ser diputat socialista des de 1977 i President del Congrés dels diputats entre 1982 i 1986, a més de membre de la ponència constitucional a la qual es va encarregar l’elaboració del text de la Constitució espanyola de 1978. Juan María Bandrés va representar Euskadiko Ezkerra com a senador entre 1977 i 1979 i després va ser diputat entre 1979 i 1989. Josep Solé Barberà també va ser diputat al Congrés pel Partit Comunista entre 1979 i 1982.

[Traducció: Carlos Terraga]

Si llegeixes aquest article i et resulta útil, considera la possibilitat de fer una donació per poder continuar amb la nostra feina. Gràcies!

Imatge: El Diario de Burgos. Biblioteca Virtual de Castilla y León.

Barcelona: 800 dies sota les bombes

10 de noviembre, martes – A las diez y cuarto de la noche cundió cierta alarma en la ciudad, efecto de haberse percibido el eco de unos cañonazos al parecer lejanos. Se dijo oficialmente que un guardacostas había disparado once cañonazos sobre un sospechoso que navegaba con las luces apagadas.

L’any, 1936. La ciutat: Barcelona. L’autor: el periodista Tomás Caballé i Clos al seu llibre Barcelona roja. Dietario de la revolución (julio 1936 – enero 1939). És un extracte de la crònica del primer intent de bombardeig de la ciutat, confirmat també pel dietari d’un mariner del vaixell Canarias; tot citat per Joan Villarroya a Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939) [PAMSA,1999]

El mapa interactiu

Coincidint amb el 79è aniversari del primer bombardeig aeri nocturn a la ciutat de Barcelona, el laboratori de dades BTVDatalab de Barcelona Televisió va crear el 2016 un mapa interactiu que dissecciona les dades disponibles sobre bombes, refugis i víctimes a la ciutat.  Innovation and Human Rights recull i manté online aquest treball des de 2017. Fa 84 anys d’aquest primer intent de bombardeig a Barcelona, i volem recordar-ho.

El mapa interactiu ens permet visualitzar les dades en tres nivells: sobre un mapa de l’època, extret de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i elaborat per Vicenç Martorell al 1930, sobre el plànol de la Barcelona actual i sobre la imatge satèl·lit de la ciutat. 

A més de localitzar els més de 500 punts concrets on van produir-se els bombardejos, perpetrats principalment per l’Aviazione Legionaria italiana sota el comandament de les tropes sublevades, el mapa permet visualitzar la ubicació dels principals refugis antiaeris construïts a la ciutat de Barcelona per la Junta de Defensa Passiva i el veïnat.

Per a la ubicació dels bombardeigs, es va partir de les dades del llibre Perill de bombardeig, de Santiago i Elisenda Albertí, utilitzant la documentació de la Junta de Defensa Passiva conservada a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

Pel que fa als refugis antiaeris, s’hi van afegir els 1.354 catalogats per l’Ajuntament de Barcelona a la seva Carta Arqueològica de la ciutat.  Clica al titol per accedir al mapa interactiu.

El video resum

Un resum de tres minuts reprodueix de forma audiovisual i cronològicament els 19 bombardeigs més mortífers de la Guerra Civil, donant visibilitat al número de víctimes, que gràcies a l’exhaustiva recerca d’historiadors com Joan Vilarroya podem comptabilitzar en 2.404. D’elles 2.071 s’han pogut identificar amb noms i cognoms, i estan inclosos en la base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme.  Clica al titol per accedir al video resum [per veure les imatges, des d’un ordinador, no des del mòbil!]

El webdoc

Barcelona: 800 dies sota les bombes” és un webdoc que aprofundeix en la memòria de les víctimes i el cost humà de la Guerra Civil a la ciutat. Actualment està disponible només en italià. Podeu accedir-hi clicant al titol.

Les seccions inclouen: Històries de vida de set víctimes, El primer bombardeig naval, Els primers bombardeigs aeris, Els pitjors bombardeigs (al març de 1938), L’Aviazione legionaria italiana i La Defensa antiaeria entre d’altres. Podeu accedir-hi clicant al titol.

FOTO: Bombardeig aeri de Barcelona el 17 de març de 1938, vist des d’un bombarder italià. Public domain.