Mostra totes les entrades de charlie_nurse_c_catalan

post-ca

La farsa del procés de burgos de 1970

El consell de guerra a setze presumptes membres d’ETA a Burgos el desembre de 1970 va provocar manifestacions i vagues a Espanya, i protestes a Europa i altres llocs. Els franquistes de línia dura de l’anomenat bunker les van utilitzar per atacar als “modernitzadors” de l’Opus Dei al govern espanyol i per pressionar a Franco per a que apliqués de nou la dura repressió dels anys de la postguerra. El judici, en sessions obertes a les que assistien periodistes estrangers, i la crisi conseqüent, van socavar una imatge que la dictadura havia cultivat amb cura a l’exterior: la d’un règim benevolent que presidia la modernització d’Espanya. Publiquem aquest relat de la crisi i la seva trascendència a la història del franquisme en el cinquantè aniversari de l’inici del judici, el 3 de desembre de 1970.

Tot i que els orígens d’ETA es remunten a principis de la dècada de 1950, no va ser fins a finals de la de 1960 quan el grup va realitzar una sèrie d’atacs violents contra objectius a les províncies basques espanyoles. En relació amb el Procés de Burgos, els més importants van succeir-se al 1968. Al juny, un agent de la Guàrdia Civil va ser mort a un tiroteig. A l’agost, Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social (la policia política del règim) de Sant Sebastià-Donostia va ser assassinat a la porta de casa seva a Irún. En conseqüència, a Gipuzkoa es va imposar l’estat d’excepció i l’acció policial a les províncies basques va produir la detenció massiva de sospitosos. Al llarg de 1969 i 1970 es van aplicar llargues penes de presó als condemnats en consell de guerra a Burgos (capital de la VI Regió Militar), per delictes com distribuir propaganda d’ETA i assistir a reunions il·legals.

Durant els anys seixanta, el règim franquista havia intentat preservar a l’exterior una imatge molt diferent a la del seu brutal origen durant la Guerra Civil i la repressió de la postguerra. Alguns periodistes estrangers, com el britànic George Hills, van acceptar la versió del règim, que presentava a Franco com un benèvol home de família. El periodista d’Estats Units Benjamin Welles, per exemple, va escriure que Franco vestia “sabates blanques i negres i roba de vestir d’estiu” quan el va entrevistar al juliol de 1962 (Benjamin Welles, The Gentle Anarchy, 1965, p. 369)

El contrast amb el que estava succeint a Burgos no podia ser més gran. En gran part dels països, els consells de guerra estaven –i estan–, restringits al personal militar acusat de delictes militars. A Espanya, pel contrari, els militars sublevats havien proclamat la llei marcial al juliol de 1936 i va estar activa fins el 1948. Durant i després de la guerra civil, els consells de guerra, que sovint duraven uns minuts, van dictar dures penes, inclosa la pena de mort, a milers de persones que tenien oficials de l’exèrcit com a única representació legal [veure Els Sumaríssims]. Inclús després de superada la llei marcial, els tribunals militars van continuar en ús, especialment per a les persones acusades en virtut del Decret de 1960 sobre rebelión militar, bandidaje y terrorismo; delictes que, a altres països, eren tractats per tribunals civils.

La tensió va créixer a Espanya abans del judici. El 22 de novembre, els bisbes de Bilbao i Sant Sebastià van emetre una carta pastoral conjunta declarant ilegítima tota violència i demanant la commutació de les condemnes a mort sol·licitades durant la instrucció. Van esclatar vagues en tot el País Basc i altres parts de l’Estat. El 30 de novembre, en una escena sense precedents des de la Guerra Civil, manifestants van ocupar la Plaça Catalunya de Barcelona i es van enfrontar amb la policia a les Rambles. Al dia següent, el segrest per part d’ETA d’Eugeni Beihl, cònsol honorari d’Alemanya Occidental a Sant Sebastià-Donostia, va atraure l’atenció de tota Europa.

Al judici, d’una setmana de duració, van estar presents set periodistes espanyols, amb relats que donaven suport al règim, i tretze corresponsals estrangers. Entre els setze acusats hi havien dues dones i dos sacerdots. Els advocats, que es van guanyar l’admiració dels corresponsals estrangers pel seu coratge, van ajudar als acusats a desvetllar els objectius d’ETA i a denunciar les tortures policials. La fiscalia va centrar el seu cas en l’assassinat de Manzanas i el va basar principalment en confessions obtingudes sota tortura. En iniciar-se l’interrogatori per part dels advocats defensors el tercer dia, els acusats van retirar les seves confessions, van descriure gràficament com havien estat torturats i van denunciar la repressió estatal als bascos. Això va produir la suspensió de la vista del dia següent i, en reanudar-se el judici, es va impedir als acusats fer declaracions generals o desviar-se de les preguntes. El periodista francès Edouard de Blaye va descriure la reacció de l’últim imputat, Mario Onaindia, durant el seu interrogatori:

Cridant Gora Euskadi Askatuta (Visca el País Basc lliure), el presoner va saltar a l’estrada i va tractar d’agafar una destral que hi havia entre les proves documentals amuntegades al terra. Alarmats, dos dels magistrats van desenvainar les seves espases. Un dels policies va aixecar el seu revòlver i va encanonar al presoner, però el va baixar per por de ferir els jutges. Onaindia, reduït i immobilitzat, va quedar ràpidament indefens. Mentrestant, a la sala del tribunal, es va produir un gran enrenou. Els quinze presoners, encadenats junts, van iniciar un forcejament amb els guàrdies al seu càrrec. Un cop sotmesos, van començar a cantar el vell himne basc Euzco gudarik gera … Des dels bancs públics s’escoltaven crits de: “Assassins! Visca ETA!”

Edouard de Blaye, Franco and the Politics of Spain, 1976, p. 296-7

Es va demanar que la gent abandonés la sala i, quan el judici va reanudar-se a porta tancada, el procés va ser molt breu. Els advocats defensors es van negar a cridar als vint-i-cinc testimonis que tenien previst presentar. Al seu discurs final, el fiscal va demanar la pena de mort per a sis dels acusats i 752 anys de presó.

Durant les tres setmanes següents, els set jutges van considerar el seu veredicte a porta tancada. Mentre Beihl romania ostatge a un lloc secret de França i els presoners esperaven el veredicte, va augmentar la tensió a tot l’Estat. El 12 de desembre, tres-centes personalitats de la cultura catalana es van tancar a l’abadia de Montserrat, van emetre un manifest de protesta, i van marxar el 14 de desembre per evitar que s’assaltés l’abadia. El Vaticà i altres governs europeus van demanar clemència.

Els franquistes de la línia dura també van reaccionar. El 14 de desembre, després d’una reunió d’alts comandaments de l’exèrcit, una delegació de quatre capitans generals va visitar Franco al Pardo per expressar la preocupació dels militars respecte a la situació. Hores més tard es va suspendre l’habeas corpus, permetent la detenció indefinida dels presos. En un context de reunions de protesta per tota Europa, el 16 de desembre es va organitzar una gran manifestació franquista a la Plaça d’Orient de Madrid, i es va traslladar a treballadors rurals des de diferents llocs en autobús fins a la ciutat per a l’esdeveniment. Durant els dies següents, es van produir manifestacions similars a favor del règim a altres ciutats importants. L’espectacle de grans multituds donant la salutació feixista i cantant el Cara al Sol (himne falangista), en escenes que recordaven a l’Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, no van fer més que contribuir a l’impacte del procés a Europa occidental. La setmana del 28 de desembre, el no-do, que es projectava a tots els cinemes abans de la película, va mostrar imatges de les multituds a Madrid [veure el no-do aquí].

El dia de Nadal, sense conèixer-se encara la decisió dels jutges, ETA va alliberar Eugen Biehl. Tres dies després, finalment, es va anunciar el veredicte: un dels setze acusats va ser absolt, tres van rebre dues condemnes a mort cadascú; uns altres tres van ser condemnats a mort i, entre tots ells van acumular un total de més de 500 anys de presó. Després de la reunió de gabinet, dos dies després, Franco va anunciar la seva decisió de commutar les penes de mort.

La crisi va marcar un punt d’inflexió en el que més tard significaria la desintegració del règim franquista ja que, davant la imminent mort del dictador, el bunker va unir forces contra els partidaris de la “modernització”. Tal i com ha escrit Paul Preston, “l’actitut maldestre del règim havia unit a l’oposició com mai abans; l’Església era profundament crítica i els franquistes més progressistes estaven començant a abandonar el que veien com un vaixell que s’enfonsa” (Preston, Franco, 1993, p. 754). El judici també va ser un episodi desastrós de relacions públiques i va recordar a la gent i els governs occidentals els orígens de la dictadura i el seu caràcter repressiu i violent [Veure aquí vídeos d’arxiu de las manifestacions a Londres i a Paris].

Els quinze presoners condemnats van ser alliberats en virtut de la Llei d’Amnistia de 1977. Tres dels condemnats a mort jugarien més endavant un paper important a la política espanyola. Entre 1993 i 2000 Mario Onaindia va ser senador per Euskadiko Ezkerra, després de ser diputat al Parlament Basc, on també ho van ser Eduardo Uriarte i Jokin Goristidi; Uriarte entre 1980 i 1998 per Euskadiko Ezkerra i Goristidi entre 1980 i 1994 per Herri Batasuna. A més, Itziar Aizpurua, condemnada a quinze anys de presó, va representar Herri Batasuna al Parlament basc entre 1982 i 1986 i de 1994 a 1998, i al Congrés dels Diputats entre 1986 i 1993. Tres dels advocats defensors també van tenir carrera parlamentària després de la mort de Franco. Gregorio Peces Barba va ser diputat socialista des de 1977 i President del Congrés dels diputats entre 1982 i 1986, a més de membre de la ponència constitucional a la qual es va encarregar l’elaboració del text de la Constitució espanyola de 1978. Juan María Bandrés va representar Euskadiko Ezkerra com a senador entre 1977 i 1979 i després va ser diputat entre 1979 i 1989. Josep Solé Barberà també va ser diputat al Congrés pel Partit Comunista entre 1979 i 1982.

[Traducció: Carlos Terraga]

Si llegeixes aquest article i et resulta útil, considera la possibilitat de fer una donació per poder continuar amb la nostra feina. Gràcies!

Imatge: El Diario de Burgos. Biblioteca Virtual de Castilla y León.

post-ca

La missió de l’escola és transformar el país

L’educació universal es considera una de les més importants responsabilitats de l’Estat avui en dia. No obstant, es tracta d’un avanç relativament recent. Avui, 14 d’abril, per commemorar l’aniversari de la proclamació de la Segona República l’any 1931, escrivim sobre com els seus primers governs es van esforçar per combatre l’alt índex d’analfabetisme mitjançant l’establiment d’un sistema d’educació primària universal.

Espanya va ser un dels primers estats europeus en reconèixer la importància de l’educació universal. La Constitució de 1812 va establir que cada poble havia de tenir una escola primària i la Llei Moyano de 1857 va convertir en obligatòria l’assistència a l’escola fins als nou anys. Tot i això, aquests ambiciosos objectius no es veien reflectits en la realitat. L’Estat confiava en l’Església per una gran part de l’educació, tant primària com secundària, i entre les seves escoles hi havia algunes de les més prestigioses. L’any 1931 el Ministeri d’Educació va estimar que hi havia 32.680 escoles i eren necessàries 27.151 més. Basant-se en el supòsit que, de mitjana, cada escola primària rural tindria una classe de 50 alumnes, hi havia un dèficit d’un milió de places a les escoles primàries. 

Aquesta manca d’escoles repercutia directament en l’elevada taxa d’analfabetisme dels adults, estimada en un 30 per cent, arribant al 60 per cent en algunes províncies [veure detall]. Com en qualsevol societat amb un percentatge tan alt d’analfabetisme, les persones alfabetitzades probablement tampoc eren molt capaces. No sorprèn que aquestes mitjanes ocultessin grans desviacions: entre diferents classes socials, entre zones urbanes i rurals (l’alfabetització tendia a ser més alta a les ciutats) i també entre diferents zones del país (el nord d’Espanya estava en general més alfabetitzat que el sud). L’analfabetisme també va afectar en major mesura a les dones: per exemple, la taxa general d’analfabetisme d’adults a la província de Saragossa era del 30%, però el 62% de les persones analfabetes eren dones, segons el Museo Pedagógico de Aragón.

Per als líders polítics de la Segona República, l’alfabetització universal era fonamental. El projecte republicà no aspirava únicament a reemplaçar la monarquia com a forma de govern sinó també principalment a modernitzar Espanya. La modernització suposava formar una ciutadania alfabetitzada i informada que seria capaç d’exercir les responsabilitats necessàries per donar suport a un sistema de govern representatiu. Això ho va reconèixer, per exemple, Manuel Azaña, proclamat Primer Ministre a l’octubre de 1933, al declarar que “l’escola estatal hauria de ser l’escut de la República”. 

El director general d’Educació Primària, Rodolfo Llopis, també va destacar el paper de l’educació en un discurs a Saragossa el desembre de 1932:

“La missió de l’escola és transformar el país en aquests moments (…) que els que estaven condemnats a ser súbdits, puguin ser ciutadans conscients d’una República” [font].

Aquestes paraules es van reflectir en diversos articles de la Constitució de 1931, que establia: “El servei de la cultura és una atribució essencial de l’Estat, i el prestarà mitjançant institucions educatives enllaçades a través del sistema de l’escola unificada”. Segons l’Article 48, l’educació primària havia de ser “gratuïta i obligatòria“. L’ensenyament havia de ser “laic” i “inspirant-se en ideals de solidaritat humana”

Degut a l’escassetat d’escoles primàries, el nou govern va planejar i va adquirir gairebé immediatament el compromís de construir 5.000 noves escoles primàries a l’any durant el transcurs dels següents cinc anys. Els municipis havien de proporcionar terres, mentre el govern contribuiria als costos de construcció i al pagament dels sous dels mestres. A principis de l’any 1932, el Ministre d’Educació va anunciar la construcció de més de 7.000 noves escoles. Tot i això, aviat es va reduir el ritme de construcció, en part per restriccions financeres i en part degut al conflicte amb l’Església i les conseqüències polítiques d’aquest. Així, l’any 1932 es van construir 2.580; l’any 1933, 3.990; i els anys 1934-35 (els dos anys de govern de centre-dreta), es van construir 3.421. Això representava un total de 9.991 en quatre anys. Aquesta xifra s’ha de comparar amb el total de 11.128 noves escoles obertes sota la monarquia des de l’any 1900 fins l’any 1930.

Els ministres de govern més vinculats a aquest programa de construcció, enfortiment i modernització del sistema escolar van ser Marcelino Domingo, Ministre d’Educació entre abril i octubre de 1931, i Fernando de los Ríos, qui el va succeir des d’octubre de 1931 fins a la caiguda del govern d’Azaña l’octubre de 1933.

Per descomptat, les noves escoles requerien més mestres i el Ministeri va llançar un programa per seleccionar i formar 7.000 persones amb títol de llicenciat sense experiència docent. També es van prendre mesures per millorar l’estatus i els sous dels mestres, que eren notablement baixos, reflectint això en l’expressió “passar més gana que un mestre d’escola”. Així, van obtenir l’estatut de “funcionaris públics” per la Constitució i van veure com va augmentar el seu sou en un 15% entre els anys 1931 i 1933. 

De fet, es va veure als mestres com a figures clau en la consolidació de la República: com va destacar la Revista de Pedagogia al maig de 1931: “Els educadors espanyols estem obligats a ser els defensors més entusiastes de la República. Tenim el deure de portar a les escoles les idees essencials en què es recolza: llibertat, autonomia, solidaritat i civilitat.” [font]. Com destaca Carlos París:

“Sorgeix així tota una generació de mestres identificats amb la República. El règim franquista va prendre tan bona nota d’això, que va prohibir exercir la docència a totes les persones que l’havien exercit a la zona republicana durant la Guerra Civil”. [font]

També es van prendre mesures per millorar i ampliar l’educació secundària, incloent la construcció de noves escoles. Les escoles secundàries mixtes reemplaçarien les segregades. Aquesta mesura va provocar l’oposició de nombroses famílies, especialment en algunes zones rurals i ciutats més petites. Més tard, la dictadura de Franco va prohibir la coeducació.

Les reformes educatives de la República van avivar serioses disputes amb l’Església i van provocar l’hostilitat de molts devots catòlics. L’article 26 de la Constitució prohibia donar classes als ordes religiosos. L’any 1931, el Ministeri d’Educació va sol·licitar als ajuntaments les xifres de l’alumnat que assistia a escoles primàries religioses. El total va arribar a 350.000. Substituir l’educació catòlica, de nou sobre la base de 50 alumnes per escola, haguès requerit que l’Estat construís 7.000 escoles addicionals. A més, l’Església era propietària d’unes 300 escoles secundàries, amb uns 20.000 alumnes. A diferència de les escoles primàries, el govern no va poder substituir immediatament aquestes per manca de personal qualificat per reemplaçar els membres dels ordes religiosos que impartien classes allà. No obstant això, abans de poder resoldre aquest problema, el govern d’Azaña va ser reemplaçat per una administració de centre-dreta dirigida per Alejandro Lerroux, que va ignorar aquesta disposició constitucional.

FOTO: Escola de José Sánchez Rosa, mestre racionalista andalús seguidor del model propugnat per Francesc Ferrer Guàrdia. Imatge presa a Sevilla el 1936, poc abans de la rebel·lió militar, autoproclamada amb el nom de ‘Alzamiento Nacional’. Autor: Franciscojosecuevasnoa [CC BY-SA]

[Traducció del castellà per Lara Regojo]

post-ca

Pioneres: les primeres diputades espanyoles: Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken

El nou govern espanyol, anunciat el gener, inclou a 11 ministres d’un total de 22 ministeris. No obstant, la participació de les dones en els nivells més alts de govern d’Espanya és un avenç recent. Amb motiu del Dia Internacional de la Dona 2020,  Innovació i Drets Humans vol recordar a les primeres diputades del Parlament espanyol, totes elles escollides per les Corts Constituents de la Segona República el 1931. 

Clara Campoamor, Victoria Kent y Margarita Nelken van ser escollides com a diputades sota la llei electoral de 1890, que restringia el vot als homes però permetia a les dones presentar-se com a candidates. Les dones només van poder votar després de constituir-se la nova República, aprovada per les Corts Constituents el desembre de 1931, i ho van fer per primera vegada en les eleccions generals de novembre de 1933.  

Paul Preston ha assenyalat que “la pressió per al vot de la dona no provenia de cap moviment col·lectiu de dones sinó d’una elit de dones educades i d’alguns homes polítics progressistes, sobretot del partit socialista” (Palomas de Guerra, Ed. DeBolsillo, 2004). La principal promotora del sufragi femení va ser Clara Campoamor, que formà part de la comissió que va redactar la Constitució i dirigí el debat a favor de la igualtat legal de les dones en les Corts l’octubre de 1931. L’article 36, que atorga el vot de la dona a l’edat de 23 anys en els mateixos termes que els homes, es va aprovar a les Corts  per 161 vots a 121, principalment pel suport del Partit Socialista. (Llegeix aquí la Constitució de 1931).

Abans de ser escollida el juny de 1931 per Madrid com a diputada del Partit Radical, Clara Campoamor es va fer un nom en la dècada del 1920 com advocada. Nascuda a Madrid el 1888 de pares de classe treballadora, es va graduar el 1924 i després es va especialitzar en assumptes de paternitat i matrimoni, en un moment anterior a la legalització del divorci. El 1928 va contribuir a establir la Federació Internacional de Dones Advocades (International Federation of Women Lawyers). Va ser la primera dona en intervenir davant el Tribunal Suprem i, el 1931, va ser la primera en dirigir-se a les Corts durant la República. La seva campanya pel sufragi femení no només va topar amb la oposició de l’Església i l’hostilitat de l’opinió conservadora, sinó també amb la majoria dels membres del seu propi partit. Va ser derrotada en les eleccions de 1933 i va abandonar el Partit Radical poc desprès, en protesta per les seves polítiques cada cop més de dretes. El 1933-1934 va exercir breument com a Directora General de Beneficència i Assistència Social. El 1936, tement per la seva seguretat, va abandonar Espanya i es va establir a Lausana, Suïssa, on va morir el 1972.   

Les altres dues dones diputades en les Corts Constituents, Victoria Kent i Margarita Nelken, es van oposar al sufragi femení el 1931, tot i que la darrera només va ser escollida en segona volta (elecció parcial) l’octubre de 1931 i no havia format part de les Corts a temps pels debats sobre l’Article 36. Tant Kent com Nelken van argumentar que les dones no estaven ni social ni políticament preparades per votar i, com que moltes dones estaven sota la influència de l’església, donarien suport a partits hostils a la República. Com va sostenir Victoria Kent durant el debat “no és qüestió de capacitat; és qüestió d’oportunitat per a la República”. Tant Kent com Nelken tenien un impressionant historial com activistes pels drets de la dona i la justícia social. La seva por a les conseqüències del sufragi femení és potser una bona mostra de la forta oposició a què es va enfrontar la República als pocs mesos de la seva proclamació. 

Victoria Kent va néixer a Málaga el 1891. Va ser una de les primeres dones en accedir a l’advocacia a Espanya i es va fer famosa per ser la primera en exercir com advocada en un tribunal militar, defensant amb èxit a Álvaro de Albornoz en el seu consell de guerra, després que intentès alçar-se contra la monarquia a Jaca el desembre de 1930. Un cop proclamada la Segona República, l’abril de 1931, Albornoz es va convertir en Ministre de Justícia i Kent va ser escollida com a diputada pel Partit Radical Socialista. Com a Directora General de Presons entre 1931 i 1934, va implementar importants reformes per millorar les condicions carceràries, incloent la construcció de la nova Presó de Ventas a Madrid per a dones (llegeix aquí sobre la inauguració). 

Tot i que va perdre el seu escó quan els partits de dretes van guanyar les eleccions el 1933, va tornar a les Corts el febrer de 1936, aquest cop com a diputada d’Esquerra Republicana de Jaén. Durant la Guerra Civil, va treballar a l’ambaixada espanyola a Paris, ajudant a nens refugiats del conflicte. Després de la invasió alemanya a França, va viure amb una identitat falsa, evitant que la deportessin cap a Espanya, on els tribunals franquistes la investigaven en la seva absència. El 1948 es va traslladar a Mèxic i després a Nova York, on va viure fins la seva mort el 1987. Una de les estacions de ferrocarril de Málaga porta el seu nom. 

Quan Margarita Nelken va ingressar a les Corts com a diputada socialista per Badajoz el 1931, ja era una famosa crítica d’art, novel·lista i defensora dels drets de les dones. Va néixer a Madrid el 1894 en una família de immigrants jueus rics. El seu llibre La condición social de la mujer en España (1919, no ens consta traducció al català) va denunciar la posició subordinada de les dones en la societat espanyola i va argumentar que només s’aconseguirien drets per les dones si triomfava el moviment revolucionari. El llibre va produir tal escàndol que es va debatre a les Corts i va ser condemnat pel bisbe de Lleida (Llegeix més aquí, en relació amb la història de les mestres Pepita i Elisa Úriz Pi). Els diaris i polítics de dretes la van calumniar, acusant-la d’estrangera i promiscua. 

Un cop escollida diputada de Badajoz, va fer seva la causa dels treballadors sense terra, fent campanya per a la reforma agrària. La seva experiència a Badajoz, incloent la resistència dels terratinents a les reformes laborals de 1931-1933, la violència de les dretes i el frau electoral de les eleccions de 1933, la van portar a unir-se a l’ala més radical del Partit Socialista. Va ser escollida per les Corts el 1933 i el 1936. L’octubre de 1936, amb Madrid amenaçat per les forces sollevades, es va quedar a la capital, ajudant a organitzar la seva defensa. El 1937 s’havia unit al Partit Comunista, però les seves relacions amb el partit van ser molt tenses i en va ser expulsada el 1942. Al final de la Guerra Civil va ocupar càrrecs primer a València i després a Barcelona, d’on va marxar poc abans de l’entrada de les tropes franquistes el gener de 1939. Després de la guerra es va establir a Mèxic, on es va guanyar la vida com a crítica d’art, fent-se càrrec de la seva mare, filla i neta. Va morir allà el 1968.

En total, només nou dones van ser escollides per a un o més dels tres parlaments de la Segona República. D’aquestes, cinc van representar el Partit Socialista (Julia Álvarez, Veneranda García-Blanco, María Lejarraga, Margarita Nelken i Matilde de la Torre), dues al Partit Radical Socialista (Clara Campoamor i Victoria Kent), una al Partit Comunista (Dolores Ibarruri) i una a la Confederació Espanyola de Dretes Autónomes -CEDA (Francisca Bohigas Gavilanes).

Fotografies: [D’esquerra a dreta] Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken. Autoria: Estudio Alfonso. Font: Archivo General de la Administración al Portal de Archivos Españoles.

[Traducció del castellà per Núria Noguera]