El pes del passat absent

Mantenim una base de dades amb 1,3m de registres de la Guerra Civil i el franquisme per ajudar a promoure l’accés a la informació. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí per col·laborar amb aquest projecte. Gràcies!

Avui 15 d’juny és l’aniversari de les eleccions generals de 1977, les primeres celebrades a Espanya després de la mort del General Franco i un important punt de referència en la transició que va seguir a la dictadura. Per marcar aquesta data, IHR publica aquesta ressenya d’un nou llibre de Sebastiaan Faber, Professor d’Estudis Espanyols a Oberlin College, Ohio.

En els darrers anys és habitual atribuir moltes característiques de la política espanyola a les limitacions de la transició. Algunes persones han demanat una reforma de la Constitució de 1978 i una “segona transició”. L’exhumació del cadàver de Franco i la seva retirada del Valle de los Caídos l’octubre del 2019, va atreure ràpidament l’atenció dels mitjans internacionals  [veure: On van morir els traslladats al Valle de los Caídos]. Faber utilitza la importància simbòlica d’aquest trasllat com a punt de partida per a una discussió sobre l’Espanya contemporània i la influència del passat en els problemes del segle XX. Aquesta influència es pot resumir en les paraules de l’historiador Jaume Claret:

“Parlant en termes generals, podríem dir que per a la societat espanyola –per a la democràcia espanyola– el passat és absent. En cert sentit, simplement no existeix. I, tanmateix, el pes d’aquest passat absent és innegable”(p. 231).

El llibre es basa en entrevistes realitzades el 2019-2020 a diversos/es observadors/es espanyols/es, la majoria periodistes i historiadors/es. Faber no reivindica que els seus entrevistats cobreixin tota la diversitat d’opinions existents a l’Estat: assenyala que la majoria de les persones implicades “s’identifiquen com a progressistes en lloc de conservadores”, però ho defensa afegint que “el debat sobre les preguntes que motiven aquest llibre ha estat més intens i variat entre l’esquerra que la dreta”(p. 21). De fet, els diferents enfocaments i opinions dels entrevistats fan d’aquesta una discussió estimulant i motivadora que hauria d’interessar tant als lectors d’Espanya com als de països anglosaxons.

Al llibre es debaten els llegats de la dictadura i de la transició en termes institucionals (per exemple, el fracàs de la reforma del poder judicial i de les universitats), i en termes sociològics.

No tots els entrevistats veuen igualment importants aquests llegats. El periodista José Antonio Zarzalejos atribueix gran part de la polarització política actual d’Espanya a la negativa del Partit Popular a acceptar la derrota a les eleccions del 2004. Potser val la pena assenyalar que Vox –i, en menor grau, el Partit Popular– han estat igualment reticents a acceptar la legitimitat de l’actual govern liderat pels socialistes. Un altre entrevistat, el crític cultural Ignacio Echevarría, argumenta que els polítics d’esquerres han exagerat la importància del llegat franquista amb finalitats polítiques, i atribueix moltes de les característiques de l’Espanya moderna al seu patró de desenvolupament els darrers 200 anys. 

Malgrat els desacords entre els col·laboradors, sorgeixen temes comuns, entre ells la manca de reformes institucionals després de la mort de Franco. Una de les conseqüències d’això, segons el periodista Guillem Martínez, és el “constitucionalisme” que considera com una “interpretació reaccionària” de la Constitució utilitzada per defensar els mites, tant de la dictadura com de la transició (pàg. 84). El jutge Joaquim Bosch destaca la manca d’independència judicial, que atribueix en part al fet que els jutges saben que la promoció als tribunals de l’alta judicatura depèn de que obtinguin el suport d’un dels dos principals partits polítics. La transició també va mantenir intactes les universitats, algunes d’elles afectades per escàndols en els darrers anys. L’historiador Luis de Guezala contrasta la destrucció del sistema d’ensenyament superior a les purgues franquistes després de la Guerra Civil amb la manca de canvi de personal després de la mort de Franco.

Diversos entrevistats, inclosa la periodista Cristina Fallarás, subratllen la forma en què les principals corporacions empresarials a Espanya són descendents d’empreses que es van beneficiar de les polítiques del règim franquista: les seves expropiacions de la propietat dels partidaris republicans, la seva dependència del treball forçat després del la Guerra Civil i la repressió del moviment obrer en connveniencia amb el règim. Un llegat d’això esbossat per diversos comentaristes és la influència de les grans empreses sobre molts diaris espanyols, a la qual s’hauria d’afegir el poder que encara exerceix el Govern espanyol sobre la radiodifusió.

Faber identifica diverses assumpcions respecte la democràcia i també el llenguatge de la política entre els llegats menys obvis de la dictadura. Tal i com assenyala, molts polítics de dretes i els seus partidaris encara fan servir un llenguatge que prové de la dictadura, per exemple referint-se despectivament a les persones d’esquerres com a “rojos”, mentre que qualifiquen els partidaris de l’independentisme basc i català de “separatistes” o agents d’ “anti-Espanya”. Guillem Martínez argumenta que el problema no és el franquisme en si, sinó que la cultura democràtica espanyola ha “normalitzat” el franquisme tant que la societat no es conscient de la influència de la dictadura. Es va estigmatizar la política, i molta gent desestima els temes considerats “polítics” com quelcom indecorós i partidista.

Alhora és evident que, com afirmen molts dels col·laboradors d’aquest llibre, molts trets atribuïts a la dictadura ja existien a Espanya des de molt temps enrera. L’historiador Ricard Vinyes assenyala que el franquisme només va heretar les idees i opinions més conservadores i reaccionàries de períodes anteriors. L’historiador jurídic Sebastián Martín coincideix i identifica entre elles una visió jeràrquica de la societat i una visió “uniforme” i “imperial” d’Espanya com a societat catòlica. Emilio Silva, un dels fundadors de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (AHRM), hi està d’acord i afegeix que el franquisme va bloquejar -i segueix bloquejant- la modernització del país.   

Hi ha un acord unànime sobre la insuficiència de l’ensenyament escolar de la història d’Espanya al segle XX. Tot i que la guerra civil i la dictadura formen part del pla d’estudis, apareixen al final d’un programa sobrecarregat. Per això, de vegades no s’arriben a cobrir, i això és un alleujament per a part del professorat, ja que es consideren temes controvertits políticament. Tanmateix, gran part del professorat no té prou formació per a impartir-los. Fernando Hernández Sánchez, formador de professorat d’ensenyament secundari, assenyala que la pràctica, heretada del final del franquisme, d’explicar la Guerra Civil com una lluita “entre dos bàndols” no només evita esmentar el fet que la guerra va començar amb una revolta militar contra un govern elegit democràticament, sinó que també ajuda a perpetuar una equivalència moral en la línia de que “les dues parts van ser culpables” i “ambdues parts van cometre atrocitats”. Descriu el coneixement del passat per part de la població com un “forat negre” que, segons ell, va en augment. Assenyala aquest desconeixement del passat com un entorn fèrtil per al creixement dels mites de la dreta.  

Encara que el Govern ha anunciat mesures en aquest context, les persones entrevistades per Faber no són optimistes respecte a que finalment es duguin a terme. Guillem Martínez reclama una legislació que obligui els tribunals a anul·lar les sentències dictades pels tribunals de la dictadura franquista perquè aquestes sentències expressen la idea que el franquisme era una forma d’autoritat legítima. Argumenta que la llei del 2017 aprovada per la Generalitat catalana que anul·lava sentències franquistes és “falsa” perquè l’anul·lació de sentències no compet els parlaments [Veure: Victimes del franquisme a Catalunya, finalment en open data]. Lògicament, qualsevol anul·lació per part dels tribunals planteja la qüestió de la confiscació per part de la dictadura dels béns de les persones que van donar suport a la República. Antonio Maestre demana la revocació del Decreto Ley de Incautación de Bienes Materiales de 1936, que autoritzava aquestes confiscacions, i la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977.

És difícil fer justícia en una ressenya a l’abast i la complexitat dels arguments presentats en aquest breu llibre. A la conclusió, Faber apunta que, en alguns aspectes, Espanya no és l’únic país que s’enfronta a aquests reptes. Segons argumenta, molts altres països, sovint vistos des d’Espanya com a “normals”, també tenen problemes per fer front al seu passat violent i conflictiu, ja sigui en relació amb la dictadura, el domini imperial o l’esclavitud. Com també assenyala, la dreta populista de tot el món vol presentar la història com un motiu per fer sentir orgull a la ciutadania, enaltint els “herois” del passat. Vox no és únic en això, ni planteja una novetat en el context espanyol. És un punt rellevant i, tot i que la majoria dels lectors s’ajudaran d’aquest llibre per entendre l’Espanya contemporània, gran part de l’escrit hauria de fer reflexionar a gent d’altres països sobre la pròpia societat i sobre la celebració de versions mítiques de la pròpia història .

Sebastiaan Faber, Exhuming Franco: Spain’s Spanish Transition (Vanderbilt University Press, 2021)

Està prevista la publicació d’una edició en castellà el 2022.

[Traducció: Carlos Terraga]

Mantenim una base de dades amb 1,3m de registres de la Guerra Civil i el franquisme per ajudar a promoure l’accés a la informació. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí per col·laborar amb aquest projecte. Gràcies!