El consell de guerra a setze presumptes membres d’ETA a Burgos el desembre de 1970 va provocar manifestacions i vagues a Espanya, i protestes a Europa i altres llocs. Els franquistes de línia dura de l’anomenat bunker les van utilitzar per atacar als “modernitzadors” de l’Opus Dei al govern espanyol i per pressionar a Franco per a que apliqués de nou la dura repressió dels anys de la postguerra. El judici, en sessions obertes a les que assistien periodistes estrangers, i la crisi conseqüent, van socavar una imatge que la dictadura havia cultivat amb cura a l’exterior: la d’un règim benevolent que presidia la modernització d’Espanya. Publiquem aquest relat de la crisi i la seva trascendència a la història del franquisme en el cinquantè aniversari de l’inici del judici, el 3 de desembre de 1970.
Tot i que els orígens d’ETA es remunten a principis de la dècada de 1950, no va ser fins a finals de la de 1960 quan el grup va realitzar una sèrie d’atacs violents contra objectius a les províncies basques espanyoles. En relació amb el Procés de Burgos, els més importants van succeir-se al 1968. Al juny, un agent de la Guàrdia Civil va ser mort a un tiroteig. A l’agost, Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social (la policia política del règim) de Sant Sebastià-Donostia va ser assassinat a la porta de casa seva a Irún. En conseqüència, a Gipuzkoa es va imposar l’estat d’excepció i l’acció policial a les províncies basques va produir la detenció massiva de sospitosos. Al llarg de 1969 i 1970 es van aplicar llargues penes de presó als condemnats en consell de guerra a Burgos (capital de la VI Regió Militar), per delictes com distribuir propaganda d’ETA i assistir a reunions il·legals.
Durant els anys seixanta, el règim franquista havia intentat preservar a l’exterior una imatge molt diferent a la del seu brutal origen durant la Guerra Civil i la repressió de la postguerra. Alguns periodistes estrangers, com el britànic George Hills, van acceptar la versió del règim, que presentava a Franco com un benèvol home de família. El periodista d’Estats Units Benjamin Welles, per exemple, va escriure que Franco vestia “sabates blanques i negres i roba de vestir d’estiu” quan el va entrevistar al juliol de 1962 (Benjamin Welles, The Gentle Anarchy, 1965, p. 369)
El contrast amb el que estava succeint a Burgos no podia ser més gran. En gran part dels països, els consells de guerra estaven –i estan–, restringits al personal militar acusat de delictes militars. A Espanya, pel contrari, els militars sublevats havien proclamat la llei marcial al juliol de 1936 i va estar activa fins el 1948. Durant i després de la guerra civil, els consells de guerra, que sovint duraven uns minuts, van dictar dures penes, inclosa la pena de mort, a milers de persones que tenien oficials de l’exèrcit com a única representació legal [veure Els Sumaríssims]. Inclús després de superada la llei marcial, els tribunals militars van continuar en ús, especialment per a les persones acusades en virtut del Decret de 1960 sobre rebelión militar, bandidaje y terrorismo; delictes que, a altres països, eren tractats per tribunals civils.
La tensió va créixer a Espanya abans del judici. El 22 de novembre, els bisbes de Bilbao i Sant Sebastià van emetre una carta pastoral conjunta declarant ilegítima tota violència i demanant la commutació de les condemnes a mort sol·licitades durant la instrucció. Van esclatar vagues en tot el País Basc i altres parts de l’Estat. El 30 de novembre, en una escena sense precedents des de la Guerra Civil, manifestants van ocupar la Plaça Catalunya de Barcelona i es van enfrontar amb la policia a les Rambles. Al dia següent, el segrest per part d’ETA d’Eugeni Beihl, cònsol honorari d’Alemanya Occidental a Sant Sebastià-Donostia, va atraure l’atenció de tota Europa.
Al judici, d’una setmana de duració, van estar presents set periodistes espanyols, amb relats que donaven suport al règim, i tretze corresponsals estrangers. Entre els setze acusats hi havien dues dones i dos sacerdots. Els advocats, que es van guanyar l’admiració dels corresponsals estrangers pel seu coratge, van ajudar als acusats a desvetllar els objectius d’ETA i a denunciar les tortures policials. La fiscalia va centrar el seu cas en l’assassinat de Manzanas i el va basar principalment en confessions obtingudes sota tortura. En iniciar-se l’interrogatori per part dels advocats defensors el tercer dia, els acusats van retirar les seves confessions, van descriure gràficament com havien estat torturats i van denunciar la repressió estatal als bascos. Això va produir la suspensió de la vista del dia següent i, en reanudar-se el judici, es va impedir als acusats fer declaracions generals o desviar-se de les preguntes. El periodista francès Edouard de Blaye va descriure la reacció de l’últim imputat, Mario Onaindia, durant el seu interrogatori:
Cridant Gora Euskadi Askatuta (Visca el País Basc lliure), el presoner va saltar a l’estrada i va tractar d’agafar una destral que hi havia entre les proves documentals amuntegades al terra. Alarmats, dos dels magistrats van desenvainar les seves espases. Un dels policies va aixecar el seu revòlver i va encanonar al presoner, però el va baixar per por de ferir els jutges. Onaindia, reduït i immobilitzat, va quedar ràpidament indefens. Mentrestant, a la sala del tribunal, es va produir un gran enrenou. Els quinze presoners, encadenats junts, van iniciar un forcejament amb els guàrdies al seu càrrec. Un cop sotmesos, van començar a cantar el vell himne basc Euzco gudarik gera … Des dels bancs públics s’escoltaven crits de: “Assassins! Visca ETA!”
Edouard de Blaye, Franco and the Politics of Spain, 1976, p. 296-7
Es va demanar que la gent abandonés la sala i, quan el judici va reanudar-se a porta tancada, el procés va ser molt breu. Els advocats defensors es van negar a cridar als vint-i-cinc testimonis que tenien previst presentar. Al seu discurs final, el fiscal va demanar la pena de mort per a sis dels acusats i 752 anys de presó.
Durant les tres setmanes següents, els set jutges van considerar el seu veredicte a porta tancada. Mentre Beihl romania ostatge a un lloc secret de França i els presoners esperaven el veredicte, va augmentar la tensió a tot l’Estat. El 12 de desembre, tres-centes personalitats de la cultura catalana es van tancar a l’abadia de Montserrat, van emetre un manifest de protesta, i van marxar el 14 de desembre per evitar que s’assaltés l’abadia. El Vaticà i altres governs europeus van demanar clemència.
Els franquistes de la línia dura també van reaccionar. El 14 de desembre, després d’una reunió d’alts comandaments de l’exèrcit, una delegació de quatre capitans generals va visitar Franco al Pardo per expressar la preocupació dels militars respecte a la situació. Hores més tard es va suspendre l’habeas corpus, permetent la detenció indefinida dels presos. En un context de reunions de protesta per tota Europa, el 16 de desembre es va organitzar una gran manifestació franquista a la Plaça d’Orient de Madrid, i es va traslladar a treballadors rurals des de diferents llocs en autobús fins a la ciutat per a l’esdeveniment. Durant els dies següents, es van produir manifestacions similars a favor del règim a altres ciutats importants. L’espectacle de grans multituds donant la salutació feixista i cantant el Cara al Sol (himne falangista), en escenes que recordaven a l’Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, no van fer més que contribuir a l’impacte del procés a Europa occidental. La setmana del 28 de desembre, el no-do, que es projectava a tots els cinemes abans de la película, va mostrar imatges de les multituds a Madrid [veure el no-do aquí].
El dia de Nadal, sense conèixer-se encara la decisió dels jutges, ETA va alliberar Eugen Biehl. Tres dies després, finalment, es va anunciar el veredicte: un dels setze acusats va ser absolt, tres van rebre dues condemnes a mort cadascú; uns altres tres van ser condemnats a mort i, entre tots ells van acumular un total de més de 500 anys de presó. Després de la reunió de gabinet, dos dies després, Franco va anunciar la seva decisió de commutar les penes de mort.
La crisi va marcar un punt d’inflexió en el que més tard significaria la desintegració del règim franquista ja que, davant la imminent mort del dictador, el bunker va unir forces contra els partidaris de la “modernització”. Tal i com ha escrit Paul Preston, “l’actitut maldestre del règim havia unit a l’oposició com mai abans; l’Església era profundament crítica i els franquistes més progressistes estaven començant a abandonar el que veien com un vaixell que s’enfonsa” (Preston, Franco, 1993, p. 754). El judici també va ser un episodi desastrós de relacions públiques i va recordar a la gent i els governs occidentals els orígens de la dictadura i el seu caràcter repressiu i violent [Veure aquí vídeos d’arxiu de las manifestacions a Londres i a Paris].
Els quinze presoners condemnats van ser alliberats en virtut de la Llei d’Amnistia de 1977. Tres dels condemnats a mort jugarien més endavant un paper important a la política espanyola. Entre 1993 i 2000 Mario Onaindia va ser senador per Euskadiko Ezkerra, després de ser diputat al Parlament Basc, on també ho van ser Eduardo Uriarte i Jokin Goristidi; Uriarte entre 1980 i 1998 per Euskadiko Ezkerra i Goristidi entre 1980 i 1994 per Herri Batasuna. A més, Itziar Aizpurua, condemnada a quinze anys de presó, va representar Herri Batasuna al Parlament basc entre 1982 i 1986 i de 1994 a 1998, i al Congrés dels Diputats entre 1986 i 1993. Tres dels advocats defensors també van tenir carrera parlamentària després de la mort de Franco. Gregorio Peces Barba va ser diputat socialista des de 1977 i President del Congrés dels diputats entre 1982 i 1986, a més de membre de la ponència constitucional a la qual es va encarregar l’elaboració del text de la Constitució espanyola de 1978. Juan María Bandrés va representar Euskadiko Ezkerra com a senador entre 1977 i 1979 i després va ser diputat entre 1979 i 1989. Josep Solé Barberà també va ser diputat al Congrés pel Partit Comunista entre 1979 i 1982.
[Traducció: Carlos Terraga]
Si llegeixes aquest article i et resulta útil, considera la possibilitat de fer una donació per poder continuar amb la nostra feina. Gràcies!
Imatge: El Diario de Burgos. Biblioteca Virtual de Castilla y León.