Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, 3 d’agost de 1974) fou un escriptor i polític català que va sobreviure al camp de concentració de Mauthausen. Els seus pares, Joaquim Amat i Palà i Concepció Piniella i Blanqué, van decidir no escolaritzar-lo i es van encarregar ells mateixos de la seva educació primària. La secundària la va cursar a l’Institut Lluís de Peguera a Manresa. Joaquim Amat-Piniella va escriure principalment al diari manresà El Dia i fou un dels responsables de la revista manresana Ara, on publicà diversos poemes.

Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. El desembre de 1932, Francesc Marcet és elegit alcalde de Manresa i l’escull com a secretari personal. L’any 1934 participa en els fets del 6 d’octubre (moviment del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, quan el president Lluís Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola) i es empresonat a la Model. Durant l’esclat de la Guerra Civil es va veure obligat a interrompre els seus estudis de dret i es va fer voluntari de l’exèrcit de la República. Ingressà a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat i assolí el grau de tinent d’artilleria.

Es va casar amb Maria Llaveries i Viladomiu el 28 de juny de 1939 i passat l’estiu va emprendre l’exili cap a França on va ser internat al camps del Barcarès, Argelers i Sant Cebrià de Rosselló. Tal i com indica en David Serrano i Blanquer a la biografia que prologa Les llunyanies,

va veremar  com a refugiat lliure a Santa Maria i, de camí a Perpinyà, a Cucunham (al Departament d’Aude). Un cop a la capital del Rosselló, es presenta a  la JARE (Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles), on intenta trobar una sortida a la seva situació. Sota la recomanació de la JARE, es presenta a la policia local de Perpinyà per tal de ser dut, el 22 de novembre de 1939, al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. 

Un any després, l’exèrcit alemany el va empresonar i uns mesos més tard, davant la negativa del govern espanyol de reconèixer la seva nacionalitat, el van deportar el 27 de gener de 1941 com a apàtrida indesitjable, al camp d’extermini austríac de Mauthausen, juntament amb altres catalans.

Va ser alliberat per les tropes nord-americanes el maig del 1945 i es va establir a Sant Julià de Lòria (Andorra) on escriu K.L. Reich, la seva obra més important, que relata els seus records i vivències com a supervivent en el camp de concentració de Mauthausen i transcriu els poemes recollits a Les llunyanies.

Després d’Andorra retorna a Catalunya on va viure marginat i silenciat sense poder tornar a Manresa degut a la repressió franquista. S’instal·la a Barcelona amb la seva esposa, que mor l’any 1949 als 37 anys, deixant un fill, en Marcel, de tres anys. En aquesta època, dona a conèixer diverses novel.les: El casino dels senyors (crítica en forma de relat irònic sobre les grandeses i les misèries de la burgesia de la Manresa d’abans de la Guerra Civil), Roda de solitaris (narra la vida de cinc personatges durant la Guerra Civil) i La pau a casa (mostra l’escepticisme i la pèrdua d’ideals dels protagonistes). No va ser fins el 1963 que publica K.L.Reich amb el que va obtenir el Premi Fastenrath l’any 1965. La ribera deserta (tres personatges busquen desesperadament sortir de la frustració constant en la que es troben) va ser el seu darrer llibre l’any 1966.

El 1962 va fundar l’Amical de Mauthausen, associació per defensar els drets morals i materials dels aproximadament 10.000 deportats als camps de concentració del Tercer Reich, i de les seves famílies, junt amb altres companys deportats. A més, en Joaquim Amat-Piniella va ser, en paraules de la Montserrat Roig, l’inspirador d’Els catalans als camps nazis (1977). L’any 1974 va morir a l’Hospital de Bellvitge.

Les llunyanies, poemes d’exili (1940-1946).

L’any 1990, va aparèixer un recull de poemes inèdits de l’autor escrits durant els anys que va estar a França, quan va ser deportat a Mauthausen i als camps de la ribera del Danubi, i també durant la seva estada a Andorra. 

És un poemari-diàleg amb la seva esposa llunyana. Son poemes que manifesten la voluntat i la necessitat de Joaquim Amat-Piniella d’expressar el manteniment de la dignitat dins un camp de concentració, la resistència davant la pèrdua de la humanitat i l’horror i el dolor que van acompanyar-lo en el seu exili.

Els setanta-un poemes van ser escrits, des de la ‘llunyania’ de la seva terra i la seva esposa:

...Blanc que em deixa orfe de colors
i em limita als horitzons encongits,
obscurs i tristos de la meva ànima.
...
Blanc que és absència i solitud
i puresa potser, però erma i estèril,
Desert del cor i mort sense grandesa.

 Blanc  al Mosela 

... Què se me’n donen ja les tombes de dones i d’infants
si és aquesta la justícia dels condemnats
quan cauen les reixes i s’esberlen els murs!
...
Força a mi! Força de gegants per a mi,
Que sóc la vida! La vida que reneix!

La riuada  al Lager de Ternberg 

... tot és erm allà on germinaven els meus nodriments,
tot és silenci allà on la vida es gronxava entre cançons,
amenaçant el no-res d’engolir les essències del meu ésser...
 
Obriu-vos ja, reixes, sobre aquest cel que és el seu cel!
I rebré força d’una altra força pel correu dels estels clars...

Cel enreixat  al camp central de Mauthausen

És un món blanc el d’aquests dies sense accent,
fred feroç que corre per la plana deserta
a la captura del darrer caliu de l’any morent...
Per què has vingut, Nadal?
Per què has vingut si el món no et vol rebre?...
Per què has vingut, Nadal?
No hi ha benvinguda per a tu
A la plana on els arbres dormen,
Nadal hostil als homes de bona voluntat!

Nadal de 1944  al camp de Redl Zipf

...perquè el teu pa és negre i amarg,
            perquè la teva terra guarda la cendra dels germans,
            jo et maleeixo i t’escupo, Alemanya.
            Ajup-te ara al glavi just del qui t’ha vençut
            i plora al teu torn, encara que les llàgrimes no esborrin la sang,
            que del pou profund de la teva vergonya
            n’he sortit cantant himnes de victòria.

Comiat  al camp d'Ebensee i a Würzburg

...I estic ací, ara, vora un riu mandrós,
            sota un cel ressec, ratllat d’ocells...
            Em capbusso i pesco i nedo i ric...
            perquè he deixat els plors entre les ruïnes hostils,
            perquè no treballo i sóc pobre...

Amors d'estiu  a Paris i Sant Antonin

Em toca abdicar la llunyania del rebel,
però res no hi perd la meva rebel.lia.
Cap cot o cap alt, encara brillen els estels!

Esperança  a Caussade, Andorra la Vella i a Sant Julià de Lòria

Poemes, escrits des del límit de la seva condició humana, que cerquen la salvació i expressen la seva rebel.lió en els seus versos. Alguns d’ells pertanyents a un recull anomenat Meteors van ser publicats a la revista Ara.

Tal i com diu el pròleg de Les llunyanies d’en Jordi Castellanos:

És així com l’home, desemparat, buit de tot bé material, carn d’extermini, troba un sentit, aquell que ignoren, que no volen escoltar els seus carcellers. I és aquest sentit allò que converteix la víctima en poeta, perquè, despullat de tot, desposseït, gràcies als mots que encara li resten, pot restablir un lligam pregon amb l’univers i amb la humanitat sencera.

La figura de l’escriptor, poeta i polític Joaquim Amat-Piniella mereix i demana el record. El seu i el de les víctimes de les derrotes i els horrors del segle passat.

Un vers del seu poema Retrobament escrit a Andorra el setembre de 1945, pot il.lustrar el darrer pensament que en Joaquim Amat-Piniella va tenir des de la soledat de l’habitació de l’hospital de Bellvitge abans de morir el 3 d’agost de 1974:

Qui ha fet el guió de la meva història?

Article publicat a la revista de cultura Mirmanda ( Núm.16, 2021)

FOTO: Amat-Piniella (segon per l’esquerra) a la línia Maginot el 1940, destinat per fer tasques de manteniment. Anaven amb uniforme gris, sense arma i cobraven mig franc al dia. Fundació Amat-Piniella via Jordi Bonvehí en Flickr