Arxiu de la categoria: post-ca

blog posts not directly related to new datasets included in our database – ca

La missió de l’escola és transformar el país

L’educació universal es considera una de les més importants responsabilitats de l’Estat avui en dia. No obstant, es tracta d’un avanç relativament recent. Avui, 14 d’abril, per commemorar l’aniversari de la proclamació de la Segona República l’any 1931, escrivim sobre com els seus primers governs es van esforçar per combatre l’alt índex d’analfabetisme mitjançant l’establiment d’un sistema d’educació primària universal.

Espanya va ser un dels primers estats europeus en reconèixer la importància de l’educació universal. La Constitució de 1812 va establir que cada poble havia de tenir una escola primària i la Llei Moyano de 1857 va convertir en obligatòria l’assistència a l’escola fins als nou anys. Tot i això, aquests ambiciosos objectius no es veien reflectits en la realitat. L’Estat confiava en l’Església per una gran part de l’educació, tant primària com secundària, i entre les seves escoles hi havia algunes de les més prestigioses. L’any 1931 el Ministeri d’Educació va estimar que hi havia 32.680 escoles i eren necessàries 27.151 més. Basant-se en el supòsit que, de mitjana, cada escola primària rural tindria una classe de 50 alumnes, hi havia un dèficit d’un milió de places a les escoles primàries

Aquesta manca d’escoles repercutia directament en l’elevada taxa d’analfabetisme dels adults, estimada en un 30 per cent, arribant al 60 per cent en algunes províncies [veure detall]. Com en qualsevol societat amb un percentatge tan alt d’analfabetisme, les persones alfabetitzades probablement tampoc eren molt capaces. No sorprèn que aquestes mitjanes ocultessin grans desviacions: entre diferents classes socials, entre zones urbanes i rurals (l’alfabetització tendia a ser més alta a les ciutats) i també entre diferents zones del país (el nord d’Espanya estava en general més alfabetitzat que el sud). L’analfabetisme també va afectar en major mesura a les dones: per exemple, la taxa general d’analfabetisme d’adults a la província de Saragossa era del 30%, però el 62% de les persones analfabetes eren dones, segons el Museo Pedagógico de Aragón.

Per als líders polítics de la Segona República, l’alfabetització universal era fonamental. El projecte republicà no aspirava únicament a reemplaçar la monarquia com a forma de govern sinó també principalment a modernitzar Espanya. La modernització suposava formar una ciutadania alfabetitzada i informada que seria capaç d’exercir les responsabilitats necessàries per donar suport a un sistema de govern representatiu. Això ho va reconèixer, per exemple, Manuel Azaña, proclamat Primer Ministre a l’octubre de 1933, al declarar que “l’escola estatal hauria de ser l’escut de la República”

El director general d’Educació Primària, Rodolfo Llopis, també va destacar el paper de l’educació en un discurs a Saragossa el desembre de 1932:

“La missió de l’escola és transformar el país en aquests moments (…) que els que estaven condemnats a ser súbdits, puguin ser ciutadans conscients d’una República” [font].

Aquestes paraules es van reflectir en diversos articles de la Constitució de 1931, que establia: “El servei de la cultura és una atribució essencial de l’Estat, i el prestarà mitjançant institucions educatives enllaçades a través del sistema de l’escola unificada”. Segons l’Article 48, l’educació primària havia de ser “gratuïta i obligatòria“. L’ensenyament havia de ser “laic” i “inspirant-se en ideals de solidaritat humana”

Degut a l’escassetat d’escoles primàries, el nou govern va planejar i va adquirir gairebé immediatament el compromís de construir 5.000 noves escoles primàries a l’any durant el transcurs dels següents cinc anys. Els municipis havien de proporcionar terres, mentre el govern contribuiria als costos de construcció i al pagament dels sous dels mestres. A principis de l’any 1932, el Ministre d’Educació va anunciar la construcció de més de 7.000 noves escoles. Tot i això, aviat es va reduir el ritme de construcció, en part per restriccions financeres i en part degut al conflicte amb l’Església i les conseqüències polítiques d’aquest. Així, l’any 1932 es van construir 2.580; l’any 1933, 3.990; i els anys 1934-35 (els dos anys de govern de centre-dreta), es van construir 3.421. Això representava un total de 9.991 en quatre anys. Aquesta xifra s’ha de comparar amb el total de 11.128 noves escoles obertes sota la monarquia des de l’any 1900 fins l’any 1930.

Els ministres de govern més vinculats a aquest programa de construcció, enfortiment i modernització del sistema escolar van ser Marcelino Domingo, Ministre d’Educació entre abril i octubre de 1931, i Fernando de los Ríos, qui el va succeir des d’octubre de 1931 fins a la caiguda del govern d’Azaña l’octubre de 1933.

Per descomptat, les noves escoles requerien més mestres i el Ministeri va llançar un programa per seleccionar i formar 7.000 persones amb títol de llicenciat sense experiència docent. També es van prendre mesures per millorar l’estatus i els sous dels mestres, que eren notablement baixos, reflectint això en l’expressió “passar més gana que un mestre d’escola”. Així, van obtenir l’estatut de “funcionaris públics” per la Constitució i van veure com va augmentar el seu sou en un 15% entre els anys 1931 i 1933. 

De fet, es va veure als mestres com a figures clau en la consolidació de la República: com va destacar la Revista de Pedagogia al maig de 1931: “Els educadors espanyols estem obligats a ser els defensors més entusiastes de la República. Tenim el deure de portar a les escoles les idees essencials en què es recolza: llibertat, autonomia, solidaritat i civilitat.[font]. Com destaca Carlos París:

“Sorgeix així tota una generació de mestres identificats amb la República. El règim franquista va prendre tan bona nota d’això, que va prohibir exercir la docència a totes les persones que l’havien exercit a la zona republicana durant la Guerra Civil”. [font]

També es van prendre mesures per millorar i ampliar l’educació secundària, incloent la construcció de noves escoles. Les escoles secundàries mixtes reemplaçarien les segregades. Aquesta mesura va provocar l’oposició de nombroses famílies, especialment en algunes zones rurals i ciutats més petites. Més tard, la dictadura de Franco va prohibir la coeducació.

Les reformes educatives de la República van avivar serioses disputes amb l’Església i van provocar l’hostilitat de molts devots catòlics. L’article 26 de la Constitució prohibia donar classes als ordes religiosos. L’any 1931, el Ministeri d’Educació va sol·licitar als ajuntaments les xifres de l’alumnat que assistia a escoles primàries religioses. El total va arribar a 350.000. Substituir l’educació catòlica, de nou sobre la base de 50 alumnes per escola, haguès requerit que l’Estat construís 7.000 escoles addicionals. A més, l’Església era propietària d’unes 300 escoles secundàries, amb uns 20.000 alumnes. A diferència de les escoles primàries, el govern no va poder substituir immediatament aquestes per manca de personal qualificat per reemplaçar els membres dels ordes religiosos que impartien classes allà. No obstant això, abans de poder resoldre aquest problema, el govern d’Azaña va ser reemplaçat per una administració de centre-dreta dirigida per Alejandro Lerroux, que va ignorar aquesta disposició constitucional.

FOTO: Escola de José Sánchez Rosa, mestre racionalista andalús seguidor del model propugnat per Francesc Ferrer Guàrdia. Imatge presa a Sevilla el 1936, poc abans de la rebel·lió militar, autoproclamada amb el nom de ‘Alzamiento Nacional’. Autor: Franciscojosecuevasnoa [CC BY-SA]

[Traducció del castellà per Lara Regojo]

Pioneres: les primeres diputades espanyoles: Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken

El nou govern espanyol, anunciat el gener, inclou a 11 ministres d’un total de 22 ministeris. No obstant, la participació de les dones en els nivells més alts de govern d’Espanya és un avenç recent. Amb motiu del Dia Internacional de la Dona 2020,  Innovació i Drets Humans vol recordar a les primeres diputades del Parlament espanyol, totes elles escollides per les Corts Constituents de la Segona República el 1931

Clara Campoamor, Victoria Kent y Margarita Nelken van ser escollides com a diputades sota la llei electoral de 1890, que restringia el vot als homes però permetia a les dones presentar-se com a candidates. Les dones només van poder votar després de constituir-se la nova República, aprovada per les Corts Constituents el desembre de 1931, i ho van fer per primera vegada en les eleccions generals de novembre de 1933.  

Paul Preston ha assenyalat que “la pressió per al vot de la dona no provenia de cap moviment col·lectiu de dones sinó d’una elit de dones educades i d’alguns homes polítics progressistes, sobretot del partit socialista” (Palomas de Guerra, Ed. DeBolsillo, 2004). La principal promotora del sufragi femení va ser Clara Campoamor, que formà part de la comissió que va redactar la Constitució i dirigí el debat a favor de la igualtat legal de les dones en les Corts l’octubre de 1931. L’article 36, que atorga el vot de la dona a l’edat de 23 anys en els mateixos termes que els homes, es va aprovar a les Corts  per 161 vots a 121, principalment pel suport del Partit Socialista. (Llegeix aquí la Constitució de 1931).

Abans de ser escollida el juny de 1931 per Madrid com a diputada del Partit Radical, Clara Campoamor es va fer un nom en la dècada del 1920 com advocada. Nascuda a Madrid el 1888 de pares de classe treballadora, es va graduar el 1924 i després es va especialitzar en assumptes de paternitat i matrimoni, en un moment anterior a la legalització del divorci. El 1928 va contribuir a establir la Federació Internacional de Dones Advocades (International Federation of Women Lawyers). Va ser la primera dona en intervenir davant el Tribunal Suprem i, el 1931, va ser la primera en dirigir-se a les Corts durant la República. La seva campanya pel sufragi femení no només va topar amb la oposició de l’Església i l’hostilitat de l’opinió conservadora, sinó també amb la majoria dels membres del seu propi partit. Va ser derrotada en les eleccions de 1933 i va abandonar el Partit Radical poc desprès, en protesta per les seves polítiques cada cop més de dretes. El 1933-1934 va exercir breument com a Directora General de Beneficència i Assistència Social. El 1936, tement per la seva seguretat, va abandonar Espanya i es va establir a Lausana, Suïssa, on va morir el 1972.   

Les altres dues dones diputades en les Corts Constituents, Victoria Kent i Margarita Nelken, es van oposar al sufragi femení el 1931, tot i que la darrera només va ser escollida en segona volta (elecció parcial) l’octubre de 1931 i no havia format part de les Corts a temps pels debats sobre l’Article 36. Tant Kent com Nelken van argumentar que les dones no estaven ni social ni políticament preparades per votar i, com que moltes dones estaven sota la influència de l’església, donarien suport a partits hostils a la República. Com va sostenir Victoria Kent durant el debat “no és qüestió de capacitat; és qüestió d’oportunitat per a la República”. Tant Kent com Nelken tenien un impressionant historial com activistes pels drets de la dona i la justícia social. La seva por a les conseqüències del sufragi femení és potser una bona mostra de la forta oposició a què es va enfrontar la República als pocs mesos de la seva proclamació. 

Victoria Kent va néixer a Málaga el 1891. Va ser una de les primeres dones en accedir a l’advocacia a Espanya i es va fer famosa per ser la primera en exercir com advocada en un tribunal militar, defensant amb èxit a Álvaro de Albornoz en el seu consell de guerra, després que intentès alçar-se contra la monarquia a Jaca el desembre de 1930. Un cop proclamada la Segona República, l’abril de 1931, Albornoz es va convertir en Ministre de Justícia i Kent va ser escollida com a diputada pel Partit Radical Socialista. Com a Directora General de Presons entre 1931 i 1934, va implementar importants reformes per millorar les condicions carceràries, incloent la construcció de la nova Presó de Ventas a Madrid per a dones (llegeix aquí sobre la inauguració). 

Tot i que va perdre el seu escó quan els partits de dretes van guanyar les eleccions el 1933, va tornar a les Corts el febrer de 1936, aquest cop com a diputada d’Esquerra Republicana de Jaén. Durant la Guerra Civil, va treballar a l’ambaixada espanyola a Paris, ajudant a nens refugiats del conflicte. Després de la invasió alemanya a França, va viure amb una identitat falsa, evitant que la deportessin cap a Espanya, on els tribunals franquistes la investigaven en la seva absència. El 1948 es va traslladar a Mèxic i després a Nova York, on va viure fins la seva mort el 1987. Una de les estacions de ferrocarril de Málaga porta el seu nom. 

Quan Margarita Nelken va ingressar a les Corts com a diputada socialista per Badajoz el 1931, ja era una famosa crítica d’art, novel·lista i defensora dels drets de les dones. Va néixer a Madrid el 1894 en una família de immigrants jueus rics. El seu llibre La condición social de la mujer en España (1919, no ens consta traducció al català) va denunciar la posició subordinada de les dones en la societat espanyola i va argumentar que només s’aconseguirien drets per les dones si triomfava el moviment revolucionari. El llibre va produir tal escàndol que es va debatre a les Corts i va ser condemnat pel bisbe de Lleida (Llegeix més aquí, en relació amb la història de les mestres Pepita i Elisa Úriz Pi). Els diaris i polítics de dretes la van calumniar, acusant-la d’estrangera i promiscua. 

Un cop escollida diputada de Badajoz, va fer seva la causa dels treballadors sense terra, fent campanya per a la reforma agrària. La seva experiència a Badajoz, incloent la resistència dels terratinents a les reformes laborals de 1931-1933, la violència de les dretes i el frau electoral de les eleccions de 1933, la van portar a unir-se a l’ala més radical del Partit Socialista. Va ser escollida per les Corts el 1933 i el 1936. L’octubre de 1936, amb Madrid amenaçat per les forces sollevades, es va quedar a la capital, ajudant a organitzar la seva defensa. El 1937 s’havia unit al Partit Comunista, però les seves relacions amb el partit van ser molt tenses i en va ser expulsada el 1942. Al final de la Guerra Civil va ocupar càrrecs primer a València i després a Barcelona, d’on va marxar poc abans de l’entrada de les tropes franquistes el gener de 1939. Després de la guerra es va establir a Mèxic, on es va guanyar la vida com a crítica d’art, fent-se càrrec de la seva mare, filla i neta. Va morir allà el 1968.

En total, només nou dones van ser escollides per a un o més dels tres parlaments de la Segona República. D’aquestes, cinc van representar el Partit Socialista (Julia Álvarez, Veneranda García-Blanco, María Lejarraga, Margarita Nelken i Matilde de la Torre), dues al Partit Radical Socialista (Clara Campoamor i Victoria Kent), una al Partit Comunista (Dolores Ibarruri) i una a la Confederació Espanyola de Dretes Autónomes -CEDA (Francisca Bohigas Gavilanes).

Fotografies: [D’esquerra a dreta] Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken. Autoria: Estudio Alfonso. Font: Archivo General de la Administración al Portal de Archivos Españoles.

[Traducció del castellà per Núria Noguera]

Carta al President Sánchez

Benvolgut President del Govern que finalment tenim,
El camí cap al que volem aconseguir és ardu i tortuós, també per a la societat civil. Aquest any l’associació sense ànim de lucre Innovació i Drets Humans (a internet ihr.world) ens hem esforçat molt i ens hem portat molt bé: tenim 700.000 registres online a la base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme, tots referenciats a arxius i investigacions, sense el suport de cap administració.

Ens va indignar la dificultat de familiars de persones desaparegudes i represaliades per accedir a informació. Per això, hem donat accés a gairebé mig milió de registres nominals de procediments judicials militars entre 1936 i 1975, i més de 130.000 de batallons disciplinaris de soldats treballadors entre d’altres (Explora la base de dades).

No ens deixem influir per la publicitat. Si bé el que demanem per al 2020 exigeix ​​valentia política, no escalabrarà les arques de l’Estat:

  • Desbloquejar al Congrés la iniciativa de modificació de la Llei de Secrets Oficials 9/1968 i que s’estableixi la desclassificació automàtica de documents després d’un màxim de 50 anys com en altres països del nostre entorn. O bé elaborar una Llei d’Arxius.
  • Dotar tots els arxius dels recursos humans i econòmics necessaris per a gestionar i descriure els fons encara ocults del període de la Guerra Civil i la dictadura franquista.
  • Publicar o donar permís per a reutilitzar les bases de dades i els instruments de descripció dels arxius sobre repressió, especialment des de la Subdirección General de Archivos Estatales
  • Acabar amb totes les barreres a l’accés a la documentació, especialment a la històrica, que pateixen els que volen investigar Guerra Civil i franquisme des de fa dècades. En aquest cas, el dret d’accés ha de prevaler sobre la protecció de dades personals; que consti per llei.
  • Acabar amb les fundacions que custodien documents de tots els ex caps d’Estat i de govern. Que la documentació s’integri en arxius públics.

Aquest any continuarem treballant per a que la innovació millori la protecció als drets humans fonamentals, especialment el dret a obtenir informació pública, i confiem que Vostès també.

Quedem a l’espera de la seva resposta. Salutacions cordials,
Innovación y Derechos Humanos (info@ihr.world)

Tres anys reivindicant el dret d’accés a la informació

Avui Dia Internacional dels Drets Humans, tot l’equip d’Innovation and Human Rights celebrem el tercer aniversari de la nostra associació sense ànim de lucre. Compartim la nostra satisfacció per haver creat i mantenir online la base de dades centralitzada de víctimes i persones represaliades durant la Guerra Civil i el franquisme , que a dia d’avui integra 700.000 registres referenciats a arxius i investigacions. També manifestem la nostra determinació a continuar. 

El big data de la repressió

Fins al moment, la majoria de registres, en concret 485.136, són de procediments judicials militars procedents de diversos arxius del Ministeri de Defensa, que hem centralitzat per primera vegada. Corresponen únicament a l’Exércit de Terra a onze províncies de l’Estat espanyol

Promoure l’accés a la documentació de la Guerra Civil i perseverar en la construcció de la base de dades no sempre ha estat fàcil. No hem rebut suport econòmic de cap administració pública. Sovint hem topat amb límits a l’accés perquè el reglament general de protecció de dades s’interpreta de la manera més estricta possible. A més, el nostre treball és atípic: trobem dades històriques ja publicades i les homogeneitzem per fer-les buscables. 

Treball en equip

Res del que hem fet hauria estat possible sense: (1) totes i cadascuna de les estupendes persones que formen part o han col·laborat amb Innovation and Human Rights: professionals del Periodisme, la Informàtica, la Història i l’Arxivística, entre d’altres. (2) la feina dels arxius, i els seus professionals que descriuen la documentació i la faciliten a tothom que investiga (3) els/les autors/es que han contribuït a enriquir la base de dades amb el fruit de les seves investigacions (4) les personas que sempre ens han recolzat, cadascuna des de la seva posició; elles saben qui són. No només arxivers/es, historiadors/es, informàtics/ques, associacions de víctimes i d’altres, amb qui mantenim un contacte continuat, sinó també persones anònimes que ens descobreixen, ens escriuen i, o bé agraeixen la nostra feina altruista o bé ens encarreguen alguna feina que ens permet sobreviure com associació. 

Fent xarxa 

També estem molt satisfetes i agraïdes perquè hem signat convenis de col·laboració amb l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya, la Universidad de Santiago de Compostela, el CRAI Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona (UB), la Fundación Pablo Iglesias i, recentement, la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona (FUAB). A més, hem rebut estudiants en pràctiques de Periodisme i Història de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universidad Internacional de La Rioja (UNIR). Actualment estem ampliant aquests acords.  

L’embrió d’IHR va ser el projecte multimèdia 800 dies sota les bombes , sobre la Guerra Civil a Barcelona, per a betevé (llavors Barcelona Televisió), que incorporava una base de dades de persones mortes per bombardeig. Ja llavors ens va indignar que fos tan difícil pels familiars de les víctimes accedir a informació, vuitanta anys després. El novembre de 2017 vam presentar la base de dades, en aquell moment amb 224.000 registres online, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Aquell dia m’acompanyaren Guillermo Blasco, soci fundador, i Javier Rodrigo, Doctor en Història i expert en feixismes, guerra civil i violència col·lectiva, que va destacar la importància d’una iniciativa que permetès creuar dades i enriquir el coneixement històric. 

Objectius 2020 

A curt plaç, acabarem de documentar la nostra metodologia per a que el nostre treball es pugui replicar i per a millorar la nostra productivitat.  “El principal repte és que cada conjunt de dades té una estructura diferent que sovint ve determinada pel seu contingut,” diu Carla Ymbern, experta en Periodisme de Dades, a IHR des de 2017. “Verifiquem que no hi hagi valors duplicats o incomplets, i que no se n’hagi omès cap al convertir el fitxer en dades reutilitzables. Quan tenim la certesa que les dades són correctes, identifiquem els camps rellevantes i netegem les dades aplicant uns criteris establerts”. 

Busquem també seguir incrementant el volum de dades, que hem triplicat en dos anys. Treballem per establir noves aliances i llençar més projectes. A mig plaç, es manté el repte de millorar el concepte i l’accesibilitat de la base de dades per a poder creuar més dades. Centralitzar tots els camps de la informació suposarà un salt qualitatiu per contribuïr a la investigació historiogràfica. 

La nostra ambició és global, no es centra en un àrea geogràfica. “Espanya i la seva gent han estat molt generoses amb mi des de la meva primera visita el 1974 –en paraules de Charlie Nurse, historiador que elabora la versió anglesa d’aquest web des de Cambridge–. Crec que aquest projecte ajuda a la societat espanyola a entendre i asumir el seu passat més recent”. Com a conclusió, es mantenen els nostres objectius de facilitar l’accés a la informació, difondre el treball dels arxius i contribuïr a la investigació històrica.

Comencem a col·laborar amb l’Escola d’Arxivística i Gestió de Documents

La Fundació Universitat Autònoma de Barcelona (FUAB) i l’associació sense ànim de lucre Innovació i Drets Humans (IHR) han signat un conveni de col.laboració per promoure l’organització d’activitats conjuntes i la difusió de projectes d’ambdues entitats. Aquest conveni amb la FUAB, entitat que estableix l’estratègia de funcionament dels projectes docents de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents (ESAGED), ens apropa al món acadèmic i a la col·laboració amb estudiants i professorat del Màster d’Arxivística i Gestió de Documents

Els projectes d’Innovation and Human Rights faciliten l’accés a documentació i informació de la Guerra Civil i del franquisme. Tant la majoria de registres de la base de dades centralitzada com el Projecte sumaríssims fan referència a documentació conservada a arxius. 

A més d’ajudar als familiars de les víctimes a accedir a documentació, per a nosaltres és molt important  donar a conèixer què fan els arxius i difondre el seu ús social reutilitzant les dades que han elaborat. 

Aquest objectiu es concreta ara amb la signatura d’aquest conveni, que Montserrat Balagueró, directora de Serveis Docents de la FUAB, i Concha Catalan, cofundadora i presidenta d’IHR van dur a terme el passat 21 de novembre. En l’acte també va estar present el director de l’ESAGED, Joan Pérez Ventayol, qui va destacar la importància de promoure la pràctica arxivística per reparar injustícies.

Ja hem començat una  col·laboració amb un estudiant del  Màster d’Arxivística i Gestió de Documents sobre una investigació que utilitza determinades dades en relació a l’exili republicà. 

Consulta la notícia sobre el conveni al web de l’ESAGED

Foto: D’esquerra a dreta, Concha Catalan i Montserrat Balagueró [per Eli Pachon]

La memòria dels arxius judicials

Fins al 30 de novembre es pot visitar a l’antiga presó de La Model l’exposició “La memòria del segle XX des dels arxius judicials” organitzada pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona. 
L’exposició la conformen tretze plafons amb imatges de documents dels arxius judicials i del Registre Civil, els originals dels quals es conserven a l’Arxiu Central i Territorial de la Ciutat de la Justícia i del Registre Civil del partit judicial de Barcelona.

Els documents seleccionats (sumaris, sentències, autoritzacions maritals, prohibicions de noms catalans o informes policials) ens permeten conèixer la societat i el sistema judicial durant la Guerra Civil i el franquisme fent un recorregut per quatre àmbits:

Víctimes de la repressió durant la Guerra Civil i la postguerra

Aquest àmbit recull un fragment de la inscripció de defunció del cap de l’oficina jurídica republicana, Eduardo Barriobero, afusellat al Camp de la Bota l’any 1939. També mostra el sumari de Jenny Kehr, dona jueva que es va suïcidar a l’antiga presó de dones de Barcelona en intuir que després del seu trasllat a Figueres seria deportada , i documents que exposen la repressió exercida contra eclesiàstics assassinats per les patrulles de control.

La dona durant el franquisme

Els documents que protagonitzen aquesta secció són autoritzacions i consentiments que els homes havien d’atorgar a les dones de la seva família, per exemple, per poder viatjar a l’estranger, tal com podem observar a la següent imatge:

La llengua catalana durant el franquisme

Els plafons dedicats a aquesta secció mostren noms catalans traduïts al castellà, canvis de noms considerats il·legals i subversius i la prohibició d’inscripció onomàstica en català.

Control social durant el franquisme

Al darrer àmbit es poden veure informes policials sobre els opositors al règim franquista i també una sentència que mostra la repressió al col·lectiu LGTBI aplicant la Ley de vagos y maleantes, substituida el 1970 per la Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social.

Els documents que recull l’exposició posen de manifest la importància dels arxius i el paper que juguen a la societat formant un patrimoni únic que salvaguarda la memòria històrica col·lectiva promovent la veritat, la justícia i la reparació. 
A ihr.world creiem en aquest paper fonamental dels arxius i per això cadascun dels 700.000 registres de la base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme té com a referència la seva font documental.

Declaració de Málaga sobre transparència 2019

L’associació Innovación y Derechos Humanos ens hem adherit com entitat de la societat civil a la Declaración de los Consejos y Comisionados de Transparencia, aquest any a Málaga, un any més, després de la Declaració de Cádiz el 2018, de la qual també vam escriure aquí.

En el tema que ens ocupa –la documentació als arxius de l’època de la Guerra Civil i el franquisme–, constatem la manca de voluntat política i d’amplitud de mires pel que respecta al fonamental Dret a la Informació Pública i al Dret a Saber, del qual hem celebrat el Dia Internacional la passada setmana.

Els esforços aillats de difusió d’informació que duen a terme persones pioneres i rellevants per a nosaltres en el món de la cultura, no en relació al seu càrrec, sinó per la seva dedicació, des d’arxius i altres organismes són el que ens fa perseverar.

Destaquem el paràgraf següent de la Declaració, subscrita fins ara per 32 entitats de la societat civil per les quals és rellevant d’una manera o altra el Dret a l’accés a la informació pública, entre elles Access-info, que defen i promou el dret a l’accés a la informació pública a tot Europa:

“Así, más allá de que todos los gobiernos, el estatal y los autonómicos, se hayan declarado comprometidos con la transparencia y el buen gobierno, lo cierto es que, pasada la efervescencia de la entrada en vigor de la ley, su implicación ha ido perdiendo peso en estos últimos años, y los Consejos y Comisionados de Transparencia se han resentido especialmente por ello, al crecer exponencialmente la demanda de la ciudadanía de su amparo por la vulneración de su derecho a saber, sin que reciban de los poderes públicos la adecuada dotación de medios para satisfacerla. Por ello, debemos llamar la atención pública y advertir de que dejar morir de inanición a los Consejos y Comisionados de Transparencia, encargados de defender los derechos de la ciudadanía ante la opacidad de las administraciones públicas, es una decisión política que, si no responde a la intención de eludir su control, en cualquier caso, tiene ese efecto.”

I també el paràgraf de conclusió:

“Ponemos de manifiesto la necesidad de que se nos conceda un protagonismo cierto y efectivo en la propuesta y puesta en práctica de las medidas que puedan diseñarse en el futuro para ampliar el campo de la normativa actual, extremar el rigor en la lucha contra el fraude y las prácticas corruptas y responder de forma adecuada a las peticiones y demandas de la ciudadanía a favor de mayor transparencia en el funcionamiento de nuestras instituciones, de regeneración de nuestra vida pública y de mayor integridad en el comportamiento de nuestros gobernantes, representantes y toda clase de servidores públicos.”

Memòria de guerra i postguerra en femení

Seguim amb la nostra selecció de llibres relacionats amb la Guerra Civil i el franquisme, com vam fer l’any passat i amb Recomanacions de lectura estival. Després de (1) Novetats, avui parlem de (2) Memòria de guerra i postguerra en femení. Més tard seguirà (3) Treball esclau durant el franquisme. Recordeu que podeu visitar també l’exposició virtual Sumaríssims en femení.La pionera en donar a conèixer la repressió en les presons de dones durante el franquisme va ser sens dubte Tomasa Cuevas. Va ser prou valenta com per recórrer Espanya a partir de l’any 1974 gravant a les seves companyes preses polítiques explicar històries terribles per tal que no es perdessin els seus testimonis. Ho va fer amb un magnetòfon (pels millennials devia ser alguna cosa com això) i després va publicar el llibre Cárcel de mujeres (1939-1945), amb portada de Josep Guinovart. Es va reeditar íntegrament, en tres volums, com Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas (Instituto de Estudios Altoaragoneses, 2004) i una part com Presas (Icaria Editorial, 2005). A Innovation and Human Rights recordem el seu pas per la presó de Les Corts (Barcelona) aquí. Finalment s’ha aprovat el pressupost per crear un memorial a l’espai on va estar aquesta presó.

Ángeles Egido, doctora en Història, recopila testimonis descarnats de repressió cap a dones a les presons en el llibre El perdón de Franco. La represión de las mujeres en el Madrid de la posguerra (Catarata, 2009). El passat 8 de març vam incorporar les dades que aporta la seva investigació a la nostra base de dades centralitzada i ho explicàrem aquí. En el llibre, Egido descriu amb detall la commutació de les penes de mort. Era un mecanisme suposadament benèvol però cruel. Es commutava per la pena inferior de 30 anys i un dia, i no sempre s’informava a la presonera, que cada vespre havia d’escoltar els noms de les persones que s’executarien a la matinada. El llibre també analitza el paper fonamental de l’església catòlica en el manteniment del sistema carcerari . Vam descobrir aquest llibre durant el Congrés Pasados Traumáticos: Historia y Memoria en la Sociedad Digital organitzat per HISMEDI a la Universitat Carlos III de Madrid, on van convidar a Innovation and Human Rights a presentar la base de dades després d’incorporar-la al Entorno Virtual de Investigación del Laboratorio de Innovación en Humanidades (LINHD) de la UNED. Tots els vídeos del congrés aquí.

Els següents texts de memòria de la Guerra i la postguerra escrits per dones són relats biogràfics o de ficció. Creiem que són igualment vàlids per percebre la realitat vuitanta anys després, des del punt de vista de protagonistes femenines.

  • Carlota O’Neill va escriure la primera crónica del estallido de la Guerra Civil. Intel·lectual republicana, filla d’un diplomàtic mexicà i d’una escriptora i pianista espanyola; O’Neill estava de vacances a Melilla amb les seves dues filles acompanyant al seu marit, el militar Virginio Leret, cap accidental de la Base d’Hidroavions de l’Atalayón al Protectorat del Marroc. Leret va ser executat la mateixa nit del cop d’estat, encara que ella no ho va saber fins mesos més tard, després de passar un infern a la presó i estar anys sense poder recuperar a les seves filles. Ho escriu en primera persona al relat autobiogràfic Una mujer en la guerra de España (Ed. Oberon, 2004), publicada originalment des del seu exili posterior a Mèxic com Una mexicana en la guerra de España l’any 1964. Durant els anys 30, O’Neill va fundar la revista feminista Nosotras. Després de la presó, al llarg de la dura postguerra espanyola, es va guanyar la vida com escriptora amb diversos pseudònims. Aquí més informació sobre ella i un vídeo.
  • Constancia de la Mora va escriure Doble esplendor (Ed. Gadir, 2004). El llibre és la seva autobiografia. Va ser neboda néta d’Antonio Maura (president del Govern espanyol durant el reinat d’Alfons XIII). Narra la seva infància en una família privilegiada, el seu pas per una escola britànica, i com la seva inquietud social la porta al comunisme. Defensa la República sent responsable primer d’una colònia infantil i més tard des de la seva posició de delegada per a atendre la premsa estrangera. Com O’Neill, va ser esposa també d’un aviador, Ignacio Hidalgo de Cisneros, en segones núpcies. Es desplaça per diverses ciutats espanyoles i, davant la derrota, s’exilia als Estats Units convençuda de que no trigarà en tornar. El pròleg del llibre està escrit pel seu cosí germà Jorge Semprún.
  • Elena Fortún va ser l’autora de llibres infantils juvenils de gran èxit durant el franquisme, amb el personatge de Celia, una nena crítica que preguntava molt, com a protagonista. Des de la mateixa innocència i capacitat crítica que caracteritzava al personatge, a Celia en la Revolución (Ed. Renacimiento, 2016), Fortún novel·la la Guerra Civil al Madrid republicà des dels ulls de l’adolescent que va ser la nena Celia. Sorprèn aquesta novel·la sobre la Guerra Civil des de dins, des del Madrid del “no pasarán”, que podria haver sigut moltes altres ciutats retratant sense opinió ni censura la duresa del dia a dia del conflicte en la mort, la gana, la incertesa, l’escassetat de tot i la por. Va haver una primera edició però “Just després de ser publicat va desaparèixer de les llibreries, i des de llavors únicament s’han anat trobant alguns exemplars en el mercat de vell, sempre a preus fabulosos.”, segons el pròleg d’Andrés Trapiello. La història de com arriba a les nostres mans té la seva màgia: el manuscrit, escrit a llapis, el va recuperar als anys vuitanta Marisol Dorao (doctora en Filologia de la Universitat de Cádiz). Va viatjar als Estats Units i ho va obtenir de la nora d’Elena Fortún. Televisió Espanyola va crear l’any 1993 la serie Celia, sense incorporar el relat que avui ressenyem. L’Editorial Renacimiento reedita ara els llibres de Fortún, descatalogats durant anys, mentrestant els capítols de Celia a TVE es poden veure íntegres de forma gratuïta des d’aquí.

Traducció al català: Lara Regojo

Recomanacions de lectura estival

Des de l’associació Innovació i drets humans (ihr.world), el primer llibre que recomanem per aquest estiu és La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012), de l’escriptor barceloní afincat a Menorca, Josep Masanés, guardonat amb el XXIX Premi de Narrativa de la Ribera d’Ebre. Narra la lluita de les tropes del capità Creus i el sotstinent Ciurana durant l’atac a les posicions franquistes defensades pel temible comandant Marín. Malgrat la victòria republicana en aquest assalt, el seu exèrcit no deixa de retrocedir. A Creus i Ciurana, cridats per l’Estat Major, se’ls hi encomana una difícil missió que duran a terme Ulldevidre, Reimann i Homs. A les acaballes de la Guerra Civil, coneixerem les seves temences, anhels i amors, a més dels enemics que els empaiten, personificats en el diabòlic comandant Marín. Masanés afirma haver estat influenciat per Cormac McCarthy.

El segon llibre que recomanem és La memòria de l’Oracle (Edicions del 1984, publicat el 2018), tercera novel·la de Pere Joan Martorell, amb la qual guanyà el Premi Mallorca de Narrativa 2017. L’autor reflexiona sobre la condició humana en una història crua i brutal ambientada en la Guerra Civil a Mallorca. És la història de la cerca del pare d’en Jacob, desaparegut durant la guerra, per part de la seva família: ell mateix, la mare, la tia i l’oncle. En Jacob és el narrador omniscient que comença a relatar quan encara és al ventre de sa mare. La novel·la ofereix una doble narrativa: transcórre en ple conflicte i alhora durant els anys de postguerra. No és una novel·la històrica o documental. L’autor detalla la barbàrie i els temps obscurs del feixisme a Mallorca. El llenguatge de Martorell és extremadament ric i poètic.

També de les Illes Balears, no podem deixar de recomanar Llibre d’Exilis, de Josep Portella, un diccionari biogràfic de l’exili menorquí. Un treball realitzat durant més de set anys de recerca documentant les vides dels menorquins exiliats per la Guerra Civil i el franquisme. D’alt valor documental, es tracta d’una obra de gran format amb més de 700 pàgines i més de 1.000 fotografies que contribueixen a la recuperació de la memòria de Menorca. Editat en col·laboració amb el Consell Insular de Menorca (2018).

Un altre llibre molt recomanable és Las heridas (ed. Pepitas de Calabaza, 2012), per Norman Bethune, metge del Canadà conegut per la intervenció de les seves unitats mèdiques durant la Guerra Civil i amb els exèrcits de la Xina durant la Segona Guerra Sinojaponesa. Es considera que va desenvolupar el primer servei mòbil de transfusions de sang a Espanya el 1936. Aquest petit interessant llibre reuneix els seus escrits fonamentals. Al primer apartat, Bethune defensa l’atenció mèdica universal. Al segon, narra els fets que va presenciar quan va participar com a brigadista i metge durant l’èxode de la ciutat de Màlaga a la carretera d’Almeria durant la Guerra Civil; i el tercer repassa la seva vida de privacions i d’entrega a la causa mèdica a la Xina.

Per haver estat d’actualitat recentment, aprofitem també per recomanar Los girasoles ciegos (Ed. Anagrama, 2004), única obra d’Alberto Méndez, compost de quatre relats: “Si el corazón pensara dejaría de latir”, “Manuscrito encontrado en el olvido”, “El idioma de los muertos” i “Los girasoles ciegos”. Llibre molt dur, ambientat en la Guerra Civil i la posguerra de repressió franquista.

La Barranca: 40 anys després

No hi va haver grans enfrontaments durant la guerra civil a La Rioja. Les tropes del general Mola van entrar el 19 de juliol de 1936 a Logroño i la repressió va ser feroç, com explica l’investigador Jesús Vicente Aguirre a Aquí nunca pasó nada . Els piquets d’afusellament van triar l’espai de La Barranca, vuit quilòmetres al sud de Logroño, quan no cabien ja més morts al cementiri de la ciutat. Els presos polítics van ser obligats a obrir fosses a la vora de les quals es produïen els afusellaments nocturns.

A la Dehesa Almida, barranc de Barriguelo, terme de Lardero, prop de Logroño, al cor de La Rioja, van ser assassinades més de 400 persones entre els mesos de setembre i desembre de 1936: obrers, agricultors i jornalers, sastres, barbers, paletes, fusters, mestres, funcionaris, alcaldes i regidors, militants polítics i sindicals, gent de bona voluntat.

Els primers anys després d’acabada la guerra, les mares o les vídues anaven a peu des dels pobles veïns a passar el dia a La Barranca, on encara es podien veure els promontoris de terra que dibuixaven dues fosses comunes allargades i l’inici d’una tercera. Ho feien any rera any de forma clandestina.

Sobre aquesta terra, les dones vestides de negre són les que amb la seva presència, van acabar per escriure la més terrible i bella pàgina de la memòria històrica a La Rioja. Així, el primer de maig de 1979, La Barranca es va convertir en Cementiri Civil.

Avui, 40 anys després, es celebra allà un homenatge; 83 anys després d’aquelles injustes morts. Des d’Innovation and Human Rights (IHR) volem també recordar a totes les víctimes inocents. Aquí un video explicatiu.

A La Barranca pot visitar-se també el “mapa dels presos”, rescatat del camp de concentració ubicat a la plaça de toros de la Manzanera, a Logroño. Podeu llegir la seva història al web de l’associació La Barranca, on hem trobat un poema de Máximo Sicilia amb el qual acabem:

No estáis solos;

No estáis solos ni olvidados

Ya vamos quedando pocos

De los que vivimos, de los que sentimos,

Y que presenciamos vuestro asesinato.

Venimos aquí, para recordaos;

Y que no se olvide

Nunca el holocausto.

Que vuestros hijos y nietos

Y los hijos y nietos de vuestros hermanos,

También lo recuerden

Y aquí a este recinto,

Vengan, año tras año;

Hasta el fin del mundo

Para recordarlo.

Y sé que me oís, mi mente lo siente,

Que energía es la mente;

Y que esta energía

Está en nuestras mentes,

Y, ahí en los espacios

Forman las estrellas

Que allí se confunden 

Con los demás astros.

Y os mando un saludo

El que me enseñasteis

siendo yo un muchacho,

Salud, camaradas, salud

y hasta que volvamos, el próximo año.

Fotografia:  Jesús Rocandio (arxiu Casa de la Imagen,Logroño)