Arxiu de la categoria: post-ca

blog posts not directly related to new datasets included in our database – ca

post-ca

Barcelona: 800 dies sota les bombes

10 de noviembre, martes – A las diez y cuarto de la noche cundió cierta alarma en la ciudad, efecto de haberse percibido el eco de unos cañonazos al parecer lejanos. Se dijo oficialmente que un guardacostas había disparado once cañonazos sobre un sospechoso que navegaba con las luces apagadas.

L’any, 1936. La ciutat: Barcelona. L’autor: el periodista Tomás Caballé i Clos al seu llibre Barcelona roja. Dietario de la revolución (julio 1936 – enero 1939). És un extracte de la crònica del primer intent de bombardeig de la ciutat, confirmat també pel dietari d’un mariner del vaixell Canarias; tot citat per Joan Villarroya a Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939) [PAMSA,1999]

El mapa interactiu

Coincidint amb el 79è aniversari del primer bombardeig aeri nocturn a la ciutat de Barcelona, el laboratori de dades BTVDatalab de Barcelona Televisió va crear el 2016 un mapa interactiu que dissecciona les dades disponibles sobre bombes, refugis i víctimes a la ciutat.  Innovation and Human Rights recull i manté online aquest treball des de 2017. Fa 84 anys d’aquest primer intent de bombardeig a Barcelona, i volem recordar-ho.

El mapa interactiu ens permet visualitzar les dades en tres nivells: sobre un mapa de l’època, extret de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i elaborat per Vicenç Martorell al 1930, sobre el plànol de la Barcelona actual i sobre la imatge satèl·lit de la ciutat. 

A més de localitzar els més de 500 punts concrets on van produir-se els bombardejos, perpetrats principalment per l’Aviazione Legionaria italiana sota el comandament de les tropes sublevades, el mapa permet visualitzar la ubicació dels principals refugis antiaeris construïts a la ciutat de Barcelona per la Junta de Defensa Passiva i el veïnat.

Per a la ubicació dels bombardeigs, es va partir de les dades del llibre Perill de bombardeig, de Santiago i Elisenda Albertí, utilitzant la documentació de la Junta de Defensa Passiva conservada a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

Pel que fa als refugis antiaeris, s’hi van afegir els 1.354 catalogats per l’Ajuntament de Barcelona a la seva Carta Arqueològica de la ciutat.  Clica al titol per accedir al mapa interactiu.

El video resum

Un resum de tres minuts reprodueix de forma audiovisual i cronològicament els 19 bombardeigs més mortífers de la Guerra Civil, donant visibilitat al número de víctimes, que gràcies a l’exhaustiva recerca d’historiadors com Joan Vilarroya podem comptabilitzar en 2.404. D’elles 2.071 s’han pogut identificar amb noms i cognoms, i estan inclosos en la base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme.  Clica al titol per accedir al video resum [per veure les imatges, des d’un ordinador, no des del mòbil!]

El webdoc

“Barcelona: 800 dies sota les bombes” és un webdoc que aprofundeix en la memòria de les víctimes i el cost humà de la Guerra Civil a la ciutat. Actualment està disponible només en italià. Podeu accedir-hi clicant al titol.

Les seccions inclouen: Històries de vida de set víctimes, El primer bombardeig naval, Els primers bombardeigs aeris, Els pitjors bombardeigs (al març de 1938), L’Aviazione legionaria italiana i La Defensa antiaeria entre d’altres. Podeu accedir-hi clicant al titol.

FOTO: Bombardeig aeri de Barcelona el 17 de març de 1938, vist des d’un bombarder italià. Public domain.

post-ca

La duquessa defensora de la República

Durant la Guerra Civil, la República Espanyola va rebre el suport de moltes persones d’altres països. Probablement, un dels seus defensors més inesperats va ser la duquessa d’Atholl, aristòcrata i diputada del parlament britànic. Per a commemorar el 60 aniversari de la seva mort, el 21 d’octubre de 1960, publiquem aquest article, que destaca el suport de la duquessa a la República i il·lustra l’ampli suport que la República va rebre arreu del món.

Nascuda a una família aristocràtica escocesa el 1874, Katharine Marjory Ramsay es va convertir en duquessa d’Atholl el 1917 quan el seu espòs va heretar el ducat. S’havia format com a pianista al Royal College of Music de Londres en la seva joventut però, després del seu matrimoni, es va dedicar al servei públic. Abans de 1914, va ser membre d’un comitè que va examinar els problemes de la prestació de serveis de salut a les Highlands i a les illes d’Escòcia, escassament poblades. Durant la Primera Guerra Mundial va ajudar a organitzar els serveis d’infermeria per a l’exèrcit britànic.

El 1923 va ser escollida per al parlament com a diputada conservadora per Kinross & West Perthshire, el districte electoral escocès al qual pertanyia Blair Atholl, la propietat familiar, en un escó que anteriorment havia ocupat el seu espòs. Va ascendir ràpidament. De 1924 a 1929 va ser ministra d’Educació, sent la segona dona a ocupar el càrrec de ministra al govern britànic. Hi ha una mica d’ironia en això: les dones podien votar des de 1918, però abans de 1914 la duquessa s’havia oposat obertament al sufragi femení, argumentant que les dones encara no tenien l’educació suficient.

A finals de la dècada de 1920, va centrar la seva atenció en els problemes internacionals. Va donar suport a una campanya per a prevenir la mutilació genital femenina en les colònies britàniques d’Àfrica Oriental i es va preocupar pels esdeveniments a l’URSS: el seu llibre The Conscription of A People (1931) va treure a la llum i va denunciar les pràctiques soviètiques de treball forçat. Malgrat la seva hostilitat cap a l’URSS, després de llegir Mein Kampf de Hitler, va decidir que l’Alemanya nazi era una amenaça fins i tot major per a la pau europea. Això va marcar el seu suport a la República espanyola després del fracàs de l’intent de cop d’estat el juliol de 1936.

En les seves memòries, Men and Politics, publicades el 1941, el periodista estatunidenc Louis Fischer va valorar la contribució de la duquessa a la campanya britànica en suport de la República amb les següents paraules:

“Amb un vestit de seda negre passat de moda, que li arribava fins a la punta de les sabates, a les reunions sobre Espanya, s’asseia a la tarima amb comunistes, socialistes d’esquerra, treballadors i brigadistes internacionals discapacitats per a reclamar ajuda per als republicans. Interrogava a tots els que havien estat a Espanya, parava atenció a les seves paraules i n’anotava moltes en un llibre, replet de la seva lletra il·legible “.

Men and Politics, págs. 440-441

Es va convertir en presidenta del Joint National Committee for Spanish Relief (NJC), creat el novembre de 1936 per a coordinar el treball dels innombrables grups establerts a Gran Bretanya per a proporcionar ajuda humanitària a la República. Com a presidenta, va treballar amb persones d’orígens diversos i amb opinions polítiques molt diferents a la seva, incloses Ellen Wilkinson i Leah Manning, totes dues membres esquerranes del Partit Laborista, i Isabel Brown, una membre prominent del partit comunista britànic. A l’abril de 1937, una delegació parlamentària d’Atholl, Wilkinson i la diputada independent Eleanor Rathbone va visitar Barcelona, ​​València i Madrid. A València van conèixer a soldats italians que havien estat fets presoners durant la Batalla de Guadalajara (març de 1937) per ser membres de l’exèrcit de Franco. Madrid estava sota un intens bombardeig artiller però les van portar a presenciar els combats a la Casa del Camp. Poc després del seu retorn, la duquessa d’Atholl es va convertir en presidenta del Comitè per als Nens Bascos (Basque Children’s Committee), que va organitzar l’evacuació de gairebé 4.000 nens i nenes des de Bilbao per a allotjar-los a Gran Bretanya, tal com expliquem a Expedició a Anglaterra: Nens i nenes bascos a Anglaterra.

El seu suport a la República va fer que els periòdics de dretes de Gran Bretanya la bategessin com la “Duquessa Roja“, malgrat ser una figura molt conservadora i una forta defensora de l’Imperi Britànic. El 1935 havia dimitit temporalment del partit Conservador al parlament en protesta per la legislació per a introduir l’autogovern local a l’Índia, colònia britànica llavors, ja que temia que això conduís a la seva independència. Louis Fischer, a qui va convidar a prendre el te a la Cambra dels Comuns el 1937, va arribar a la conclusió que “no és una radical” (Men and Politics, pàgina 440).

El seu suport a la República la va motivar a escriure un llibre sobre la Guerra Civil, Searchlight on Spain, que es va publicar en rústica el juny de 1938, venent més de 100.000 exemplars en un mes. En contrast, uns mesos abans, l’ara famós Homenatge a Catalunya de George Orwell va vendre menys de mil còpies quan es va publicar. Orwell va fer una ressenya de Searchlight on Spain per a la revista Time and Tide el juliol de 1938 i la va descriure com “una breu història popular de la guerra espanyola” que estava “escrita de manera simple i ben documentada” (Orwell in Spain, 2001, pàgina 304 de l’edició anglesa). [Nota de la T: existeixen dues edicions espanyoles, Austral i Tusquets].

Searchlight on Spain inclou un capítol sobre la “Espanya insurgent” que, va admetre, no havia pogut visitar. Basant els seus comentaris “en llibres d’uns altres que l’havien visitat” (Searchlight on Spain, pàgina xi), va destacar la repressió generalitzada i la negativa de l’autoritat insurgent a permetre reportatges independents. Al seu últim capítol va concloure:

“Si Barcelona, ​​València i Madrid cauen en mans dels insurgents, probablement seran indescriptibles les barbaritats que es perpetraran. Si s’aixafa als republicans espanyols, significarà la fi de la llibertat, la justícia i la cultura, i l’extermini sense pietat de tots els qui les hi atorguen importància”.

Searchlight on Spain, pàg. 316

També advertí dels perills d’una victòria insurgent en el cas d’una guerra europea més àmplia que, el 1938, semblava cada vegada més probable. Assenyalà que França estaria envoltada per tres potències hostils (Alemanya, Itàlia i Espanya), i destacà el perill que això suposaria per a Gran Bretanya. També va assenyalar -amb gran encert, com els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial demostrarien- la potencial amenaça per a la navegació britànica dels submarins alemanys repostant al llarg de la costa de Galícia.

Els temors de la duquessa respecte l’Alemanya nazi havien anat en augment durant les seves visites a diversos estats d’Europa central al llarg de 1937 i 1938. Entre ells, Àustria, on hi va ser poc abans de l’annexió nazi el març de 1938; i Txecoslovàquia, que va visitar al juliol de 1938. Dos mesos després d’aquesta visita, al setembre de 1938, Neville Chamberlain, primer ministre britànic, i Edouard Daladier, primer ministre francès, van acceptar a Munic la demanda d’Hitler d’ocupar la part de Txecoslovàquia coneguda com els Sudetes. Quan es va signar l’Acord, ella estava de viatge al Canadà i als Estats Units, realitzant una extensa gira, parlant a reunions públiques, com a part d’una campanya de recaptació de fons per a enviar vaixells amb aliments en suport a la República Espanyola.

En aquell moment, el seu suport a la República espanyola i les seves crítiques a la política exterior britànica havien provocat la seva expulsió del Partit Conservador, que governava. Després de l’Acord de Munic, va renunciar al seu escó perquè es convoqués una elecció parcial a la seva circumscripció, a la qual es va presentar com a candidata. El seu únic oponent era del Partit Conservador, perquè tant el Partit Laborista com el Liberal van retirar les seves candidatures i la van secundar. Les seves crítiques a la política exterior de Chamberlain i a l’Acord de No Intervenció que impedia al govern republicà espanyol comprar armes legalment van centrar la seva campanya electoral. Va obtenir el suport de membres prominents del món artístic i literari britànic; entre ells, Gerald Brenan i Sir Peter Chalmers-Mitchell. Tots dos havien estat vivint a Màlaga en esclatar la Guerra Civil. Winston Churchill, un altre oponent de l’Acord de Munic, la trucava regularment, però va evitar asistir als actes de la campanya electoral. La votació es va celebrar el 21 de desembre, després de dos dies de fortes nevades, i el candidat conservador va obtenir una estreta victòria. Això va posar fi a la carrera política de la duquessa, però no a la seva defensa de la República espanyola ni dels drets humans.

Al gener de 1939 va ser una de les signants d’una carta conjunta al diari The Times amb la petició que es permetés al govern republicà comprar armes legalment. Després de la derrota de la República, va visitar els camps del sud de França on estaven confinats centenars de milers de refugiats espanyols. Al maig de 1939, va viatjar també al port francès de Sête per a ser testimoni de la sortida del Sinaia, que el Joint National Committee for Spanish Relief (NJC) havia noliejat per a transportar refugiats republicans a Mèxic.

Després de la Segona Guerra Mundial, va ajudar a establir la British League for European Freedom (Lliga Britànica per a la llibertat d’Europa), que va presidir. La Lliga va fer campanya per a exposar la situació dels drets humans a Europa de l’Est després de caure sota el domini soviètic. Les seves memòries, Working Partnership, es van publicar el 1958, dos anys abans de la seva mort. Potser sorprèn que tingués relativament poc a dir sobre la seva feina en suport de la República espanyola. No obstant això, com Louis Fischer va escriure el 1941,

“[la duquessa d’Atholl] havia anat a Madrid i des d’aquell moment va treballar tan dur per a l’Espanya lleial com qualsevol altre en el regne”.

Men and Politics, pàgina 440.

[Traducció: Núria Noguera]

Foto: Katharine Marjory Stewart-Murray (née Ramsay), Duchess of Atholl by Howard Coster. Half-plate film negative, 1938. © National Portrait Gallery, London NPG x12264. (CC BY-NC-ND 3.0)

post-ca

Dia internacional de l’accés a la informació

Un any més, l’associació Innovación y Derechos Humanos, membre de la Coalición ProAcceso, hem celebrat el Dia Internacional de l’Accés a la Informació el 28 de setembre.

Durant el V Congrés Internacional de Transparència, ens hem adherit a la Declaració de la UNED dels Consells i Comissionats de la Transparència a Espanya, en la qual es pronuncien en els termes següents:

Reiteramos a los Gobiernos y Autoridades de todos los ámbitos territoriales y niveles de Administración, a los representantes políticos nacionales, autonómicos o locales y a todas las organizaciones políticas, las mismas demandas que planteamos hace justo un año respecto del apoyo intenso y decidido a la política de transparencia y acceso a la información pública.
(…) la demanda de reconocimiento explícito y apoyo intenso a nuestro trabajo y funciones y al fortalecimiento y mejora de
nuestras organizaciones y su dotación de recursos.

A més, hem donat el nostre recolzament a la Declaració de la Coalición ProAcceso, que podeu llegir íntegrament en l’enllaç. En volem destacar el següent:

Des de la Coalició també donem la benvinguda a l’esborrany del IV Plan de Acción de Gobierno Abierto, que es troba obert a consulta pública fins mitjans d’octubre de 2020, i que conté entre els seus compromisos enfortir la Llei estatal de Transparència;

Per tot això, fem una crida al Govern d’Espanya per a que:

  • Reconegui el dret a l’accés a la informació com a dret fonamental, i adopti una llei orgànica de transparència;
  • El dret abasti totes les entitats públiques i privades i tots els poders de l’Estat, incloent els poders legislatiu i judicial; 
  • El dret s’apliqui a tota la informació en mans d’entitats públiques, excepte les que estiguin afectades de manera justificada per un o diversos límits, i s’elimini l’article 18.1 de la llei de Transparència que exclou certa informació a l’abast de la llei;
  • No existeixin altres causes que limitin el dret diferents a les excepcions que assenyalen els estàndards internacionals; per això s’han d’eliminar la Disposició Adicional Primera (punts 2 i 3) i, d’aquesta manera, asegurar que la llei s’apliqui a totes les sol·licituds sobre qualsevol informació o document en mans de qualsevol ens públic; 
  • Elimini el requisit d’identificació per a poder exercir el dret d’accés a la informació. Ha de garantir que sigui un dret a l’abast de totes i tots, senzill d’exercir, sense formalismes burocràtics i on no es requereixi la utilització d’aplicacions informàtiques; 
  • Els òrgans garants del dret comptin amb les facultats suficients per a supervisar el compliment de les obligacions de transparència i poder sancionar aquelles institucions que no les compleixin. A més, el Consell de Transparència i la resta dels òrgans garants a Espanya han de comptar amb els recursos humans i financers necessaris per dur a terme la seva tasca; 
  • Es publiqui més informació de forma proactiva, en formats reutilitzables i amb llenguatge senzill, especialment aquella informació que es de major interès públic i ha estat sol·licitada freqüentment per  la ciutadania;
  • Signi i ratifiqui el Conveni del Consell d’Europa sobre Accés als Documents Públics, que entrarà en vigor l’1 de desembre de 2020. 

post-ca

A Espanya no hi ha un únic “Archivo General de la Guerra Civil” (ni falta que fa) (2a part)

Henar Alonso @henararch – Tècnica Facultativa Superior d’Arxius. Ministeri de Defensa.

Aquest article és la continuació de A Espanya no hi ha un únic “Archivo General de la Guerra Civil” (ni falta que fa)

Els dos principals arxius a què s’ha de recórrer per a qualsevol estudi sobre la Guerra Civil i la represión durant la Dictadura de Franco són el  Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca (CDMH) i l’Archivo General Militar de Ávila (AGMAV). Tanmateix,  no són els únics que contenen fons documentals d’interés per a qui investiga. 

Dins el Sistema Arxivístic de la Defensa, és a dir, els arxius que gestiona aquest Ministeri, tenen una rellevància especial tan l’Archivo General e Histórico de la Defensa com la resta d’arxius històrics i intermedis dels Exércits de Terra i de l’Aire i de la Marina. Entre ells, destaquen especialment els següents:

Archivo General e Histórico de la Defensa (AGHD)

El seu fons principal són els procediments militars sumaríssims del Tribunal Militar Territorial 1º, inventariats ja i disponibles online els llistats d’encausats de l’Exércit de Terra corresponents a les províncies d’Albacete, Alacant, Castelló, Madrid i València. Són una font de primer ordre per a investigar la repressió posterior a la Guerra Civil. 

Els sumaríssims de la resta de Tribunals Militars Territorials (TMTs) es poden trobar mitjançant la Guía para la localización de los procedimientos judiciales incoados por la Justicia Militar a raíz de la Guerra Civil y durante la etapa franquista , tot i que en l’actualitat només estan disponibles els inventaris amb els noms dels encausats dels sumaríssims que es conserven a l’Archivo Intermedio Militar Noroeste, del TMT4, i els corresponents a Catalunya del TMT3. Aquests procediments del TMT1, TMT3 i TMT4 estan integrats en la base de dades d’ihr.world. L’Archivo Histórico del Ejército del Aire també disposa online dels encausats de l’aviació republicana i els expedients de depuració del personal civil al servei de l’aviació militar. 

Archivo General Militar de Guadalajara (AGMG)

Dispos de fons i expedients d’unitats disciplinàries (Expedients dels Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors i de Batallons Disciplinaris de Treballadors Penats), de Presons Militars, i dels Camps de Concentració de Miranda d’Ebre i l’Alcazaba de Zeluán, tal i com pot consultar-se online al seu quadre de classificació. A la base de dades d’ihr.world estan els noms de part dels índexs de l’AGMG de persones integrants dels Batallons Disciplinaris de Treballadors esmentats (en total, 138.000),  inclosos els Penats de la 1ª Agrupació (3.000), els de la Presó Militar de Montjuïc (3.400) i el Camp de Concentració de Zeluán, Marroc (1.000). 

Entre la resta dels Arxius de l’Administració General de l’Estat, que inclou tant els arxius històrics nacionals depenents del Ministeri de Cultura com els arxius històrics dels diferents ministeris, també trobem fons relacionats amb la Guerra Civil i la Dictadura de Franco. Sense voler ser exhaustius, destacarem els següents:

Archivo Histórico Nacional (AHN)

Entre els seus Fons Contemporanis del Poder Judicial inclou documentació sobre els Tribunals Populars i Jurats de Urgencia i de Guàrdia de Madrid, del Govern de la República, que estaven incorporats a la Causa General com a proves de càrrec. Als seus Arxius Personals es troben els d’algunes personalitats rellevants del conflicte armat, com Manuel Azaña, Vicente Rojo, Diego Martínez Barrio, José Giral…

Archivo General de la Administración (AGA)

L’AGA, a Alcalá de Henares, disposa de dos petits però interessants fons de la Junta Delegada de Defensa de Madrid i del Ministeri de Defensa Nacional, junt amb el gran fons composat dels organismes centrales, perifèrics i col·legiats de l’anomenat “Movimiento Nacional”, indispensable per l’estudi social de la posguerra i el franquisme. L’AGA, tot i ser teòricament un arxiu intermedi, que hauria de transferir a l’AHN els seus fons de conservació permanent, conserva una quantitat tan gran de documentació sobre organismes públics durant la Guerra Civil i el franquisme encara sense descriure, que fa impossible fer-ne una valoració més ajustada , encara que val a dir que són especialment rellevantes els fons de l’época de la guerra i posguerra dels Ministeris d’Interior i Afers Exteriors.

Sistema de Archivos del Ministerio del Interior

Tot i com és de complicat accedir-hi , són especialment interessants els fons de la Direcció General de la Guàrdia Civil, Direcció General de Seguretat/Direcció General de la Policia i les Direccions Generals de Presidis/Presons/Institucions Penitenciàries.

Llavors ¿si vull fer una investigació sobre la Guerra Civil he de recórrer tots els arxius? No, si saps què vols fer i on estan les fonts que cal consultar. Per a facilitar aquesta tasca, us oferim una 

Guia ràpida d’accés als fons documentals de la Guerra Civil als arxius espanyols

Vull investigar…

1. Aspectes militars de la GC

Archivo General Militar de Ávila; Archivo General Militar de Segovia (Expedientes personales de oficiales); Archivo General Militar de Guadalajara (Expedientes personales de tropa); Archivo Histórico del Ejército del Aire; Centro Documental de la Memoria Histórica.

2. Repressió posterior a la GC

Centro Documental de la Memoria Histórica; Archivo General e Histórico de la Defensa; Archivo General Militar de Guadalajara; Archivos Militares Intermedios de Ferrol, Barcelona, Sevilla, Valencia, Ceuta, Melilla, Baleares y Canarias; Archivo General e Histórico del Aire; Archivo General de la Administración; Archivo General del Ministerio del Interior.

3. Implicacions socials i/o polítiques de la GC

Centro Documental de la Memoria Histórica; Archivo General de la Administración; Archivo General del Ministerio del Interior.

4. La GC al meu municipi

Archivo General Militar de Ávila; Centro Documental de la Memoria Histórica; Archivos Histórico Provinciales; Archivos Municipales.

5. Històries personals de la GC

Seccions d’Arxius Privats i Familiars i de Col·leccions dels Arxius Històric Nacionals del Ministeri de Cultura (CDMH, AHN, AGA) i del Sistema Arxivístic de la Defensa (AGMAV, AGHD).

I per què no fa falta un “Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola”?

Doncs perquè no serviria de res intentar agrupar en un sol macrocentre d’arxiu tots els fons documentals que hem vist que existeixen sobre el assumpte a diversos arxius del pais. Sí convindria, potser, i creem que en aquesta línia haurien d’anar les propostes de modificació de la Llei de Memòria Històrica en aquest sentit, la creació d’un accés web unificat a tots els fons al·ludits. Un veritable Portal de Fonts Documentals de la Guerra Civil i el franquisme, incloent enllaços també a les iniciatives de dades obertes sobre el tema com IHR World, Todos los Nombres o Brunete en la Memoria, i  a fons bibliogràfics i hemeroteques històriques.

No volem acabar aquest article sense fer una breu al·lusió als principals arxius privats, de fundacions, universitats, partits polítics o personals, que també contenen informació rellevante sobre la Guerra Civil i la Dictadura de Franco, la majoria d’ells a disposició del públic. És cert que tenim dubtes seriosos de que s’estigui complint la legalitat vigent en relació a part de la documentació que en alguns casos conserven alguna d’aquestes institucions, però no és aquest el momento i el lloc per a parlar d’aquest espinòs tema…

Foto: Front de Madrid. Servei sanitari a la capital i al Front. El General Miaja amb els Caps de Sanitat Militar visitant l’important donatiu sanitari a l’exércit republicà per Central Sanitària Internacional. Reportajes Gráficos Luis Vidal. València. Biblioteca Nacional de España. Licencia CC-BY-NC-SA

post-ca

A Espanya no hi ha un únic “Archivo General de la Guerra Civil” (ni falta que fa)

Henar Alonso @henararch – Tècnica Facultativa Superior d’Arxius. Ministeri de Defensa.

Cada vegada són més freqüents les publicacions d’investigadors sobre aspectes concrets de la Guerra Civil i el Franquisme, algunes d’elles, fins i tot, amb una rellevant presència mediàtica, multiplicada per l’efecte de les xarxes socials. La majoria, a més, necessàriament fa referència a fonts documentals originals, i, per tant, o al menys així hauria de ser sempre, citen els arxius on es conserven i on les han consultat.
I aquí és quan els arxivers, algunes vegades, i mitjançant aquestes xarxes socials, ens tirem les mans al cap … Entenem perfectament que aquest tipus de treballs d’investigació no són senzills, porten temps i esforços de persones que, en la majoria dels casos, no perceben cap tipus d’ajuda ni retribució per ells, i de vegades es perd una mica la relació dels documents amb el seu propi context. I és que, en matèria de documents i arxius, el context és molt més important del que sembla.

Com declarem en el títol, al nostre país no hi ha, com a tal, un únic “Arxiu General de la Guerra Civil”, sinó molts fons documentals sobre el tema repartits en molts arxius, tant de caràcter nacional, com regionals, provincials, locals, públics, privats … la gent sol considerar el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca com el “Arxiu de la Guerra Civil”, quan la realitat és que aquest centre alberga els fons documentals que durant alguns anys van ser una secció de l’Arxiu Històric Nacional, denominada primer “Secció Guerra Civil” i posteriorment “Arxiu General de la Guerra Civil”. Això va generar la confusió que assenyalem.

El Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca (CDMH) conserva els fons provinents dels Serveis Documentals de la Presidència de el Govern i de l’Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme d’època franquista, i els incorporats amb posterioritat a 1979, incloent els traslladats des d’altres arxius arran de la promulgació de la Llei de Memòria Històrica de 2007. En el seu arxiu, per tant, es conserva fonamentalment la documentació generada per tres de les Jurisdiccions especials que es van crear durant la Dictadura amb fins repressius:

La Causa General és el nom donat a un extens procediment judicial iniciat el 1940 per a investigar els crims comesos a Espanya entre 1931 i 1939, període a què la Dictadura de Franco es referia com “la dominació roja”. Els 1.953 lligalls de la Causa General es conserven en 4.000 caixes. Són més d’un milió de pàgines digitalitzades i accessibles des de l’enllaç clicant a la icona de la fletxa.

Al costat d’aquests tres grans blocs procedents de les institucions gestores de les confiscacions i recopilacions de documents que el bàndol revoltat va dur a terme durant la Guerra Civil, hi ha un grup de fons d’institucions públiques, tant de l’bàndol republicà com del nacional, als quals se sumen nombrosos arxius privats, personals, familiars i institucionals, així com col·leccions i fonts orals, que han anat incrementant-se amb el temps i nombroses donacions.

Tot això es pot consultar online al seu Quadre de Classificació, que, a més, enllaça amb la seva descripció i digitalització (si existeix) al Portal d’Arxius Espanyols, amb la particularitat que la Causa General encara es consulta en aquesta web com a dependent de l’Arxiu històric Nacional, encara que físicament la documentació ja està al Centre Documental de la Memòria Històrica. També és interessant consultar els microllocs web de les bases de dades de l’CDMH, on es troba informació sobre Víctimes de la Guerra Civil i Represaliats de l’franquisme, Militars i membres de forces d’ordre públic republicanes, Morts i desapareguts de l’Exèrcit de Terra de la República o Deportats en camps de concentració nazis. Podem concloure, per tant, que el CDMH és l’arxiu, més que de la “Guerra Civil”, de la repressió posterior.

Si hi ha res que pugui semblar-se més a un “Arxiu de la Guerra Civil Espanyola” és l’Arxiu General Militar de Àvila (AGMAV), un dels quatre arxius històrics de l’Exèrcit de Terra. I ho és perquè és allà on es conserva la documentació de caràcter militar de l’conflicte armat, tant de el govern de la República com dels sublevats. Conserva informació sobre les seves unitats militars, l’evolució de les operacions bèl·liques, els serveis d’informació militar, mapes, plànols i fotografies de la contesa i també expedients personals dels que es van allistar en el bàndol revoltat mitjançant els Comandaments de Milícies. Els seus fons procedeixen, en part, dels que va gestionar des del final de la guerra el Servei Històric Militar de el Ministeri de Defensa. Ja al juliol de 1939, el general Franco havia donat ordre a totes les seves unitats de recollir la documentació de caràcter militar, tant la pròpia com la confiscada a l’Exèrcit Republicà, per formar amb ella l’Arxiu de la Guerra d’Alliberament.

Al costat d’aquest primer bloc de documentació, l’arxiu avilès conserva els expedients personals dels voluntaris allistats a les Milícies Nacionals, incloent els de la Divisió Espanyola de Voluntaris o Divisió Blava (creada el 1941 per donar suport a l’exèrcit nazi contra la Unió Soviètica); la documentació dels extints Ministeri de l’Exèrcit, Capitanies Generals de Regions Militars i Governs Militars; i documentació d’establiments militars, com ara Hospitals, Acadèmies i Fàbriques d’Armes. Completa els seus fons amb arxius privats i familiars i col·leccions. El seu quadre de classificació es pot consultar en línia, i també la seva història i organització.

Si bé aquests són els dos principals arxius als quals cal recórrer per a qualsevol estudi sobre la Guerra Civil i la repressió durant la dictadura de Franco, no són els únics que contenen fons documentals d’interès per als investigadors. A d’altres ens referirem en una propera entrada en aquest mateix web.

A ESPANYA NO HI HA UN ÚNIC “ARCHIVO GENERAL DE LA GUERRA CIVIL” (NI FALTA QUE FA) (2A PART)

Fotos: Salamanca (actual edifici del Centre Documental de la Memòria Històrica), novembre 1937. Exposició del Document Nacional. 1er Any Triunfal. FOTO DESLESPRO. Biblioteca Nacional de España. Licencia CC-BY-NC-SA

post-ca

Expedició a Anglaterra: nens i nenes bascos a Gran Bretanya

La Guerra Civil va alterar per sempre la vida de tota una generació de nens i nenes. Molts infants es van veure forçats a l’exili, de manera temporal o permanent. Gairebé 4.000 nens i nenes bascos es van convertir en refugiats a Gran Bretanya. Per commemorar l’aniversari de la seva partida el divendres 21 de maig de 1937, relatem la seva experiència.

Aquell dia l’Habana va salpar des de Santurce, 14 km a nord de Bilbao, transportant cap a un futur incert a 3.826 infants refugiats que escapaven de l’assalt de les forces de Franco a la ciutat. En aquest vaixell de vapor, noliejat pel govern basc, els acompanyaven 120 senyoretes, 80 docents, 16 sacerdots i 2 metges. El vaixell, construït per transportar només 800 passatgers, va tenir un viatge difícil al trobar tempesta al Golf de Biscaia, fet que va fer que arribessin a Southampton el matí de diumenge 23 de maig. Després del desembarcament, una flota d’autobusos municipals va portar als infants a un campament situat a North Stoneham, preparat precipitadament per a ells als afores de Southampton. [Veure reportatge de 1937 amb imatges de la seva arribada a Anglaterra]

Quan el fallit cop militar de juliol de 1936 va donar pas a la Guerra Civil, el govern britànic, dominat pels conservadors, va adoptar una política de “no intervenció”. No obstant això, en qüestió de dies es van crear per tota la Gran Bretanya grups locals de suport al govern republicà en la seva lluita contra la rebel·lió militar. A la tardor, els representants d’aquests grups van constituir el National Joint Committee for Spanish Relief (Comitè britànic d’ajuda a Espanya).

A l’arribar la primavera de 1937, el suport a la República es va centrar en la difícil situació del País Basc, bloquejat per l’armada de Franco i amenaçat per l’avanç de l’exèrcit insurgent. La premsa britànica va informar àmpliament de la destrucció de Guernica el 26 d’abril per la Legió Còndor alemanya. Ho va fer especialment George Steer, corresponsal de “The Times”, que va visitar la ciutat hores després del bombardeig. [Llegeix l’article original de Steer].

Fins i tot abans de la destrucció de Guernica ja es temia per la població civil de Bilbao: la ciutat, que albergava a uns 100.000 refugiats, estava sent bombardejada diàriament. Des de principis d’abril, es van fer plans per evacuar part de les dones i infants. Es van rebre ofertes per acceptar refugiats des de diversos països com França i la Unió Soviètica. A Gran Bretanya, els principals membres de Comitè britànic d’ajuda a Espanya van crear separadament un Comitè per als Nens Bascos (Basque Children’s Committee), presidit per la Duquessa d’Atholl, diputada del partit conservador, per organitzar l’evacuació de part dels nens i nenes. Leah Manning, exdiputada laborista, va ser enviada a Bilbao per organitzar-ho a l’abril, i a principis de maig la van seguir dos metges i dues infermeres de parla hispana. Es va convidar a les famílies a sol·licitar la inclusió dels seus fills. En plena crisi de maig de 1937, va ser una decisió angoixant d’importants conseqüències: en alguns casos, els infants que van marxar no van tornar a veure els seus pares durant anys i alguns els van veure llavors per última vegada.

El govern britànic va acceptar a contracor l’arribada de 2.000 nens i nenes d’entre sis i dotze anys, amb la condició que no s’utilitzessin diners públics en ells, i entenent que la seva estada es limitaria a uns pocs mesos. Aviat hi va haver més de 2.000 peticions a Bilbao i la Duquessa d’Atholl va persuadir al govern perquè augmentés el nombre d’acceptats a 4.000. Ressaltant l’amenaça que els soldats de Franco suposaven per a les adolescents, va aconseguir que el govern augmentés l’edat dels refugiats fins a setze anys, i que hi hagués major proporció femenina entre els grans. Després de la recerca desesperada d’un lloc per albergar-los, es va rebre l’oferta de tres terrenys que abastaven 12 hectàrees a North Stoneham, prop de Southampton. Els voluntaris van treballar precipitadament per erigir carpes i construir les instal·lacions necessàries, inclosos els subministraments de gas i aigua. El Ministeri de Guerra va proporcionar les carpes i les cuines de campanya, i va cobrar pel seu lloguer.

Les dificultats inicials a les quals es van enfrontar els nens a North Stoneham centren els relats de la vida allà: l’estrany menjar, l’idioma, la vida en tendes de campanya i les fortes pluges que van inundar el campament als pocs dies de la seva arribada. També són indicatius dels traumes que l’experiència de guerra havia causat als infants (molts, per exemple, van córrer a amagar-se quan un petit avió va sobrevolar el campament per fotografiar-lo). La caiguda de Bilbao davant les forces insurgents el 19 de juny va causar commoció perquè nens i nenes van témer per les seves famílies: diversos centenars es van escapar del campament aquell dia.

North Stoneham era un camp temporal. Aviat es va arribar a acords per dispersar grups d’infants per tot el país. 1.200 van ser allotjats en comunitats dirigides per l’Església Catòlica. La resta va ser traslladat a uns 70 llars (coneguts com “colònies”) gestionats per grups de la comunitat local, després de convidar als nens i nenes a optar entre llocs dels que sovint no sabien res. Inevitablement, hi havia grans diferències entre les colònies, segons els recursos de cada comunitat d’acollida. Algunes colònies van ser clarament inadequades, el Comitè per als Nens Bascos les va tancar, i els infants van ser transferits a altres.

No tothom veia els nens i nenes refugiats amb bons ulls. Els partidaris de Franco argumentaven que permetre l’estada d’infants refugiats a Gran Bretanya era una forma de suport a la República. Es va crear el grup Amics de l’Espanya Nacionalista, que va comptar entre els seus membres amb diversos parlamentaris conservadors per pressionar per la seva repatriació. Els diaris de dretes van afirmar que els nens eren comunistes, violents i rebels: fins i tot un editorial del Daily Mail els va descriure com “petits desgraciats potencialment assassins”. A l’estiu de 1937, alguns nois de dues de les colònies van estar involucrats en molèsties a residents locals, el que va proporcionar més munició. Després de la caiguda de Bilbao, l’Església Catòlica, que havia donat suport a l’evacuació, es va unir a la campanya per retornar als nens i nenes ràpidament.

En qualsevol cas, la majoria de les colònies va aconseguir establir vincles amb les comunitats locals. Els equips de futbol dels nois de les colònies van jugar partits contra equips locals, i algunes colònies van organitzar concerts amb cançons i balls bascos per recaptar fons. Va haver-hi grans diferències entre l’experiència d’uns infants i altres. Algunes colònies van rebre més suport de la comunitat local i altres menys. Dues de les més destacades van ser la de Cambridge i la de Caerleon, a sud de Gal·les.

Els 29 infants de Cambridge eren orfes de famílies de milicians socialistes. All principi van viure en una rectoria de grans dimensions fora de la ciutat, més tard es van mudar a una gran casa a prop de l’estació de ferrocarril (on una placa blava segueix recordant-los). Van rebre classes del personal de la Universitat de Cambridge i a l’estiu de 1937 van passar un mes a la costa de Norfolk com a convidats dels pares de John Cornford, que havia mort com a membre de les Brigades Internacionals. La seva mestra de música, Rosita Bal, havia estudiat amb Manuel de Falla, i els infants van interpretar cançons i balls bascos durant concerts a Londres i en altres llocs.

La colònia de Caerleon es va beneficiar dels estrets vincles entre Biscaia i el sud de Gal·les, desenvolupats al segle XIX al ritme de la industrialització de les dues zones (el mineral de ferro de Biscaia s’exportava al sud de Gal·les i els vaixells tornaven carregats de carbó gal·lès per al seu ús en les acereries basques). La Federació de Miners del Sud de Gal·les va donar suport financerament a la colònia de Caerleon, al costat de membres de les esglésies metodista i baptista locals i la petita comunitat espanyola de Cardiff. Els nens i nenes van rebre ensenyament tant en espanyol com en anglès, també van crear el seu propi diari (Cambria House Journal) i van donar concerts a ciutats del sud de Gal·les. A l’estiu de 1938, les famílies dels miners locals els van convidar a passar amb ells una setmana de vacances. El seu equip de futbol es va guanyar una reputació com “els nois bascos” i “els invencibles”. L’edifici que albergava la colònia els recorda també amb una placa blava.

El retorn dels nens a Espanya sovint va ser un procés complicat. En alguns casos, un o els dos pares havien mort o estaven a camps de refugiats a Catalunya o França. Les cartes dels pares demanant als infants que tornessin es van escriure en alguns casos clarament sota la pressió de les autoritats franquistes. Poc a poc, però, la majoria dels nens es van reunir amb les seves famílies, encara que això es va fer més difícil després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial al setembre de 1939. Finalment, van romandre a Gran Bretanya uns 400 nens, ja fos perquè no tenien famílies a les que tornar o perquè a l’arribar als 16 anys van decidir quedar-se. El 1945 només quedava una de les colònies, a Carshalton (Surrey), i es va tancar poc després. Tot i que el Comitè per als Nens Bascos finalment es va dissoldre el 1951, els descendents dels que van romandre van crear el 2002 l’Associació per als nens bascos britànics [BCA’37: The Association for the UK Basque Children].

[Traducció: Lara Regojo]

Foto: Infants bascos a Stoneham, prop de Southampton (Anglaterra). Biblioteca Nacional d’Espanya. Llicència CC-BY-NC-SA 

post-ca

La Coalición ProAcceso demana millor accés a la informació durant la pandèmia de coronavirus

Innovació i Drets Humans, com a membre de la Coalición Pro Acceso, amb una vintena d’organizacions, demana al Govern espanyol que garanteixi l’exercici del dret d’accés a la informació, després que s’hagin suspès els plaços administratius per l’estat d’alarma, declarat el passat 14 de març amb motiu de la crisi del coronavirus. 

La Coalición ProAcceso, a la qual ihr.world va adherir-se el març de 2017, és una iniciativa d’Access-Info , que defensa i promou el dret a l’accés a la informació a tot Europa. Diverses associacions d’arxivers, periodistes, advocats, i altres col·lectius ciutadans s’han afegit a la petició. La defensa de l’accés a la informació ha estat sempre un tema clau en els projectes de la nostra associació des dels seus inicis. Al final d’aquest article podeu veure el llistat de totes les organitzacions i descubrir qui són clicant als enllaços.

Demanem modificacions legislatives, la participació dels arxivers en la gestió de l’accés a la informació, la creació d’un web que centralitzi la informació oficial de la covid-19, la publicació de dades obertes i la garantia de la protecció de la privacitat en el seguiment digital.

El acceso a la información es fundamental

En una carta dirigida a la Ministra de Política Territorial y Función Pública, Carolina Darias, los miembros de la Coalición Pro Acceso denunciamos los efectos que esta pandemia está teniendo sobre la transparencia y el acceso a la información, un derecho fundamental que debe ser protegido especialmente en tiempos de crisis. Si queremos que los ciudadanos confíen en las instituciones, es imprescindible que estos conozcan sus actuaciones y aseguren la adecuada rendición de cuentas por parte del gobierno. 

La gravedad de la situación generada por la pandemia de la covid-19 ha hecho que el Gobierno tome medidas excepcionales como la suspensión de los plazos administrativos, algo que también ha ocurrido en muchos países europeos y americanos. Sin embargo, también existen ejemplos de buenas prácticas tanto dentro como fuera de nuestras fronteras, que demuestran que, a pesar de las circunstancias, es posible cumplir con este derecho: 

  • En Argentina, se ha modificado la suspensión para mantener los plazos de respuesta a las solicitudes de acceso a la información; 
  • El Consejo de la Unión Europea y la Comisión mantienen el plazo de 15 días, aunque reconocen que pueden darse leves retrasos en algunos casos;

La Coalición Pro Acceso reitera al Gobierno central la necesidad de adoptar las siguientes medidas

  • Modificar el Real Decreto 463/2020, incluyendo el derecho de acceso a la información entre las excepciones de suspensión de plazos administrativos;
  • Instar a las unidades de información de la Administración General del Estado, y mientras dure el estado de alarma, a responder de forma prioritaria a todas aquellas solicitudes relacionadas con la covid-19, en base a lo establecido en el apartado cuarto de la Disposición Adicional Tercera del Real Decreto, que permite la continuación de procedimientos administrativos relacionados con la pandemia; 
  • Continuar, en la medida de lo posible, con la tramitación de las solicitudes recibidas antes o durante el estado de alarma no relacionadas con la pandemia, evitando que la resolución se prolongue en el tiempo. 
  • Documentar debidamente la toma de decisiones y las actuaciones públicas que se lleven a cabo, así como asegurar la correcta gestión de toda la información. 
  • En caso de requerir un refuerzo de personal para la tramitación de solicitudes de acceso a la información, permitir la colaboración de los archiveros de la Función Pública conforme a lo previsto en la Disposición Adicional Decimoctava del Real Decreto – Ley 11/2020, de 31 de marzo, por el que se adoptan medidas urgentes complementarias en el ámbito social y económico para hacer frente a la covid-19. 

Asimismo, para asegurar la transparencia de las actuaciones de las instituciones públicas deben: 

  • Crear una página web o una sección en el Portal de Transparencia dedicada exclusivamente a la covid-19, donde se publique de manera proactiva y centralizada toda la información relacionada con la gestión de la pandemia (sanitaria, legal, laboral, económica, científica, presupuestaria, medioambiental…) a nivel nacional, autonómico y local, ofreciendo los datos con la mayor desagregación posible (barrios). Se priorizará aquella información requerida de forma más recurrente en las solicitudes. Todos los datos deberán publicarse en formatos abiertos y reutilizables, con sus respectivos metadatos, y deberán ser incluidos, además, en un catálogo especial sobre la covid-19 en el portal datos.gob.es ; 
  • Publicar proactivamente y de forma inmediata: 
    • la conformación del o de los comités científicos, así como los informes en los cuales se basan las decisiones tomadas por el Gobierno; 
    • toda la información relacionada con la contratación pública de emergencia, incluyendo intermediarios, beneficiarios, contratos, liquidación, ejecución, etc. 
    • Mantener un soporte digital de toda la información relacionada con la covid-19 que permita la trazabilidad de las acciones realizadas y, por ende, garantice la adecuada rendición de cuentas.
  • Garantizar la protección de la privacidad, asegurando que el seguimiento y la vigilancia digital usada para proteger la salud de los ciudadanos sea una medida temporal y supervisada constantemente por especialistas y miembros de la sociedad civil, permitiendo una completa transparencia del uso dado a los datos recolectados. 

Entidades que nos adherimos a la petición

post-ca

La missió de l’escola és transformar el país

L’educació universal es considera una de les més importants responsabilitats de l’Estat avui en dia. No obstant, es tracta d’un avanç relativament recent. Avui, 14 d’abril, per commemorar l’aniversari de la proclamació de la Segona República l’any 1931, escrivim sobre com els seus primers governs es van esforçar per combatre l’alt índex d’analfabetisme mitjançant l’establiment d’un sistema d’educació primària universal.

Espanya va ser un dels primers estats europeus en reconèixer la importància de l’educació universal. La Constitució de 1812 va establir que cada poble havia de tenir una escola primària i la Llei Moyano de 1857 va convertir en obligatòria l’assistència a l’escola fins als nou anys. Tot i això, aquests ambiciosos objectius no es veien reflectits en la realitat. L’Estat confiava en l’Església per una gran part de l’educació, tant primària com secundària, i entre les seves escoles hi havia algunes de les més prestigioses. L’any 1931 el Ministeri d’Educació va estimar que hi havia 32.680 escoles i eren necessàries 27.151 més. Basant-se en el supòsit que, de mitjana, cada escola primària rural tindria una classe de 50 alumnes, hi havia un dèficit d’un milió de places a les escoles primàries. 

Aquesta manca d’escoles repercutia directament en l’elevada taxa d’analfabetisme dels adults, estimada en un 30 per cent, arribant al 60 per cent en algunes províncies [veure detall]. Com en qualsevol societat amb un percentatge tan alt d’analfabetisme, les persones alfabetitzades probablement tampoc eren molt capaces. No sorprèn que aquestes mitjanes ocultessin grans desviacions: entre diferents classes socials, entre zones urbanes i rurals (l’alfabetització tendia a ser més alta a les ciutats) i també entre diferents zones del país (el nord d’Espanya estava en general més alfabetitzat que el sud). L’analfabetisme també va afectar en major mesura a les dones: per exemple, la taxa general d’analfabetisme d’adults a la província de Saragossa era del 30%, però el 62% de les persones analfabetes eren dones, segons el Museo Pedagógico de Aragón.

Per als líders polítics de la Segona República, l’alfabetització universal era fonamental. El projecte republicà no aspirava únicament a reemplaçar la monarquia com a forma de govern sinó també principalment a modernitzar Espanya. La modernització suposava formar una ciutadania alfabetitzada i informada que seria capaç d’exercir les responsabilitats necessàries per donar suport a un sistema de govern representatiu. Això ho va reconèixer, per exemple, Manuel Azaña, proclamat Primer Ministre a l’octubre de 1933, al declarar que “l’escola estatal hauria de ser l’escut de la República”. 

El director general d’Educació Primària, Rodolfo Llopis, també va destacar el paper de l’educació en un discurs a Saragossa el desembre de 1932:

“La missió de l’escola és transformar el país en aquests moments (…) que els que estaven condemnats a ser súbdits, puguin ser ciutadans conscients d’una República” [font].

Aquestes paraules es van reflectir en diversos articles de la Constitució de 1931, que establia: “El servei de la cultura és una atribució essencial de l’Estat, i el prestarà mitjançant institucions educatives enllaçades a través del sistema de l’escola unificada”. Segons l’Article 48, l’educació primària havia de ser “gratuïta i obligatòria“. L’ensenyament havia de ser “laic” i “inspirant-se en ideals de solidaritat humana”

Degut a l’escassetat d’escoles primàries, el nou govern va planejar i va adquirir gairebé immediatament el compromís de construir 5.000 noves escoles primàries a l’any durant el transcurs dels següents cinc anys. Els municipis havien de proporcionar terres, mentre el govern contribuiria als costos de construcció i al pagament dels sous dels mestres. A principis de l’any 1932, el Ministre d’Educació va anunciar la construcció de més de 7.000 noves escoles. Tot i això, aviat es va reduir el ritme de construcció, en part per restriccions financeres i en part degut al conflicte amb l’Església i les conseqüències polítiques d’aquest. Així, l’any 1932 es van construir 2.580; l’any 1933, 3.990; i els anys 1934-35 (els dos anys de govern de centre-dreta), es van construir 3.421. Això representava un total de 9.991 en quatre anys. Aquesta xifra s’ha de comparar amb el total de 11.128 noves escoles obertes sota la monarquia des de l’any 1900 fins l’any 1930.

Els ministres de govern més vinculats a aquest programa de construcció, enfortiment i modernització del sistema escolar van ser Marcelino Domingo, Ministre d’Educació entre abril i octubre de 1931, i Fernando de los Ríos, qui el va succeir des d’octubre de 1931 fins a la caiguda del govern d’Azaña l’octubre de 1933.

Per descomptat, les noves escoles requerien més mestres i el Ministeri va llançar un programa per seleccionar i formar 7.000 persones amb títol de llicenciat sense experiència docent. També es van prendre mesures per millorar l’estatus i els sous dels mestres, que eren notablement baixos, reflectint això en l’expressió “passar més gana que un mestre d’escola”. Així, van obtenir l’estatut de “funcionaris públics” per la Constitució i van veure com va augmentar el seu sou en un 15% entre els anys 1931 i 1933. 

De fet, es va veure als mestres com a figures clau en la consolidació de la República: com va destacar la Revista de Pedagogia al maig de 1931: “Els educadors espanyols estem obligats a ser els defensors més entusiastes de la República. Tenim el deure de portar a les escoles les idees essencials en què es recolza: llibertat, autonomia, solidaritat i civilitat.” [font]. Com destaca Carlos París:

“Sorgeix així tota una generació de mestres identificats amb la República. El règim franquista va prendre tan bona nota d’això, que va prohibir exercir la docència a totes les persones que l’havien exercit a la zona republicana durant la Guerra Civil”. [font]

També es van prendre mesures per millorar i ampliar l’educació secundària, incloent la construcció de noves escoles. Les escoles secundàries mixtes reemplaçarien les segregades. Aquesta mesura va provocar l’oposició de nombroses famílies, especialment en algunes zones rurals i ciutats més petites. Més tard, la dictadura de Franco va prohibir la coeducació.

Les reformes educatives de la República van avivar serioses disputes amb l’Església i van provocar l’hostilitat de molts devots catòlics. L’article 26 de la Constitució prohibia donar classes als ordes religiosos. L’any 1931, el Ministeri d’Educació va sol·licitar als ajuntaments les xifres de l’alumnat que assistia a escoles primàries religioses. El total va arribar a 350.000. Substituir l’educació catòlica, de nou sobre la base de 50 alumnes per escola, haguès requerit que l’Estat construís 7.000 escoles addicionals. A més, l’Església era propietària d’unes 300 escoles secundàries, amb uns 20.000 alumnes. A diferència de les escoles primàries, el govern no va poder substituir immediatament aquestes per manca de personal qualificat per reemplaçar els membres dels ordes religiosos que impartien classes allà. No obstant això, abans de poder resoldre aquest problema, el govern d’Azaña va ser reemplaçat per una administració de centre-dreta dirigida per Alejandro Lerroux, que va ignorar aquesta disposició constitucional.

FOTO: Escola de José Sánchez Rosa, mestre racionalista andalús seguidor del model propugnat per Francesc Ferrer Guàrdia. Imatge presa a Sevilla el 1936, poc abans de la rebel·lió militar, autoproclamada amb el nom de ‘Alzamiento Nacional’. Autor: Franciscojosecuevasnoa [CC BY-SA]

[Traducció del castellà per Lara Regojo]

post-ca

Pioneres: les primeres diputades espanyoles: Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken

El nou govern espanyol, anunciat el gener, inclou a 11 ministres d’un total de 22 ministeris. No obstant, la participació de les dones en els nivells més alts de govern d’Espanya és un avenç recent. Amb motiu del Dia Internacional de la Dona 2020,  Innovació i Drets Humans vol recordar a les primeres diputades del Parlament espanyol, totes elles escollides per les Corts Constituents de la Segona República el 1931. 

Clara Campoamor, Victoria Kent y Margarita Nelken van ser escollides com a diputades sota la llei electoral de 1890, que restringia el vot als homes però permetia a les dones presentar-se com a candidates. Les dones només van poder votar després de constituir-se la nova República, aprovada per les Corts Constituents el desembre de 1931, i ho van fer per primera vegada en les eleccions generals de novembre de 1933.  

Paul Preston ha assenyalat que “la pressió per al vot de la dona no provenia de cap moviment col·lectiu de dones sinó d’una elit de dones educades i d’alguns homes polítics progressistes, sobretot del partit socialista” (Palomas de Guerra, Ed. DeBolsillo, 2004). La principal promotora del sufragi femení va ser Clara Campoamor, que formà part de la comissió que va redactar la Constitució i dirigí el debat a favor de la igualtat legal de les dones en les Corts l’octubre de 1931. L’article 36, que atorga el vot de la dona a l’edat de 23 anys en els mateixos termes que els homes, es va aprovar a les Corts  per 161 vots a 121, principalment pel suport del Partit Socialista. (Llegeix aquí la Constitució de 1931).

Abans de ser escollida el juny de 1931 per Madrid com a diputada del Partit Radical, Clara Campoamor es va fer un nom en la dècada del 1920 com advocada. Nascuda a Madrid el 1888 de pares de classe treballadora, es va graduar el 1924 i després es va especialitzar en assumptes de paternitat i matrimoni, en un moment anterior a la legalització del divorci. El 1928 va contribuir a establir la Federació Internacional de Dones Advocades (International Federation of Women Lawyers). Va ser la primera dona en intervenir davant el Tribunal Suprem i, el 1931, va ser la primera en dirigir-se a les Corts durant la República. La seva campanya pel sufragi femení no només va topar amb la oposició de l’Església i l’hostilitat de l’opinió conservadora, sinó també amb la majoria dels membres del seu propi partit. Va ser derrotada en les eleccions de 1933 i va abandonar el Partit Radical poc desprès, en protesta per les seves polítiques cada cop més de dretes. El 1933-1934 va exercir breument com a Directora General de Beneficència i Assistència Social. El 1936, tement per la seva seguretat, va abandonar Espanya i es va establir a Lausana, Suïssa, on va morir el 1972.   

Les altres dues dones diputades en les Corts Constituents, Victoria Kent i Margarita Nelken, es van oposar al sufragi femení el 1931, tot i que la darrera només va ser escollida en segona volta (elecció parcial) l’octubre de 1931 i no havia format part de les Corts a temps pels debats sobre l’Article 36. Tant Kent com Nelken van argumentar que les dones no estaven ni social ni políticament preparades per votar i, com que moltes dones estaven sota la influència de l’església, donarien suport a partits hostils a la República. Com va sostenir Victoria Kent durant el debat “no és qüestió de capacitat; és qüestió d’oportunitat per a la República”. Tant Kent com Nelken tenien un impressionant historial com activistes pels drets de la dona i la justícia social. La seva por a les conseqüències del sufragi femení és potser una bona mostra de la forta oposició a què es va enfrontar la República als pocs mesos de la seva proclamació. 

Victoria Kent va néixer a Málaga el 1891. Va ser una de les primeres dones en accedir a l’advocacia a Espanya i es va fer famosa per ser la primera en exercir com advocada en un tribunal militar, defensant amb èxit a Álvaro de Albornoz en el seu consell de guerra, després que intentès alçar-se contra la monarquia a Jaca el desembre de 1930. Un cop proclamada la Segona República, l’abril de 1931, Albornoz es va convertir en Ministre de Justícia i Kent va ser escollida com a diputada pel Partit Radical Socialista. Com a Directora General de Presons entre 1931 i 1934, va implementar importants reformes per millorar les condicions carceràries, incloent la construcció de la nova Presó de Ventas a Madrid per a dones (llegeix aquí sobre la inauguració). 

Tot i que va perdre el seu escó quan els partits de dretes van guanyar les eleccions el 1933, va tornar a les Corts el febrer de 1936, aquest cop com a diputada d’Esquerra Republicana de Jaén. Durant la Guerra Civil, va treballar a l’ambaixada espanyola a Paris, ajudant a nens refugiats del conflicte. Després de la invasió alemanya a França, va viure amb una identitat falsa, evitant que la deportessin cap a Espanya, on els tribunals franquistes la investigaven en la seva absència. El 1948 es va traslladar a Mèxic i després a Nova York, on va viure fins la seva mort el 1987. Una de les estacions de ferrocarril de Málaga porta el seu nom. 

Quan Margarita Nelken va ingressar a les Corts com a diputada socialista per Badajoz el 1931, ja era una famosa crítica d’art, novel·lista i defensora dels drets de les dones. Va néixer a Madrid el 1894 en una família de immigrants jueus rics. El seu llibre La condición social de la mujer en España (1919, no ens consta traducció al català) va denunciar la posició subordinada de les dones en la societat espanyola i va argumentar que només s’aconseguirien drets per les dones si triomfava el moviment revolucionari. El llibre va produir tal escàndol que es va debatre a les Corts i va ser condemnat pel bisbe de Lleida (Llegeix més aquí, en relació amb la història de les mestres Pepita i Elisa Úriz Pi). Els diaris i polítics de dretes la van calumniar, acusant-la d’estrangera i promiscua. 

Un cop escollida diputada de Badajoz, va fer seva la causa dels treballadors sense terra, fent campanya per a la reforma agrària. La seva experiència a Badajoz, incloent la resistència dels terratinents a les reformes laborals de 1931-1933, la violència de les dretes i el frau electoral de les eleccions de 1933, la van portar a unir-se a l’ala més radical del Partit Socialista. Va ser escollida per les Corts el 1933 i el 1936. L’octubre de 1936, amb Madrid amenaçat per les forces sollevades, es va quedar a la capital, ajudant a organitzar la seva defensa. El 1937 s’havia unit al Partit Comunista, però les seves relacions amb el partit van ser molt tenses i en va ser expulsada el 1942. Al final de la Guerra Civil va ocupar càrrecs primer a València i després a Barcelona, d’on va marxar poc abans de l’entrada de les tropes franquistes el gener de 1939. Després de la guerra es va establir a Mèxic, on es va guanyar la vida com a crítica d’art, fent-se càrrec de la seva mare, filla i neta. Va morir allà el 1968.

En total, només nou dones van ser escollides per a un o més dels tres parlaments de la Segona República. D’aquestes, cinc van representar el Partit Socialista (Julia Álvarez, Veneranda García-Blanco, María Lejarraga, Margarita Nelken i Matilde de la Torre), dues al Partit Radical Socialista (Clara Campoamor i Victoria Kent), una al Partit Comunista (Dolores Ibarruri) i una a la Confederació Espanyola de Dretes Autónomes -CEDA (Francisca Bohigas Gavilanes).

Fotografies: [D’esquerra a dreta] Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken. Autoria: Estudio Alfonso. Font: Archivo General de la Administración al Portal de Archivos Españoles.

[Traducció del castellà per Núria Noguera]

post-ca

Carta al President Sánchez

Benvolgut President del Govern que finalment tenim,
El camí cap al que volem aconseguir és ardu i tortuós, també per a la societat civil. Aquest any l’associació sense ànim de lucre Innovació i Drets Humans (a internet ihr.world) ens hem esforçat molt i ens hem portat molt bé: tenim 700.000 registres online a la base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme, tots referenciats a arxius i investigacions, sense el suport de cap administració.

Ens va indignar la dificultat de familiars de persones desaparegudes i represaliades per accedir a informació. Per això, hem donat accés a gairebé mig milió de registres nominals de procediments judicials militars entre 1936 i 1975, i més de 130.000 de batallons disciplinaris de soldats treballadors entre d’altres (Explora la base de dades).

No ens deixem influir per la publicitat. Si bé el que demanem per al 2020 exigeix ​​valentia política, no escalabrarà les arques de l’Estat:

  • Desbloquejar al Congrés la iniciativa de modificació de la Llei de Secrets Oficials 9/1968 i que s’estableixi la desclassificació automàtica de documents després d’un màxim de 50 anys com en altres països del nostre entorn. O bé elaborar una Llei d’Arxius.
  • Dotar tots els arxius dels recursos humans i econòmics necessaris per a gestionar i descriure els fons encara ocults del període de la Guerra Civil i la dictadura franquista.
  • Publicar o donar permís per a reutilitzar les bases de dades i els instruments de descripció dels arxius sobre repressió, especialment des de la Subdirección General de Archivos Estatales. 
  • Acabar amb totes les barreres a l’accés a la documentació, especialment a la històrica, que pateixen els que volen investigar Guerra Civil i franquisme des de fa dècades. En aquest cas, el dret d’accés ha de prevaler sobre la protecció de dades personals; que consti per llei.
  • Acabar amb les fundacions que custodien documents de tots els ex caps d’Estat i de govern. Que la documentació s’integri en arxius públics.

Aquest any continuarem treballant per a que la innovació millori la protecció als drets humans fonamentals, especialment el dret a obtenir informació pública, i confiem que Vostès també.

Quedem a l’espera de la seva resposta. Salutacions cordials,
Innovación y Derechos Humanos (info@ihr.world)