Mostra totes les entrades de charlie_nurse

La duquessa defensora de la República

Durant la Guerra Civil, la República Espanyola va rebre el suport de moltes persones d’altres països. Probablement, un dels seus defensors més inesperats va ser la duquessa d’Atholl, aristòcrata i diputada del parlament britànic. Per a commemorar el 60 aniversari de la seva mort, el 21 d’octubre de 1960, publiquem aquest article, que destaca el suport de la duquessa a la República i il·lustra l’ampli suport que la República va rebre arreu del món.

Nascuda a una família aristocràtica escocesa el 1874, Katharine Marjory Ramsay es va convertir en duquessa d’Atholl el 1917 quan el seu espòs va heretar el ducat. S’havia format com a pianista al Royal College of Music de Londres en la seva joventut però, després del seu matrimoni, es va dedicar al servei públic. Abans de 1914, va ser membre d’un comitè que va examinar els problemes de la prestació de serveis de salut a les Highlands i a les illes d’Escòcia, escassament poblades. Durant la Primera Guerra Mundial va ajudar a organitzar els serveis d’infermeria per a l’exèrcit britànic.

El 1923 va ser escollida per al parlament com a diputada conservadora per Kinross & West Perthshire, el districte electoral escocès al qual pertanyia Blair Atholl, la propietat familiar, en un escó que anteriorment havia ocupat el seu espòs. Va ascendir ràpidament. De 1924 a 1929 va ser ministra d’Educació, sent la segona dona a ocupar el càrrec de ministra al govern britànic. Hi ha una mica d’ironia en això: les dones podien votar des de 1918, però abans de 1914 la duquessa s’havia oposat obertament al sufragi femení, argumentant que les dones encara no tenien l’educació suficient.

A finals de la dècada de 1920, va centrar la seva atenció en els problemes internacionals. Va donar suport a una campanya per a prevenir la mutilació genital femenina en les colònies britàniques d’Àfrica Oriental i es va preocupar pels esdeveniments a l’URSS: el seu llibre The Conscription of A People (1931) va treure a la llum i va denunciar les pràctiques soviètiques de treball forçat. Malgrat la seva hostilitat cap a l’URSS, després de llegir Mein Kampf de Hitler, va decidir que l’Alemanya nazi era una amenaça fins i tot major per a la pau europea. Això va marcar el seu suport a la República espanyola després del fracàs de l’intent de cop d’estat el juliol de 1936.

En les seves memòries, Men and Politics, publicades el 1941, el periodista estatunidenc Louis Fischer va valorar la contribució de la duquessa a la campanya britànica en suport de la República amb les següents paraules:

“Amb un vestit de seda negre passat de moda, que li arribava fins a la punta de les sabates, a les reunions sobre Espanya, s’asseia a la tarima amb comunistes, socialistes d’esquerra, treballadors i brigadistes internacionals discapacitats per a reclamar ajuda per als republicans. Interrogava a tots els que havien estat a Espanya, parava atenció a les seves paraules i n’anotava moltes en un llibre, replet de la seva lletra il·legible “.

Men and Politics, págs. 440-441

Es va convertir en presidenta del Joint National Committee for Spanish Relief (NJC), creat el novembre de 1936 per a coordinar el treball dels innombrables grups establerts a Gran Bretanya per a proporcionar ajuda humanitària a la República. Com a presidenta, va treballar amb persones d’orígens diversos i amb opinions polítiques molt diferents a la seva, incloses Ellen Wilkinson i Leah Manning, totes dues membres esquerranes del Partit Laborista, i Isabel Brown, una membre prominent del partit comunista britànic. A l’abril de 1937, una delegació parlamentària d’Atholl, Wilkinson i la diputada independent Eleanor Rathbone va visitar Barcelona, ​​València i Madrid. A València van conèixer a soldats italians que havien estat fets presoners durant la Batalla de Guadalajara (març de 1937) per ser membres de l’exèrcit de Franco. Madrid estava sota un intens bombardeig artiller però les van portar a presenciar els combats a la Casa del Camp. Poc després del seu retorn, la duquessa d’Atholl es va convertir en presidenta del Comitè per als Nens Bascos (Basque Children’s Committee), que va organitzar l’evacuació de gairebé 4.000 nens i nenes des de Bilbao per a allotjar-los a Gran Bretanya, tal com expliquem a Expedició a Anglaterra: Nens i nenes bascos a Anglaterra.

El seu suport a la República va fer que els periòdics de dretes de Gran Bretanya la bategessin com la “Duquessa Roja“, malgrat ser una figura molt conservadora i una forta defensora de l’Imperi Britànic. El 1935 havia dimitit temporalment del partit Conservador al parlament en protesta per la legislació per a introduir l’autogovern local a l’Índia, colònia britànica llavors, ja que temia que això conduís a la seva independència. Louis Fischer, a qui va convidar a prendre el te a la Cambra dels Comuns el 1937, va arribar a la conclusió que “no és una radical” (Men and Politics, pàgina 440).

El seu suport a la República la va motivar a escriure un llibre sobre la Guerra Civil, Searchlight on Spain, que es va publicar en rústica el juny de 1938, venent més de 100.000 exemplars en un mes. En contrast, uns mesos abans, l’ara famós Homenatge a Catalunya de George Orwell va vendre menys de mil còpies quan es va publicar. Orwell va fer una ressenya de Searchlight on Spain per a la revista Time and Tide el juliol de 1938 i la va descriure com “una breu història popular de la guerra espanyola” que estava “escrita de manera simple i ben documentada” (Orwell in Spain, 2001, pàgina 304 de l’edició anglesa). [Nota de la T: existeixen dues edicions espanyoles, Austral i Tusquets].

Searchlight on Spain inclou un capítol sobre la “Espanya insurgent” que, va admetre, no havia pogut visitar. Basant els seus comentaris “en llibres d’uns altres que l’havien visitat” (Searchlight on Spain, pàgina xi), va destacar la repressió generalitzada i la negativa de l’autoritat insurgent a permetre reportatges independents. Al seu últim capítol va concloure:

“Si Barcelona, ​​València i Madrid cauen en mans dels insurgents, probablement seran indescriptibles les barbaritats que es perpetraran. Si s’aixafa als republicans espanyols, significarà la fi de la llibertat, la justícia i la cultura, i l’extermini sense pietat de tots els qui les hi atorguen importància”.

Searchlight on Spain, pàg. 316

També advertí dels perills d’una victòria insurgent en el cas d’una guerra europea més àmplia que, el 1938, semblava cada vegada més probable. Assenyalà que França estaria envoltada per tres potències hostils (Alemanya, Itàlia i Espanya), i destacà el perill que això suposaria per a Gran Bretanya. També va assenyalar -amb gran encert, com els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial demostrarien- la potencial amenaça per a la navegació britànica dels submarins alemanys repostant al llarg de la costa de Galícia.

Els temors de la duquessa respecte l’Alemanya nazi havien anat en augment durant les seves visites a diversos estats d’Europa central al llarg de 1937 i 1938. Entre ells, Àustria, on hi va ser poc abans de l’annexió nazi el març de 1938; i Txecoslovàquia, que va visitar al juliol de 1938. Dos mesos després d’aquesta visita, al setembre de 1938, Neville Chamberlain, primer ministre britànic, i Edouard Daladier, primer ministre francès, van acceptar a Munic la demanda d’Hitler d’ocupar la part de Txecoslovàquia coneguda com els Sudetes. Quan es va signar l’Acord, ella estava de viatge al Canadà i als Estats Units, realitzant una extensa gira, parlant a reunions públiques, com a part d’una campanya de recaptació de fons per a enviar vaixells amb aliments en suport a la República Espanyola.

En aquell moment, el seu suport a la República espanyola i les seves crítiques a la política exterior britànica havien provocat la seva expulsió del Partit Conservador, que governava. Després de l’Acord de Munic, va renunciar al seu escó perquè es convoqués una elecció parcial a la seva circumscripció, a la qual es va presentar com a candidata. El seu únic oponent era del Partit Conservador, perquè tant el Partit Laborista com el Liberal van retirar les seves candidatures i la van secundar. Les seves crítiques a la política exterior de Chamberlain i a l’Acord de No Intervenció que impedia al govern republicà espanyol comprar armes legalment van centrar la seva campanya electoral. Va obtenir el suport de membres prominents del món artístic i literari britànic; entre ells, Gerald Brenan i Sir Peter Chalmers-Mitchell. Tots dos havien estat vivint a Màlaga en esclatar la Guerra Civil. Winston Churchill, un altre oponent de l’Acord de Munic, la trucava regularment, però va evitar asistir als actes de la campanya electoral. La votació es va celebrar el 21 de desembre, després de dos dies de fortes nevades, i el candidat conservador va obtenir una estreta victòria. Això va posar fi a la carrera política de la duquessa, però no a la seva defensa de la República espanyola ni dels drets humans.

Al gener de 1939 va ser una de les signants d’una carta conjunta al diari The Times amb la petició que es permetés al govern republicà comprar armes legalment. Després de la derrota de la República, va visitar els camps del sud de França on estaven confinats centenars de milers de refugiats espanyols. Al maig de 1939, va viatjar també al port francès de Sête per a ser testimoni de la sortida del Sinaia, que el Joint National Committee for Spanish Relief (NJC) havia noliejat per a transportar refugiats republicans a Mèxic.

Després de la Segona Guerra Mundial, va ajudar a establir la British League for European Freedom (Lliga Britànica per a la llibertat d’Europa), que va presidir. La Lliga va fer campanya per a exposar la situació dels drets humans a Europa de l’Est després de caure sota el domini soviètic. Les seves memòries, Working Partnership, es van publicar el 1958, dos anys abans de la seva mort. Potser sorprèn que tingués relativament poc a dir sobre la seva feina en suport de la República espanyola. No obstant això, com Louis Fischer va escriure el 1941,

“[la duquessa d’Atholl] havia anat a Madrid i des d’aquell moment va treballar tan dur per a l’Espanya lleial com qualsevol altre en el regne”.

Men and Politics, pàgina 440.

[Traducció: Núria Noguera]

Foto: Katharine Marjory Stewart-Murray (née Ramsay), Duchess of Atholl by Howard Coster. Half-plate film negative, 1938. © National Portrait Gallery, London NPG x12264. (CC BY-NC-ND 3.0)

Expedició a Anglaterra: nens i nenes bascos a Gran Bretanya

La Guerra Civil va alterar per sempre la vida de tota una generació de nens i nenes. Molts infants es van veure forçats a l’exili, de manera temporal o permanent. Gairebé 4.000 nens i nenes bascos es van convertir en refugiats a Gran Bretanya. Per commemorar l’aniversari de la seva partida el divendres 21 de maig de 1937, relatem la seva experiència.

Aquell dia l’Habana va salpar des de Santurce, 14 km a nord de Bilbao, transportant cap a un futur incert a 3.826 infants refugiats que escapaven de l’assalt de les forces de Franco a la ciutat. En aquest vaixell de vapor, noliejat pel govern basc, els acompanyaven 120 senyoretes, 80 docents, 16 sacerdots i 2 metges. El vaixell, construït per transportar només 800 passatgers, va tenir un viatge difícil al trobar tempesta al Golf de Biscaia, fet que va fer que arribessin a Southampton el matí de diumenge 23 de maig. Després del desembarcament, una flota d’autobusos municipals va portar als infants a un campament situat a North Stoneham, preparat precipitadament per a ells als afores de Southampton. [Veure reportatge de 1937 amb imatges de la seva arribada a Anglaterra]

Quan el fallit cop militar de juliol de 1936 va donar pas a la Guerra Civil, el govern britànic, dominat pels conservadors, va adoptar una política de “no intervenció”. No obstant això, en qüestió de dies es van crear per tota la Gran Bretanya grups locals de suport al govern republicà en la seva lluita contra la rebel·lió militar. A la tardor, els representants d’aquests grups van constituir el National Joint Committee for Spanish Relief (Comitè britànic d’ajuda a Espanya).

A l’arribar la primavera de 1937, el suport a la República es va centrar en la difícil situació del País Basc, bloquejat per l’armada de Franco i amenaçat per l’avanç de l’exèrcit insurgent. La premsa britànica va informar àmpliament de la destrucció de Guernica el 26 d’abril per la Legió Còndor alemanya. Ho va fer especialment George Steer, corresponsal de “The Times”, que va visitar la ciutat hores després del bombardeig. [Llegeix l’article original de Steer].

Fins i tot abans de la destrucció de Guernica ja es temia per la població civil de Bilbao: la ciutat, que albergava a uns 100.000 refugiats, estava sent bombardejada diàriament. Des de principis d’abril, es van fer plans per evacuar part de les dones i infants. Es van rebre ofertes per acceptar refugiats des de diversos països com França i la Unió Soviètica. A Gran Bretanya, els principals membres de Comitè britànic d’ajuda a Espanya van crear separadament un Comitè per als Nens Bascos (Basque Children’s Committee), presidit per la Duquessa d’Atholl, diputada del partit conservador, per organitzar l’evacuació de part dels nens i nenes. Leah Manning, exdiputada laborista, va ser enviada a Bilbao per organitzar-ho a l’abril, i a principis de maig la van seguir dos metges i dues infermeres de parla hispana. Es va convidar a les famílies a sol·licitar la inclusió dels seus fills. En plena crisi de maig de 1937, va ser una decisió angoixant d’importants conseqüències: en alguns casos, els infants que van marxar no van tornar a veure els seus pares durant anys i alguns els van veure llavors per última vegada.

El govern britànic va acceptar a contracor l’arribada de 2.000 nens i nenes d’entre sis i dotze anys, amb la condició que no s’utilitzessin diners públics en ells, i entenent que la seva estada es limitaria a uns pocs mesos. Aviat hi va haver més de 2.000 peticions a Bilbao i la Duquessa d’Atholl va persuadir al govern perquè augmentés el nombre d’acceptats a 4.000. Ressaltant l’amenaça que els soldats de Franco suposaven per a les adolescents, va aconseguir que el govern augmentés l’edat dels refugiats fins a setze anys, i que hi hagués major proporció femenina entre els grans. Després de la recerca desesperada d’un lloc per albergar-los, es va rebre l’oferta de tres terrenys que abastaven 12 hectàrees a North Stoneham, prop de Southampton. Els voluntaris van treballar precipitadament per erigir carpes i construir les instal·lacions necessàries, inclosos els subministraments de gas i aigua. El Ministeri de Guerra va proporcionar les carpes i les cuines de campanya, i va cobrar pel seu lloguer.

Les dificultats inicials a les quals es van enfrontar els nens a North Stoneham centren els relats de la vida allà: l’estrany menjar, l’idioma, la vida en tendes de campanya i les fortes pluges que van inundar el campament als pocs dies de la seva arribada. També són indicatius dels traumes que l’experiència de guerra havia causat als infants (molts, per exemple, van córrer a amagar-se quan un petit avió va sobrevolar el campament per fotografiar-lo). La caiguda de Bilbao davant les forces insurgents el 19 de juny va causar commoció perquè nens i nenes van témer per les seves famílies: diversos centenars es van escapar del campament aquell dia.

North Stoneham era un camp temporal. Aviat es va arribar a acords per dispersar grups d’infants per tot el país. 1.200 van ser allotjats en comunitats dirigides per l’Església Catòlica. La resta va ser traslladat a uns 70 llars (coneguts com “colònies”) gestionats per grups de la comunitat local, després de convidar als nens i nenes a optar entre llocs dels que sovint no sabien res. Inevitablement, hi havia grans diferències entre les colònies, segons els recursos de cada comunitat d’acollida. Algunes colònies van ser clarament inadequades, el Comitè per als Nens Bascos les va tancar, i els infants van ser transferits a altres.

No tothom veia els nens i nenes refugiats amb bons ulls. Els partidaris de Franco argumentaven que permetre l’estada d’infants refugiats a Gran Bretanya era una forma de suport a la República. Es va crear el grup Amics de l’Espanya Nacionalista, que va comptar entre els seus membres amb diversos parlamentaris conservadors per pressionar per la seva repatriació. Els diaris de dretes van afirmar que els nens eren comunistes, violents i rebels: fins i tot un editorial del Daily Mail els va descriure com “petits desgraciats potencialment assassins”. A l’estiu de 1937, alguns nois de dues de les colònies van estar involucrats en molèsties a residents locals, el que va proporcionar més munició. Després de la caiguda de Bilbao, l’Església Catòlica, que havia donat suport a l’evacuació, es va unir a la campanya per retornar als nens i nenes ràpidament.

En qualsevol cas, la majoria de les colònies va aconseguir establir vincles amb les comunitats locals. Els equips de futbol dels nois de les colònies van jugar partits contra equips locals, i algunes colònies van organitzar concerts amb cançons i balls bascos per recaptar fons. Va haver-hi grans diferències entre l’experiència d’uns infants i altres. Algunes colònies van rebre més suport de la comunitat local i altres menys. Dues de les més destacades van ser la de Cambridge i la de Caerleon, a sud de Gal·les.

Els 29 infants de Cambridge eren orfes de famílies de milicians socialistes. All principi van viure en una rectoria de grans dimensions fora de la ciutat, més tard es van mudar a una gran casa a prop de l’estació de ferrocarril (on una placa blava segueix recordant-los). Van rebre classes del personal de la Universitat de Cambridge i a l’estiu de 1937 van passar un mes a la costa de Norfolk com a convidats dels pares de John Cornford, que havia mort com a membre de les Brigades Internacionals. La seva mestra de música, Rosita Bal, havia estudiat amb Manuel de Falla, i els infants van interpretar cançons i balls bascos durant concerts a Londres i en altres llocs.

La colònia de Caerleon es va beneficiar dels estrets vincles entre Biscaia i el sud de Gal·les, desenvolupats al segle XIX al ritme de la industrialització de les dues zones (el mineral de ferro de Biscaia s’exportava al sud de Gal·les i els vaixells tornaven carregats de carbó gal·lès per al seu ús en les acereries basques). La Federació de Miners del Sud de Gal·les va donar suport financerament a la colònia de Caerleon, al costat de membres de les esglésies metodista i baptista locals i la petita comunitat espanyola de Cardiff. Els nens i nenes van rebre ensenyament tant en espanyol com en anglès, també van crear el seu propi diari (Cambria House Journal) i van donar concerts a ciutats del sud de Gal·les. A l’estiu de 1938, les famílies dels miners locals els van convidar a passar amb ells una setmana de vacances. El seu equip de futbol es va guanyar una reputació com “els nois bascos” i “els invencibles”. L’edifici que albergava la colònia els recorda també amb una placa blava.

El retorn dels nens a Espanya sovint va ser un procés complicat. En alguns casos, un o els dos pares havien mort o estaven a camps de refugiats a Catalunya o França. Les cartes dels pares demanant als infants que tornessin es van escriure en alguns casos clarament sota la pressió de les autoritats franquistes. Poc a poc, però, la majoria dels nens es van reunir amb les seves famílies, encara que això es va fer més difícil després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial al setembre de 1939. Finalment, van romandre a Gran Bretanya uns 400 nens, ja fos perquè no tenien famílies a les que tornar o perquè a l’arribar als 16 anys van decidir quedar-se. El 1945 només quedava una de les colònies, a Carshalton (Surrey), i es va tancar poc després. Tot i que el Comitè per als Nens Bascos finalment es va dissoldre el 1951, els descendents dels que van romandre van crear el 2002 l’Associació per als nens bascos britànics [BCA’37: The Association for the UK Basque Children].

[Traducció: Lara Regojo]

Foto: Infants bascos a Stoneham, prop de Southampton (Anglaterra). Biblioteca Nacional d’Espanya. Llicència CC-BY-NC-SA