Pioneres: les primeres diputades espanyoles: Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken

El nou govern espanyol, anunciat el gener, inclou a 11 ministres d’un total de 22 ministeris. No obstant, la participació de les dones en els nivells més alts de govern d’Espanya és un avenç recent. Amb motiu del Dia Internacional de la Dona 2020,  Innovació i Drets Humans vol recordar a les primeres diputades del Parlament espanyol, totes elles escollides per les Corts Constituents de la Segona República el 1931

Clara Campoamor, Victoria Kent y Margarita Nelken van ser escollides com a diputades sota la llei electoral de 1890, que restringia el vot als homes però permetia a les dones presentar-se com a candidates. Les dones només van poder votar després de constituir-se la nova República, aprovada per les Corts Constituents el desembre de 1931, i ho van fer per primera vegada en les eleccions generals de novembre de 1933.  

Paul Preston ha assenyalat que “la pressió per al vot de la dona no provenia de cap moviment col·lectiu de dones sinó d’una elit de dones educades i d’alguns homes polítics progressistes, sobretot del partit socialista” (Palomas de Guerra, Ed. DeBolsillo, 2004). La principal promotora del sufragi femení va ser Clara Campoamor, que formà part de la comissió que va redactar la Constitució i dirigí el debat a favor de la igualtat legal de les dones en les Corts l’octubre de 1931. L’article 36, que atorga el vot de la dona a l’edat de 23 anys en els mateixos termes que els homes, es va aprovar a les Corts  per 161 vots a 121, principalment pel suport del Partit Socialista. (Llegeix aquí la Constitució de 1931).

Abans de ser escollida el juny de 1931 per Madrid com a diputada del Partit Radical, Clara Campoamor es va fer un nom en la dècada del 1920 com advocada. Nascuda a Madrid el 1888 de pares de classe treballadora, es va graduar el 1924 i després es va especialitzar en assumptes de paternitat i matrimoni, en un moment anterior a la legalització del divorci. El 1928 va contribuir a establir la Federació Internacional de Dones Advocades (International Federation of Women Lawyers). Va ser la primera dona en intervenir davant el Tribunal Suprem i, el 1931, va ser la primera en dirigir-se a les Corts durant la República. La seva campanya pel sufragi femení no només va topar amb la oposició de l’Església i l’hostilitat de l’opinió conservadora, sinó també amb la majoria dels membres del seu propi partit. Va ser derrotada en les eleccions de 1933 i va abandonar el Partit Radical poc desprès, en protesta per les seves polítiques cada cop més de dretes. El 1933-1934 va exercir breument com a Directora General de Beneficència i Assistència Social. El 1936, tement per la seva seguretat, va abandonar Espanya i es va establir a Lausana, Suïssa, on va morir el 1972.   

Les altres dues dones diputades en les Corts Constituents, Victoria Kent i Margarita Nelken, es van oposar al sufragi femení el 1931, tot i que la darrera només va ser escollida en segona volta (elecció parcial) l’octubre de 1931 i no havia format part de les Corts a temps pels debats sobre l’Article 36. Tant Kent com Nelken van argumentar que les dones no estaven ni social ni políticament preparades per votar i, com que moltes dones estaven sota la influència de l’església, donarien suport a partits hostils a la República. Com va sostenir Victoria Kent durant el debat “no és qüestió de capacitat; és qüestió d’oportunitat per a la República”. Tant Kent com Nelken tenien un impressionant historial com activistes pels drets de la dona i la justícia social. La seva por a les conseqüències del sufragi femení és potser una bona mostra de la forta oposició a què es va enfrontar la República als pocs mesos de la seva proclamació. 

Victoria Kent va néixer a Málaga el 1891. Va ser una de les primeres dones en accedir a l’advocacia a Espanya i es va fer famosa per ser la primera en exercir com advocada en un tribunal militar, defensant amb èxit a Álvaro de Albornoz en el seu consell de guerra, després que intentès alçar-se contra la monarquia a Jaca el desembre de 1930. Un cop proclamada la Segona República, l’abril de 1931, Albornoz es va convertir en Ministre de Justícia i Kent va ser escollida com a diputada pel Partit Radical Socialista. Com a Directora General de Presons entre 1931 i 1934, va implementar importants reformes per millorar les condicions carceràries, incloent la construcció de la nova Presó de Ventas a Madrid per a dones (llegeix aquí sobre la inauguració). 

Tot i que va perdre el seu escó quan els partits de dretes van guanyar les eleccions el 1933, va tornar a les Corts el febrer de 1936, aquest cop com a diputada d’Esquerra Republicana de Jaén. Durant la Guerra Civil, va treballar a l’ambaixada espanyola a Paris, ajudant a nens refugiats del conflicte. Després de la invasió alemanya a França, va viure amb una identitat falsa, evitant que la deportessin cap a Espanya, on els tribunals franquistes la investigaven en la seva absència. El 1948 es va traslladar a Mèxic i després a Nova York, on va viure fins la seva mort el 1987. Una de les estacions de ferrocarril de Málaga porta el seu nom. 

Quan Margarita Nelken va ingressar a les Corts com a diputada socialista per Badajoz el 1931, ja era una famosa crítica d’art, novel·lista i defensora dels drets de les dones. Va néixer a Madrid el 1894 en una família de immigrants jueus rics. El seu llibre La condición social de la mujer en España (1919, no ens consta traducció al català) va denunciar la posició subordinada de les dones en la societat espanyola i va argumentar que només s’aconseguirien drets per les dones si triomfava el moviment revolucionari. El llibre va produir tal escàndol que es va debatre a les Corts i va ser condemnat pel bisbe de Lleida (Llegeix més aquí, en relació amb la història de les mestres Pepita i Elisa Úriz Pi). Els diaris i polítics de dretes la van calumniar, acusant-la d’estrangera i promiscua. 

Un cop escollida diputada de Badajoz, va fer seva la causa dels treballadors sense terra, fent campanya per a la reforma agrària. La seva experiència a Badajoz, incloent la resistència dels terratinents a les reformes laborals de 1931-1933, la violència de les dretes i el frau electoral de les eleccions de 1933, la van portar a unir-se a l’ala més radical del Partit Socialista. Va ser escollida per les Corts el 1933 i el 1936. L’octubre de 1936, amb Madrid amenaçat per les forces sollevades, es va quedar a la capital, ajudant a organitzar la seva defensa. El 1937 s’havia unit al Partit Comunista, però les seves relacions amb el partit van ser molt tenses i en va ser expulsada el 1942. Al final de la Guerra Civil va ocupar càrrecs primer a València i després a Barcelona, d’on va marxar poc abans de l’entrada de les tropes franquistes el gener de 1939. Després de la guerra es va establir a Mèxic, on es va guanyar la vida com a crítica d’art, fent-se càrrec de la seva mare, filla i neta. Va morir allà el 1968.

En total, només nou dones van ser escollides per a un o més dels tres parlaments de la Segona República. D’aquestes, cinc van representar el Partit Socialista (Julia Álvarez, Veneranda García-Blanco, María Lejarraga, Margarita Nelken i Matilde de la Torre), dues al Partit Radical Socialista (Clara Campoamor i Victoria Kent), una al Partit Comunista (Dolores Ibarruri) i una a la Confederació Espanyola de Dretes Autónomes -CEDA (Francisca Bohigas Gavilanes).

Fotografies: [D’esquerra a dreta] Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken. Autoria: Estudio Alfonso. Font: Archivo General de la Administración al Portal de Archivos Españoles.

[Traducció del castellà per Núria Noguera]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *