Expedició a Anglaterra: nens i nenes bascos a Gran Bretanya

La Guerra Civil va alterar per sempre la vida de tota una generació de nens i nenes. Molts infants es van veure forçats a l’exili, de manera temporal o permanent. Gairebé 4.000 nens i nenes bascos es van convertir en refugiats a Gran Bretanya. Per commemorar l’aniversari de la seva partida el divendres 21 de maig de 1937, relatem la seva experiència.

Aquell dia l’Habana va salpar des de Santurce, 14 km a nord de Bilbao, transportant cap a un futur incert a 3.826 infants refugiats que escapaven de l’assalt de les forces de Franco a la ciutat. En aquest vaixell de vapor, noliejat pel govern basc, els acompanyaven 120 senyoretes, 80 docents, 16 sacerdots i 2 metges. El vaixell, construït per transportar només 800 passatgers, va tenir un viatge difícil al trobar tempesta al Golf de Biscaia, fet que va fer que arribessin a Southampton el matí de diumenge 23 de maig. Després del desembarcament, una flota d’autobusos municipals va portar als infants a un campament situat a North Stoneham, preparat precipitadament per a ells als afores de Southampton. [Veure reportatge de 1937 amb imatges de la seva arribada a Anglaterra]

Quan el fallit cop militar de juliol de 1936 va donar pas a la Guerra Civil, el govern britànic, dominat pels conservadors, va adoptar una política de “no intervenció”. No obstant això, en qüestió de dies es van crear per tota la Gran Bretanya grups locals de suport al govern republicà en la seva lluita contra la rebel·lió militar. A la tardor, els representants d’aquests grups van constituir el National Joint Committee for Spanish Relief (Comitè britànic d’ajuda a Espanya).

A l’arribar la primavera de 1937, el suport a la República es va centrar en la difícil situació del País Basc, bloquejat per l’armada de Franco i amenaçat per l’avanç de l’exèrcit insurgent. La premsa britànica va informar àmpliament de la destrucció de Guernica el 26 d’abril per la Legió Còndor alemanya. Ho va fer especialment George Steer, corresponsal de “The Times”, que va visitar la ciutat hores després del bombardeig. [Llegeix l’article original de Steer].

Fins i tot abans de la destrucció de Guernica ja es temia per la població civil de Bilbao: la ciutat, que albergava a uns 100.000 refugiats, estava sent bombardejada diàriament. Des de principis d’abril, es van fer plans per evacuar part de les dones i infants. Es van rebre ofertes per acceptar refugiats des de diversos països com França i la Unió Soviètica. A Gran Bretanya, els principals membres de Comitè britànic d’ajuda a Espanya van crear separadament un Comitè per als Nens Bascos (Basque Children’s Committee), presidit per la Duquessa d’Atholl, diputada del partit conservador, per organitzar l’evacuació de part dels nens i nenes. Leah Manning, exdiputada laborista, va ser enviada a Bilbao per organitzar-ho a l’abril, i a principis de maig la van seguir dos metges i dues infermeres de parla hispana. Es va convidar a les famílies a sol·licitar la inclusió dels seus fills. En plena crisi de maig de 1937, va ser una decisió angoixant d’importants conseqüències: en alguns casos, els infants que van marxar no van tornar a veure els seus pares durant anys i alguns els van veure llavors per última vegada.

El govern britànic va acceptar a contracor l’arribada de 2.000 nens i nenes d’entre sis i dotze anys, amb la condició que no s’utilitzessin diners públics en ells, i entenent que la seva estada es limitaria a uns pocs mesos. Aviat hi va haver més de 2.000 peticions a Bilbao i la Duquessa d’Atholl va persuadir al govern perquè augmentés el nombre d’acceptats a 4.000. Ressaltant l’amenaça que els soldats de Franco suposaven per a les adolescents, va aconseguir que el govern augmentés l’edat dels refugiats fins a setze anys, i que hi hagués major proporció femenina entre els grans. Després de la recerca desesperada d’un lloc per albergar-los, es va rebre l’oferta de tres terrenys que abastaven 12 hectàrees a North Stoneham, prop de Southampton. Els voluntaris van treballar precipitadament per erigir carpes i construir les instal·lacions necessàries, inclosos els subministraments de gas i aigua. El Ministeri de Guerra va proporcionar les carpes i les cuines de campanya, i va cobrar pel seu lloguer.

Les dificultats inicials a les quals es van enfrontar els nens a North Stoneham centren els relats de la vida allà: l’estrany menjar, l’idioma, la vida en tendes de campanya i les fortes pluges que van inundar el campament als pocs dies de la seva arribada. També són indicatius dels traumes que l’experiència de guerra havia causat als infants (molts, per exemple, van córrer a amagar-se quan un petit avió va sobrevolar el campament per fotografiar-lo). La caiguda de Bilbao davant les forces insurgents el 19 de juny va causar commoció perquè nens i nenes van témer per les seves famílies: diversos centenars es van escapar del campament aquell dia.

North Stoneham era un camp temporal. Aviat es va arribar a acords per dispersar grups d’infants per tot el país. 1.200 van ser allotjats en comunitats dirigides per l’Església Catòlica. La resta va ser traslladat a uns 70 llars (coneguts com “colònies”) gestionats per grups de la comunitat local, després de convidar als nens i nenes a optar entre llocs dels que sovint no sabien res. Inevitablement, hi havia grans diferències entre les colònies, segons els recursos de cada comunitat d’acollida. Algunes colònies van ser clarament inadequades, el Comitè per als Nens Bascos les va tancar, i els infants van ser transferits a altres.

No tothom veia els nens i nenes refugiats amb bons ulls. Els partidaris de Franco argumentaven que permetre l’estada d’infants refugiats a Gran Bretanya era una forma de suport a la República. Es va crear el grup Amics de l’Espanya Nacionalista, que va comptar entre els seus membres amb diversos parlamentaris conservadors per pressionar per la seva repatriació. Els diaris de dretes van afirmar que els nens eren comunistes, violents i rebels: fins i tot un editorial del Daily Mail els va descriure com “petits desgraciats potencialment assassins”. A l’estiu de 1937, alguns nois de dues de les colònies van estar involucrats en molèsties a residents locals, el que va proporcionar més munició. Després de la caiguda de Bilbao, l’Església Catòlica, que havia donat suport a l’evacuació, es va unir a la campanya per retornar als nens i nenes ràpidament.

En qualsevol cas, la majoria de les colònies va aconseguir establir vincles amb les comunitats locals. Els equips de futbol dels nois de les colònies van jugar partits contra equips locals, i algunes colònies van organitzar concerts amb cançons i balls bascos per recaptar fons. Va haver-hi grans diferències entre l’experiència d’uns infants i altres. Algunes colònies van rebre més suport de la comunitat local i altres menys. Dues de les més destacades van ser la de Cambridge i la de Caerleon, a sud de Gal·les.

Els 29 infants de Cambridge eren orfes de famílies de milicians socialistes. All principi van viure en una rectoria de grans dimensions fora de la ciutat, més tard es van mudar a una gran casa a prop de l’estació de ferrocarril (on una placa blava segueix recordant-los). Van rebre classes del personal de la Universitat de Cambridge i a l’estiu de 1937 van passar un mes a la costa de Norfolk com a convidats dels pares de John Cornford, que havia mort com a membre de les Brigades Internacionals. La seva mestra de música, Rosita Bal, havia estudiat amb Manuel de Falla, i els infants van interpretar cançons i balls bascos durant concerts a Londres i en altres llocs.

La colònia de Caerleon es va beneficiar dels estrets vincles entre Biscaia i el sud de Gal·les, desenvolupats al segle XIX al ritme de la industrialització de les dues zones (el mineral de ferro de Biscaia s’exportava al sud de Gal·les i els vaixells tornaven carregats de carbó gal·lès per al seu ús en les acereries basques). La Federació de Miners del Sud de Gal·les va donar suport financerament a la colònia de Caerleon, al costat de membres de les esglésies metodista i baptista locals i la petita comunitat espanyola de Cardiff. Els nens i nenes van rebre ensenyament tant en espanyol com en anglès, també van crear el seu propi diari (Cambria House Journal) i van donar concerts a ciutats del sud de Gal·les. A l’estiu de 1938, les famílies dels miners locals els van convidar a passar amb ells una setmana de vacances. El seu equip de futbol es va guanyar una reputació com “els nois bascos” i “els invencibles”. L’edifici que albergava la colònia els recorda també amb una placa blava.

El retorn dels nens a Espanya sovint va ser un procés complicat. En alguns casos, un o els dos pares havien mort o estaven a camps de refugiats a Catalunya o França. Les cartes dels pares demanant als infants que tornessin es van escriure en alguns casos clarament sota la pressió de les autoritats franquistes. Poc a poc, però, la majoria dels nens es van reunir amb les seves famílies, encara que això es va fer més difícil després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial al setembre de 1939. Finalment, van romandre a Gran Bretanya uns 400 nens, ja fos perquè no tenien famílies a les que tornar o perquè a l’arribar als 16 anys van decidir quedar-se. El 1945 només quedava una de les colònies, a Carshalton (Surrey), i es va tancar poc després. Tot i que el Comitè per als Nens Bascos finalment es va dissoldre el 1951, els descendents dels que van romandre van crear el 2002 l’Associació per als nens bascos britànics [BCA’37: The Association for the UK Basque Children].

[Traducció: Lara Regojo]

Foto: Infants bascos a Stoneham, prop de Southampton (Anglaterra). Biblioteca Nacional d’Espanya. Llicència CC-BY-NC-SA 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *