Arxiu de la categoria: dataset-ca

posts directly related to new datasets included in our database – ca

485.136 causes militars obertes contra presumptes “rojos”: el big data de la repressió

Des de l’associació sense ànim de lucre Innovation and Human Rights creiem que l’accés a la informació és un dret fonamental, reconegut per la legislació internacional, per moltes constitucions i per més de 80 lleis nacionals de tot el món, que implica el dret de tota persona a sol·licitar i rebre informació d’entitats públiques. 

Avui volem explicar-vos que estem facilitant l’accés a les dades de gairebé mig milió de procedimients judicials militars oberts a 11 províncies d’Espanya durant la Guerra Civil i el franquisme entre 1936 i 1975, segons dades del Ministeri de Defensa. Estem treballant per a donar accés a aquest tipus de dades de diverses províncies més. 

“L’accés a la informació és fonamental per a trencar amb el silenci i el desconeixement que encara hi ha respecte a la nostra història recent”

Innovation and Human Rights porta des de 2016 recopilant i republicant dades fins ara disperses, integrant-les a una base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme. Ara són buscables a un clic.

La nostra base de dades ha superat els 700.000 registres i cadascun dirigeix a la seva font documental i a una pàgina de referència que explica d’on procedeix el conjunt de dades, la seva autoria i com accedir a la documentació original o a la informació. Principalment, els conjunts de dades es basen en índexs elaborats pels propis arxius, però també comptem amb dades d’investigacions històriques de zones com La Rioja, Aragó, Catalunya i Madrid compartides per les seves autores per aquest projecte (Explora la secció Conjunts de dades per més detalls). 

“Moltes persones ni saben que els seus familiars van ser represaliats; es sorprenen molt quan troben els seus noms i accedeixen a la documentació”

Fins el moment s’han integrat dades dels Tribunals Territorials Militars Primer (Madrid, Albacete, Alacant, Castelló, València), Tercer (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona) i Quart (León, Zamora), que ja eren públics des de les pàgines de l‘Archivo General e Histórico de Defensa, l‘ Arxiu Nacional de Catalunya i l’ Archivo Intermedio Militar Noroeste respectivament. Explora la nostra base de dades des d’aquí per més detall)

Es pot buscar per nom i cognom. Des de cada registre s’obté informació sobre com accedir a la documentació original, si està en un arxiu; o a la referència d’un llibre, tesi doctoral o article acadèmic. Amb les dades de la repressió a Catalunya, Innovation and Human Rights ha elaborat també l’exposició virtual Sumaríssims en femení.

Aclaració important: Són 485.136 registres de causes, no persones. Una causa pot agrupar desenes de persones. Igualment, a una persona se le poden haver obert 2, 3, 4, 5… causes. En la majoria de casos, el registre no especifica quin va ser el resultat o sentència.

L’associació compta amb un equip de treball interdisciplinar majoritariament femení amb professionals de Periodisme, Informàtica, Història, Arxivística i Estadística.

Hem difòs el nostre treball a congressos i tenim tres objectius:

  1. Facilitar l’accés a la informació sobre víctimes i persones represaliades.
  2. Difundir el treball dels arxius per promoure el seu coneixement i l’accés a la documentació.
  3. Contribuïr a la investigació històrica, per la possibilitat de compartir i creuar les dades.

“Ens va escriure una persona dient que, buscant dades d’un familiar, n’havia trobat sis. Una altra afirmà que no hi hauria ningú, fins que va teclejar el seu cognom, que era molt poc habitual.”

A més, la base de dades integra també entre d’altres els noms de

Foto: Rendició de milicians republicans a Somosierra, Madrid. Succés després de la Batalla de Guadarrama el 1936. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía [Google Arts & Culture].

Drets Humans, La Rioja i seguim treballant

La nostra base de dades s’ha incrementat amb un conjunt de dades molt especial: perquè engloba totes les dades de les víctimes mortals d’una comunitat autònoma: La Rioja, gràcies a la generositat de Jesús Vicente Aguirre, què ha volgut contribuïr al projecte amb les dades estructurades de la seva investigació en tres volums, iniciada amb el nom Aquí nunca pasó nada. La Rioja, 1936 (Editorial Ochoa, Logroño). En més de mil pàginas apareixen les històries, poble a poble, amb noms, fitxes, documents i, quan és possible, fotografies, dels dos mil assassinats a La Rioja, sobre tot entre els mesos de juliol i desembre de 1936. Està basada en una extensa documentació d’arxius i també testimonis orals. L’estudi té una importància fonamental perquè La Rioja no va ser una zona de guerra: va caure en mans dels militars sotllevats hores després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Es tracta de persones nascudes o residents a La Rioja assassinades allà i també morts als camps de batalla, “l’absoluta majoria d’ells a les files del exércit nacional [nota: l’exércit dels militars sotllevats], què és el que els tocava (en la major part simplement pel seu lloc de residència, alguns per convicció de dretes, i d’altres per a lliurar-se d’un destí marcat per la seva militància republicana o d’esquerres)”, en paraules de Jesús Vicente Aguirre. També estan aquells que van morir a la retaguàrdia republicana, naturalment en altres zones, o els deportats a camps nazis.

Darrera de cada dada hi ha una persona i una família. Això ho recordem sempre. I també recordem el contrast entre el relat oficial del franquisme i la realitat. La foto que i·llustra aquest article mostra una escena d’una festa militar a Logroño el 2 d’octubre de 1938, amb motiu de l’entrega de condecoracions per Franco a les tropes legionaries italianes que, junt amb els efectius alemanys, tant van contribuïr al triomf del cop d’estat que provocà l’inicio de la Guerra Civil. Mentre Carmencita Franco condecorava una bandera, l’octubre de 1938 només a La Rioja havien mort ja 1.966 persones, la majoria víctimes de una repressió ferotge. Recordem que allà no hi va haver gaire enfrontaments ja que las tropes del general Mola entraren a Logroño el 19 de juliol de 1936.

Logroño, 2 d’octubre de 1938

L’anàlisi de les dades mostra que les dones mortes van ser 43, un escàs percentatge (2%) del total. El 96% de les víctimes eren residents a La Rioja; només 82 persones vivien a altres províncies: 56 a Navarra i 16 a Burgos. En el 30% dels casos consta el municipi de naixement. Tot i que la majoria de víctimes havia nascut a La Rioja, de 175 persones se sap que residien allà havent nascut a altres províncies: 62 a Castella i Lleó, 33 al País Basc i, per exemple, 5 a Catalunya:

175 víctimes mortals residents a La Rioja no nascudes allà segons lloc d’origen

Respecte als llocs de mort, de les 2006 persones nascudes o residents a La Rioja, Innovation and Human Rights els hem agrupat por municipis. 394 persones consten como llençades a la fossa comuna de La Barranca, convertida en Cementeri Civil el 1979. Es troba al municipi de Lardero, set kilómetres al sur de Logroño, on es passejava (se’ls treia de casa seva per assassinar-los) als represaliats “a partir del mes de setembre de 1936 –segons Aguirre–, perquè ja no hi havia lloc en el cementeri de Logroño”. En altres municipis es coneix l’existència de fosses, com a Logroño (La Grajera), Calahorra (Cuesta de la Gata) i Villafranca Montes de Oca (La Pedraja), entre molts d’altres. De les dades que hem treballat, per a 108 persones no constava el lloc de la mort i, en 164 casos, no ha estat possible determinar el municipi per tractar-se d’un àrea més ampla.

Municipis amb més registres de persones mortes

La investigació de Jesús Vicente Aguirre detalla també els noms dels 21 membres de La Rioja de l’anomenat Tercio Sanjurjo assassinats a Saragossa i els sis que moriren a conseqüència de la fugida del Fuerte de San Cristóbal a Pamplona, protagonitzada per 795 presoners el 1938. En el transcurs de la fugida, “207 homes foren assassinats per forces militars, falangistes, requetès i paisans, veins dels pobles dels voltants, que van sortir a la muntanya amb escopetes i els seus gossos com si fossin a una partida de caça”, en paraules de l’investigador Koldo Pla. L’any passat es va localitzar la fossa comuna on varen ser llençats.

Aquest curs 2018-2019 ha estat especial per l’associación sense ànim de lucre Innovació i Drets Humans. Hem celebrat dos anys i mig d’existència, des del 10 de desembre de 2016. Vam triar constituïr-nos llavors per ser el Dia Internacional dels Drets Humans. Poc abans del nostre primer aniversari, el novembre de 2017, vam publicar online la base de dades centralitzada de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme amb més de 200.000 registres referenciats a arxius i investigacions històriques. Aquí podeu veure el video de la presentació al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Durant el nostre segon any, hem superat amb escreix l’objectiu de doblar el nombre de registres: Ara comptem ja amb més de 700.000 registres.

A la base de dades es pot cercar per nom i cognoms i des de cada resultat s’accedeix a la descripció del conjunt de dades del qual hem obtingut la informació i a la autoria de la investigació, què pot tractar-se d’un arxiu o d’un libro, article, tesi… Aviat incorporarem nous conjunts de dades.

Fotografia:  Festa militar amb motiu de l’entrega de condecoracions per Franco a les tropes legionaries italianes. Carmencita Franco condecorant una bandera. Font: Biblioteca Digital Hispánica. Biblioteca Nacional de España

Neus Català a Ravensbrück, i qui més?

Com homenatge a Neus Català, incorporem un conjunt de dades de 8.263 persones espanyoles deportades a camps d’extermini nazis a la base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme d’ihr.world. Ho fem també perquè encara hi ha persones com Lola que, ara només fa un any, va descobrir que el seu avi havia mort a Gusen el 1942 enlloc de al front el 1937 gràcies a 15MPedia. El conjunt de dades procedeix d’un llistat extret de la Base de datos Españoles deportados a campos de concentración nazis (1940-1945) del Ministeri de Cultura i reuneix els continguts de la publicació Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), editada pel Ministeri de Cultura el 2006, resultat d’una llarga investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa [descripció aquí]. Amb aquestes dades, hem arribat a 680.000 registres referenciats a arxius i investigacions.

Publiquem aquestes dades perquè són les que hem pogut obtenir. Som conscients que hi ha actualitzacions d’aquest llistat. “El número d’espanyols que varen ser reclosos als camps de concentració nazis, dels quals hi ha constància documental, ascendeix a 9.328 –diu l’expert Carlos Hernández-. D’ells varen morir 5.185, sobrevisqueren 3.809 i consten com a desapareguts 334″. Les nostres xifres són inferiors en tots els casos. I ens consten només 68 dones, 29 d’elles a Ravensbrück. Sabem que existeix també una base de dades elaborada per la Generalitat de Catalunya, la Universitat Pompeu Fabra i l’Amical de Mauthausen. Està en poder del Memorial Democràtic de Catalunya mitjançant un conveni signat l’octubre de 2015, quan es va anunciar que la base de dades seria pública. Però de moment no ho és.

Neus Català

Quan Neus Català contava 16 anys va viure la proclamació de la Segona República espanyola. Als 103, va morir el passat 13 d’abril en la vespra de l’aniversari. Nascuda a Guiamets (Tarragona), va treballar d’infermera a Barcelona durant la Guerra Civil. El 1939 va creuar la frontera francesa amb 180 nens orfes de la colonia Les Acacies de Premià de Dalt. Va unir-se a la Resistència; el 1943 fou arrestada pels nazis i el 1944, deportada al Camp de Ravensbrück. Formà part d’un comando de treball fabricant material de guerra, que va contribuïr a sabotejar. Un cop alliberada, va romandre a França lluitant contra el franquisme des d’allà. Afiliada a les Joventuts Socialistes Unificades durant la Guerra, va tenir després el carnet del Partit Comunista de Catalunya (PCC) i més tard d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).

El 1978 la periodista Montserrat Roig, autora d’ Els catalans als camps nazis, què vam resenyar l’any passat , l’entrevistà per a RTVE al programa Personatges.

Alguns extractes:

-Com va ser que van decidir deportar-te ?

-El que va ser miraculòs que no em van afusellar –diu Català amb un mig somriure–. Va ser estrany que no em van afusellar. Vaig estar condemnada a cadena perpetua […] Quan vam començar a la Resistència (francesa), sabíem el que ens jugàvem, ho feiem conscientement; sabíem que s’havia de fer, i ho feiem.

-Quina va ser la teva primera impressió del camp de Ravensbrück?

-És que no s’hauria d’explicar mai això. És indescriptible. Vam arribar [mil dones] a les tres del matí amb un fred de 22 graus baix zero. Ens van treure a cops de bastó [del vagó]. Havíem d’acompanyar a les malaltes perquè si no, les haguessin matat a cops, els gossos [bordaven], els SS cridaven com a bojos. […] Era tot negre i blanc. El camp era negre però estava tot blanc de gel. […] Passant entre les barraques vam veure unes dones en unes finestres i vam pensar que eren unes mortes que sortien de la tomba. […] Només els ulls tenien vida. La resta eren cadàvers. […] Tinc una visió de Ravensbrück: una dona electrocutada.

Qui vulgui investigar i documentar millor la vida de Neus Català disposa del seu arxiu, catalogat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

Foto dones treballant al Campo de concentració de Ravensbrück CC BY-SA 3.0 de

Dones condemnades a mort amb pena commutada

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona i del Dia Internacional de les Dades Obertes, l’any passat vam difondre l’exposición virtual Sumaríssims en Femení i vam integrar el conjunt de dades Mujeres asesinadas en Aragón: Eva en los infiernos . Gràcies a la feina en equip, la base de dades d’ihr.world té ja més de 670.000 registres. D’ells, 470.000 són de procediments judicials militars (coneguts com a sumaríssims) incoats a Catalunya , Madrid, la Comunitat Valenciana i Albacete. Podem saber que entre els gairebé 70.000 de Catalunya hi va haver 4.410 condemnes a mort i es va executar a 3.358 persones. De la resta, hem ubicat la documentació gràcies a la feina de l’arxiu, però no es fa pública quina va ser la sentència en cada cas.

Tot i això, durant aquest any hem trobat una nova peça de puzzle del mapa de víctimes i persones represaliades durant la Guerra Civil: l’Archivo General Militar de Guadalajara disposa d’un llistat de 363 pàgines amb el nom Los expedientes personales de penas de muerte conmutadas. Conté els noms de les persones la condemna a mort de les quals es va revisar perquè no s’havia executat, per haver estat commutada per la immediatament inferior –30 anys de reclusió major–, directament pel Cap de l’Estat per indult o decisió personal.

Així que ara hem integrat tres conjunts de dades en referència a aquest altre tipus de cruel repressió de la dictadura franquista. Condemnar a mort a algú que estava a la presó suposava que qualsevol vespre podia escoltar el seu nom a la llista de “sacas” o persones a qui s’executava a la matinada següent. Les hi va haver que van passar molts mesos sense saber que la seva pena havia estat commutada.

Els tres conjunts de dades que ara afegim a la base de dades inclouen els noms de:

Les commutació de penes la proposava cada Comissió Provincial d’Examen de Penes (CPEP) a la Comissió Central d’Examen de Penes (CCEP), depenent del Ministeri de l’Exércit. La revisió de les penes de mort es va iniciar el setembre de 1942, posteriorment a la de les penes ordinàries, iniciada al febrer de 1940 arran de la creació de les Comissions Provincials d’Examen de Penes ( Orden de 25 de enero para constituir comisiones provinciales ).
En el seu pròleg, la pròpia Ordre feia al·lusió a l’arbitrarietat del sistema militar judicial:

A Innovation and Human Rights som conscients que integrem a la base de dades 79 noms de dones per triplicat i 832 per duplicat. Fem això complint amb el nostre objectiu de recollir la màxima informació sobre cadascuna de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.. Si algú troba la seva àvia entre alguna d’aquestes dones, tindrà l’oportunitat d’obtenir-ne informació de diverses fonts tot i que, en part, estarà basada en el mateix fons documental.
Per exemple, l’única dona miliciana que va patir un consell de guerra a Catalunya i va ser sentenciada a mort de la qual consta que la seva pena de mort va ser commutada és Adela Trilles Salvador. Si la cerquem a la base de dades, en trobarem quatre referències amb una base documental:

    • Al seu consell de guerra, dins llista de reparació jurídica de víctimes del franquismepublicada per l’Arxiu Nacional de Catalunya i consultable a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona.
    • A la seva commutació de pena, dins Penas de muerte conmutadas,, l’índex publicat per l’Archivo General Militar de Guadalajara.
    • Al llibre El perdón de Franco , d’Angeles Egido, sobre la repressió a les dones durant la posguerra: detencions, interrogacions, tortures i internaments a la presó, a més de la “política de suposada clemència el fonament teòric de la qual enfonsava les seves arrels a la redempció, previ reconeixement de la culpa, i que es va embolicar (…) en la capa ideològica de l’indult o l’amnistia, lligada a solemnitats religioses”.
    • A la tesi Republicanas condenadas a muerte: analogías y diferencias territoriales y de género (1936-1945) de Francisca Moya Alcañiz. El llistat de 79 milicianes inclou no només les que van ser físicament al front sino també aquelles que segons consta a les sentències condenatòries es van vestir com milicianes i dugueren armes mentre participaren activament a la retaguàrdia republicana durant la guerra.

Per exemple, d’Adela Trilles a la tesi es diu: “tenía 33 años, casada, taquillera de ferrocarril, de filiación socialista, vistió de miliciana y fue nombrada jefe de las Juventudes Femeninas, siendo condenada en Tarragona, el 30 de mayo de 1939, por propagandista y cachear en la estación a las mujeres que le eran sospechosas”

Després d’haver estat condemnada a mort, Trilles va sortir en llibertat condicional des de la Presó de Dones de Les Corts el 1946, segons consta al BOE del 6 de març d’aquell any.

Aviat incorporarem altres conjunts de dades en els quals seguim treballant.

Foto: Milicianes CNT-FAI (domini públic)

Compromís complert: 654.000 registres a la base de dades!

A finals de novembre de 2017 vam fer la presentació oficial d’ Innovation and Human Rights al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en l’acte Pel dret a saber: periodisme de dades i Guerra Civil . Allà vam presentar els primers 220.000 registres inclosos a la base de dades i ens vam comprometre arribar a 500.000 en un any. Resumiem el que hi havia fins llavors a l’article Dades per la memòria històrica.

Doncs bé, us podem anunciar que no només hem arribat a mig milió de registres, sino que els hem superat i estem ara en 654.000 registres referenciats a arxius o investigacions històriques.

Ara és el moment de tornar a consultar la base de dades

Per la nostra part, l’equip d’IHR seguirem treballant per a augmentar el nombre de registres de la base de dades, amb tres objectius:

  • Ajudar els familiars de les víctimes i les persones represaliades
  • Difondre la feina que fan els arxius
  • Contribuïr a la investigació històrica

Gràcies per seguir-nos a:

Facebook: https://www.facebook.com/ihrworld/

Twitter: https://twitter.com/ihrworld

Blog: https://blog.ihr.world/

On van morir els traslladats al Valle de los Caídos?

Aquesta entrada ha servit de base per a l’article Estos son los otros muertos del Valle de los Caídos publicat per Juan Miguel Baquero a eldiario.es l’1 de setembre de 2018.

El Valle de los Caídos, erigit per commemorar la Guerra Civil i obert al públic l’1 d’abril de 1959, és la fossa comuna més gran d’Espanya. Allí no nomès estan les restes de Francisco Franco sinó també els de més de 33.000 persones, moltes de les quals van ser traslladades sense el consentiment i fins i tot sense el coneixement de les famílies de les víctimes, de tots dos bàndols, especialment del republicà, tal com expliquem en Qui més hi ha al Valle de los Caídos?

Ara Innovation and Human Rights ha analitzat les dades de procedència de les 20.324 persones identificades els cadàvers de les quals es van traslladar al Valle de los Caídos, que recentment s’han integrat en la nostra base de dades centralitzada de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme -ara ja amb més de 700.000 registres (*)-. Només 157 de les persones identificades són dones.

4.083 cossos procedien de Madrid, l’equivalent a setanta autocars plens de persones; i 3.902 de Tarragona. Crida l’atenció la desigualtat entre les diverses zones del territori espanyol. Gairebé el 70% dels traslladats les restes dels quals estan identificats procedien de quatre províncies: Madrid (20%), Tarragona (19%), Saragossa (18%) i Terol (12%).

Astúries, Lleida i Castelló són les altres províncies des de les quals es va traslladar els cossos de més d’1.000 persones. No consten registres de trasllats des d’Orense, Pontevedra ni Santa Cruz de Tenerife, prenent com a referència dit llistat.

Aquesta anàlisi correspon al conjunt de dades Víctimes enterrades al Valle de los Caídos, amb els registres de més de 20.000 persones els noms de les quals van quedar documentats en els Llibres registres de l’Abadia de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, en els quals es van anotar ingressos des del 17 de març de 1959 al 3 de juliol de 1983, i en la pàgina web del qual s’admet desconèixer el nombre exacte de restes.

Anys enrere, nomesevoces.net , projecte interuniversitari de recerca sobre la Guerra Civil i la repressió franquista a Galícia, va obtenir aquest llistat a partir del Mapa de Fosses del Ministeri de Justícia.

Innovation and Human Rights treballa per l’accés da tota la documentació sobre la Guerra civil i el franquisme. Té actualmente signats convenis amb l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universidad de Santiago de Compostela, en relació amb nomesevoces.net i el CRAI- Biblioteca Pavelló de la República. També està adherida a la Coalición Pro-Acceso.

(*) Quan es va publicar aquest article el 28 d’agost de 2018 teníem 249.000 registres.

Qui més hi ha al Valle de los Caídos?

Si es compleixen les previsions, aviat s’exhumarà al dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos. El mausoleu, erigit per commemorar la Guerra Civil i obert al públic l’1 d’abril de 1959, és la fossa comuna més gran d’Espanya. Allí no solament estan les seves restes sinó també les de més de 33.000 persones, moltes de les quals van ser traslladades sense el consentiment i fins i tot sense el coneixement de les famílies de les víctimes, de tots dos bàndols, especialment del republicà.

Encara avui, hi ha famílies que tota la vida han portat flors a nínxols buits sense saber-ho. Per això, hem incorporat a la base de dades de ihr.world -ara ja amb més de 700.000 registres (*)– el conjunt de dades Víctimes enterrades a el Valle de los Caídos, amb els registres de més de 20.000 persones els noms de les quals van quedar documentats en els Llibres registres de l’Abadia de la Santa Creu del Valle de los Caídos, en els quals es van anotar ingressos des del 17 de març de 1959 al 3 de juliol de 1983, i en la pàgina web del qual s’admet desconèixer el nombre exacte de restes.

Es va construir com un monument commemoratiu per honrar la memòria dels caiguts en la “gloriosa cruzada” de la Guerra Civil encara que després es va qualificar de “símbol de reconciliació” i per això es van traslladar allí víctimes del bàndol republicà. Ho caracteritza la creu de pedra de 150 metres d’altura, que està considerada la “creu cristiana més gran del món”, visible a 40 quilòmetres de distància; amb una altura similar a la de la torre Mapfre de Barcelona, la torre Picasso de Madrid o la torre Iberdrola de Bilbao. Pertany a Patrimoni Nacional, depenent del Ministeri de Cultura.

La historiadora Queralt Solé ha investigat el trasllat de les restes mortals de víctimes tant republicanes com a colpistes des de fosses comunes de Catalunya al Valle de los Caídoss en el seu llibre Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). El documental català Avi et trauré d’aquí (Sense Ficció, CCMA, 2013) recull testimoniatges de com alguns trasllats es van fer sense permís ni constància de les famílies.

El conjunt de dades Víctimes enterrades a el Valle de los Caídos, amb més de 20.000 registres, procedeix d’un llistat del Mapa de Fosas del Ministerio de Justicia, extret des de nomesevoces.net, projecte interuniversitari de recerca sobre la Guerra Civil i la repressió franquista a Galícia.

(*) Quan es va publicar aquest article el 24 d’agost de 2018, teniem 249.000 registres.

Drets Humans en femení: Dades i Sumaríssims

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona el 8 de març hem fet dos esforços per millorar els nostres continguts:

Incorporem en la base de dades d’Innovation and Human Rights el primer conjunt de dades exclusivament femení: les dones assassinades a Aragó, segons la investigació de l’historiador Antonio Peiró, de la Universidad de Zaragoza, que ha publicat Eva en los infiernos: Mujeres asesinadas en Aragón durante la Guerra Civil y la posguerra. Tot i que no es pot conéixer el nombre total, Peiró ha localitzat 780 dones de les quals reconstrueix els perfils: 593 van morir en mans dels sublevats i 187 en les dels republicans.

A més, publiquem una extensa investigació inèdita sobre les dades dels procediments militars judicials entre 1938 i 1975 referents a les dones represaliades, analitzant-les extensament. Ha estat possible gràcies a la col.laboració de Martin Virtel, professor del màster en Periodisme BCN_NY i també gràcies a la publicació de la llista de reparació de víctimes del franquisme en format reutilitzable per part de l’Arxiu Nacional de Catalunya, de la qual hem fet servir la primera versió publicada el juliol de 2017. Cliqueu per visitar-la:

Exposició Virtual Sumaríssims en Femení

Sumaríssims en femení

Les dones represaliades a Catalunya en dades

Dels gairebé 70.000 sumaríssims de la llista de reparació de víctimes del franquisme, que inclou registres des de 1937, 5.502 corresponen a dones. Són gairebé el vuit per cent del total.

Els procediments judicials militars, coneguts popularment com sumaríssims, van ser l’única forma de justícia que es va aplicar un cop finalitzada la Guerra Civil (Què eren els sumaríssims?)

Durant 1939, acabaren davant d’un escamot d’execució persones a qui s’havia delatat per militar en un partit polític o per ser favorables a la República. Unes quantes declaracions sense verificació ni cap altra prova respecte al delicte de “rebel·lió” podien originar l’apertura d’un procediment militar judicial i la seva resolució en un plaç de setmanes.

Aquest va ser el trist destí de Carme Claramunt, la primera dona executada al Camp de la Bota de Barcelona. Claramunt, de 41 anys, havia nascut a Roda de Barà i vivia a Badalona. Era soltera i consta com mestressa de casa, tot i treballar a una botiga de bijuteria-merceria. Angelina Picas, a qui Claramunt anomenava “tieta”, portava la botiga l’hi volia deixar en herència perquè no tenia fills. Claramunt va ser processada per l’acusació d’haver delatat i causat la mort de persones de dretes durant la República. La denúncia que la va dur a la mort la van fer els nebots de Picas, que volien heredar la botiga, segons la investigació de l’historiador Emili Ferrando al llibre Executada (ISBN 978-84-606742291).

Foto de Carme Claramunt. [Cedida per Emili Ferrando, autor d’Executada].  

Els militars sollevats, guanyadors de la Guerra Civil, arriben a Barcelona el 26 de gener de 1939. Ràpidament s’estableixen tribunals que resolen judicis sumaríssims en qüestions d’hores. El dos de març Carme Claramunt, “entregada por individuos de Falange española,” ingressa en presó preventiva. En menys d’una setmana, declaren cinc dels seus veins. Al sumari s’adjunten dos informes: un de Falange i un altre de la Guàrdia Civil, amb redactat semblant, i a continuació es fa un auto-resumen qualificant-la com ”Extremista peligrosa. Enemiga del regimen nacional.”

Havent-se declarat innocent de tots els càrrecs, Claramunt ingressa a la Presó de les Corts de Barcelona el 13 de març, segons el llibre d’entrades de 1939, citat per Fernando Hernández Holgado a la tesi doctoral La prisión militante. El 27 de març se li fa un consell de guerra sumaríssim pel delicte de “rebelión militar” i el mateix dia es dicta sentència  en una causa acumulada amb set persones més. Ella i un dels homes resulten condemnats a mort. Tot segons el sumari número 58, consultable a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. Val a dir que hi consta de manera errònia el segon cognom com Bonet enlloc de Barot, i l’edat de 28 enlloc de 41, tal com acredita Ferrando.

Ara bé, ningú no era executat sense l’autorització expressa del Generalísimo des del seu Cuartel General. Aquesta autorització, que rep el nom d’ “enterado”, arriba el 17 d’abril. Claramunt hauria conegut la seva sentència però no és fins aquell dia en què se li comunica que l’endemà de matinada serà executada, després d’haver passat un mes i escaig a la Presó de Dones de Les Corts. Poques hores abans, s’acomiada de la seva “tieta” amb una carta que Ferrando reprodueix i transcriu al seu llibre: “tú ya sabes que matan a un inocente (…) la única pena es dejarte a ti pero confórmate que Dios lo quiere así; yo desde le cielo rogaré para que a ti no te falte nada”. Claramunt va ser afusellada a les cinc del matí del 18 d’abril de 1939. Cinc setmanes després del seu arrest.

Certificat de defunció de Carme Claramunt. Causa de la mort: hemorragia interna. Paper reutilitzat dels Jutjats Populars de la Segona República.

El mateix mes, seguirien el seu trist destí dues dones més: Elisa Cardona, a Tarragona, el 22; Encarnación Llorens, a Barcelona, el 26. En total, disset dones van ser executades a Catalunya. De les altres, ara en podem tenir també més informació.

El mateix mes, seguirien el seu trist destí dues dones més:Elisa Cardona Ollé, a Tarragona, el 22; Encarnación Llorens Pérez, a Barcelona, el 26. En total, disset dones van ser executades a Catalunya. De les altres, ara en podem tenir també més informació.

Investigació: les dades de la repressió a les dones

Dels gairebé 70.000 registres de la  llista de reparació de víctimes del franquisme, que inclou registres des de 1937, 5502 corresponen a dones. Són gairebé el vuit per cent del total. La repressió per part de l’Autoritat Militar a l’hora d’obrir procediments judicials va ser molt més forta immediatament després d’acabada la Guerra Civil: l’any 1939 es produïren el 86% de les 3362 execucions.

L’anàlisi de les dades de totes les dones incloses a la llista de reparació de víctimes del franquisme feta per Innovation and Human Rights  ens permet explorar els sumaríssims per primera vegada des d’una perspectiva de gènere.

Tres de cada quatre  de les 5319 dones encausades per l’Autoritat Militar fins 1978  ho van ser durant 1939. Les dones afusellades per mandat judicial, totes entre 1939 i 1940, foren disset. A  vint-i-quatre dones més se les va condemnar a mort, però no consta que se les executès.

A  Carmen Lopez Cano fins i tot se li van obrir tres procediments l’any 1939. A més, a 181 altres dones se’ls va obrir dos procediments.

En el 40% dels casos, després d’iniciar-se diligències, les dones quedaven en llibertat; això sí, amb l’estigma d’haver estat encausades i sovint un periode de privació de llibertat. La pena imposada més habitual per elles va ser la reclusió d’entre dotze i vint anys, seguida de la presó entre sis i dotze anys. [veure dades aquí]

El percentatge de dones encausades només va superar el 10% del total els anys 1957, 1958, 1960, 1970 i 1978.

Les menors, les més grans i les esperes

795 dones van ser condemnades a entre 12 i 20 anys de presó només l’any 1939. Ni tan sols les menors d’edat van lliurar-se de la repressió. Fins 1972, la majoria d’edat era als 21 anys. Però fins als 25, les dones no podien deixar el domicili familiar sense permís del pare, excepte per casar-se o ingressar en un convent (art. 321 del Codi Civil). Quan ja s’havien casat, estaven obligades a presentar l’anomenada “llicencia marital” per a treballar, exercir el comerç, ocupar càrrecs públics o obtenir el passaport.

No obstant això, durant la posguerra, 6 nenes de 14 anys i cinc de 15 van ser encausades. Entre 1939 i 1975, 87 menors de 18 anys i 466 dones entre 18 y 21 anys també ho van a ser [dades aquí]. Fins i tot, una menor d’edat,  Eugenia Gonzalez Ramos , va ser afusellada amb 20 anys.

Una de les dues condemnades més joves va ser Encarnación Cano Cano, de 16 anys, a deu anys de presó l’any 1939. La sentència va trigar quatre anys en arribar.

Les sentències s’esperaven a la presó i en el cas de Barcelona, a la Presó de les Corts, que va funcionar fins 1955. Estava on hi ha el Corte Inglés de Diagonal i fins ara només una trista placa la recorda. Es dóna la circumstància que l’altra dona encartada en el mateix consell de guerra que Carme Claramunt, Teresa Vila Castellví, vídua i de cinquanta-set anys d’edat, condemnada a quinze anys de reclusió, va morir a la presó de Les Corts dues setmanes després de Claramunt, el 5 de maig de 1939.

Taller tèxtil de les Corts. Memòria del PCNSM de 1952. Foto (CC BY-NC-SA 2.5 ES) presodelescorts.org

“De l’eficàcia de l’administració jurídic-penitenciària del règim -diu presodelescorts.org– en dóna una idea el fet que el 1944 li va ser commutada la pena per la de cinc anys, sense que el jutjat militar corresponent s’hagués assabentat de la seva mort”. Cinc anys abans. De totes aquestes morts durant la privació de llibertat de moment només queda evidència als arxius.

L’altra jove de 16 anys condemnada fou María Angustias Mateos Fernández. [dades aquí] Se li va imposar una pena de cinc anys de presó el 1973. Va ser jutjada pel delicte de terrorisme junt amb la seva parella Jose Luis Pons Llobet en el mateix consell de guerra que Salvador Puig Antich. Aquell any hi va haver set procediments més. Tant a Mateos com a Pons se’ls va indultar l’any 1977.

Les dones més grans tampoc es lliuraven de ser encausades. A onze majors de 75 anys se les va obrir un procediment [dades aquí] i la més gran va ser Antonia Castán Viu, a qui el 1938 es va condemnar a 30 anys de reclusió quan ja n’havia fet 79 (!) Després li van commutar la pena a 12 anys.

En aquest gràfic, cada dona està representada per un punt i té un color segons la pena que se li va imposar. Cada rectangle vertical és una franja d’edat. La pena més habitual fou de 12 a 20 anys i la segona més habitual de 6 a 12 anys de presó.

Els cinc procediments judicials militars més llargs van trigar en tancar-se entre 27 i 32 anys [veure dades aquí] Finalment, una curiositat: els noms més comuns de les encausades van ser: Maria, Teresa, Carmen, Dolores i Josefa, en aquest ordre [dades aquí].

L’anàlisi de les dades de totes les dones incloses a la llista de reparació de víctimes del franquisme feta per Innovation and Human Rights  ens ha permès explorar els sumaríssims per primera vegada des d’una perspectiva de gènere.

Llegeix al nostre web què eren els sumaríssims en més detall i esbrina quants d’aquests procediments judicials militars hem incorporat a la nostra base de dades fins ara.

Un jupyter notebook complementa aquesta investigació de Sumaríssims en femení: Les dones represaliades en dades, feta per Innovation and Human Rights, amb codi obert i les dades en cru que hem utilitzat per elaborar aquesta informació.

Amb la col·laboració de Martin Virtel, Professor del Màster en Periodisme BCN_NY, fundador de la consultoria de dades Datenfreunde i col·laborador de dpa-Newslab, la unitat de innovació de la Deutsche Presse Agentur, l’agència de premsa alemanya.

Foto: Milicianes, 1936. Autora: Gerda Taro. Public domain.

Represaliats pel franquisme nascuts a Menorca

El 30 de juliol hem publicat un article al Diari Menorca: Els represaliats menorquins pel règim franquista, amb nom i llinatges, reutilitzant les dades obertes per l’Arxiu Nacional de Catalunya que esmentàvem a l’article anterior, Víctimes del franquisme a Catalunya, finalment en #opendata.

Menorca va mantenir-se fidel a la República durant tota la Guerra Civil. Allà es va lliurar una de les últimes batalles, entre el 4 i el 9 de febrer de 1939. Centenars de republicans van poder fugir de l’illa amb el vaixell HMS Devonshire cap a Marsella gràcies a la mediació britànica i uns 75 cap a Alger en el veler Carmen Pico però molts altres esperaren un vaixell a Maó que mai va arribar. Antoni Pons Melià (Víctimes del silenci) recull la llista de víctimes mortals de Menorca i Bartomeu Pons Sintes (Memorias de un preso político) recupera històries de represaliats.

Sabem que les llistades a l’article no van ser les úniques víctimes durant la Guerra Civil i el franquisme. També sabem que la repressió no es va limitar a aquests processos. Les dades publicades per l’Arxiu Nacional de Catalunya sobre els fons de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer ajuden a conéixer l’abast de la repressió però no són exhaustives. 

Per això, l’Associació Innovació i Drets Humans seguim treballant en la creació d’una base de dades centralitzada de totes les víctimes.

Foto: Trinxera i niu d’artilleria a Cavalleria, Menorca [C.Catalan]