Iniciem el curs en què la nostra associació celebrarà cinc anys d’existència incorporant nou nous conjunts de dades a la base de dades centralitzada de la guerra civil i el franquisme, gràcies a la feina voluntaria de l’equip.
Entre ells, per primera vegada, hi ha dades inèdites, mai abans publicades ni en paper ni en línia. Es tracta d’una detallada relació dels 1.794 registres de Procediments Judicials Militars de persones nascudes o residents a Menorca, elaborada per l’historiador Josep Portella Coll , a qui agraïm la seva confiança en el nostre projecte. Les causes que ha descrit estan al Jutjat Togat Militar Territorial Núm. 33 (JUTOTER 33), seu a Palma de Mallorca del Tribunal Militar Territorial 3r.
Integrem també els Procediments Judicials Militars d’Araba / Àlaba, Burgos, Salamanca, Soria i Valladolid, publicats en llistats PDF per l’Arxiu Intermedi Militar Nord-oest (Ferrol). Sumen en total 35.658. Juntament amb els 485.136 que ja estaven disponibles, hem superat els 520.000 sumaríssims, convertint-nos en la major base de dades en línia consultable en un clic d’aquest tipus de documentació. [Què eren els sumaríssims?]
Fins ara teníem referències d’arxiu de procediments judicials d’onze províncies (Alacant, Albacete, Barcelona, Castelló, Girona, Lleó, Lleida, Madrid, Tarragona, València i Zamora), i ara afegim procediments judicials militars de cinc províncies més. Tot i així, per la dispersió de la documentació, no podem afirmar que es tracti de la totalitat dels procediments de cada lloc. Això ho veiem especialment en el cas de Soria; el propi arxiu especifica que la majoria d’expedients es troben al Jutjat Togat Militar Territorial núm. 32 de Saragossa.
FOTO: Filera de presoners republicans a Utrera. Autoria: Serrano (1888-1975). Delegación del Estado para Prensa y Propaganda. Biblioteca Digital Hispánica. Biblioteca Nacional de España
Laura Cuesta / Núria Noguera (amb la col·laboració de Guillermo Nasarre)
Avui 21 de juny, per conmemorar el Dia Europeu de la Música, publiquem un article dedicat al projecte El Silencio Roto, d’Elsa Calero-Carramolino. El projecte recull les experiències musicals en recintes de detenció política (presons, hospitals penitenciaris i camps de concentració) durant la dictadura de Francisco Franco. A mode de pàgina web, el projecte recull 73 biografies de persones vinculades a l’àmbit musical que van ser represaliades, 176 fitxes catalogràfiques d’obres que van ser composades a la presó, i un índex topogràfic de 211 centres de retenció on van tenir lloc aquestes pràctiques. De les 73 persones, 56 van ser músics i hem incorporat els seus noms a la base de dades com a tal, al conjunt de dades Músics empresonats durant la dictadura.
La recuperació d’aquestes biografies forma part de la tesi doctoral de l’autora: Prácticas musicales en el ecosistema sonoro penitenciario franquista (1938-1948): propaganda, contrapropaganda y clandestinidad.
Després de graduar-se en Història i Ciències de la Música, Elsa Calero es va interessar per les relacions entre música i poder al segle XX. La idea del projecte va sorgir pel programa de Televisió Espanyola El coro de la cárcel: “Pensé que si ahora se hace música en las prisiones, quizá en la época de la Guerra Civil y el franquismo, que es la que a mí más me interesaba, también se componía música”, explica l’autora. També va tenir en compte la música dels camps de concentració nazis: “Hace un par de años tuvo lugar la exposición Auschwitz. No hace mucho. No muy lejos y me hizo reflexionar que en España hace menos y lo tenemos mucho más cerca”. El Silencio Roto és el resultat de molts anys d’investigació i d’un afany de divulgació de la història que, durant anys, s’havia mantingut en silenci.
“Ha sido también mi forma de agradecer a todas las personas que me han contado sus historias y han compartido su vida conmigo. Lo he entendido como un acto de devolverles su vida a ellos”.
Respecte a les fonts utilitzades al projecte, Calero assegura que han estat el seu “cavall de batalla” durant tota la investigació: ha hagut de moure’s entre les oficials i no oficials. Pel que fa a les oficials, la primera font a la que va tenir accés va ser el setmanari Redención, un diari escrit per i per als presos, on apareixien les activitats musicals que es duien a terme a les presons; però també va accedir a l’Archivo de Instituciones Penitenciarias, les memòries de la Dirección General de Prisiones, el Boletín Oficial de la Dirección General de Instituciones i arxius històrics provincials entre d’altres.
El títol del setmanari feia referència al sistema de redempció de penes per treball, que es va mantenir durant tot el règim franquista: un sistema “d’explotació laboral” i de “treball forçat dels presos polítics”, segons l’historiador Javier Rodrigo. A cada reclús-treballador se li obria una llibreta per tal d’anar anotant els treballs que realitzaven i les hores que invertien en cadascun d’ells [Per a més informació: La redención de penas por el trabajo en el ordenamiento jurídico español, per Francisco Bueno Arús]
Cartilla de redenció del músic José Fernández Campos. Imatge cedida por Elsa Calero-Carramolino
A nivell de fonts no oficials, la investigació de Calero-Carramolino es basa en els arxius personals de presos, on ha trobat el que es feia de forma clandestina. La investigadora critica que “la memoria oral está muy castigada en España porque se le atribuyen connotaciones muy negativas y no se les da suficiente crédito a los testigos de la Guerra Civil”. A més, explica que durant la tesi, les biografies les va haver de justificar moltíssim degut a que sempre hi havia l’observació de que no eren tant exactes com un document. “Pero los documentos que se redactaban también tenían una intención propagandística”, reflexiona. Calero subratlla també que la memòria oral “ha sobrevivido bastante bien” doncs, tot i que s’ha perdut molta música d’aquest període, s’ha conservat el text de moltes obres.
Partitura i lletra de “Oh Libertad” escrita en 1939 a la Presó Model de València per Ángel Bernat poc abans de ser afusellat. La partitura i lletra estan escrites en paper higiènic. Fons personal de la família Bernat-Santonja. Imatge cedida per Elsa Calero.
Metodològicament, el projecte s’ha anat configurant mitjançant dos eixos, un cronològic i un altre centrat en el tipus de música composada pels presos. En quan a la cronologia, Calero mostra la seva intenció inicial de tractar tot el període de la dictadura franquista: “Tuve que hacer un primer corte en el año 63 pensando en el Tribunal de Orden Público, con el que cambiaron muchas cosas en los modos de sentencia y en la propia forma de percibir lo que era el sistema de redención de penas” [Veure Massacre d’Atocha: 44 anys després]. Després d’aquest primer tall, Calero va haver de tornar a reduir el temps del projecte, quedant-se finalment amb els 10 anys entre 1938 i 1948.
El projecte divideix, els deu anys estudiats en dos períodes: 1938-1943 i 1944-1948. Aquesta divisió es justifica per les circumstàncies contextuals del període històric. Al 1937, explica l’autora, apareix el Decreto 281 per a la redempció de penes pel treball i en 1938 ja trobem les primeres evidències de que hi ha música a les presons. Per altra banda, al 1944 apareix el Codi Penal, el que suposa una primera regulació de tot el que s’havia fet els anys anteriors.
“Tanto de la parte oficial como de la parte no oficial, ya había orquestas, ya se cantaban himnos. Los propios presos empiezan a componer contrahimnos como un síntoma de protesta y preservación de su identidad (…) En 1948 aparece el Reglamento Interno de los Servicios de Prisiones y ahí se vuelve a recoger, con algunas modificaciones, lo que era la vida penitenciaria. Y por eso también yo cierro la tesis ahí”.
En quan a l’eix centrat en el tipus de música, Calero ha dividit les obres i biografies recollides a oficials i no oficials. La part oficial recull tot allò que proposava l’Estat a nivell propagandístic:
“La música respondía a un afán de castigo, pero también a un afán de reeducación, es decir, querían reeducar a los presos para convertirlos en ciudadanos de bien para el nuevo Estado”.
Aquesta forma de comprendre la reeducació s’emmarca dins del règim d’autocràcia de la dictadura, moment en el que Espanya havia d’auto-proveir-se d’allò que tenia dins de les seves fronteres, també dels ciutadans i la massa intelectual. En aquest context trobem el cas paradigmàtic d’Agapito Marazuela(1891-1983), folklorista i musicòleg espanyol, que després de passar sis anys a la presó va ser reconegut com a Premi Nacional de Música pel règim.
“Pasan de ser represaliados a ganar premios porque el franquismo consideraba que habían redimido su condena”, explica Calero. Es configurava, doncs, com una forma d’expropiar l’obra dels autors: “La obra por la que te condenamos ahora merece este premio y tú ya quedas marcado como de nuestro lado. Te hemos resignificado, con lo cual también has quedado aislado si es que tenías algún círculo subversivo”, afegeix l’autora.
Per altra banda, trobem la música no oficial, que Calero ha dividit en allò subversiu i allò clandestí. Allò subversiu fa referència les peces que els presos composaven a mode de protesta directa contra la situació que vivien:
“Esto se ve muy bien en los himnos políticos que les obligaban a cantar desde el régimen. Modificaban las letras y, por ejemplo, en el Cara Sol cantaban Cara al suelo con la camisa caqui”.
A més de la modificació de lletres, dins d’allò subversiu trobem també un repertori ampli de cançons protesta, on els presos es queixaven de les condicions de vida de la presó, la fam, la falta d’higiene, el fred o la soledat. Pel que fa a la música clandestina, aquesta fa referència a les obres que els presos composaven per elevar, d’alguna forma, el seu jo creatiu.
“Es el arte por el arte, sin ninguna intención política ni propagandística. Son piezas que están hechas de espaldas al Estado pero que a ellos les cohesiona como comunidad”.
Gran part de la música que es va composar a les presons durant el període analitzat, es va crear amb la finalitat de ser interpretada i cantada al moment. Així, la oralitat i la brevetat eren elements indispensables: “Cuanto más corto mejor, porque facilitaba la memoria oral y se ahorraba papel. Se lo iban cantando unos a otros y esto facilitaba el aprendizaje”, ressenya l’autora.
També trobem autors d’obres majors, com és el cas d’Eduardo RincónGarcía(1924-), que va començar la seva formació musical a la presó.
El compositor Eduardo Rincón a la Prisión Central de Burgos a 1963. Fons personal d’Eduardo Rincón. Imatge cedida per Elsa Calero.
“Compuso varios cuartetos y alguna sinfonía, alguna canción para piano también. El interés estaba en el acto de escribir en sí, entendido también como una fórmula de estudio propia para el autor”.
Aquesta forma d’entrenar el “múscul musical”, com ho denomina Calero, és més comuna en aquells presos que eren músics abans d’entrar a presó: “Encontramos el caso de Tomàs Gil i Membrado(1915-2014), que según contaba lo escribía todo de memoria como una forma de ejercitar sus conocimientos musicales”.
Pel que fa a la forma de crear i escriure les obres, cal ressenyar que als presos no se’ls proporcionava paper ni tan sols per escriure a les famílies.
“La música, en tanto que es un lenguaje codificado, les daba muchos problemas porque si desde la cárcel descubrían una partitura, pensaban que estaban mandado un mensaje encriptado”.
D’aquesta manera, els presos podien composar les peces en trossos de paper que aconseguien en el seu dia a dia, com l’envoltori del menjar, el paper higiènic o el revers del paper de fumar. L’autora també destaca que això succeïa a les presons d’homes, mentre que a les de dones predominaven les peces orals.
“La tasa de analfabetismo en las mujeres era mayor, con lo cual no tiene sentido que hablemos de escribir letras o partituras porque no las van a saber interpretar. Ellas se movían por memoria oral, creaban de forma oral, transmitían de forma oral. Así que a medida que han ido muriendo todos esos relatos se han ido perdiendo porque no se ha llegado a tiempo a registrarlos”.
Per altra banda, assenyala que a les preses se’ls hi afegia el “componente de sexualización de la pena”, és a dir, no se’ls hi proveïa d’assumptes higiènics, així que el paper que tenien el necessitaven pels seus nadons o la menstruació. Tot i això, si ens fixem en les dades, l’activitat musical dels homes i la de les dones és parella, tot i que hi havia menys preses.
“Los hombres firmaban sus piezas mucho más que las mujeres, ellas firmaban más como colectivo en pro de esa memoria oral. Al final de la música que componían cada una añadía una frase”
Calero subratlla que van fer molt repertori polític perquè estaven molt familiaritzades amb la cançó popular, sobre tot amb la copla, cuplé, cançó espanyola i variants. “A la hora de responder con mensajes políticos no les era complicado construir sus propias canciones imitando sus estilos pues simplemente cambiando la letra”.
Elsa Calero analitza la dificultat d’accedir als arxius a l’Estat, “si comparamos con otros países, en algunos casos me ha sido más fácil consultar documentación fuera que dentro”, explica la investigadora. També destaca que la la llei de protecció de dades i les interpretacions que es fan sobre la norma han interferit en la seva investigació “por parte de las instituciones”. A més, destaca que no ha pogut identificar a moltes persones per no poder accedir a la documentació: no podia saber l’any de la defunció sense consultar els arxius. “En la web aparecen 73 personas: son las que he podido identificar medianamente bien; encontrar, encontré muchos más”, recalca l’autora.
“El problema es que en España somos muy acomodaticios, en la obra Ay Carmela hay una frase de Carmela que dice: los españoles cuando tenéis el estómago lleno os olvidáis de todo lo demás.” També assenyala que l’altre gran problema és el dispendi econòmic que suposa sol·licitar documentació d’arxiu a tot l’Estat. Això suposa descartar arxius i potser d’allò de què prescindeixes podries treure informació important per a la investigació.
“Es muy caro obtener documentación en fotocopias o digitalizada de los archivos; yo me he gastado miles de euros durante mi investigación”.
Elsa Calero-Carramolino ha creat una llista de reproducció de música de El Silencio Roto a Spotify i podeu escoltar-la aquí:
FOTO: Reclusos a la presó de Porlier. Madrid. Entrega d’una biblioteca i celebració del dia de la Virgen de las Mercedes data entre 1936 i 1939/ Biblioteca Digital Hispánica
Seguim explorant maneres diferents de comunicar informació sobre les víctimes de la Guerra Civil i la repressió posterior durant la dictadura de Franco. Avui publiquem un cercador geogràfic que incorpora registres de diversos conjunts de dades.
Vam anunciar la publicació d’aquest recurs durant la taula rodona Dades obertes i patrimoni documental al XVIII Congrés d’Arxivística i Gestió Documental de Catalunya i el publiquem poc abans del Dia Internacional dels Arxius el 9 de juny per a destacar la importància que es publiquin dades històriques en format obert.
Martin Virtel i Guillermo Nasarre han ubicat en un mapa els més de 82.000 registres de persones mortes, desaparegudes o represaliades de les quals coneixem el seu lloc de naixement per a facilitar cerques geogràfiques. Es pot cercar per cognoms i per lloc de naixement.. Pels cognoms, es recomana provar diverses grafies, especialment amb accent i sense.
“Ens va agradar especialment treballar amb Datasette de Simon Willison –diu Martin–. És una eina excel·lent para publicar datos: muy bien pensada, fácil de comprender y de adaptar”.
“El temps que vam estalviar fent servir Datasette el vam poder invertir en publicar un paquet de R que vam batejar limpyr –afegeix Guillermo–. Inclou diverses funcions de neteja, com convertir noms de llocs, a vegades amb més d’una versió, en coordenades geogràfiques .”
A l’enlaç, que quedarà a la nostra pàgina principal, veureu un mapa y a continuació un llistat de noms. Al mapa se situen com a màxim mil punts. La ubicació no és necessàriament exacta i hi pot haver més d’un punt per persona si consta en més d’un conjunt de dades. El lloc de naixement s’ha calculat automàticament per a ampliar les possibilitats de resultats. També hem creat un tutorial sobre ¿Com cercar geogràficament a la nostra base de dades?, amb música cedida per Piano Accompaniment.
Al llistat consten els resultats i des del número d’identificació a l’esquerra (columna ID) s’enllaça directament a tota la informació de què disposem a la nostra base de dades. Clicant a Referències desde cada registre, podeu veure com accedir a la informació o documentació.
Creiem que el fet de poder cercar per cognoms i lloc farà que moltes persones puguin descubrir familiars represaliats dels quals no es tenia coneixement. Per a cercar per nom i cognoms, però, és millor fer-ho des d’ihr.world, on hi ha més d’1,2 milions de registres, i en el Nuevo Buscador de Represaliados de la Guerra Civil del qual vam parlar al nostre darrer article.
La base de dades dels expedientes de l’Arxiu del Ministeri d’Educació que incorporàrem a ihr.world és útil per a l’objectiu pel que fou creada: trobar dins l’Arxiu l’expedient sol·licitat entre més de mig milió. Han calgut molts anys de feina per fer-ho possible.
Hem volgut calcular el temps necessari per teclejar la informació que conté. Els casi 30 milions de caràcters que la conformen suposen un mínim de temps de 340 dies laborals teclejant a un ritme de 36 paraules per minut, la velocitat mitjana per accedir a un lloc a l’Administració Pública que requereixi d’aquest tipus de feina. És a dir, només introduir les dades hagués requerit més d’un any de treball. No estem tenint en compte la tasca del trasllat dels expedientes per la seva consulta i laboriosa descripció. La feina amb aquesta documentació històrica es va dur a terme de forma adicional al treball diari de l’Arxiu.
De la mateixa manera que un registre fa referència a una persona -i això mai ho oblidem-, qui introdueix cada registre des d’un arxiu també ho és, i totes les persones podem cometre errors.
Netejar les dades ens permet analitzar-les i extreure’n noves conclusions. A ihr.world assignem gènere a cadascun dels registres, tot i que aquesta feina no es fa visible a la base de dades.
Per tal d’assignar gènere a cadascun dels noms hem utilitzat una base de dades d’ús intern, elaborada per la Carla Ymbern amb dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE) i l’Institut Català d’Estadística (IDESCAT). Això ens permet concloure que és molt superior el percentatge d’homes amb un expedient de titulació, mentre que el nombre d’expedients de depuració a homes i dones es paritari.
Percentatge d’expedients per gènere
La descripció del següent treball de neteja de les dades no té com a objectiu la crítica, sino explicar una part de l’activitat de ihr.world amb els conjunts de dades que integrem a la base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme.
El nombre de registres era inicialment de 565.218, i en acabar hi havia 562.298. S’eliminaren gairebé 3.000 perquè es detectà que eren duplicats. Ningú seria capaç de crear una base de dades uniforme. La tecnología avança ràpidament i els criteris poden canviar, així com les persones que dirigeixen el treball i les que el duen a terme.
Errors tipogràfics que no tenen importància en altres contexts cobren rellevància en el cas d’una cerca a una base de dades amb tants de registres. Per exemple, existíen noms amb caràcteres imposibles, com números o símbols diferents al guió o l’apòstrof, o bé espais i signes de puntuació addicionals. També hi havia paraules incompletes o escrites incorrectament.
Es varen reemplaçar expressions com “Mª” o “Antº” per María o Antonio, tot i que per ambigüitat no sempre fou possible. Per exemple “Fº” tant podia ser “Fernando” com “Francisco”, entre d’altres, així que s’optà per transformar-lo a “F.”
Els sistemes que ens faciliten la neteja de dades han de rebre instruccions molt concretes. Per exemple:
Tots els apòstrofs han de tenir caràcters alfabètics tant abans com després.
Tots els punts dins un nom han d’anar darrera de majúscula i seguits d’un espai.
No hi pot haver majúscules a l’interior d’una paraula.
Asimismo, en el campo de nombres y apellidos, no puede haber ni dígitos, ni interrogantes ni guiones sueltos para indicar que “no consta”, ni espacios extra en blanco, porque esto dificulta la búsqueda.
Igualment, en el camp de noms i cognoms no hi poden haver dígits, interrogants o guions aïllats para indicar “no consta”, ni espais en blanc addicionals, perquè això dificulta la cerca.
Nom i cognoms amb major número d’expedients
Núm total
Depuració
Titulació
jose
garcia garcia
33
2
31
manuel
fernandez garcia
27
4
23
jose
sanchez garcia
25
2
23
jose
martinez martinez
25
1
24
francisco
garcia garcia
25
2
23
maria del carmen
garcia garcia
21
0
21
maria del carmen
garcia fernandez
16
0
16
josefa
garcia garcia
14
2
12
maria del carmen
perez garcia
11
0
11
maria de los angeles
garcia garcia
11
1
10
Utilitzarem l’existència de la sèrie de caracteres “depura” a Tipo de expediente i Especialidad per a separar les dades del Ministeri d’Educació en:
Hem creat un notebook per a explicar aquest procés de neteja i està disponible aquí.
IMATGE: Títol de Mestra de primera ensenyança elemental de Tomasa Sevilla Aranda (1913). Cedit per la seva besnéta Raquel Herrera, què estudia la depuració dels seus besavis al projecte difòs com #maestrosyrehenes a la xarxa social twitter.
Per celebrar el quart aniversari de Innovació i Drets Humans, hem incorporat un total de 562.298 registres d’expedients del Ministeri d’Educació a la nostra base de dades. Els hem dividit en dos conjunts de dades. 49.045 expedients són de Depuració de mestres i 513.253 són d’expedients de Titulació del Ministeri d’Educació. Així, la base de dades de ihr.world arriba als 1.282.626 registres que es poden cercar per noms i cognoms.
Els registres de “mestres depurats” són expedients de depuració oberts a professionals de l’educació que van ser apartats de les seves funcions de manera fulminant després de la victòria de les forces sublevades, a mesura que van anar avançant posicions durant la Guerra Civil i especialment a la postguerra.
[Nota 9 març 2021: A la versió anterior d’aquest article es mencionava un número més gran de registres i un únic conjunt de dades. Expliquem la rectificació en aquest article]
Mai fins ara havia sigut tant accesible la referència a aquests expedients de depuració. La base de dades és una gran tasca duta a terme durant anys per l’Arxiu Central de l’Educació (ACME), tot i que actualment els expedients estan a l’Arxiu General de l’Administració (AGA) d’Alcalà d’Henares, on hi van ser transferits.
La depuració no tracta únicament als i les mestres de Primera Enseñanza o de Secundaria, o de l’ Escuela Normal (el que avui seria Magisteri). S’inclouen també les Universitats, les Escoles d’Enginyeria i Arquitectura, les Escoles Tècniques, les Escoles de Comerç, les Escoles Taller; i no solament el professorat si no que també ajudants, auxiliars, personal administratiu, porter/es i qualsevol vinculat a l’Ensenyament d’una forma o altre a qui va afectar la depuració.
Els expedients del Ministeri d’Educació són més de mig milió i cobreixen les especialitats més variades: no només mestres, si no també perits industrials, professorat mercantil, d’enginyeria, arquitectura, veterinària, ajustador, torner, capatàs i molt més. Estem analitzant les dades i pròximament podrem oferir més informació.
Tal i com vam explicar en un article anterior, la missió de l’escola republicana era transformar el país. Hi va haver una generació de mestres identificats i identificades amb la República. Els militars sublevats van voler acabar amb les idees essencials en que aquesta es sostenia: llibertat, autonomia, solidaritat, civisme, que es reflectien a l’escola.
La República espanyola va ser pionera en fer possible dues situacions molt rellevants que avui en dia es donen per suposades al nostre país i en altres del nostre entorn: l’educació pública, laica i mixta; i el paper rellevant de les dones a la societat. Per això, la dictadura es va es va acarnissar amb els i les mestres.
Es va executar un número indeterminat d’ells i elles, sobretot durant la guerra civil i a l’inici de la postguerra, sovint de la forma més cruel i arbitraria, com va explicar Maria Antonia Iglesias a Maestros de la República. Los otros santos, los otros mártires(La Esfera de Libros, 2006). Allà explica les biografies de Arximiro Rico (Baleira, Lugo), Ceferino Farfante i Balbina Gayo (Cangas del Narcea, Astúries), Bernardo Pérez Manteca (Fuentesaúco, Zamora), Miguel Castel Barrabés (Sant Bartomeu del Grau, Barcelona), José María Morante Benlloch (Carcaixent, València), Gerardo Muñoz Muñoz (Móstoles, Madrid), Severiano Núñez García (Jaraiz de la Vera, Cáceres), Teófilo Azabal Molina (Jerez de la Frontera, Cadis), Carmen Lafuente (Cantillana, Sevilla) i José Rodríguez Aniceto (El Arahal, Sevilla).
A mesura que els militars sublevats avançaven per la península i prenien posicions, no només engarjolaven a soldats, si no també a representants polítics i socials. A més, apartaven als i les mestres dels seus càrrecs. Inicialment, es va prohibir impartir ensenyament a totes les persones que havien exercit a la zona republicana durant la Guerra Civil. El vuit de novembre de 1936 es van crear mitjançant el Decreto 66 les Comisiones Depuradoras del personal de la Enseñanza, de quatre tipus: (1) Personal universitari; (2) Escoles d’enginyers i arquitectes; (3) Ensenyament mitjà, inspectors, professorat d’Escuelas Normales i personal de les seccions administratives; i (4) Magisteri primari. D’aquestes últimes hi havia una comissió per província, mentre que les dues primeres eren úniques.
Per a l’historiografia sobre la depuració de l’ensenyament, és un punt d’inflexió la tesis doctoral publicada el 1997 sota el títol La escuela y el Estado Nuevo. La depuración del magisterio nacional (1936-1943) de Francisco Morente Valero, actualment professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, en la que s’incloïa un annex amb 20.000 noms, sent només una mostra. Al 2017, Jesús Manuel García Díaz va llegir la seva tesis La depuración del Magisterio nacional en A Coruña, i allà es descriu àmpliament els estudis generalistes i d’àmbit local sobre la depuració de l’Ensenyament fins llavors (pàgines 24-62).
Aquest conjunt de dades s’uneix als majors incorporats fins a la data a la base de dades de ihr.world, que es pot cercar per noms i cognoms, que compta també amb:
485.136 registres de causes militars (conegudes com “consells de guerra”) de los Tribunales Territoriales Militares Primero(Madrid, Albacete, Alicante, Castellón, Valencia), Tercero (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona) y Cuarto (León, Zamora). [Explora els sumaríssims aquí]
Des de l’associació sense ànim de lucre Innovation and Human Rights creiem que l’accés a la informació és un dret fonamental, reconegut per la legislació internacional, per moltes constitucions i per més de 80 lleis nacionals de tot el món, que implica el dret de tota persona a sol·licitar i rebre informació d’entitats públiques.
Avui volem explicar-vos que estem facilitant l’accés a les dades de gairebé mig milió de procedimients judicials militarsoberts a 11 províncies d’Espanya durant la Guerra Civil i el franquisme entre 1936 i 1975, segons dades del Ministeri de Defensa. Estem treballant per a donar accés a aquest tipus de dades de diverses províncies més.
“L’accés a la informació és fonamental per a trencar amb el silenci i el desconeixement que encara hi ha respecte a la nostra història recent”
La nostra base de dades ha superat els 700.000 registres i cadascun dirigeix a la seva font documental i a una pàgina de referència que explica d’on procedeix el conjunt de dades, la seva autoria i com accedir a la documentació original o a la informació. Principalment, els conjunts de dades es basen en índexs elaborats pels propis arxius, però també comptem amb dades d’investigacions històriques de zones com La Rioja, Aragó, Catalunya i Madrid compartides per les seves autores per aquest projecte (Explora la secció Conjunts de dades per més detalls).
“Moltes persones ni saben que els seus familiars van ser represaliats; es sorprenen molt quan troben els seus noms i accedeixen a la documentació”
Es pot buscar per nom i cognom. Des de cada registre s’obté informació sobre com accedir a la documentació original, si està en un arxiu; o a la referència d’un llibre, tesi doctoral o article acadèmic. Amb les dades de la repressió a Catalunya, Innovation and Human Rights ha elaborat també l’exposició virtual Sumaríssims en femení.
Aclaració important: Són 485.136 registres de causes, no persones. Una causa pot agrupar desenes de persones. Igualment, a una persona se le poden haver obert 2, 3, 4, 5… causes. En la majoria de casos, el registre no especifica quin va ser el resultat o sentència.
L’associació compta amb un equip de treball interdisciplinar majoritariament femení amb professionals de Periodisme, Informàtica, Història, Arxivística i Estadística.
Hem difòs el nostre treball a congressos i tenim tres objectius:
Facilitar l’accés a la informació sobre víctimes i persones represaliades.
Difundir el treball dels arxius per promoure el seu coneixement i l’accés a la documentació.
Contribuïr a la investigació històrica, per la possibilitat de compartir i creuar les dades.
“Ens va escriure una persona dient que, buscant dades d’un familiar, n’havia trobat sis. Una altra afirmà que no hi hauria ningú, fins que va teclejar el seu cognom, que era molt poc habitual.”
A més, la base de dades integra també entre d’altres els noms de
Foto: Rendició de milicians republicans a Somosierra, Madrid. Succés després de la Batalla de Guadarrama el 1936. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía [Google Arts & Culture].
La nostra base de dades s’ha incrementat amb un conjunt de dades molt especial: perquè engloba totes les dades de les víctimes mortals d’una comunitat autònoma: La Rioja, gràcies a la generositat deJesús Vicente Aguirre, què ha volgut contribuïr al projecte amb les dades estructurades de la seva investigació en tres volums, iniciada amb el nomAquí nunca pasó nada. La Rioja, 1936 (Editorial Ochoa, Logroño). En més de mil pàginas apareixen les històries, poble a poble, amb noms, fitxes, documents i, quan és possible, fotografies, dels dos mil assassinats a La Rioja, sobre tot entre els mesos de juliol i desembre de 1936. Està basada en una extensa documentació d’arxius i també testimonis orals. L’estudi té una importància fonamental perquè La Rioja no va ser una zona de guerra: va caure en mans dels militars sotllevats hores després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936.
Es tracta de persones nascudes o residents a La Rioja assassinades allà i també morts als camps de batalla, “l’absoluta majoria d’ells a les files del exércit nacional [nota: l’exércit dels militars sotllevats], què és el que els tocava (en la major part simplement pel seu lloc de residència, alguns per convicció de dretes, i d’altres per a lliurar-se d’un destí marcat per la seva militància republicana o d’esquerres)”, en paraules de Jesús Vicente Aguirre. També estan aquells que van morir a la retaguàrdia republicana, naturalment en altres zones, o els deportats a camps nazis.
Darrera de cada dada hi ha una persona i una família. Això ho recordem sempre. I també recordem el contrast entre el relat oficial del franquisme i la realitat. La foto que i·llustra aquest article mostra una escena d’una festa militar a Logroño el 2 d’octubre de 1938, amb motiu de l’entrega de condecoracions per Franco a les tropes legionaries italianes que, junt amb els efectius alemanys, tant van contribuïr al triomf del cop d’estat que provocà l’inicio de la Guerra Civil. Mentre Carmencita Franco condecorava una bandera, l’octubre de 1938 només a La Rioja havien mort ja 1.966 persones, la majoria víctimes de una repressió ferotge. Recordem que allà no hi va haver gaire enfrontaments ja que las tropes del general Mola entraren a Logroño el 19 de juliol de 1936.
Logroño, 2 d’octubre de 1938
L’anàlisi de les dades mostra que les dones mortes van ser 43, un escàs percentatge (2%) del total. El 96% de les víctimes eren residents a La Rioja; només 82 persones vivien a altres províncies: 56 a Navarra i 16 a Burgos. En el 30% dels casos consta el municipi de naixement. Tot i que la majoria de víctimes havia nascut a La Rioja, de 175 persones se sap que residien allà havent nascut a altres províncies: 62 a Castella i Lleó, 33 al País Basc i, per exemple, 5 a Catalunya:
175 víctimes mortals residents a La Rioja no nascudes allà segons lloc d’origen
Respecte als llocs de mort, de les 2006 persones nascudes o residents a La Rioja, Innovation and Human Rights els hem agrupat por municipis. 394 persones consten como llençades a la fossa comuna de La Barranca, convertida en Cementeri Civil el 1979. Es troba al municipi de Lardero, set kilómetres al sur de Logroño, on es passejava (se’ls treia de casa seva per assassinar-los) als represaliats “a partir del mes de setembre de 1936 –segons Aguirre–, perquè ja no hi havia lloc en el cementeri de Logroño”. En altres municipis es coneix l’existència de fosses, com a Logroño (La Grajera), Calahorra (Cuesta de la Gata) i Villafranca Montes de Oca (La Pedraja), entre molts d’altres. De les dades que hem treballat, per a 108 persones no constava el lloc de la mort i, en 164 casos, no ha estat possible determinar el municipi per tractar-se d’un àrea més ampla.
Municipis amb més registres de persones mortes
La investigació de Jesús Vicente Aguirre detalla també els noms dels 21 membres de La Rioja de l’anomenat Tercio Sanjurjo assassinats a Saragossa i els sis que moriren a conseqüència de la fugida del Fuerte de San Cristóbal a Pamplona, protagonitzada per 795 presoners el 1938. En el transcurs de la fugida, “207 homes foren assassinats per forces militars, falangistes, requetès i paisans, veins dels pobles dels voltants, que van sortir a la muntanya amb escopetes i els seus gossos com si fossin a una partida de caça”, en paraules de l’investigador Koldo Pla. L’any passat es va localitzar la fossa comuna on varen ser llençats.
Aquest curs 2018-2019 ha estat especial per l’associación sense ànim de lucre Innovació i Drets Humans. Hem celebrat dos anys i mig d’existència, des del 10 de desembre de 2016. Vam triar constituïr-nos llavors per ser el Dia Internacional dels Drets Humans. Poc abans del nostre primer aniversari, el novembre de 2017, vam publicar online la base de dades centralitzada de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme amb més de 200.000 registres referenciats a arxius i investigacions històriques. Aquí podeu veure el video de la presentació al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Durant el nostre segon any, hem superat amb escreix l’objectiu de doblar el nombre de registres: Ara comptem ja amb més de 700.000 registres.
A la base de dades es pot cercar per nom i cognoms i des de cada resultat s’accedeix a la descripció del conjunt de dades del qual hem obtingut la informació i a la autoria de la investigació, què pot tractar-se d’un arxiu o d’un libro, article, tesi… Aviat incorporarem nous conjunts de dades.
Com homenatge a Neus Català, incorporem un conjunt de dades de 8.263 persones espanyoles deportades a camps d’extermini nazis a la base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme d’ihr.world. Ho fem també perquè encara hi ha persones com Lola que, ara només fa un any, va descobrir que el seu avi havia mort a Gusen el 1942 enlloc de al front el 1937 gràcies a 15MPedia. El conjunt de dades procedeix d’un llistat extret de la Base de datos Españoles deportados a campos de concentración nazis (1940-1945) del Ministeri de Cultura i reuneix els continguts de la publicació Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), editada pel Ministeri de Cultura el 2006, resultat d’una llarga investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa [descripció aquí]. Amb aquestes dades, hem arribat a 680.000 registres referenciats a arxius i investigacions.
Publiquem aquestes dades perquè són les que hem pogut obtenir. Som conscients que hi ha actualitzacions d’aquest llistat. “El número d’espanyols que varen ser reclosos als camps de concentració nazis, dels quals hi ha constància documental, ascendeix a 9.328 –diu l’expert Carlos Hernández-. D’ells varen morir 5.185, sobrevisqueren 3.809 i consten com a desapareguts 334″. Les nostres xifres són inferiors en tots els casos. I ens consten només 68 dones, 29 d’elles a Ravensbrück. Sabem que existeix també una base de dades elaborada per la Generalitat de Catalunya, la Universitat Pompeu Fabra i l’Amical de Mauthausen. Està en poder del Memorial Democràtic de Catalunya mitjançant un conveni signat l’octubre de 2015, quan es va anunciar que la base de dades seria pública. Però de moment no ho és.
Neus Català
Quan Neus Català contava 16 anys va viure la proclamació de la Segona República espanyola. Als 103, va morir el passat 13 d’abril en la vespra de l’aniversari. Nascuda a Guiamets (Tarragona), va treballar d’infermera a Barcelona durant la Guerra Civil. El 1939 va creuar la frontera francesa amb 180 nens orfes de la colonia Les Acacies de Premià de Dalt. Va unir-se a la Resistència; el 1943 fou arrestada pels nazis i el 1944, deportada al Camp de Ravensbrück. Formà part d’un comando de treball fabricant material de guerra, que va contribuïr a sabotejar. Un cop alliberada, va romandre a França lluitant contra el franquisme des d’allà. Afiliada a les Joventuts Socialistes Unificades durant la Guerra, va tenir després el carnet del Partit Comunista de Catalunya (PCC) i més tard d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).
-El que va ser miraculòs que no em van afusellar –diu Català amb un mig somriure–. Va ser estrany que no em van afusellar. Vaig estar condemnada a cadena perpetua […] Quan vam començar a la Resistència (francesa), sabíem el que ens jugàvem, ho feiem conscientement; sabíem que s’havia de fer, i ho feiem.
-Quina va ser la teva primera impressió del camp de Ravensbrück?
-És que no s’hauria d’explicar mai això. És indescriptible. Vam arribar [mil dones] a les tres del matí amb un fred de 22 graus baix zero. Ens van treure a cops de bastó [del vagó]. Havíem d’acompanyar a les malaltes perquè si no, les haguessin matat a cops, els gossos [bordaven], els SS cridaven com a bojos. […] Era tot negre i blanc. El camp era negre però estava tot blanc de gel. […] Passant entre les barraques vam veure unes dones en unes finestres i vam pensar que eren unes mortes que sortien de la tomba. […] Només els ulls tenien vida. La resta eren cadàvers. […] Tinc una visió de Ravensbrück: una dona electrocutada.
Amb motiu del Dia Internacional de la Dona i del Dia Internacional de les Dades Obertes, l’any passat vam difondre l’exposición virtual Sumaríssims en Femení i vam integrar el conjunt de dades Mujeres asesinadas en Aragón: Eva en los infiernos . Gràcies a la feina en equip, la base de dades d’ihr.world té ja més de 670.000 registres. D’ells, 470.000 són de procediments judicials militars (coneguts com a sumaríssims) incoats a Catalunya , Madrid, la Comunitat Valenciana i Albacete. Podem saber que entre els gairebé 70.000 de Catalunya hi va haver 4.410 condemnes a mort i es va executar a 3.358 persones. De la resta, hem ubicat la documentació gràcies a la feina de l’arxiu, però no es fa pública quina va ser la sentència en cada cas.
Tot i això, durant aquest any hem trobat una nova peça de puzzle del mapa de víctimes i persones represaliades durant la Guerra Civil: l’Archivo General Militar de Guadalajara disposa d’un llistat de 363 pàgines amb el nom Los expedientes personales de penas de muerte conmutadas. Conté els noms de les persones la condemna a mort de les quals es va revisar perquè no s’havia executat, per haver estat commutada per la immediatament inferior –30 anys de reclusió major–, directament pel Cap de l’Estat per indult o decisió personal.
Així que ara hem integrat tres conjunts de dades en referència a aquest altre tipus de cruel repressió de la dictadura franquista. Condemnar a mort a algú que estava a la presó suposava que qualsevol vespre podia escoltar el seu nom a la llista de “sacas” o persones a qui s’executava a la matinada següent. Les hi va haver que van passar molts mesos sense saber que la seva pena havia estat commutada.
Els tres conjunts de dades que ara afegim a la base de dades inclouen els noms de:
Les 79 Milicianes amb pena de mort commutada procedent de la tesi doctoral de Francisca Moya Alcañiz, Republicanas condenadas a muerte: analogías y diferencias territoriales y de género (1936-1945)
Els més de 16.000 registres de Penes de mort commutades, gràcies al treball arxivístic de l’Archivo General Militar de Guadalajara.
Les commutació de penes la proposava cada Comissió Provincial d’Examen de Penes (CPEP) a la Comissió Central d’Examen de Penes (CCEP), depenent del Ministeri de l’Exércit. La revisió de les penes de mort es va iniciar el setembre de 1942, posteriorment a la de les penes ordinàries, iniciada al febrer de 1940 arran de la creació de les Comissions Provincials d’Examen de Penes ( Orden de 25 de enero para constituir comisiones provinciales ).
En el seu pròleg, la pròpia Ordre feia al·lusió a l’arbitrarietat del sistema militar judicial:
A Innovation and Human Rights som conscients que integrem a la base de dades 79 noms de dones per triplicat i 832 per duplicat. Fem això complint amb el nostre objectiu de recollir la màxima informació sobre cadascuna de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.. Si algú troba la seva àvia entre alguna d’aquestes dones, tindrà l’oportunitat d’obtenir-ne informació de diverses fonts tot i que, en part, estarà basada en el mateix fons documental.
Per exemple, l’única dona miliciana que va patir un consell de guerra a Catalunya i va ser sentenciada a mort de la qual consta que la seva pena de mort va ser commutada és Adela Trilles Salvador. Si la cerquem a la base de dades, en trobarem quatre referències amb una base documental:
Al seu consell de guerra, dins llista de reparació jurídica de víctimes del franquismepublicada per l’Arxiu Nacional de Catalunya i consultable a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona.
A la seva commutació de pena, dins Penas de muerte conmutadas,, l’índex publicat per l’Archivo General Militar de Guadalajara.
Al llibre El perdón de Franco , d’Angeles Egido, sobre la repressió a les dones durant la posguerra: detencions, interrogacions, tortures i internaments a la presó, a més de la “política de suposada clemència el fonament teòric de la qual enfonsava les seves arrels a la redempció, previ reconeixement de la culpa, i que es va embolicar (…) en la capa ideològica de l’indult o l’amnistia, lligada a solemnitats religioses”.
A la tesi Republicanas condenadas a muerte: analogías y diferencias territoriales y de género (1936-1945) de Francisca Moya Alcañiz. El llistat de 79 milicianes inclou no només les que van ser físicament al front sino també aquelles que segons consta a les sentències condenatòries es van vestir com milicianes i dugueren armes mentre participaren activament a la retaguàrdia republicana durant la guerra.
Per exemple, d’Adela Trilles a la tesi es diu: “tenía 33 años, casada, taquillera de ferrocarril, de filiación socialista, vistió de miliciana y fue nombrada jefe de las Juventudes Femeninas, siendo condenada en Tarragona, el 30 de mayo de 1939, por propagandista y cachear en la estación a las mujeres que le eran sospechosas”
Doncs bé, us podem anunciar que no només hem arribat a mig milió de registres, sino que els hem superat i estem ara en 654.000 registres referenciats a arxius o investigacions històriques.
