El Valle de los Caídos, erigit per commemorar la Guerra Civil i obert al públic l’1 d’abril de 1959, és la fossa comuna més gran d’Espanya. Allí no nomès estan les restes de Francisco Franco sinó també els de més de 33.000 persones, moltes de les quals van ser traslladades sense el consentiment i fins i tot sense el coneixement de les famílies de les víctimes, de tots dos bàndols, especialment del republicà, tal com expliquem en Qui més hi ha al Valle de los Caídos?
4.083 cossos procedien de Madrid, l’equivalent a setanta autocars plens de persones; i 3.902 de Tarragona. Crida l’atenció la desigualtat entre les diverses zones del territori espanyol. Gairebé el 70% dels traslladats les restes dels quals estan identificats procedien de quatre províncies: Madrid (20%), Tarragona (19%), Saragossa (18%) i Terol (12%).
Astúries, Lleida i Castelló són les altres províncies des de les quals es va traslladar els cossos de més d’1.000 persones. No consten registres de trasllats des d’Orense, Pontevedra ni Santa Cruz de Tenerife, prenent com a referència dit llistat.
Aquesta anàlisi correspon al conjunt de dades Víctimes enterrades al Valle de los Caídos, amb els registres de més de 20.000 persones els noms de les quals van quedar documentats en els Llibres registres de l’Abadia de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, en els quals es van anotar ingressos des del 17 de març de 1959 al 3 de juliol de 1983, i en la pàgina web del qual s’admet desconèixer el nombre exacte de restes.
Si es compleixen les previsions, aviat s’exhumarà al dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos. El mausoleu, erigit per commemorar la Guerra Civil i obert al públic l’1 d’abril de 1959, és la fossa comuna més gran d’Espanya. Allí no solament estan les seves restes sinó també les de més de 33.000 persones, moltes de les quals van ser traslladades sense el consentiment i fins i tot sense el coneixement de les famílies de les víctimes, de tots dos bàndols, especialment del republicà.
Encara avui, hi ha famílies que tota la vida han portat flors a nínxols buits sense saber-ho. Per això, hem incorporat a la base de dades de ihr.world -ara ja amb més de 1,3 milions de registres (*)– el conjunt de dades Víctimes enterrades a el Valle de los Caídos, amb els registres de més de 20.000 persones els noms de les quals van quedar documentats en els Llibres registres de l’Abadia de la Santa Creu del Valle de los Caídos, en els quals es van anotar ingressos des del 17 de març de 1959 al 3 de juliol de 1983, i en la pàgina web del qual s’admet desconèixer el nombre exacte de restes.
Es va construir com un monument commemoratiu per honrar la memòria dels caiguts en la “gloriosa cruzada” de la Guerra Civil encara que després es va qualificar de “símbol de reconciliació” i per això es van traslladar allí víctimes del bàndol republicà. Ho caracteritza la creu de pedra de 150 metres d’altura, que està considerada la “creu cristiana més gran del món”, visible a 40 quilòmetres de distància; amb una altura similar a la de la torre Mapfre de Barcelona, la torre Picasso de Madrid o la torre Iberdrola de Bilbao. Pertany a Patrimoni Nacional, depenent del Ministeri de Cultura.
El conjunt de dades Víctimes enterrades a el Valle de los Caídos, amb més de 20.000 registres, procedeix d’un llistat del Mapa de Fosas del Ministerio de Justicia, extret des de nomesevoces.net, projecte interuniversitari de recerca sobre la Guerra Civil i la repressió franquista a Galícia.
(*) Quan es va publicar aquest article el 24 d’agost de 2018, teniem 249.000 registres.
Amb motiu del Dia Internacional de la Dona el 8 de març hem fet dos esforços per millorar els nostres continguts:
Incorporem en la base de dades d’Innovation and Human Rights el primer conjunt de dades exclusivament femení: les dones assassinades a Aragó, segons la investigació de l’historiador Antonio Peiró, de la Universidad de Zaragoza, que ha publicat Eva en los infiernos: Mujeres asesinadas en Aragón durante la Guerra Civil y la posguerra. Tot i que no es pot conéixer el nombre total, Peiró ha localitzat 780 dones de les quals reconstrueix els perfils: 593 van morir en mans dels sublevats i 187 en les dels republicans.
A més, publiquem una extensa investigació inèdita sobre les dades dels procediments militars judicials entre 1938 i 1975 referents a les dones represaliades, analitzant-les extensament. Ha estat possible gràcies a la col.laboració de Martin Virtel, professor del màster en Periodisme BCN_NY i també gràcies a la publicació de la llista de reparació de víctimes del franquisme en format reutilitzable per part de l’Arxiu Nacional de Catalunya, de la qual hem fet servir la primera versió publicada el juliol de 2017. Cliqueu per visitar-la:
Dels gairebé 70.000 sumaríssims de la llista de reparació de víctimes del franquisme, que inclou registres des de 1937, 5.502 corresponen a dones. Són gairebé el vuit per cent del total.
Els procediments judicials militars, coneguts popularment com sumaríssims, van ser l’única forma de justícia que es va aplicar un cop finalitzada la Guerra Civil (Què eren els sumaríssims?)
Durant 1939, acabaren davant d’un escamot d’execució persones a qui s’havia delatat per militar en un partit polític o per ser favorables a la República. Unes quantes declaracions sense verificació ni cap altra prova respecte al delicte de “rebel·lió” podien originar l’apertura d’un procediment militar judicial i la seva resolució en un plaç de setmanes.
Aquest va ser el trist destí de Carme Claramunt, la primera dona executada al Camp de la Bota de Barcelona. Claramunt, de 41 anys, havia nascut a Roda de Barà i vivia a Badalona. Era soltera i consta com mestressa de casa, tot i treballar a una botiga de bijuteria-merceria. Angelina Picas, a qui Claramunt anomenava “tieta”, portava la botiga l’hi volia deixar en herència perquè no tenia fills. Claramunt va ser processada per l’acusació d’haver delatat i causat la mort de persones de dretes durant la República. La denúncia que la va dur a la mort la van fer els nebots de Picas, que volien heredar la botiga, segons la investigació de l’historiador Emili Ferrando al llibre Executada (ISBN 978-84-606742291).
Foto de Carme Claramunt. [Cedida per Emili Ferrando, autor d’Executada].
Els militars sollevats, guanyadors de la Guerra Civil, arriben a Barcelona el 26 de gener de 1939. Ràpidament s’estableixen tribunals que resolen judicis sumaríssims en qüestions d’hores. El dos de març Carme Claramunt, “entregada por individuos de Falange española,” ingressa en presó preventiva. En menys d’una setmana, declaren cinc dels seus veins. Al sumari s’adjunten dos informes: un de Falange i un altre de la Guàrdia Civil, amb redactat semblant, i a continuació es fa un auto-resumen qualificant-la com ”Extremista peligrosa. Enemiga del regimen nacional.”
Havent-se declarat innocent de tots els càrrecs, Claramunt ingressa a la Presó de les Corts de Barcelona el 13 de març, segons el llibre d’entrades de 1939, citat per Fernando Hernández Holgado a la tesi doctoral La prisión militante. El 27 de març se li fa un consell de guerra sumaríssim pel delicte de “rebelión militar” i el mateix dia es dicta sentència en una causa acumulada amb set persones més. Ella i un dels homes resulten condemnats a mort. Tot segons el sumari número 58, consultable a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. Val a dir que hi consta de manera errònia el segon cognom com Bonet enlloc de Barot, i l’edat de 28 enlloc de 41, tal com acredita Ferrando.
Ara bé, ningú no era executat sense l’autorització expressa del Generalísimo des del seu Cuartel General. Aquesta autorització, que rep el nom d’ “enterado”, arriba el 17 d’abril. Claramunt hauria conegut la seva sentència però no és fins aquell dia en què se li comunica que l’endemà de matinada serà executada, després d’haver passat un mes i escaig a la Presó de Dones de Les Corts. Poques hores abans, s’acomiada de la seva “tieta” amb una carta que Ferrando reprodueix i transcriu al seu llibre: “tú ya sabes que matan a un inocente (…) la única pena es dejarte a ti pero confórmate que Dios lo quiere así; yo desde le cielo rogaré para que a ti no te falte nada”. Claramunt va ser afusellada a les cinc del matí del 18 d’abril de 1939. Cinc setmanes després del seu arrest.
Certificat de defunció de Carme Claramunt. Causa de la mort: hemorragia interna. Paper reutilitzat dels Jutjats Populars de la Segona República.
El mateix mes, seguirien el seu trist destí dues dones més: Elisa Cardona, a Tarragona, el 22; Encarnación Llorens, a Barcelona, el 26. En total, disset dones van ser executades a Catalunya. De les altres, ara en podem tenir també més informació.
El mateix mes, seguirien el seu trist destí dues dones més:Elisa Cardona Ollé, a Tarragona, el 22; Encarnación Llorens Pérez, a Barcelona, el 26. En total, disset dones van ser executades a Catalunya. De les altres, ara en podem tenir també més informació.
Investigació: les dades de la repressió a les dones
Dels gairebé 70.000 registres de la llista de reparació de víctimes del franquisme, que inclou registres des de 1937, 5502 corresponen a dones. Són gairebé el vuit per cent del total. La repressió per part de l’Autoritat Militar a l’hora d’obrir procediments judicials va ser molt més forta immediatament després d’acabada la Guerra Civil: l’any 1939 es produïren el 86% de les 3362 execucions.
L’anàlisi de les dades de totes les dones incloses a la llista de reparació de víctimes del franquisme feta per Innovation and Human Rights ens permet explorar els sumaríssims per primera vegada des d’una perspectiva de gènere.
Tres de cada quatre de les 5319dones encausades per l’Autoritat Militar fins 1978 ho van ser durant 1939. Les dones afusellades per mandat judicial, totes entre 1939 i 1940, foren disset. A vint-i-quatre dones més se les va condemnar a mort, però no consta que se les executès.
A Carmen Lopez Cano fins i tot se li van obrir tres procediments l’any 1939. A més, a 181 altres dones se’ls va obrir dos procediments.
En el 40% dels casos, després d’iniciar-se diligències, les dones quedaven en llibertat; això sí, amb l’estigma d’haver estat encausades i sovint un periode de privació de llibertat. La pena imposada més habitual per elles va ser la reclusió d’entre dotze i vint anys, seguida de la presó entre sis i dotze anys. [veure dades aquí]
El percentatge de dones encausades només va superar el 10% del total els anys 1957, 1958, 1960, 1970 i 1978.
Les menors, les més grans i les esperes
795 dones van ser condemnades a entre 12 i 20 anys de presó només l’any 1939. Ni tan sols les menors d’edat van lliurar-se de la repressió. Fins 1972, la majoria d’edat era als 21 anys. Però fins als 25, les dones no podien deixar el domicili familiar sense permís del pare, excepte per casar-se o ingressar en un convent (art. 321 del Codi Civil). Quan ja s’havien casat, estaven obligades a presentar l’anomenada “llicencia marital” per a treballar, exercir el comerç, ocupar càrrecs públics o obtenir el passaport.
No obstant això, durant la posguerra, 6 nenes de 14 anys i cinc de 15 van ser encausades. Entre 1939 i 1975, 87 menors de 18 anys i 466 dones entre 18 y 21 anys també ho van a ser [dades aquí]. Fins i tot, una menor d’edat, Eugenia Gonzalez Ramos , va ser afusellada amb 20 anys.
Una de les dues condemnades més joves va ser Encarnación Cano Cano, de 16 anys, a deu anys de presó l’any 1939. La sentència va trigar quatre anys en arribar.
Les sentències s’esperaven a la presó i en el cas de Barcelona, a la Presó de les Corts, que va funcionar fins 1955. Estava on hi ha el Corte Inglés de Diagonal i fins ara només una trista placa la recorda. Es dóna la circumstància que l’altra dona encartada en el mateix consell de guerra que Carme Claramunt, Teresa Vila Castellví, vídua i de cinquanta-set anys d’edat, condemnada a quinze anys de reclusió, va morir a la presó de Les Corts dues setmanes després de Claramunt, el 5 de maig de 1939.
Taller tèxtil de les Corts. Memòria del PCNSM de 1952. Foto (CC BY-NC-SA 2.5 ES) presodelescorts.org
“De l’eficàcia de l’administració jurídic-penitenciària del règim -diu presodelescorts.org– en dóna una idea el fet que el 1944 li va ser commutada la pena per la de cinc anys, sense que el jutjat militar corresponent s’hagués assabentat de la seva mort”. Cinc anys abans. De totes aquestes morts durant la privació de llibertat de moment només queda evidència als arxius.
L’altra jove de 16 anys condemnada fou María Angustias Mateos Fernández. [dades aquí] Se li va imposar una pena de cinc anys de presó el 1973. Va ser jutjada pel delicte de terrorisme junt amb la seva parella Jose Luis Pons Llobet en el mateix consell de guerra que Salvador Puig Antich. Aquell any hi va haver set procediments més. Tant a Mateos com a Pons se’ls va indultar l’any 1977.
Les dones més grans tampoc es lliuraven de ser encausades. A onze majors de 75 anys se les va obrir un procediment [dades aquí] i la més gran va ser Antonia Castán Viu, a qui el 1938 es va condemnar a 30 anys de reclusió quan ja n’havia fet 79 (!) Després li van commutar la pena a 12 anys.
En aquest gràfic, cada dona està representada per un punt i té un color segons la pena que se li va imposar. Cada rectangle vertical és una franja d’edat. La pena més habitual fou de 12 a 20 anys i la segona més habitual de 6 a 12 anys de presó.
Els cinc procediments judicials militars més llargs van trigar en tancar-se entre 27 i 32 anys [veure dades aquí] Finalment, una curiositat: els noms més comuns de les encausades van ser: Maria, Teresa, Carmen, Dolores i Josefa, en aquest ordre [dades aquí].
L’anàlisi de les dades de totes les dones incloses a la llista de reparació de víctimes del franquisme feta per Innovation and Human Rights ens ha permès explorar els sumaríssims per primera vegada des d’una perspectiva de gènere.
Llegeix al nostre web què eren els sumaríssims en més detall i esbrina quants d’aquests procediments judicials militars hem incorporat a la nostra base de dades fins ara.
Un jupyter notebook complementa aquesta investigació de Sumaríssims en femení: Les dones represaliades en dades, feta per Innovation and Human Rights, amb codi obert i les dades en cru que hem utilitzat per elaborar aquesta informació.
Amb la col·laboració de Martin Virtel, Professor del Màster en Periodisme BCN_NY, fundador de la consultoria de dades Datenfreunde i col·laborador de dpa-Newslab, la unitat de innovació de la Deutsche Presse Agentur, l’agència de premsa alemanya.
Foto: Milicianes, 1936. Autora: Gerda Taro. Public domain.
Menorca va mantenir-se fidel a la República durant tota la Guerra Civil. Allà es va lliurar una de les últimes batalles, entre el 4 i el 9 de febrer de 1939. Centenars de republicans van poder fugir de l’illa amb el vaixell HMS Devonshire cap a Marsella gràcies a la mediació britànica i uns 75 cap a Alger en el veler Carmen Pico però molts altres esperaren un vaixell a Maó que mai va arribar. Antoni Pons Melià (Víctimes del silenci) recull la llista de víctimes mortals de Menorca i Bartomeu Pons Sintes (Memorias de un preso político) recupera històries de represaliats.
Sabem que les llistades a l’article no van ser les úniques víctimes durant la Guerra Civil i el franquisme. També sabem que la repressió no es va limitar a aquests processos. Les dades publicades per l’Arxiu Nacional de Catalunya sobre els fons de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer ajuden a conéixer l’abast de la repressió però no són exhaustives.
Per això, l’Associació Innovació i Drets Humans seguim treballant en la creació d’una base de dades centralitzada de totes les víctimes.
Foto: Trinxera i niu d’artilleria a Cavalleria, Menorca [C.Catalan]
Aquesta setmana l’Arxiu Nacional de Catalunya ha publicat la llista de 69.769 registres de persones represaliades durant la Guerra Civil i el franquisme en format reutilitzable #opendata. Uns dies abans estava disponible en versió pdf, és a dir no reutilitzable, arran de la publicació en el DOGC de la Llei 11/2017 de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, que declara il·legals els tribunals militars i simbòlicament nul·les les sentències i resolucions de les causes instruïdes per causes polítiques.
Celebrem que Catalunya s’afegeixi a Galícia i al País Basc publicant en obert llistats de víctimes del franquisme. Cal recordar dues coses importants:
1- La base de dades que ara es publica existeix des de 2015. Part de la llista publicada no era inèdita. Es coneixien dades estadístiques i també els noms dels 3358 executats, entre ells 17 dones (la foto de Carme Claramunt, una d’elles, encapçala aquest article), per la Guia de la sèrie documental Procediments Judicials Militars (Sumaríssims) 1939-1980. La va elaborar l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) arrel d’una feina de deu anys, després d’un acord amb l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer (TMT3), que va permetre accés total als seus fons. L’arxiu del TMT3 segueix custodiant la totalitat de la documentació, i és allà on cal demanar-ho si es vol consultar un expedient concret [Adreça electrònica: archivotribunalmilitarbcn@oc.mde.es ; Adreça postal: Portal de la Pau, s/n – 08002 Barcelona ]
2- Les dades publicades ajuden a conéixer l’abast de la repressió però no són exhaustives ni de lluny. A Espanya existeixen 28 arxius militars i n’hi ha molts més amb documentació de l’época, referent a: presons, camps de concentració franquistes, batallons disciplinaris de soldats treballadors, batallons de treballadors,..
Nosaltres estem recopilant aquesta informació. A Catalunya, seguim pendents encara de l’apertura de la base de dades del Centre d’Història Contemporània i les seves referències arxivístiques, de les del Fons de la Presó Model i la Presó de Dones de Les Corts de l’ANC i de moltes d’altres a nombrosos arxius.
La publicació dels noms d’aquestes víctimes ens arriba després de mesos de molta feina invisible. El 15 de setembre de 2016, Guillermo Blasco i jo vam entrevistar-nos per primera vegada amb Mireia Plana -Subdirecció de Memòria, Pau i Drets Humans- i Plàcid Garcia-Planas -Memorial Democràtic-, per explicar-los el projecte d’ihr.world de la base de dades centralitzada #GuerraCivil #opendata.
Vam oferir la nostra col·laboració per treballar les dades estructurades disponibles a diferents institucions de la Generalitat de Catalunya i vam demanar l’apertura de la base de dades del Cost Humà de la Guerra Civil, del Centre d’Història Contemporània, els registres de la qual només són accessibles d’un en un.
La idea de fer una base de dades centralitzada de víctimes de la Guerra Civil havia sorgit fa més d’un any, mentre feiem recerca al BTVDatalab per publicar 800 dies sota les bombes: Barcelona durant la Guerra Civil, ara només disponible en italià.
Des de l’organització de la IV Conferència Internacional de Dades Obertes, que s’havia de celebrar per primera vegada a Europa, a Madrid, l’octubre següent, em van animar a enviar propostes. Així, en ser seleccionada pel panell Dades Obertes i causes humanitàries, la proposta #GuerraCivil #opendata es convertí en la llevor d’Innovació i Drets Humans (ihr.world).
Ha plogut des del passat 15 de setembre i en aquest temps hem fet moltes més peticions de dades, tant a Catalunya com arreu. Aquí, n’hem adreçat al Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, al Tribunal Militar Territorial Tercer, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a altres arxius, a institucions privades, a investigador@s, historiador@s. Algun@s ens han respost amb més éxit que d’altres.
