Ho sentim! Acabem de renovar el nostre web i encara estem adaptant part dels nostres continguts. Explora la nostra feina clicant al núvol d’etiquetes. Som un equip de persones voluntàries. Si els projectes et semblen interessants, pots ajudar-nos a progressar fent un donatiu. Gràcies!
Anem a intentar aclarir alguns dubtes sobre la base de dades centralitzada de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme d’Innovation and Human Rights en dos articles. Esperem que siguin d’utilitat. Si teniu dubtes, us podeu posar en contacte amb nosaltres via mail a info@ihr.world
Quan va sorgir el projecte?
Neix com a idea Guerra Civil Opendata durant l’elaboració del web Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil. Concha Catalán ho envia a la Conferència Internacional de Dades Obertes en la primavera de 2016. Ho accepten i Guillermo Blasco i Concha es reuneixen informalment per preparar la presentació de l’octubre de 2016. Decideixen desenvolupar el projecte.
Què passa si algú no troba el nom del seu familiar a la base de dades?
La base de dades està en contínua actualització tant en volum de dades com en la intel·ligència de la cerca. Periòdicament s’anirà anunciant la incorporació de nous fitxers a la base de dades en el blog i s’explicarà quins fitxers hi ha.
Quin tipus d’informació dóna la base de dades?
La informació fonamental: a partir d’un nom i cognom, quins documents s’han trobat en els quals aparegui aquesta persona i les dades originals del document o documents. Si es tracta d’un llibre o article, la seva referència. Si es tracta d’un document d’un arxiu, s’especifica quina referència té i com sol·licitar-ho a l’arxiu.
Ha trepitjat l’equip de IHR algun arxiu?
Sí, diverses vegades per consultar els expedients dels processos militars judicials de l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer i també el fons de la presó Model del Arxiu Nacional de Catalunya, entre altres.
Com funciona la base de dades?
Es tecleja un nom i s’accedeix als documents on apareix aquest nom. És recomanable teclejar variants del nom. Es treballa de forma voluntària per perfeccionar la cerca i per a que també proporcioni resultats que s’aproximin. De portes endins, funciona amb un programari creat expressament per a aquest projecte, que permet integrar fitxers en format full de càlcul en la base de dades amb un clic, per després descriure quines propietats són visibles de cada conjunt de dades.
Per què són tan importants per IHR les referències a arxius? Els arxius són fonamentals per a la recerca històrica. No solament són importants per IHR. Qui busca informació i la troba vol saber d’on procedeix aquesta informació. Per dues qüestions (1) per credibilitat (2) per fiabilitat – si no tens el document o no saps on està, no tens la informació.
En què es diferencia la base de dades de IHR de la resta de bases de dades?
1- Hi ha un objectiu clar- integrar la documentació de fonts públiques i de recerques publicades- per recuperar la memòria de les víctimes i ajudar als seus familiars – es vol incloure a totes les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme de tots els àmbits geogràfics:
víctimes mortals d’Espanya i de l’estranger -integrants de Brigades Internacionals, per exemple.
víctimes de desaparició forçada –més de 100.000, sobre els qui el Grup de Treball de Desaparicions Forçades i Involuntàries de l’ONU demana a Espanya des de fa anys que creu una base de dades pública.
víctimes de represàlies o repressió: membres de batallons de treballadors, persones privades de llibertat en camps de concentració o presons, deportats a camps nazis, exiliats,.. Els bebès robats també són víctimes per IHR.
2- IHR vol que les referències a les fonts d’informació siguin accessibles – el detall d’on està la informació a un clic.
3- IHR vol ajudar a difondre la importància fonamental dels arxius per a la societat democràtica.
Inclourà IHR víctimes colpistes?
Sí.
Per què inclourà IHR víctimes colpistes o del bàndol franquista?
Perquè també són víctimes un capellà, un empresari, etc. assassinats en un context de revolució després de l’inici de la Guerra Civil, o un jove a qui el govern local obliga a allistar-se allà on ha triomfat el cop d’estat.
Nota – Hem introduït petites modificacions en el redactat original gràcies a Charlie Nurse, autor de la versió anglesa d’aquest blog (14 agost 18).
Aquest primer Sant Jordi des de la publicació de la base de dades centralitzada de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme per part d’ihr.world, volem recomanar-vos alguns dels llibres que ens han arribat a les mans i que s’han publicat darrerament.
Els catalans als camps nazis (Edicions 62) és una nova edició revisada del monumental projecte que la periodista i escritora Montserrat Roig(Barcelona 1946-1991). Va investigar durant tres anys per recollir els noms i reconstruir la història de persones la majoria de les quals, fugint després de la Guerra Civil per a no ser represaliades, van acabar a camps de concentració francesos i d’allà van ser deportats a camps d’extermini nazi. Trenta anys després, manté l’actualitat i l’interés. Inclou un pròleg de l’historiadora Rosa Toran, d’Amical de Mathausen.
“Els espanyols reclosos als camps nazis dels quals hi ha constància documental són 9.328 –diu l’expert Carlos Hernández-. D’ells van morir 5.185, sobrevisqueren 3.809 i consten com desapareguts 334“.
Papeles de Plomo. Los voluntarios uruguayos en la Guerra de España(Ed. Descontrol) l’escriuen a sis mans l’antropòleg Sergio Yanes, l’arqueòleg Carlos Marín i la historiadora María Cantabrana. És una interessant investigació que segueix el rastre de 80 voluntaris uruguaians lluitadors a la Guerra Civil. L’han fet no només consultant arxius a Espanya, Uruguai, Argentina, Rússia, Holanda i hemeroteques sino també amb una trentena d’entrevistes als seus descendents. El llibre és fruit del projecte d’investigació “Los voluntarios uruguayos en la Guerra Civil española”, subvencionat pel Fondo Concursable para la Cultura del Ministerio de Cultura uruguaià i ens sembla una interessant innovació que molts dels descendents s’han trobat mitjançant la creació del blog La columna uruguaya, on hi podeu trobar una biografia de cadascun dels voluntaris.
Barcelona al servei del Nuevo Estado (Eumo Editorial) és una investigació de l’historiador Marc Gil sobre la depuració del funcionariat a l’Ajuntament de Barcelona immediatament després del final de la Guerra Civil. L’autor revisa la sèrie de més de 7.000 expedients de depuració que es troben a l’Arxiu Municipal Contemporani, elabora una base de dades amb els 2361 que van ser incoats per un jutge d’instrucció és a dir, aquells dels quals es va completar el procés depurador. Desvetlla particularitats de les declaracions que els funcionaris es veien obligats a fer, sovint incitant-los a delatar els seus propis companys de feina, i extreu interessants conclusions acompanyades de gràfics.
Finalment, Moriren dues vegades (Lleonard Muntaner Editor) és la reconstrucció de l’esfereïdora història de cinc infermeres voluntàries de la Creu Roja que acompanyaren les tropes republicanes comandades pel capità Bayo en el seu intent de reconquerir l’illa de Mallorca l’agost de 1936. Davant la superioritat dels sublevats, recolzats per reforços italians acabats d’arribar, els republicans finalment reculen.
Les cinc dones són abandonades a la seva sort, capturades, vexades, torturades i executades. Dues d’elles eren les germanes Daria i Mercè Buxadé, nascudes a Mèxic i retornades a Catalunya el 1920. L’autor Antoni Tugores reconstrueix la seva història amb documentació aportada pels seus familiars i reivindica la seva memòria, convertida en mentida i per això també assassinada pel franquisme. El pròleg és de Llorenç Capellà, autor del Diccionari Vermell, publicat a Palma el 1989 amb centenars de biografies de morts durant la guerra i posguerra.
El llibre ens sembla especialment interessant també perquè hem seguit les exhumacions de la fossa de Porreres mitjançant l’associació Memòria de Mallorca i els avanços legislatius de Balears, on es planteja sancionar l’exhibició de símbols franquistes.
Amb motiu del Dia Internacional de la Dona el 8 de març hem fet dos esforços per millorar els nostres continguts:
Incorporem en la base de dades d’Innovation and Human Rights el primer conjunt de dades exclusivament femení: les dones assassinades a Aragó, segons la investigació de l’historiador Antonio Peiró, de la Universidad de Zaragoza, que ha publicat Eva en los infiernos: Mujeres asesinadas en Aragón durante la Guerra Civil y la posguerra. Tot i que no es pot conéixer el nombre total, Peiró ha localitzat 780 dones de les quals reconstrueix els perfils: 593 van morir en mans dels sublevats i 187 en les dels republicans.
A més, publiquem una extensa investigació inèdita sobre les dades dels procediments militars judicials entre 1938 i 1975 referents a les dones represaliades, analitzant-les extensament. Ha estat possible gràcies a la col.laboració de Martin Virtel, professor del màster en Periodisme BCN_NY i també gràcies a la publicació de la llista de reparació de víctimes del franquisme en format reutilitzable per part de l’Arxiu Nacional de Catalunya, de la qual hem fet servir la primera versió publicada el juliol de 2017. Cliqueu per visitar-la:
El Grup de Treball sobre desaparicions forçades o involuntàries de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans va publicar el passat setembre un demoledor informe sobre Espanya en què, al llarg de 144 pàgines, recull l’incompliment de les recomanacions que aquest mateix Grup va fer al Govern espanyol l’any 2014. El més trist és que pocs mitjans de comunicació se’n van fer resó.
Innovation and Human Rights ha participat en aquest informe. El podeu trobar íntegre aquí, amb la part dedicada a Espanya a partir de la pàgina 120 i les nostres aportacions a les pàgines 170, 172, 177, 181, 203, 209 i 211.
Reproduïm a continuació alguns fragments:
Especialmente preocupante resulta el constatar que la mayoría de las recomendaciones fundamentales para que los familiares de personas desaparecidas durante la Guerra Civil y la dictadura puedan investigar la suerte y el paradero de sus seres queridos, tener acceso a la verdad, a la justicia y a reparaciones no han sido plenamente implementadas, y que hasta la fecha los familiares están librados a su propia suerte. Estas observaciones resultan aún más alarmantes dado el transcurso del tiempo desde que la mayor parte de las desapariciones forzadas comenzaron a ejecutarse y la edad muy avanzada de muchos testigos y familiares. Hasta la fecha el Estado español no ha actuado con la debida urgencia y celeridad en materia de desapariciones forzadas ni ha asumido un rol de liderazgo para asegurar una política de Estado en este tema como se había recomendado en el informe de visita. [punto 33]
El Grupo de Trabajo vuelve a insistir en la importancia de que el Estado tome un rol activo en materia de exhumación y procesos de identificación de los restos para que éstos no dependan exclusivamente de algunas comunidades autónomas, así como de particulares o asociaciones privadas. [punto 38]
El Grupo de Trabajo lamenta la respuesta del Gobierno que entendería la creación de una Comisión de la verdad como una nvestigación histórica. El Grupo de Trabajo, en su comentario general sobre el derecho a la verdad en relación con las desapariciones forzadas, señaló que este derecho se refiere “al derecho a conocer los progresos y resultados de una investigación, la suerte y el paradero de las personas desaparecidas y las circunstancias de la desaparición, así como la identidad del autor o los autores de la desaparición” (A/HRC/16/48, párr. 39). Las familias de los desaparecidos en España quieren conocer la verdad sobre la suerte o el paradero de sus seres queridos. Este es un derecho absoluto de acuerdo a la Declaración y una obligación que el Estado español debería satisfacer de acuerdo al derecho internacional. [punto 41]
El Grupo de Trabajo lamenta igualmente la falta de información proveída sobre la recomendación de promover que las asociaciones de víctimas faciliten la recolección de muestras de los familiares por parte del Banco Nacional de ADN y recuerda la centralidad de éstas para la elaboración de bases de datos que sean eficaces en la búsqueda de los desaparecidos, en particular en contextos de desapariciones masivas. [punto 42]
El Grupo de Trabajo permanece preocupado frente a la falta de información suministrada luego del informe acerca de la promulgación de una ley de acceso a la información y de un marco legislativo apropiado sobre archivos para garantizar el acceso público a los mismos. En efecto, entonces se había alertado que los obstáculos presentes en el acceso a la información y a los archivos constituyen un verdadero problema para las víctimas en el proceso de obtención de la verdad. [punto 43]
El Grupo de Trabajo sigue consternado por el hecho de que hasta la fecha no se haya velado por garantizar el ejercicio de la jurisdicción de los tribunales españoles sobre los delitos de desaparición forzada ocurridos durante la Guerra Civil y la dictadura. Se observa con preocupación la permanencia de un patrón de impunidad basado en una serie de factores y argumentos contrarios a los principios que emergen de las obligaciones internacionales de España, incluida la Declaración para la protección de todas las personas
contra las desapariciones forzadas. [punto 44]
Considerando los impedimentos para llevar a la justicia casos de desapariciones forzadas cometidos durante la Guerra Civil y el franquismo en España, el Grupo de Trabajo permanece preocupado por la información sobre constantes obstrucciones al procedimiento judicial excepcional llevado a cabo por la justicia argentina (Juzgado Nacional en lo Criminal y Correccional Federal nº1 de la República Argentina). La apertura reciente de una investigación en México por un caso de desaparición forzada cometido en España durante el franquismo representa otra oportunidad para que España preste y fortalezca el auxilio judicial, incluyendo el suministro de todas las pruebas que obren en su poder, en lo que respecta a cualquier procedimiento penal relativo a delitos de desaparición forzada que se lleve a cabo en cualquier país por casos de desapariciones forzadas en España. [punto 45]
“El Gobierno español rechaza asumir sus obligaciones internacionales en materia de búsqueda de personas desaparecidas, incluso cuando media denuncia de familiares de la víctima. Los familiares cuentan únicamente con la solidaridad de las asociaciones para la recuperación de la memoria histórica, que funcionan con los recursos de los propios familiares, ya que no reciben ningún apoyo estatal en la búsqueda de personas desaparecidas. Estimamos que hay 150.000 personas desaparecidas durante la guerra civil y posterior represión franquista (incluidos 30.000 bebés o menores cuya identidad fue alterada y que fueron vendidos o dados en adopción a familias adictas al régimen franquista, para proceder a su reeducación). Excepcionalmente las familiares de las victimas reciben apoyo de instituciones locales y regionales (ayuntamientos, gobiernos de Comunidades autónomas) que no esté controladas por el Partido Popular. Ej.: ciudades como Madrid, Barcelona, Vitoria, Valencia. Y Comunidades autónomas como País Vasco, Navarra, Cataluña y Andalucía.)”
“Desde el año 2011, concretamente, en la Orden PRE/809/2011, de 4 de abril de 2011, el Gobierno Español no ha destinado partida presupuestaria alguna para actividades relacionadas con la recuperación de la Memoria Histórica y por ende a la búsqueda de personas desaparecidas durante la dictadura franquista.”
També participa Marc Antoni Malagarriga, un dels impulsors del Banc d’ADN per a que familiars de víctimes de desaparició forçada puguin dipositar mostres que facilitin la identificació de restes trobades a fosses, creat el 2011 i ara cedit a la Generalitat. Podeu consultar aquest post per saber-ne més. En aquest informe del Grup de Treball sobre desaparicions forçades o involuntàries de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans, Malagarriga denuncia:
“La principal prueba que demuestra la dejadez en la prioridad y urgencia de identificar a los desaparecidos, consiste en ver que las muestras de los donantes genéticos del Banco de ADN en Catalunya (en junio de 2011 se tomaron las primeras muestras), no han sido utilizadas aún para ningún cotejo de datos con los restos ya exhumados en este territorio. Hay un mínimo de 150 cuerpos de víctimas exhumadas que tendrían que ser comparadas exhaustivamente con las más de 500 muestras que ahora mismo ya existen sumando los dos bancos públicos catalanes (UB+VHIR). Nótese que más del 90% de las familias de los desaparecidos de este territorio, no sabemos por donde debemos empezar a buscar.”
Foto Exhumación de la ARMH by FCPB CC BY-SA 4.0-3.0-2.5-2.0-1.0 via Wikimedia Commons
Dels gairebé 70.000 sumaríssims de la llista de reparació de víctimes del franquisme, que inclou registres des de 1937, 5.502 corresponen a dones. Són gairebé el vuit per cent del total.
Els procediments judicials militars, coneguts popularment com sumaríssims, van ser l’única forma de justícia que es va aplicar un cop finalitzada la Guerra Civil (Què eren els sumaríssims?)
Durant 1939, acabaren davant d’un escamot d’execució persones a qui s’havia delatat per militar en un partit polític o per ser favorables a la República. Unes quantes declaracions sense verificació ni cap altra prova respecte al delicte de “rebel·lió” podien originar l’apertura d’un procediment militar judicial i la seva resolució en un plaç de setmanes.
Aquest va ser el trist destí de Carme Claramunt, la primera dona executada al Camp de la Bota de Barcelona. Claramunt, de 41 anys, havia nascut a Roda de Barà i vivia a Badalona. Era soltera i consta com mestressa de casa, tot i treballar a una botiga de bijuteria-merceria. Angelina Picas, a qui Claramunt anomenava “tieta”, portava la botiga l’hi volia deixar en herència perquè no tenia fills. Claramunt va ser processada per l’acusació d’haver delatat i causat la mort de persones de dretes durant la República. La denúncia que la va dur a la mort la van fer els nebots de Picas, que volien heredar la botiga, segons la investigació de l’historiador Emili Ferrando al llibre Executada (ISBN 978-84-606742291).
Foto de Carme Claramunt. [Cedida per Emili Ferrando, autor d’Executada].
Els militars sollevats, guanyadors de la Guerra Civil, arriben a Barcelona el 26 de gener de 1939. Ràpidament s’estableixen tribunals que resolen judicis sumaríssims en qüestions d’hores. El dos de març Carme Claramunt, “entregada por individuos de Falange española,” ingressa en presó preventiva. En menys d’una setmana, declaren cinc dels seus veins. Al sumari s’adjunten dos informes: un de Falange i un altre de la Guàrdia Civil, amb redactat semblant, i a continuació es fa un auto-resumen qualificant-la com ”Extremista peligrosa. Enemiga del regimen nacional.”
Havent-se declarat innocent de tots els càrrecs, Claramunt ingressa a la Presó de les Corts de Barcelona el 13 de març, segons el llibre d’entrades de 1939, citat per Fernando Hernández Holgado a la tesi doctoral La prisión militante. El 27 de març se li fa un consell de guerra sumaríssim pel delicte de “rebelión militar” i el mateix dia es dicta sentència en una causa acumulada amb set persones més. Ella i un dels homes resulten condemnats a mort. Tot segons el sumari número 58, consultable a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. Val a dir que hi consta de manera errònia el segon cognom com Bonet enlloc de Barot, i l’edat de 28 enlloc de 41, tal com acredita Ferrando.
Ara bé, ningú no era executat sense l’autorització expressa del Generalísimo des del seu Cuartel General. Aquesta autorització, que rep el nom d’ “enterado”, arriba el 17 d’abril. Claramunt hauria conegut la seva sentència però no és fins aquell dia en què se li comunica que l’endemà de matinada serà executada, després d’haver passat un mes i escaig a la Presó de Dones de Les Corts. Poques hores abans, s’acomiada de la seva “tieta” amb una carta que Ferrando reprodueix i transcriu al seu llibre: “tú ya sabes que matan a un inocente (…) la única pena es dejarte a ti pero confórmate que Dios lo quiere así; yo desde le cielo rogaré para que a ti no te falte nada”. Claramunt va ser afusellada a les cinc del matí del 18 d’abril de 1939. Cinc setmanes després del seu arrest.
Certificat de defunció de Carme Claramunt. Causa de la mort: hemorragia interna. Paper reutilitzat dels Jutjats Populars de la Segona República.
El mateix mes, seguirien el seu trist destí dues dones més: Elisa Cardona, a Tarragona, el 22; Encarnación Llorens, a Barcelona, el 26. En total, disset dones van ser executades a Catalunya. De les altres, ara en podem tenir també més informació.
El mateix mes, seguirien el seu trist destí dues dones més:Elisa Cardona Ollé, a Tarragona, el 22; Encarnación Llorens Pérez, a Barcelona, el 26. En total, disset dones van ser executades a Catalunya. De les altres, ara en podem tenir també més informació.
Investigació: les dades de la repressió a les dones
Dels gairebé 70.000 registres de la llista de reparació de víctimes del franquisme, que inclou registres des de 1937, 5502 corresponen a dones. Són gairebé el vuit per cent del total. La repressió per part de l’Autoritat Militar a l’hora d’obrir procediments judicials va ser molt més forta immediatament després d’acabada la Guerra Civil: l’any 1939 es produïren el 86% de les 3362 execucions.
L’anàlisi de les dades de totes les dones incloses a la llista de reparació de víctimes del franquisme feta per Innovation and Human Rights ens permet explorar els sumaríssims per primera vegada des d’una perspectiva de gènere.
Tres de cada quatre de les 5319dones encausades per l’Autoritat Militar fins 1978 ho van ser durant 1939. Les dones afusellades per mandat judicial, totes entre 1939 i 1940, foren disset. A vint-i-quatre dones més se les va condemnar a mort, però no consta que se les executès.
A Carmen Lopez Cano fins i tot se li van obrir tres procediments l’any 1939. A més, a 181 altres dones se’ls va obrir dos procediments.
En el 40% dels casos, després d’iniciar-se diligències, les dones quedaven en llibertat; això sí, amb l’estigma d’haver estat encausades i sovint un periode de privació de llibertat. La pena imposada més habitual per elles va ser la reclusió d’entre dotze i vint anys, seguida de la presó entre sis i dotze anys. [veure dades aquí]
El percentatge de dones encausades només va superar el 10% del total els anys 1957, 1958, 1960, 1970 i 1978.
Les menors, les més grans i les esperes
795 dones van ser condemnades a entre 12 i 20 anys de presó només l’any 1939. Ni tan sols les menors d’edat van lliurar-se de la repressió. Fins 1972, la majoria d’edat era als 21 anys. Però fins als 25, les dones no podien deixar el domicili familiar sense permís del pare, excepte per casar-se o ingressar en un convent (art. 321 del Codi Civil). Quan ja s’havien casat, estaven obligades a presentar l’anomenada “llicencia marital” per a treballar, exercir el comerç, ocupar càrrecs públics o obtenir el passaport.
No obstant això, durant la posguerra, 6 nenes de 14 anys i cinc de 15 van ser encausades. Entre 1939 i 1975, 87 menors de 18 anys i 466 dones entre 18 y 21 anys també ho van a ser [dades aquí]. Fins i tot, una menor d’edat, Eugenia Gonzalez Ramos , va ser afusellada amb 20 anys.
Una de les dues condemnades més joves va ser Encarnación Cano Cano, de 16 anys, a deu anys de presó l’any 1939. La sentència va trigar quatre anys en arribar.
Les sentències s’esperaven a la presó i en el cas de Barcelona, a la Presó de les Corts, que va funcionar fins 1955. Estava on hi ha el Corte Inglés de Diagonal i fins ara només una trista placa la recorda. Es dóna la circumstància que l’altra dona encartada en el mateix consell de guerra que Carme Claramunt, Teresa Vila Castellví, vídua i de cinquanta-set anys d’edat, condemnada a quinze anys de reclusió, va morir a la presó de Les Corts dues setmanes després de Claramunt, el 5 de maig de 1939.
Taller tèxtil de les Corts. Memòria del PCNSM de 1952. Foto (CC BY-NC-SA 2.5 ES) presodelescorts.org
“De l’eficàcia de l’administració jurídic-penitenciària del règim -diu presodelescorts.org– en dóna una idea el fet que el 1944 li va ser commutada la pena per la de cinc anys, sense que el jutjat militar corresponent s’hagués assabentat de la seva mort”. Cinc anys abans. De totes aquestes morts durant la privació de llibertat de moment només queda evidència als arxius.
L’altra jove de 16 anys condemnada fou María Angustias Mateos Fernández. [dades aquí] Se li va imposar una pena de cinc anys de presó el 1973. Va ser jutjada pel delicte de terrorisme junt amb la seva parella Jose Luis Pons Llobet en el mateix consell de guerra que Salvador Puig Antich. Aquell any hi va haver set procediments més. Tant a Mateos com a Pons se’ls va indultar l’any 1977.
Les dones més grans tampoc es lliuraven de ser encausades. A onze majors de 75 anys se les va obrir un procediment [dades aquí] i la més gran va ser Antonia Castán Viu, a qui el 1938 es va condemnar a 30 anys de reclusió quan ja n’havia fet 79 (!) Després li van commutar la pena a 12 anys.
En aquest gràfic, cada dona està representada per un punt i té un color segons la pena que se li va imposar. Cada rectangle vertical és una franja d’edat. La pena més habitual fou de 12 a 20 anys i la segona més habitual de 6 a 12 anys de presó.
Els cinc procediments judicials militars més llargs van trigar en tancar-se entre 27 i 32 anys [veure dades aquí] Finalment, una curiositat: els noms més comuns de les encausades van ser: Maria, Teresa, Carmen, Dolores i Josefa, en aquest ordre [dades aquí].
L’anàlisi de les dades de totes les dones incloses a la llista de reparació de víctimes del franquisme feta per Innovation and Human Rights ens ha permès explorar els sumaríssims per primera vegada des d’una perspectiva de gènere.
Llegeix al nostre web què eren els sumaríssims en més detall i esbrina quants d’aquests procediments judicials militars hem incorporat a la nostra base de dades fins ara.
Un jupyter notebook complementa aquesta investigació de Sumaríssims en femení: Les dones represaliades en dades, feta per Innovation and Human Rights, amb codi obert i les dades en cru que hem utilitzat per elaborar aquesta informació.
Amb la col·laboració de Martin Virtel, Professor del Màster en Periodisme BCN_NY, fundador de la consultoria de dades Datenfreunde i col·laborador de dpa-Newslab, la unitat de innovació de la Deutsche Presse Agentur, l’agència de premsa alemanya.
Foto: Milicianes, 1936. Autora: Gerda Taro. Public domain.
Menorca va mantenir-se fidel a la República durant tota la Guerra Civil. Allà es va lliurar una de les últimes batalles, entre el 4 i el 9 de febrer de 1939. Centenars de republicans van poder fugir de l’illa amb el vaixell HMS Devonshire cap a Marsella gràcies a la mediació britànica i uns 75 cap a Alger en el veler Carmen Pico però molts altres esperaren un vaixell a Maó que mai va arribar. Antoni Pons Melià (Víctimes del silenci) recull la llista de víctimes mortals de Menorca i Bartomeu Pons Sintes (Memorias de un preso político) recupera històries de represaliats.
Sabem que les llistades a l’article no van ser les úniques víctimes durant la Guerra Civil i el franquisme. També sabem que la repressió no es va limitar a aquests processos. Les dades publicades per l’Arxiu Nacional de Catalunya sobre els fons de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer ajuden a conéixer l’abast de la repressió però no són exhaustives.
Per això, l’Associació Innovació i Drets Humans seguim treballant en la creació d’una base de dades centralitzada de totes les víctimes.
Foto: Trinxera i niu d’artilleria a Cavalleria, Menorca [C.Catalan]
Aquesta setmana l’Arxiu Nacional de Catalunya ha publicat la llista de 69.769 registres de persones represaliades durant la Guerra Civil i el franquisme en format reutilitzable #opendata. Uns dies abans estava disponible en versió pdf, és a dir no reutilitzable, arran de la publicació en el DOGC de la Llei 11/2017 de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, que declara il·legals els tribunals militars i simbòlicament nul·les les sentències i resolucions de les causes instruïdes per causes polítiques.
Celebrem que Catalunya s’afegeixi a Galícia i al País Basc publicant en obert llistats de víctimes del franquisme. Cal recordar dues coses importants:
1- La base de dades que ara es publica existeix des de 2015. Part de la llista publicada no era inèdita. Es coneixien dades estadístiques i també els noms dels 3358 executats, entre ells 17 dones (la foto de Carme Claramunt, una d’elles, encapçala aquest article), per la Guia de la sèrie documental Procediments Judicials Militars (Sumaríssims) 1939-1980. La va elaborar l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) arrel d’una feina de deu anys, després d’un acord amb l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer (TMT3), que va permetre accés total als seus fons. L’arxiu del TMT3 segueix custodiant la totalitat de la documentació, i és allà on cal demanar-ho si es vol consultar un expedient concret [Adreça electrònica: archivotribunalmilitarbcn@oc.mde.es ; Adreça postal: Portal de la Pau, s/n – 08002 Barcelona ]
2- Les dades publicades ajuden a conéixer l’abast de la repressió però no són exhaustives ni de lluny. A Espanya existeixen 28 arxius militars i n’hi ha molts més amb documentació de l’época, referent a: presons, camps de concentració franquistes, batallons disciplinaris de soldats treballadors, batallons de treballadors,..
Nosaltres estem recopilant aquesta informació. A Catalunya, seguim pendents encara de l’apertura de la base de dades del Centre d’Història Contemporània i les seves referències arxivístiques, de les del Fons de la Presó Model i la Presó de Dones de Les Corts de l’ANC i de moltes d’altres a nombrosos arxius.
La publicació dels noms d’aquestes víctimes ens arriba després de mesos de molta feina invisible. El 15 de setembre de 2016, Guillermo Blasco i jo vam entrevistar-nos per primera vegada amb Mireia Plana -Subdirecció de Memòria, Pau i Drets Humans- i Plàcid Garcia-Planas -Memorial Democràtic-, per explicar-los el projecte d’ihr.world de la base de dades centralitzada #GuerraCivil #opendata.
Vam oferir la nostra col·laboració per treballar les dades estructurades disponibles a diferents institucions de la Generalitat de Catalunya i vam demanar l’apertura de la base de dades del Cost Humà de la Guerra Civil, del Centre d’Història Contemporània, els registres de la qual només són accessibles d’un en un.
La idea de fer una base de dades centralitzada de víctimes de la Guerra Civil havia sorgit fa més d’un any, mentre feiem recerca al BTVDatalab per publicar 800 dies sota les bombes: Barcelona durant la Guerra Civil, ara només disponible en italià.
Des de l’organització de la IV Conferència Internacional de Dades Obertes, que s’havia de celebrar per primera vegada a Europa, a Madrid, l’octubre següent, em van animar a enviar propostes. Així, en ser seleccionada pel panell Dades Obertes i causes humanitàries, la proposta #GuerraCivil #opendata es convertí en la llevor d’Innovació i Drets Humans (ihr.world).
Ha plogut des del passat 15 de setembre i en aquest temps hem fet moltes més peticions de dades, tant a Catalunya com arreu. Aquí, n’hem adreçat al Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, al Tribunal Militar Territorial Tercer, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a altres arxius, a institucions privades, a investigador@s, historiador@s. Algun@s ens han respost amb més éxit que d’altres.
El Ple del Parlament de Catalunya ha aprovat la proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme.
L’objectiu és deixar sense “cap efecte jurídic tots els consells de guerra sumaríssims i les corresponents sentències, instruïts per causes polítiques a Catalunya pel règim franquista”.
Van presentar la proposició de llei els Grups Parlamentaris de Junts pel Sí (JxS), Catalunya Sí que es Pot (CSP) i Candidatura d’Unitat Popular – Crida Constituent (CUP-CC) i la Mesa del Parlament la va admetre a tràmit el passat 24 de maig de 2016. A les pàgines 2, 3 i 4 del següent document podeu llegir el text de la proposició original:
El 2010 Izquierda Unida de Guadalajara va publicar un llistat de cents de represaliats pel franquisme en la província en què apareixien 839 afusellats, 217 a Guadalajara ciutat: 69 d’ells procedents de Guadalajara i 148 naturals d’altres províncies. L’objectiu de ihr.world és integrar documents com aquest, amb referències als arxius sempre que sigui possible, i així crear una base de dades centralitzada de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.
La filla d’un dels homes de la llista, Ascensión Mendieta, va obrir la porta de casa seva quan tenia tretze anys perquè algú trucava. Uns homes van endur-se el seu pare i l’executaren. Mai més el va tornar a veure i ha passat la seva vida portant flors al cementeri de la ciutat, sabent que el cos del seu pare havia estat llençat a una fossa comuna allà. Des de 2013 lluita per recuperar els ossos de son pare i finalment ho ha aconseguit.
Timoteo Mendieta, carnisser, va ser afusellat el 15 de novembre de 1939 després d’un consell de guerra per haver pertangut a la UGT i per “auxili a la rebel·lió”. Va deixar vídua i set fills. Al cementeri de Guadalajara van contruïr un mur, que no es va enderrocar fins 1979, per a impedir l’accés a la fossa comuna.
La Justícia espanyola va negar-li la possibilitat poder exhumar el cos de son pare. Esgotada aquesta via, Ascensión Mendieta va complir 88 anys en un avió camí de Buenos Aires per prestar testimoni davant la jutge María Servini com a part de l’anomenada “querella argentina“.
Aquest mes de juny, per primera vegada, una descendent d’una víctima d’execució del franquisme -Ascensión Mendieta- ha aconseguit que s’exhumi un familiar seu i demostrar documentalment -per contrast amb mostres d’ADN- davant la Justícia (argentina, universal) que se’l va executar, se’l va llençar a una fossa comuna i que se la va impedir accedir a les seves restes: cosa que la Llei d’Amnistia de 1977 no permet. En paraules de l’advocada Ana Messuti a la cadena SERel paper dels jutjats de Guadalajara acceptant els exhorts de la jutge argentina ha estat fonamental.
