Mostra totes les entrades de Concha Catalán

post-ca

Declaració de Málaga sobre transparència 2019

L’associació Innovación y Derechos Humanos ens hem adherit com entitat de la societat civil a la Declaración de los Consejos y Comisionados de Transparencia, aquest any a Málaga, un any més, després de la Declaració de Cádiz el 2018, de la qual també vam escriure aquí.

En el tema que ens ocupa –la documentació als arxius de l’època de la Guerra Civil i el franquisme–, constatem la manca de voluntat política i d’amplitud de mires pel que respecta al fonamental Dret a la Informació Pública i al Dret a Saber, del qual hem celebrat el Dia Internacional la passada setmana.

Els esforços aillats de difusió d’informació que duen a terme persones pioneres i rellevants per a nosaltres en el món de la cultura, no en relació al seu càrrec, sinó per la seva dedicació, des d’arxius i altres organismes són el que ens fa perseverar.

Destaquem el paràgraf següent de la Declaració, subscrita fins ara per 32 entitats de la societat civil per les quals és rellevant d’una manera o altra el Dret a l’accés a la informació pública, entre elles Access-info, que defen i promou el dret a l’accés a la informació pública a tot Europa:

“Así, más allá de que todos los gobiernos, el estatal y los autonómicos, se hayan declarado comprometidos con la transparencia y el buen gobierno, lo cierto es que, pasada la efervescencia de la entrada en vigor de la ley, su implicación ha ido perdiendo peso en estos últimos años, y los Consejos y Comisionados de Transparencia se han resentido especialmente por ello, al crecer exponencialmente la demanda de la ciudadanía de su amparo por la vulneración de su derecho a saber, sin que reciban de los poderes públicos la adecuada dotación de medios para satisfacerla. Por ello, debemos llamar la atención pública y advertir de que dejar morir de inanición a los Consejos y Comisionados de Transparencia, encargados de defender los derechos de la ciudadanía ante la opacidad de las administraciones públicas, es una decisión política que, si no responde a la intención de eludir su control, en cualquier caso, tiene ese efecto.”

I també el paràgraf de conclusió:

“Ponemos de manifiesto la necesidad de que se nos conceda un protagonismo cierto y efectivo en la propuesta y puesta en práctica de las medidas que puedan diseñarse en el futuro para ampliar el campo de la normativa actual, extremar el rigor en la lucha contra el fraude y las prácticas corruptas y responder de forma adecuada a las peticiones y demandas de la ciudadanía a favor de mayor transparencia en el funcionamiento de nuestras instituciones, de regeneración de nuestra vida pública y de mayor integridad en el comportamiento de nuestros gobernantes, representantes y toda clase de servidores públicos.”

post-ca

Memòria de guerra i postguerra en femení

Seguim amb la nostra selecció de llibres relacionats amb la Guerra Civil i el franquisme, com vam fer l’any passat i amb Recomanacions de lectura estival. Després de (1) Novetats, avui parlem de (2) Memòria de guerra i postguerra en femení. Més tard seguirà (3) Treball esclau durant el franquisme. Recordeu que podeu visitar també l’exposició virtual Sumaríssims en femení.La pionera en donar a conèixer la repressió en les presons de dones durante el franquisme va ser sens dubte Tomasa Cuevas. Va ser prou valenta com per recórrer Espanya a partir de l’any 1974 gravant a les seves companyes preses polítiques explicar històries terribles per tal que no es perdessin els seus testimonis. Ho va fer amb un magnetòfon (pels millennials devia ser alguna cosa com això) i després va publicar el llibre Cárcel de mujeres (1939-1945), amb portada de Josep Guinovart. Es va reeditar íntegrament, en tres volums, com Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas (Instituto de Estudios Altoaragoneses, 2004) i una part com Presas (Icaria Editorial, 2005). A Innovation and Human Rights recordem el seu pas per la presó de Les Corts (Barcelona) aquí. Finalment s’ha aprovat el pressupost per crear un memorial a l’espai on va estar aquesta presó.

Ángeles Egido, doctora en Història, recopila testimonis descarnats de repressió cap a dones a les presons en el llibre El perdón de Franco. La represión de las mujeres en el Madrid de la posguerra (Catarata, 2009). El passat 8 de març vam incorporar les dades que aporta la seva investigació a la nostra base de dades centralitzada i ho explicàrem aquí. En el llibre, Egido descriu amb detall la commutació de les penes de mort. Era un mecanisme suposadament benèvol però cruel. Es commutava per la pena inferior de 30 anys i un dia, i no sempre s’informava a la presonera, que cada vespre havia d’escoltar els noms de les persones que s’executarien a la matinada. El llibre també analitza el paper fonamental de l’església catòlica en el manteniment del sistema carcerari . Vam descobrir aquest llibre durant el Congrés Pasados Traumáticos: Historia y Memoria en la Sociedad Digital organitzat per HISMEDI a la Universitat Carlos III de Madrid, on van convidar a Innovation and Human Rights a presentar la base de dades després d’incorporar-la al Entorno Virtual de Investigación del Laboratorio de Innovación en Humanidades (LINHD) de la UNED. Tots els vídeos del congrés aquí.

Els següents texts de memòria de la Guerra i la postguerra escrits per dones són relats biogràfics o de ficció. Creiem que són igualment vàlids per percebre la realitat vuitanta anys després, des del punt de vista de protagonistes femenines.

  • Carlota O’Neill va escriure la primera crónica del estallido de la Guerra Civil. Intel·lectual republicana, filla d’un diplomàtic mexicà i d’una escriptora i pianista espanyola; O’Neill estava de vacances a Melilla amb les seves dues filles acompanyant al seu marit, el militar Virginio Leret, cap accidental de la Base d’Hidroavions de l’Atalayón al Protectorat del Marroc. Leret va ser executat la mateixa nit del cop d’estat, encara que ella no ho va saber fins mesos més tard, després de passar un infern a la presó i estar anys sense poder recuperar a les seves filles. Ho escriu en primera persona al relat autobiogràfic Una mujer en la guerra de España (Ed. Oberon, 2004), publicada originalment des del seu exili posterior a Mèxic com Una mexicana en la guerra de España l’any 1964. Durant els anys 30, O’Neill va fundar la revista feminista Nosotras. Després de la presó, al llarg de la dura postguerra espanyola, es va guanyar la vida com escriptora amb diversos pseudònims. Aquí més informació sobre ella i un vídeo.
  • Constancia de la Mora va escriure Doble esplendor (Ed. Gadir, 2004). El llibre és la seva autobiografia. Va ser neboda néta d’Antonio Maura (president del Govern espanyol durant el reinat d’Alfons XIII). Narra la seva infància en una família privilegiada, el seu pas per una escola britànica, i com la seva inquietud social la porta al comunisme. Defensa la República sent responsable primer d’una colònia infantil i més tard des de la seva posició de delegada per a atendre la premsa estrangera. Com O’Neill, va ser esposa també d’un aviador, Ignacio Hidalgo de Cisneros, en segones núpcies. Es desplaça per diverses ciutats espanyoles i, davant la derrota, s’exilia als Estats Units convençuda de que no trigarà en tornar. El pròleg del llibre està escrit pel seu cosí germà Jorge Semprún.
  • Elena Fortún va ser l’autora de llibres infantils juvenils de gran èxit durant el franquisme, amb el personatge de Celia, una nena crítica que preguntava molt, com a protagonista. Des de la mateixa innocència i capacitat crítica que caracteritzava al personatge, a Celia en la Revolución (Ed. Renacimiento, 2016), Fortún novel·la la Guerra Civil al Madrid republicà des dels ulls de l’adolescent que va ser la nena Celia. Sorprèn aquesta novel·la sobre la Guerra Civil des de dins, des del Madrid del “no pasarán”, que podria haver sigut moltes altres ciutats retratant sense opinió ni censura la duresa del dia a dia del conflicte en la mort, la gana, la incertesa, l’escassetat de tot i la por. Va haver una primera edició però “Just després de ser publicat va desaparèixer de les llibreries, i des de llavors únicament s’han anat trobant alguns exemplars en el mercat de vell, sempre a preus fabulosos.”, segons el pròleg d’Andrés Trapiello. La història de com arriba a les nostres mans té la seva màgia: el manuscrit, escrit a llapis, el va recuperar als anys vuitanta Marisol Dorao (doctora en Filologia de la Universitat de Cádiz). Va viatjar als Estats Units i ho va obtenir de la nora d’Elena Fortún. Televisió Espanyola va crear l’any 1993 la serie Celia, sense incorporar el relat que avui ressenyem. L’Editorial Renacimiento reedita ara els llibres de Fortún, descatalogats durant anys, mentrestant els capítols de Celia a TVE es poden veure íntegres de forma gratuïta des d’aquí.

Traducció al català: Lara Regojo

dataset-ca

Drets Humans, La Rioja i seguim treballant

La nostra base de dades s’ha incrementat amb un conjunt de dades molt especial: perquè engloba totes les dades de les víctimes mortals d’una comunitat autònoma: La Rioja, gràcies a la generositat de Jesús Vicente Aguirre, què ha volgut contribuïr al projecte amb les dades estructurades de la seva investigació en tres volums, iniciada amb el nom Aquí nunca pasó nada. La Rioja, 1936 (Editorial Ochoa, Logroño). En més de mil pàginas apareixen les històries, poble a poble, amb noms, fitxes, documents i, quan és possible, fotografies, dels dos mil assassinats a La Rioja, sobre tot entre els mesos de juliol i desembre de 1936. Està basada en una extensa documentació d’arxius i també testimonis orals. L’estudi té una importància fonamental perquè La Rioja no va ser una zona de guerra: va caure en mans dels militars sotllevats hores després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Es tracta de persones nascudes o residents a La Rioja assassinades allà i també morts als camps de batalla, “l’absoluta majoria d’ells a les files del exércit nacional [nota: l’exércit dels militars sotllevats], què és el que els tocava (en la major part simplement pel seu lloc de residència, alguns per convicció de dretes, i d’altres per a lliurar-se d’un destí marcat per la seva militància republicana o d’esquerres)”, en paraules de Jesús Vicente Aguirre. També estan aquells que van morir a la retaguàrdia republicana, naturalment en altres zones, o els deportats a camps nazis.

Darrera de cada dada hi ha una persona i una família. Això ho recordem sempre. I també recordem el contrast entre el relat oficial del franquisme i la realitat. La foto que i·llustra aquest article mostra una escena d’una festa militar a Logroño el 2 d’octubre de 1938, amb motiu de l’entrega de condecoracions per Franco a les tropes legionaries italianes que, junt amb els efectius alemanys, tant van contribuïr al triomf del cop d’estat que provocà l’inicio de la Guerra Civil. Mentre Carmencita Franco condecorava una bandera, l’octubre de 1938 només a La Rioja havien mort ja 1.966 persones, la majoria víctimes de una repressió ferotge. Recordem que allà no hi va haver gaire enfrontaments ja que las tropes del general Mola entraren a Logroño el 19 de juliol de 1936.

Logroño, 2 d’octubre de 1938

L’anàlisi de les dades mostra que les dones mortes van ser 43, un escàs percentatge (2%) del total. El 96% de les víctimes eren residents a La Rioja; només 82 persones vivien a altres províncies: 56 a Navarra i 16 a Burgos. En el 30% dels casos consta el municipi de naixement. Tot i que la majoria de víctimes havia nascut a La Rioja, de 175 persones se sap que residien allà havent nascut a altres províncies: 62 a Castella i Lleó, 33 al País Basc i, per exemple, 5 a Catalunya:

175 víctimes mortals residents a La Rioja no nascudes allà segons lloc d’origen

Respecte als llocs de mort, de les 2006 persones nascudes o residents a La Rioja, Innovation and Human Rights els hem agrupat por municipis. 394 persones consten como llençades a la fossa comuna de La Barranca, convertida en Cementeri Civil el 1979. Es troba al municipi de Lardero, set kilómetres al sur de Logroño, on es passejava (se’ls treia de casa seva per assassinar-los) als represaliats “a partir del mes de setembre de 1936 –segons Aguirre–, perquè ja no hi havia lloc en el cementeri de Logroño”. En altres municipis es coneix l’existència de fosses, com a Logroño (La Grajera), Calahorra (Cuesta de la Gata) i Villafranca Montes de Oca (La Pedraja), entre molts d’altres. De les dades que hem treballat, per a 108 persones no constava el lloc de la mort i, en 164 casos, no ha estat possible determinar el municipi per tractar-se d’un àrea més ampla.

Municipis amb més registres de persones mortes

La investigació de Jesús Vicente Aguirre detalla també els noms dels 21 membres de La Rioja de l’anomenat Tercio Sanjurjo assassinats a Saragossa i els sis que moriren a conseqüència de la fugida del Fuerte de San Cristóbal a Pamplona, protagonitzada per 795 presoners el 1938. En el transcurs de la fugida, “207 homes foren assassinats per forces militars, falangistes, requetès i paisans, veins dels pobles dels voltants, que van sortir a la muntanya amb escopetes i els seus gossos com si fossin a una partida de caça”, en paraules de l’investigador Koldo Pla. L’any passat es va localitzar la fossa comuna on varen ser llençats.

Aquest curs 2018-2019 ha estat especial per l’associación sense ànim de lucre Innovació i Drets Humans. Hem celebrat dos anys i mig d’existència, des del 10 de desembre de 2016. Vam triar constituïr-nos llavors per ser el Dia Internacional dels Drets Humans. Poc abans del nostre primer aniversari, el novembre de 2017, vam publicar online la base de dades centralitzada de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme amb més de 200.000 registres referenciats a arxius i investigacions històriques. Aquí podeu veure el video de la presentació al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Durant el nostre segon any, hem superat amb escreix l’objectiu de doblar el nombre de registres: Ara comptem ja amb més de 700.000 registres.

A la base de dades es pot cercar per nom i cognoms i des de cada resultat s’accedeix a la descripció del conjunt de dades del qual hem obtingut la informació i a la autoria de la investigació, què pot tractar-se d’un arxiu o d’un libro, article, tesi… Aviat incorporarem nous conjunts de dades.

Fotografia:  Festa militar amb motiu de l’entrega de condecoracions per Franco a les tropes legionaries italianes. Carmencita Franco condecorant una bandera. Font: Biblioteca Digital Hispánica. Biblioteca Nacional de España

post-ca

Feliç dia del llibre amb memòria

Després de més de dos anys d’activitat a Innovation and Human Rights, ens agradaria recomanar una selecció de llibres relacionats amb la Guerra Civil i el franquisme, com vam fer l’any passat. Ho farem en tres blocs temàtics, començant avui per (1) Novetats. A continuació vindrà (2) Memòria de guerra i posguerra en femení i (3) Treball esclau durant el franquisme.

Novetats

  • Los campos de concentración de Franco – El periodista Carlos Hernández qualifica la seva investigació d'”obra col·lectiva” però seu és el mèrit d’atorgar nova rellevància, sintetitzar i presentar de forma impactant la realitat de l’univers concentracionari del franquisme, especialment a la posguerra, en un recorregut cronològic amb esfereïdors testimonis de supervivents al llarg de tota la geografia espanyola. Impossible seguir ignorant la tràgica i silenciada realitat de crueldat, tortura i assasinat dels vençuts. Javier Rodrigo havia catalogat 188 camps en la seva pionera investigació historiogràfica Cautivos: campos de concentración en la España franquista, 1936-1947 el 2005. Hernández amplia el llistat a quasi 300 i l’acompanya d’una extensa web amb enllaços a interessantes videos de testimonis i un mapa interactiu on pot ubicar-se, per exemple, el primer camp de concentració obert pels sublevats el 19 de juliol de 1936: l’Alcazaba de Zelouan (avui Kasbah de Selouane, dotze quilòmetres al sud de Nador, al Marroc). La nostra base de dades integra més de mil noms dels presoners d’aquest camp de concentració a partir de documentació de l’Arxiu General Militar de Guadalajara.
  • Diccionario de Memoria Colectiva – Aquesta sí és una obra col·lectiva, coordinada per l’historiador Ricard Vinyes, amb 269 entrades escrites per 187 autors. Llibre per recórrer cada persona al seu ritme, que convida a la reflexió conceptual. A l’entrada Víctima: “Algunos prefieren evitar un concepto que no ha podido sino ser estigmatizador, que reduce a los sujetos a su dolor y sufrimiento (…) Otros defienden su uso como una forma de resistencia y destacan el sufrimiento como un motor de acción política y de reconocimiento de colectivos que han vivido situaciones de opresión”. A Subtierro: “espacio funerario de los derrotados en la Guerra Civil española (1936-1939), especialmente los civiles ejecutados en operaciones de retaguardia y arrojados en fosas comunes (…) estas fosas enviaban una señal ejemplarizante sobre el destino potencial de la disidencia e interrumpían el duelo familiar y político”.
  • El duelo revelado: la vida social de las fotografías familiares de las víctimas del franquismo – Jorge Moreno Andrés, doctor en antropologia i cineasta, travessa universos de dolor familiar mitjançant fotografies de víctimes de desaparició forçada durant la Guerra Civil i el franquisme i (re)construeix històries. Qui guarda les fotografies de les persones represaliades? On? Com? Quin valor se les hi dóna i com es transmeten? La seva originalitat consisteix a explicar des d’una nova perspectiva la realitat del silenci imposat a les famílies dels vençuts. Aquí ho resumeix el propi autor.
dataset-ca

Neus Català a Ravensbrück, i qui més?

Com homenatge a Neus Català, incorporem un conjunt de dades de 8.263 persones espanyoles deportades a camps d’extermini nazis a la base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme d’ihr.world. Ho fem també perquè encara hi ha persones com Lola que, ara només fa un any, va descobrir que el seu avi havia mort a Gusen el 1942 enlloc de al front el 1937 gràcies a 15MPedia. El conjunt de dades procedeix d’un llistat extret de la Base de datos Españoles deportados a campos de concentración nazis (1940-1945) del Ministeri de Cultura i reuneix els continguts de la publicació Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), editada pel Ministeri de Cultura el 2006, resultat d’una llarga investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa [descripció aquí]. Amb aquestes dades, hem arribat a 680.000 registres referenciats a arxius i investigacions.

Publiquem aquestes dades perquè són les que hem pogut obtenir. Som conscients que hi ha actualitzacions d’aquest llistat. “El número d’espanyols que varen ser reclosos als camps de concentració nazis, dels quals hi ha constància documental, ascendeix a 9.328 –diu l’expert Carlos Hernández-. D’ells varen morir 5.185, sobrevisqueren 3.809 i consten com a desapareguts 334″. Les nostres xifres són inferiors en tots els casos. I ens consten només 68 dones, 29 d’elles a Ravensbrück. Sabem que existeix també una base de dades elaborada per la Generalitat de Catalunya, la Universitat Pompeu Fabra i l’Amical de Mauthausen. Està en poder del Memorial Democràtic de Catalunya mitjançant un conveni signat l’octubre de 2015, quan es va anunciar que la base de dades seria pública. Però de moment no ho és.

Neus Català

Quan Neus Català contava 16 anys va viure la proclamació de la Segona República espanyola. Als 103, va morir el passat 13 d’abril en la vespra de l’aniversari. Nascuda a Guiamets (Tarragona), va treballar d’infermera a Barcelona durant la Guerra Civil. El 1939 va creuar la frontera francesa amb 180 nens orfes de la colonia Les Acacies de Premià de Dalt. Va unir-se a la Resistència; el 1943 fou arrestada pels nazis i el 1944, deportada al Camp de Ravensbrück. Formà part d’un comando de treball fabricant material de guerra, que va contribuïr a sabotejar. Un cop alliberada, va romandre a França lluitant contra el franquisme des d’allà. Afiliada a les Joventuts Socialistes Unificades durant la Guerra, va tenir després el carnet del Partit Comunista de Catalunya (PCC) i més tard d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).

El 1978 la periodista Montserrat Roig, autora d’ Els catalans als camps nazis, què vam resenyar l’any passat , l’entrevistà per a RTVE al programa Personatges.

Alguns extractes:

-Com va ser que van decidir deportar-te ?

-El que va ser miraculòs que no em van afusellar –diu Català amb un mig somriure–. Va ser estrany que no em van afusellar. Vaig estar condemnada a cadena perpetua […] Quan vam començar a la Resistència (francesa), sabíem el que ens jugàvem, ho feiem conscientement; sabíem que s’havia de fer, i ho feiem.

-Quina va ser la teva primera impressió del camp de Ravensbrück?

-És que no s’hauria d’explicar mai això. És indescriptible. Vam arribar [mil dones] a les tres del matí amb un fred de 22 graus baix zero. Ens van treure a cops de bastó [del vagó]. Havíem d’acompanyar a les malaltes perquè si no, les haguessin matat a cops, els gossos [bordaven], els SS cridaven com a bojos. […] Era tot negre i blanc. El camp era negre però estava tot blanc de gel. […] Passant entre les barraques vam veure unes dones en unes finestres i vam pensar que eren unes mortes que sortien de la tomba. […] Només els ulls tenien vida. La resta eren cadàvers. […] Tinc una visió de Ravensbrück: una dona electrocutada.

Qui vulgui investigar i documentar millor la vida de Neus Català disposa del seu arxiu, catalogat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

Foto dones treballant al Campo de concentració de Ravensbrück CC BY-SA 3.0 de

dataset-ca

Dones condemnades a mort amb pena commutada

1 comentari

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona i del Dia Internacional de les Dades Obertes, l’any passat vam difondre l’exposición virtual Sumaríssims en Femení i vam integrar el conjunt de dades Mujeres asesinadas en Aragón: Eva en los infiernos . Gràcies a la feina en equip, la base de dades d’ihr.world té ja més de 670.000 registres. D’ells, 470.000 són de procediments judicials militars (coneguts com a sumaríssims) incoats a Catalunya , Madrid, la Comunitat Valenciana i Albacete. Podem saber que entre els gairebé 70.000 de Catalunya hi va haver 4.410 condemnes a mort i es va executar a 3.358 persones. De la resta, hem ubicat la documentació gràcies a la feina de l’arxiu, però no es fa pública quina va ser la sentència en cada cas.

Tot i això, durant aquest any hem trobat una nova peça de puzzle del mapa de víctimes i persones represaliades durant la Guerra Civil: l’Archivo General Militar de Guadalajara disposa d’un llistat de 363 pàgines amb el nom Los expedientes personales de penas de muerte conmutadas. Conté els noms de les persones la condemna a mort de les quals es va revisar perquè no s’havia executat, per haver estat commutada per la immediatament inferior –30 anys de reclusió major–, directament pel Cap de l’Estat per indult o decisió personal.

Així que ara hem integrat tres conjunts de dades en referència a aquest altre tipus de cruel repressió de la dictadura franquista. Condemnar a mort a algú que estava a la presó suposava que qualsevol vespre podia escoltar el seu nom a la llista de “sacas” o persones a qui s’executava a la matinada següent. Les hi va haver que van passar molts mesos sense saber que la seva pena havia estat commutada.

Els tres conjunts de dades que ara afegim a la base de dades inclouen els noms de:

Les commutació de penes la proposava cada Comissió Provincial d’Examen de Penes (CPEP) a la Comissió Central d’Examen de Penes (CCEP), depenent del Ministeri de l’Exércit. La revisió de les penes de mort es va iniciar el setembre de 1942, posteriorment a la de les penes ordinàries, iniciada al febrer de 1940 arran de la creació de les Comissions Provincials d’Examen de Penes ( Orden de 25 de enero para constituir comisiones provinciales ).
En el seu pròleg, la pròpia Ordre feia al·lusió a l’arbitrarietat del sistema militar judicial:

A Innovation and Human Rights som conscients que integrem a la base de dades 79 noms de dones per triplicat i 832 per duplicat. Fem això complint amb el nostre objectiu de recollir la màxima informació sobre cadascuna de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.. Si algú troba la seva àvia entre alguna d’aquestes dones, tindrà l’oportunitat d’obtenir-ne informació de diverses fonts tot i que, en part, estarà basada en el mateix fons documental.
Per exemple, l’única dona miliciana que va patir un consell de guerra a Catalunya i va ser sentenciada a mort de la qual consta que la seva pena de mort va ser commutada és Adela Trilles Salvador. Si la cerquem a la base de dades, en trobarem quatre referències amb una base documental:

    • Al seu consell de guerra, dins llista de reparació jurídica de víctimes del franquismepublicada per l’Arxiu Nacional de Catalunya i consultable a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona.
    • A la seva commutació de pena, dins Penas de muerte conmutadas,, l’índex publicat per l’Archivo General Militar de Guadalajara.
    • Al llibre El perdón de Franco , d’Angeles Egido, sobre la repressió a les dones durant la posguerra: detencions, interrogacions, tortures i internaments a la presó, a més de la “política de suposada clemència el fonament teòric de la qual enfonsava les seves arrels a la redempció, previ reconeixement de la culpa, i que es va embolicar (…) en la capa ideològica de l’indult o l’amnistia, lligada a solemnitats religioses”.
    • A la tesi Republicanas condenadas a muerte: analogías y diferencias territoriales y de género (1936-1945) de Francisca Moya Alcañiz. El llistat de 79 milicianes inclou no només les que van ser físicament al front sino també aquelles que segons consta a les sentències condenatòries es van vestir com milicianes i dugueren armes mentre participaren activament a la retaguàrdia republicana durant la guerra.

Per exemple, d’Adela Trilles a la tesi es diu: “tenía 33 años, casada, taquillera de ferrocarril, de filiación socialista, vistió de miliciana y fue nombrada jefe de las Juventudes Femeninas, siendo condenada en Tarragona, el 30 de mayo de 1939, por propagandista y cachear en la estación a las mujeres que le eran sospechosas”

Després d’haver estat condemnada a mort, Trilles va sortir en llibertat condicional des de la Presó de Dones de Les Corts el 1946, segons consta al BOE del 6 de març d’aquell any.

Aviat incorporarem altres conjunts de dades en els quals seguim treballant.

Foto: Milicianes CNT-FAI (domini públic)

post-ca

20N Una recomanació: Justicia y Dictadura

Davant de tanta manca de memòria, avui volem recomanar justiciaydictadura.com, un blog que “vol donar a conèixer què va ser i representar la dictadura franquista, en l’àmbit de la repressió de la llibertat i d’aquelles activitats i ideologies considerades subversives.” El seu autor, l’exmagistrat Juanjo del Águila,  és el major expert en l’estudi del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), que funcionà a Espanya entre 1963 i 1977. Estem en contacte amb ell per la nostra feina centrada en la creació de la base de dades centralitzada de la Guerra Civil i el franquisme.

Del Águila comenta que “el relat de la repressió, incòmode i políticament incorrecte, és poc habitual en els mitjans de comunicació i en els discursos oficials“. Per aquest motiu vol “contribuir a investigar aquest tema i explorar en els arxius del passat, amb l’objectiu d’entendre i detectar tots els instruments, lleis, tribunals militars, institucions, que es crearen per a justificar la repressió i mantenir l’ordre públic, social i econòmic, establert per l’Estat franquista.”

Al blog podreu trobar treballs d’investigació i referències a investigacions i articles rellevants vinculats amb aquest tema. A més, l’autor posa a disposició del públic l’arxiu documental amb què construeix les seves investigacions, amb la fi que les persones que el consultin puguin extreure també les seves pròpies conclusions. És un material inèdit, d’importància cabdal per entendre part de la història passada i present d’Espanya.

Les seccions del blog són:

Bona lectura!

post-ca

NO a l’accés als noms de víctimes de desaparició forçada de la Guerra Civil

2 comentaris

El 6 d’octubre farà un any que Innovation and Human Rights ens vam adreçar al Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència (DRAEIT) per sol·licitar una còpia del Cens de persones desaparegudes de la Guerra Civil de la Generalitat de Catalunya per integrar-lo a la base de dades centralitzada de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.

La Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, màxima autoritat catalana d’accés a la informació, denega l’accés als noms del Cens de persones desaparegudes de la Guerra Civil de la Generalitat de Catalunya a ihr.world

El cens que la Generalitat ens nega va començar a ser elaborat i li va ser cedit per l’Associació de Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya, que encara publica peticions de familiars de víctimes de desaparició forçada a les seves pàgines.  

El Grup de Treball sobre desaparicions forçades o involuntàries de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans demana des de fa anys a l’Estat espanyol que creï una base de dades centralitzada de víctimes de desaparició forçada (aquí més informació).

Per nosaltres, en aquest cas, l’interés públic de la informació i la possibilitat d’ajudar als familiars d’aquestes persones desaparegudes primen sobre la protecció de dades personals, especialment quan parlem de que la majoria van desaparéixer entre 1936 i 1939. És a dir, si el 1939 haguessin tingut 16 anys, ara en tindrien 95.

A més, s’estableix una greu i absurda contradicció quan, per una banda, la Generalitat pot fer pública la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme (incorporada a la base de dades), amb noms i cognoms de persones, entre 1939 i 1975 (argumentant que hi ha una llei que ho permet) i no permet fer públic els noms del cens de desapareguts.

El mes de novembre de 2017, el DRAEIT comunica que la sol·licitud ha estat estimada i que les dades estan publicades i poden ser descarregades des del portal de dades obertes de Catalunya. Tot i així, les dades corresponents als noms i cognoms de les persones desaparegudes han estat substituïdes per les seves inicials per poder ser utilitzades amb finalitats històriques, estadístiques, científiques i de gènere i respectar el dret dels familiars a no fer públiques dades sensibles dels seus avantpassats.

Davant la resposta, reclamem a la GAIP (Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública) perquè les dades facilitades no es corresponen amb les sol·licitades. És a dir, les dades corresponents al nom i cognoms de les persones han estat substituïdes per les inicials de cadascuna de les persones afectades.

La GAIP sol·licita un informe sobre la nostra reclamació a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT).

La conclusió a la que arriba l’informe de l’APDCAT (12 pàgines a un espai) és que la normativa no impedeix l’accés a la informació de les persones desaparegudes amb declaració judicial de mort o defunció que consten al fitxer de la Generalitat. Tanmateix, en referència a les persones desaparegudes que no consten amb declaració judicial de mort o defunció, la normativa de protecció de dades no impedeix l’accés a les dades del portal de dades obertes, sempre i quan aquesta informació no en permeti la identificació.

En primer lloc, segons l’APDCAT és que l’accés a la identitat d’aquestes persones és una informació que ha d’interessar als familiars de les víctimes. “L’objectiu de la localització i identificació d’aquestes persones es fonamenta en la necessitat de reconèixer la seva dignitat i el dret dels familiars a obtenir informació sobre el seu destí”. L’associació no acredita ser familiar i sol·licita accés a la informació de totes les persones que consten a la base de dades i segons la legislació de transparència. En l’àmbit de la recerca i localització de les persones desaparegudes no es pot negar l’interès que pot tenir per a la societat el coneixement del nombre de persones desaparegudes, l’origen o les circumstàncies de la seva desaparició. Aquestes dades estan disponibles en el portal de dades obertes al públic en general i hauria de ser suficient “sense sacrificar injustificadament la privacitat de les persones que puguin resultar afectades”. Per altra banda, l’informe també es recolza en el Principi de minimització de dades del Reglament 2016/679 del Parlament i del Consell Europeu, de 27 d’abril de 2016, General de Protecció de Dades, exigeix que “qualsevol tractament de dades que es dugui a terme, es limiti a les dades mínimes necessàries per assolir la finalitat pretesa amb aquest tractament”.

En segon lloc i respecte la justificació de l’accés a la informació als familiars, el Departament ha contrargumentat que aquests ja tenen accés a la base de dades. “Es fa palès que no sembla que estigui justificat l’accés a la informació reclamada als efectes de que els familiars de les víctimes puguin disposar d’una informació que ja coneixen o que poden conèixer a través d’un canal d’accés previst expressament per facilitar-los-hi els detalls de la informació de què disposa l’Administració”.

Per últim, l’Autoritat no reconeix a l’associació com investigadors i considera que l’accés a aquestes dades no es pot fer de forma generalitzada i s’hauria d’avaluar cas per cas. “Cal tenir en compte que la informació relacionada amb les circumstàncies de la desaparició de persones durant la Guerra Civil i el període posterior de repressió franquista és informació de naturalesa sensible, i la divulgació de la identitat dels afectats suposaria una ingerència, no només en la privacitat de la persona desapareguda, sinó també en la dels seus descendents familiars”. Deu ser per això que s’ha aprovat una llei que permet difondre la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme!

Com a resultat de l’informe de l’APDCAT, el març de 2018, la GAIP (Recordem: Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, amb tot el respecte per la feina que fan) emet un informe (15 pàgines a un espai) on desestima facilitar la informació reclamada.

dataset-ca

On van morir els traslladats al Valle de los Caídos?

Aquesta entrada ha servit de base per a l’article Estos son los otros muertos del Valle de los Caídos publicat per Juan Miguel Baquero a eldiario.es l’1 de setembre de 2018.

El Valle de los Caídos, erigit per commemorar la Guerra Civil i obert al públic l’1 d’abril de 1959, és la fossa comuna més gran d’Espanya. Allí no nomès estan les restes de Francisco Franco sinó també els de més de 33.000 persones, moltes de les quals van ser traslladades sense el consentiment i fins i tot sense el coneixement de les famílies de les víctimes, de tots dos bàndols, especialment del republicà, tal com expliquem en Qui més hi ha al Valle de los Caídos?

Ara Innovation and Human Rights ha analitzat les dades de procedència de les 20.324 persones identificades els cadàvers de les quals es van traslladar al Valle de los Caídos, que recentment s’han integrat en la nostra base de dades centralitzada de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme -ara ja amb més de 1,3 milions de registres (*)-. Només 157 de les persones identificades són dones.

4.083 cossos procedien de Madrid, l’equivalent a setanta autocars plens de persones; i 3.902 de Tarragona. Crida l’atenció la desigualtat entre les diverses zones del territori espanyol. Gairebé el 70% dels traslladats les restes dels quals estan identificats procedien de quatre províncies: Madrid (20%), Tarragona (19%), Saragossa (18%) i Terol (12%).

Astúries, Lleida i Castelló són les altres províncies des de les quals es va traslladar els cossos de més d’1.000 persones. No consten registres de trasllats des d’Orense, Pontevedra ni Santa Cruz de Tenerife, prenent com a referència dit llistat.

Aquesta anàlisi correspon al conjunt de dades Víctimes enterrades al Valle de los Caídos, amb els registres de més de 20.000 persones els noms de les quals van quedar documentats en els Llibres registres de l’Abadia de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, en els quals es van anotar ingressos des del 17 de març de 1959 al 3 de juliol de 1983, i en la pàgina web del qual s’admet desconèixer el nombre exacte de restes.

Anys enrere, nomesevoces.net , projecte interuniversitari de recerca sobre la Guerra Civil i la repressió franquista a Galícia, va obtenir aquest llistat a partir del Mapa de Fosses del Ministeri de Justícia.

Innovation and Human Rights treballa per l’accés da tota la documentació sobre la Guerra civil i el franquisme. Té actualmente signats convenis amb l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universidad de Santiago de Compostela, en relació amb nomesevoces.net i el CRAI- Biblioteca Pavelló de la República. També està adherida a la Coalición Pro-Acceso.

(*) Quan es va publicar aquest article el 28 d’agost de 2018 teníem 249.000 registres.

dataset-ca

Qui més hi ha al Valle de los Caídos?

2 comentaris

Si es compleixen les previsions, aviat s’exhumarà al dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos. El mausoleu, erigit per commemorar la Guerra Civil i obert al públic l’1 d’abril de 1959, és la fossa comuna més gran d’Espanya. Allí no solament estan les seves restes sinó també les de més de 33.000 persones, moltes de les quals van ser traslladades sense el consentiment i fins i tot sense el coneixement de les famílies de les víctimes, de tots dos bàndols, especialment del republicà.

Encara avui, hi ha famílies que tota la vida han portat flors a nínxols buits sense saber-ho. Per això, hem incorporat a la base de dades de ihr.world -ara ja amb més de 1,3 milions de registres (*)– el conjunt de dades Víctimes enterrades a el Valle de los Caídos, amb els registres de més de 20.000 persones els noms de les quals van quedar documentats en els Llibres registres de l’Abadia de la Santa Creu del Valle de los Caídos, en els quals es van anotar ingressos des del 17 de març de 1959 al 3 de juliol de 1983, i en la pàgina web del qual s’admet desconèixer el nombre exacte de restes.

Es va construir com un monument commemoratiu per honrar la memòria dels caiguts en la “gloriosa cruzada” de la Guerra Civil encara que després es va qualificar de “símbol de reconciliació” i per això es van traslladar allí víctimes del bàndol republicà. Ho caracteritza la creu de pedra de 150 metres d’altura, que està considerada la “creu cristiana més gran del món”, visible a 40 quilòmetres de distància; amb una altura similar a la de la torre Mapfre de Barcelona, la torre Picasso de Madrid o la torre Iberdrola de Bilbao. Pertany a Patrimoni Nacional, depenent del Ministeri de Cultura.

La historiadora Queralt Solé ha investigat el trasllat de les restes mortals de víctimes tant republicanes com a colpistes des de fosses comunes de Catalunya al Valle de los Caídoss en el seu llibre Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). El documental català Avi et trauré d’aquí (Sense Ficció, CCMA, 2013) recull testimoniatges de com alguns trasllats es van fer sense permís ni constància de les famílies.

El conjunt de dades Víctimes enterrades a el Valle de los Caídos, amb més de 20.000 registres, procedeix d’un llistat del Mapa de Fosas del Ministerio de Justicia, extret des de nomesevoces.net, projecte interuniversitari de recerca sobre la Guerra Civil i la repressió franquista a Galícia.

(*) Quan es va publicar aquest article el 24 d’agost de 2018, teniem 249.000 registres.