La Barranca: 40 anys després

No hi va haver grans enfrontaments durant la guerra civil a La Rioja. Les tropes del general Mola van entrar el 19 de juliol de 1936 a Logroño i la repressió va ser feroç, com explica l’investigador Jesús Vicente Aguirre a Aquí nunca pasó nada . Els piquets d’afusellament van triar l’espai de La Barranca, vuit quilòmetres al sud de Logroño, quan no cabien ja més morts al cementiri de la ciutat. Els presos polítics van ser obligats a obrir fosses a la vora de les quals es produïen els afusellaments nocturns.

A la Dehesa Almida, barranc de Barriguelo, terme de Lardero, prop de Logroño, al cor de La Rioja, van ser assassinades més de 400 persones entre els mesos de setembre i desembre de 1936: obrers, agricultors i jornalers, sastres, barbers, paletes, fusters, mestres, funcionaris, alcaldes i regidors, militants polítics i sindicals, gent de bona voluntat.

Els primers anys després d’acabada la guerra, les mares o les vídues anaven a peu des dels pobles veïns a passar el dia a La Barranca, on encara es podien veure els promontoris de terra que dibuixaven dues fosses comunes allargades i l’inici d’una tercera. Ho feien any rera any de forma clandestina.

Sobre aquesta terra, les dones vestides de negre són les que amb la seva presència, van acabar per escriure la més terrible i bella pàgina de la memòria històrica a La Rioja. Així, el primer de maig de 1979, La Barranca es va convertir en Cementiri Civil.

Avui, 40 anys després, es celebra allà un homenatge; 83 anys després d’aquelles injustes morts. Des d’Innovation and Human Rights (IHR) volem també recordar a totes les víctimes inocents. Aquí un video explicatiu.

A La Barranca pot visitar-se també el “mapa dels presos”, rescatat del camp de concentració ubicat a la plaça de toros de la Manzanera, a Logroño. Podeu llegir la seva història al web de l’associació La Barranca, on hem trobat un poema de Máximo Sicilia amb el qual acabem:

No estáis solos;

No estáis solos ni olvidados

Ya vamos quedando pocos

De los que vivimos, de los que sentimos,

Y que presenciamos vuestro asesinato.

Venimos aquí, para recordaos;

Y que no se olvide

Nunca el holocausto.

Que vuestros hijos y nietos

Y los hijos y nietos de vuestros hermanos,

También lo recuerden

Y aquí a este recinto,

Vengan, año tras año;

Hasta el fin del mundo

Para recordarlo.

Y sé que me oís, mi mente lo siente,

Que energía es la mente;

Y que esta energía

Está en nuestras mentes,

Y, ahí en los espacios

Forman las estrellas

Que allí se confunden 

Con los demás astros.

Y os mando un saludo

El que me enseñasteis

siendo yo un muchacho,

Salud, camaradas, salud

y hasta que volvamos, el próximo año.

Fotografia:  Jesús Rocandio (arxiu Casa de la Imagen,Logroño)