Seguim amb la nostra selecció de llibres relacionats amb la Guerra Civil i el franquisme, com vam fer l’any passat i amb Recomanacions de lectura estival. Després de (1) Novetats, avui parlem de (2) Memòria de guerra i postguerra en femení. Més tard seguirà (3) Treball esclau durant el franquisme. Recordeu que podeu visitar també l’exposició virtual Sumaríssims en femení.La pionera en donar a conèixer la repressió en les presons de dones durante el franquisme va ser sens dubte Tomasa Cuevas. Va ser prou valenta com per recórrer Espanya a partir de l’any 1974 gravant a les seves companyes preses polítiques explicar històries terribles per tal que no es perdessin els seus testimonis. Ho va fer amb un magnetòfon (pels millennials devia ser alguna cosa com això) i després va publicar el llibre Cárcel de mujeres (1939-1945), amb portada de Josep Guinovart. Es va reeditar íntegrament, en tres volums, com Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas (Instituto de Estudios Altoaragoneses, 2004) i una part com Presas (Icaria Editorial, 2005). A Innovation and Human Rights recordem el seu pas per la presó de Les Corts (Barcelona) aquí. Finalment s’ha aprovat el pressupost per crear un memorial a l’espai on va estar aquesta presó.

Ángeles Egido, doctora en Història, recopila testimonis descarnats de repressió cap a dones a les presons en el llibre El perdón de Franco. La represión de las mujeres en el Madrid de la posguerra (Catarata, 2009). El passat 8 de març vam incorporar les dades que aporta la seva investigació a la nostra base de dades centralitzada i ho explicàrem aquí. En el llibre, Egido descriu amb detall la commutació de les penes de mort. Era un mecanisme suposadament benèvol però cruel. Es commutava per la pena inferior de 30 anys i un dia, i no sempre s’informava a la presonera, que cada vespre havia d’escoltar els noms de les persones que s’executarien a la matinada. El llibre també analitza el paper fonamental de l’església catòlica en el manteniment del sistema carcerari . Vam descobrir aquest llibre durant el Congrés Pasados Traumáticos: Historia y Memoria en la Sociedad Digital organitzat per HISMEDI a la Universitat Carlos III de Madrid, on van convidar a Innovation and Human Rights a presentar la base de dades després d’incorporar-la al Entorno Virtual de Investigación del Laboratorio de Innovación en Humanidades (LINHD) de la UNED. Tots els vídeos del congrés aquí.

Els següents texts de memòria de la Guerra i la postguerra escrits per dones són relats biogràfics o de ficció. Creiem que són igualment vàlids per percebre la realitat vuitanta anys després, des del punt de vista de protagonistes femenines.

• Carlota O’Neill va escriure la primera crónica del estallido de la Guerra Civil. Intel·lectual republicana, filla d’un diplomàtic mexicà i d’una escriptora i pianista espanyola; O’Neill estava de vacances a Melilla amb les seves dues filles acompanyant al seu marit, el militar Virginio Leret, cap accidental de la Base d’Hidroavions de l’Atalayón al Protectorat del Marroc. Leret va ser executat la mateixa nit del cop d’estat, encara que ella no ho va saber fins mesos més tard, després de passar un infern a la presó i estar anys sense poder recuperar a les seves filles. Ho escriu en primera persona al relat autobiogràfic Una mujer en la guerra de España (Ed. Oberon, 2004), publicada originalment des del seu exili posterior a Mèxic com Una mexicana en la guerra de España l’any 1964. Durant els anys 30, O’Neill va fundar la revista feminista Nosotras. Després de la presó, al llarg de la dura postguerra espanyola, es va guanyar la vida com escriptora amb diversos pseudònims. Aquí més informació sobre ella i un vídeo.
• Constancia de la Mora va escriure Doble esplendor (Ed. Gadir, 2004). El llibre és la seva autobiografia. Va ser neboda néta d’Antonio Maura (president del Govern espanyol durant el reinat d’Alfons XIII). Narra la seva infància en una família privilegiada, el seu pas per una escola britànica, i com la seva inquietud social la porta al comunisme. Defensa la República sent responsable primer d’una colònia infantil i més tard des de la seva posició de delegada per a atendre la premsa estrangera. Com O’Neill, va ser esposa també d’un aviador, Ignacio Hidalgo de Cisneros, en segones núpcies. Es desplaça per diverses ciutats espanyoles i, davant la derrota, s’exilia als Estats Units convençuda de que no trigarà en tornar. El pròleg del llibre està escrit pel seu cosí germà Jorge Semprún.
• Elena Fortún va ser l’autora de llibres infantils juvenils de gran èxit durant el franquisme, amb el personatge de Celia, una nena crítica que preguntava molt, com a protagonista. Des de la mateixa innocència i capacitat crítica que caracteritzava al personatge, a Celia en la Revolución (Ed. Renacimiento, 2016), Fortún novel·la la Guerra Civil al Madrid republicà des dels ulls de l’adolescent que va ser la nena Celia. Sorprèn aquesta novel·la sobre la Guerra Civil des de dins, des del Madrid del “no pasarán”, que podria haver sigut moltes altres ciutats retratant sense opinió ni censura la duresa del dia a dia del conflicte en la mort, la gana, la incertesa, l’escassetat de tot i la por. Va haver una primera edició però “Just després de ser publicat va desaparèixer de les llibreries, i des de llavors únicament s’han anat trobant alguns exemplars en el mercat de vell, sempre a preus fabulosos.”, segons el pròleg d’Andrés Trapiello. La història de com arriba a les nostres mans té la seva màgia: el manuscrit, escrit a llapis, el va recuperar als anys vuitanta Marisol Dorao (doctora en Filologia de la Universitat de Cádiz). Va viatjar als Estats Units i ho va obtenir de la nora d’Elena Fortún. Televisió Espanyola va crear l’any 1993 la serie Celia, sense incorporar el relat que avui ressenyem. L’Editorial Renacimiento reedita ara els llibres de Fortún, descatalogats durant anys, mentrestant els capítols de Celia a TVE es poden veure íntegres de forma gratuïta des d’aquí.

Traducció al català: Lara Regojo