L’educació universal es considera una de les més importants responsabilitats de l’Estat avui en dia. No obstant, es tracta d’un avanç relativament recent. Avui, 14 d’abril, per commemorar l’aniversari de la proclamació de la Segona República l’any 1931, escrivim sobre com els seus primers governs es van esforçar per combatre l’alt índex d’analfabetisme mitjançant l’establiment d’un sistema d’educació primària universal.

Espanya va ser un dels primers estats europeus en reconèixer la importància de l’educació universal. La Constitució de 1812 va establir que cada poble havia de tenir una escola primària i la Llei Moyano de 1857 va convertir en obligatòria l’assistència a l’escola fins als nou anys. Tot i això, aquests ambiciosos objectius no es veien reflectits en la realitat. L’Estat confiava en l’Església per una gran part de l’educació, tant primària com secundària, i entre les seves escoles hi havia algunes de les més prestigioses. L’any 1931 el Ministeri d’Educació va estimar que hi havia 32.680 escoles i eren necessàries 27.151 més. Basant-se en el supòsit que, de mitjana, cada escola primària rural tindria una classe de 50 alumnes, hi havia un dèficit d’un milió de places a les escoles primàries. 

Aquesta manca d’escoles repercutia directament en l’elevada taxa d’analfabetisme dels adults, estimada en un 30 per cent, arribant al 60 per cent en algunes províncies [veure detall]. Com en qualsevol societat amb un percentatge tan alt d’analfabetisme, les persones alfabetitzades probablement tampoc eren molt capaces. No sorprèn que aquestes mitjanes ocultessin grans desviacions: entre diferents classes socials, entre zones urbanes i rurals (l’alfabetització tendia a ser més alta a les ciutats) i també entre diferents zones del país (el nord d’Espanya estava en general més alfabetitzat que el sud). L’analfabetisme també va afectar en major mesura a les dones: per exemple, la taxa general d’analfabetisme d’adults a la província de Saragossa era del 30%, però el 62% de les persones analfabetes eren dones, segons el Museo Pedagógico de Aragón.

Per als líders polítics de la Segona República, l’alfabetització universal era fonamental. El projecte republicà no aspirava únicament a reemplaçar la monarquia com a forma de govern sinó també principalment a modernitzar Espanya. La modernització suposava formar una ciutadania alfabetitzada i informada que seria capaç d’exercir les responsabilitats necessàries per donar suport a un sistema de govern representatiu. Això ho va reconèixer, per exemple, Manuel Azaña, proclamat Primer Ministre a l’octubre de 1933, al declarar que “l’escola estatal hauria de ser l’escut de la República”. 

El director general d’Educació Primària, Rodolfo Llopis, també va destacar el paper de l’educació en un discurs a Saragossa el desembre de 1932:

“La missió de l’escola és transformar el país en aquests moments (…) que els que estaven condemnats a ser súbdits, puguin ser ciutadans conscients d’una República” [font].

Aquestes paraules es van reflectir en diversos articles de la Constitució de 1931, que establia: “El servei de la cultura és una atribució essencial de l’Estat, i el prestarà mitjançant institucions educatives enllaçades a través del sistema de l’escola unificada”. Segons l’Article 48, l’educació primària havia de ser “gratuïta i obligatòria“. L’ensenyament havia de ser “laic” i “inspirant-se en ideals de solidaritat humana”

Degut a l’escassetat d’escoles primàries, el nou govern va planejar i va adquirir gairebé immediatament el compromís de construir 5.000 noves escoles primàries a l’any durant el transcurs dels següents cinc anys. Els municipis havien de proporcionar terres, mentre el govern contribuiria als costos de construcció i al pagament dels sous dels mestres. A principis de l’any 1932, el Ministre d’Educació va anunciar la construcció de més de 7.000 noves escoles. Tot i això, aviat es va reduir el ritme de construcció, en part per restriccions financeres i en part degut al conflicte amb l’Església i les conseqüències polítiques d’aquest. Així, l’any 1932 es van construir 2.580; l’any 1933, 3.990; i els anys 1934-35 (els dos anys de govern de centre-dreta), es van construir 3.421. Això representava un total de 9.991 en quatre anys. Aquesta xifra s’ha de comparar amb el total de 11.128 noves escoles obertes sota la monarquia des de l’any 1900 fins l’any 1930.

Els ministres de govern més vinculats a aquest programa de construcció, enfortiment i modernització del sistema escolar van ser Marcelino Domingo, Ministre d’Educació entre abril i octubre de 1931, i Fernando de los Ríos, qui el va succeir des d’octubre de 1931 fins a la caiguda del govern d’Azaña l’octubre de 1933.

Per descomptat, les noves escoles requerien més mestres i el Ministeri va llançar un programa per seleccionar i formar 7.000 persones amb títol de llicenciat sense experiència docent. També es van prendre mesures per millorar l’estatus i els sous dels mestres, que eren notablement baixos, reflectint això en l’expressió “passar més gana que un mestre d’escola”. Així, van obtenir l’estatut de “funcionaris públics” per la Constitució i van veure com va augmentar el seu sou en un 15% entre els anys 1931 i 1933. 

De fet, es va veure als mestres com a figures clau en la consolidació de la República: com va destacar la Revista de Pedagogia al maig de 1931: “Els educadors espanyols estem obligats a ser els defensors més entusiastes de la República. Tenim el deure de portar a les escoles les idees essencials en què es recolza: llibertat, autonomia, solidaritat i civilitat.” [font]. Com destaca Carlos París:

“Sorgeix així tota una generació de mestres identificats amb la República. El règim franquista va prendre tan bona nota d’això, que va prohibir exercir la docència a totes les persones que l’havien exercit a la zona republicana durant la Guerra Civil”. [font]

També es van prendre mesures per millorar i ampliar l’educació secundària, incloent la construcció de noves escoles. Les escoles secundàries mixtes reemplaçarien les segregades. Aquesta mesura va provocar l’oposició de nombroses famílies, especialment en algunes zones rurals i ciutats més petites. Més tard, la dictadura de Franco va prohibir la coeducació.

Les reformes educatives de la República van avivar serioses disputes amb l’Església i van provocar l’hostilitat de molts devots catòlics. L’article 26 de la Constitució prohibia donar classes als ordes religiosos. L’any 1931, el Ministeri d’Educació va sol·licitar als ajuntaments les xifres de l’alumnat que assistia a escoles primàries religioses. El total va arribar a 350.000. Substituir l’educació catòlica, de nou sobre la base de 50 alumnes per escola, haguès requerit que l’Estat construís 7.000 escoles addicionals. A més, l’Església era propietària d’unes 300 escoles secundàries, amb uns 20.000 alumnes. A diferència de les escoles primàries, el govern no va poder substituir immediatament aquestes per manca de personal qualificat per reemplaçar els membres dels ordes religiosos que impartien classes allà. No obstant això, abans de poder resoldre aquest problema, el govern d’Azaña va ser reemplaçat per una administració de centre-dreta dirigida per Alejandro Lerroux, que va ignorar aquesta disposició constitucional.

FOTO: Escola de José Sánchez Rosa, mestre racionalista andalús seguidor del model propugnat per Francesc Ferrer Guàrdia. Imatge presa a Sevilla el 1936, poc abans de la rebel·lió militar, autoproclamada amb el nom de ‘Alzamiento Nacional’. Autor: Franciscojosecuevasnoa [CC BY-SA]

[Traducció del castellà per Lara Regojo]