Mostra totes les entrades de colaboracion

post-ca

En memòria de Miguel Hernández

Antón Alexandre Jiménez

Per l’aniversari del naixement del poeta Miguel Hernández el 30 d’octubre de 1910, publiquem avui un article per recordar la seva poesia i la seva vida. Recomanem una visita a la seva Casa Museu i un passeig per la seva ciutat natal, Orihuela.  

¡Y qué buena es la tierra de mi huerto!
hace un olor a madre que enamora,
mientras la azada mía el aire dora
y el regazo le deja pechiabierto.

Me sobrecoge una emoción de muerto
que va a caer el hoyo en paz, ahora,
cuando inclino la mano horticultora
y detrás de la mano el cuerpo incierto.

¿Cuándo caeré, cuándo caeré al regazo
íntimo y amoroso, donde halla
tanta delicadeza la azucena?

Debajo de mis pies siento un abrazo,
que espera francamente que me vaya
a él, dejando estos ojos que dan pena.

Amb aquests versos descrivia el poeta l’ofici que va heredar de la seva família i del que orgullosament presumia, doncs acostumava a presentar-se a la gent com a “pastor poeta”. Així consta a la Casa Museu Miguel Hernández, que avui es pot visitar a la seva Orihuela natal. Aquest indret és on qualsevol pot experimentar de primera mà les parets i l’hort que van inspirar el dia a dia de Miguel Hernández. Es tracta d’una restauració de l’habitatge del poeta, on es va desenvolupar la seva adolescència i la seva vida adulta, envoltat de les cabres que l’acompanyaven i de la figuera a la qual tant va escriure. 

Mi carne, contra el tronco, se apodera,
en la siesta del día
de la vida, del peso de la higuera,
¡tanto!, que se diría,
al divorciarlas, que es de carne mía.

A pocs metres de la casa, podem trobar la Fundación Cultural Miguel Hernández.  A més d’acollir exposicions i actes de caràcter cultural, exhibeix diverses peces originals, així com diaris de l’època en què publicava o es mencionava l’autor.

22 agost 1937. Nuestra Bandera.

Gràcies a la digitalització de publicacions històriques al Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales. aquí pot llegir-se íntegrament l’article Miguel Hernández en el Ateneo. Un gran poeta del pueblo en la guerra, a la pàgina 5 del diari Nuestra Bandera, òrgan del Partit Comunista, del 22 d’agost de 1937.

22 agost 1937. Nuestra Bandera. Portada.

Però els tributs a la memòria de l’il·lustre poeta no s’acaben aquí. Des de 2012, els qui habiten el barri de San Isidro ho fan envoltats de murals que escenifiquen l’obra del poeta: El sol, la rosa y el niño, las nanas de Cebolla o Vientos del pueblo són alguns dels molts poemes que decoren les façanes del barri.

Encara que el suport institucional a aquesta iniciativa és recent, l’origen dels murals es remunta a l’ Homenaje de los pueblos de España a Miguel Hernández, una iniciativa popular que es va realitzar per primer cop al 1976. Llavors, un grup d’escriptors i artistes de diverses disciplines i orígens van pintar l’humil barri del color de la memòria. Entre ells hi havia personatges tant il·lustres com l’escultor Antonio Ballester, els pintors José Luis Cacho i Mario Candela Vicedo o el pintor ceramista Arcadio Blasco, entre d’altres.

Orihuela, octubre 2021. FOTO: Antón Alexandre Jiménez

Avui en dia, el barri és un museu a l’aire lliure que qualsevol pot visitar pel seu compte, tot i que l’ajuntament ofereix visites guiades a les persones que ho desitgin. Cada any pel març, commemorant la data de la seva mort, es realitzen diversos actes culturals al barri: cura dels murals, concurs de fotografia, concerts.

A Orihuela i altres localitats de la zona de la Vega Baja pot seguir-se també la anomenada Senda del poeta, en memòria de qui un dia va pintar els seus carrers d’esperança. Té com a objectiu rememorar la figura de Miguel Hernández amb cants, xerrades, lectures i visites guiades.

Miguel Hernández va passar per dos consells de guerra [podeu trobar-ne les referències a la nostra base de dades]. La seva condemna a mort va ser conmutada a 30 anys [veure referència aquí], però va morir malalt de tuberculosis a la presó d’Alacant als 32 anys. Va ser trista i injustament sepultat en l’oblit durant dècades.

La Cadena SER li va dedicar l’any passat una sèrie de podcasts prenent com a punt de referència la documentació dels seus dos processos, que custodia l’ Archivo General e Histórico de Defensa. Podeu escoltar la sèrie Miguel Hernandez: Dos procesos contra un poeta als següents enllaços. No ens han funcionat els de la web de l’emissora:

Traducció: Carlos Terraga

Mantenim una base de dades amb 1,4 milions de registres de la Guerra Civil i el franquisme. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí. Gràcies!

FOTO: Pati de la Casa Museu Miguel Hernández. Autoria: Antón Alexandre Jiménez

dataset-ca

El silenci trencat: Així sonaven les presons franquistes

Laura Cuesta / Núria Noguera (amb la col·laboració de Guillermo Nasarre)

Avui 21 de juny, per conmemorar el Dia Europeu de la Música, publiquem un article dedicat al projecte El Silencio Roto, d’Elsa Calero-Carramolino. El projecte recull les experiències musicals en recintes de detenció política (presons, hospitals penitenciaris i camps de concentració) durant la dictadura de Francisco Franco. A mode de pàgina web, el projecte recull 73 biografies de persones vinculades a l’àmbit musical que van ser represaliades, 176 fitxes catalogràfiques d’obres que van ser composades a la presó, i un índex topogràfic de 211 centres de retenció on van tenir lloc aquestes pràctiques. De les 73 persones, 56 van ser músics i hem incorporat els seus noms a la base de dades com a tal, al conjunt de dades Músics empresonats durant la dictadura.

La recuperació d’aquestes biografies forma part de la tesi doctoral de l’autora: Prácticas musicales en el ecosistema sonoro penitenciario franquista (1938-1948): propaganda, contrapropaganda y clandestinidad. 

Després de graduar-se en Història i Ciències de la Música, Elsa Calero es va interessar per les relacions entre música i poder al segle XX. La idea del projecte va sorgir pel programa de Televisió Espanyola El coro de la cárcel: “Pensé que si ahora se hace música en las prisiones, quizá en la época de la Guerra Civil y el franquismo, que es la que a mí más me interesaba, también se componía música”, explica l’autora. També va tenir en compte la música dels camps de concentració nazis: “Hace un par de años tuvo lugar la exposición Auschwitz. No hace mucho. No muy lejos  y me hizo reflexionar que en España hace menos y lo tenemos mucho más cerca”. El Silencio Roto és el resultat de molts anys d’investigació i d’un afany de divulgació de la història que, durant anys, s’havia mantingut en silenci.

“Ha sido también mi forma de agradecer a todas las personas que me han contado sus historias y han compartido su vida conmigo. Lo he entendido como un acto de devolverles su vida a ellos”.

Respecte a les fonts utilitzades al projecte, Calero assegura que han estat el seu “cavall de batalla” durant tota la investigació: ha hagut de moure’s entre les oficials i no oficials. Pel que fa a les oficials, la primera font a la que va tenir accés va ser el setmanari Redención, un diari escrit per i per als presos, on apareixien les activitats musicals que es duien a terme a les presons; però també va accedir a l’Archivo de Instituciones Penitenciarias, les memòries de la Dirección General de Prisiones, el Boletín Oficial de la Dirección General de Instituciones i arxius històrics provincials entre d’altres.

El títol del setmanari feia referència al sistema de redempció de penes per treball, que es va mantenir durant tot el règim franquista: un sistema “d’explotació laboral” i de “treball forçat dels presos polítics”, segons l’historiador Javier Rodrigo. A cada reclús-treballador se li obria una llibreta per tal d’anar anotant els treballs que realitzaven i les hores que invertien en cadascun d’ells [Per a més informació: La redención de penas por el trabajo en el ordenamiento jurídico español, per Francisco Bueno Arús]

Cartilla de redenció del músic José Fernández Campos. Imatge cedida por Elsa Calero-Carramolino

A nivell de fonts no oficials, la investigació de Calero-Carramolino es basa en els arxius personals de presos, on ha trobat el que es feia de forma clandestina. La investigadora critica que “la memoria oral está muy castigada en España porque se le atribuyen connotaciones muy negativas y no se les da suficiente crédito a los testigos de la Guerra Civil”. A més, explica que durant la tesi, les biografies les va haver de justificar moltíssim degut a que sempre hi havia l’observació de que no eren tant exactes com un document. “Pero los documentos que se redactaban también tenían una intención propagandística”, reflexiona. Calero subratlla també que la memòria oral “ha sobrevivido bastante bien” doncs, tot i que s’ha perdut molta música d’aquest període, s’ha conservat el text de moltes obres.

Partitura i lletra de “Oh Libertad” escrita en 1939 a la Presó Model de València per Ángel Bernat poc abans de ser afusellat. La partitura i lletra estan escrites en paper higiènic. Fons personal de la família Bernat-Santonja. Imatge cedida per Elsa Calero.

Metodològicament, el projecte s’ha anat configurant mitjançant dos eixos, un cronològic i un altre centrat en el tipus de música composada pels presos. En quan a la cronologia, Calero mostra la seva intenció inicial de tractar tot el període de la dictadura franquista: “Tuve que hacer un primer corte en el año 63 pensando en el Tribunal de Orden Público, con el que cambiaron muchas cosas en los modos de sentencia y en la propia forma de percibir lo que era el sistema de redención de penas” [Veure Massacre d’Atocha: 44 anys després]. Després d’aquest primer tall, Calero va haver de tornar a reduir el temps del projecte, quedant-se finalment amb els 10 anys entre 1938 i 1948.

El projecte divideix, els deu anys estudiats en dos períodes: 1938-1943 i 1944-1948. Aquesta divisió es justifica per les circumstàncies contextuals del període històric. Al 1937, explica l’autora, apareix el Decreto 281 per a la redempció de penes pel treball i en 1938 ja trobem les primeres evidències de que hi ha música a les presons. Per altra banda, al 1944 apareix el Codi Penal, el que suposa una primera regulació de tot el que s’havia fet els anys anteriors.

“Tanto de la parte oficial como de la parte no oficial, ya había orquestas, ya se cantaban himnos. Los propios presos empiezan a componer contrahimnos como un síntoma de protesta y preservación de su identidad (…) En 1948 aparece el Reglamento Interno de los Servicios de Prisiones y ahí se vuelve a recoger, con algunas modificaciones, lo que era la vida penitenciaria. Y por eso también yo cierro la tesis ahí”.

En quan a l’eix centrat en el tipus de música, Calero ha dividit les obres i biografies recollides a oficials i no oficials. La part oficial recull tot allò que proposava l’Estat a nivell propagandístic:

“La música respondía a un afán de castigo, pero también a un afán de reeducación, es decir, querían reeducar a los presos para convertirlos en ciudadanos de bien para el nuevo Estado”.

Aquesta forma de comprendre la reeducació s’emmarca dins del règim d’autocràcia de la dictadura, moment en el que Espanya havia d’auto-proveir-se d’allò que tenia dins de les seves fronteres, també dels ciutadans i la massa intelectual. En aquest context trobem el cas paradigmàtic d’Agapito Marazuela (1891-1983), folklorista i musicòleg espanyol, que després de passar sis anys a la presó va ser reconegut com a Premi Nacional de Música pel règim.

“Pasan de ser represaliados a ganar premios porque el franquismo consideraba que habían redimido su condena”, explica Calero. Es configurava, doncs, com una forma d’expropiar l’obra dels autors: “La obra por la que te condenamos ahora merece este premio y tú ya quedas marcado como de nuestro lado. Te hemos resignificado, con lo cual también has quedado aislado si es que tenías algún círculo subversivo”, afegeix l’autora.

Per altra banda, trobem la música no oficial, que Calero ha dividit en allò subversiu i allò clandestí. Allò subversiu fa referència les peces que els presos composaven a mode de protesta directa contra la situació que vivien:

“Esto se ve muy bien en los himnos políticos que les obligaban a cantar desde el régimen. Modificaban las letras y, por ejemplo, en el Cara Sol cantaban Cara al suelo con la camisa caqui”. 

A més de la modificació de lletres, dins d’allò subversiu trobem també un repertori ampli de cançons protesta, on els presos es queixaven de les condicions de vida de la presó, la fam, la falta d’higiene, el fred o la soledat. Pel que fa a la música clandestina, aquesta fa referència a les obres que els presos composaven per elevar, d’alguna forma, el seu jo creatiu.

“Es el arte por el arte, sin ninguna intención política ni propagandística. Son piezas que están hechas de espaldas al Estado pero que a ellos les cohesiona como comunidad”.

Gran part de la música que es va composar a les presons durant el període analitzat, es va crear amb la finalitat de ser interpretada i cantada al moment. Així, la oralitat i la brevetat eren elements indispensables: “Cuanto más corto mejor, porque facilitaba la memoria oral y se ahorraba papel. Se lo iban cantando unos a otros y esto facilitaba el aprendizaje”, ressenya l’autora.

També trobem autors d’obres majors, com és el cas d’Eduardo Rincón García (1924-), que va començar la seva formació musical a la presó.

El compositor Eduardo Rincón a la Prisión Central de Burgos a 1963. Fons personal d’Eduardo Rincón. Imatge cedida per Elsa Calero.

“Compuso varios cuartetos y alguna sinfonía, alguna canción para piano también. El interés estaba en el acto de escribir en sí, entendido también como una fórmula de estudio propia para el autor”.

Aquesta forma d’entrenar el “múscul musical”, com ho denomina Calero, és més comuna en aquells presos que eren músics abans d’entrar a presó: “Encontramos el caso de Tomàs Gil i Membrado (1915-2014), que según contaba lo escribía todo de memoria como una forma de ejercitar sus conocimientos musicales”.

Pel que fa a la forma de crear i escriure les obres, cal ressenyar que als presos no se’ls proporcionava paper ni tan sols per escriure a les famílies.

“La música, en tanto que es un lenguaje codificado, les daba muchos problemas porque si desde la cárcel descubrían una partitura, pensaban que estaban mandado un mensaje encriptado”. 

D’aquesta manera, els presos podien composar les peces en trossos de paper que aconseguien en el seu dia a dia, com l’envoltori del menjar, el paper higiènic o el revers del paper de fumar. L’autora també destaca que això succeïa a les presons d’homes, mentre que a les de dones predominaven les peces orals.

“La tasa de analfabetismo en las mujeres era mayor, con lo cual no tiene sentido que hablemos de escribir letras o partituras porque no las van a saber interpretar. Ellas se movían por memoria oral, creaban de forma oral, transmitían de forma oral. Así que a medida que han ido muriendo todos esos relatos se han ido perdiendo porque no se ha llegado a tiempo a registrarlos”. 

Per altra banda, assenyala que a les preses se’ls hi afegia el “componente de sexualización de la pena”, és a dir, no se’ls hi proveïa d’assumptes higiènics, així que el paper que tenien el necessitaven pels seus nadons o la menstruació. Tot i això, si ens fixem en les dades, l’activitat musical dels homes i la de les dones és parella, tot i que hi havia menys preses.

“Los hombres firmaban sus piezas mucho más que las mujeres, ellas firmaban más como colectivo en pro de esa memoria oral. Al final de la música que componían cada una añadía una frase” 

Calero subratlla que van fer molt repertori polític perquè estaven molt familiaritzades amb la cançó popular, sobre tot amb la copla, cuplé, cançó espanyola i variants. “A la hora de responder con mensajes políticos no les era  complicado construir sus propias canciones imitando sus estilos pues simplemente cambiando la letra”. 

Elsa Calero analitza la dificultat d’accedir als arxius a l’Estat, “si comparamos con otros países, en algunos casos me ha sido más fácil consultar documentación fuera que dentro”, explica la investigadora. També destaca que la la llei de protecció de dades i les interpretacions que es fan sobre la norma han interferit en la seva investigació “por parte de las instituciones”. A més, destaca que no ha pogut identificar a moltes persones per no poder accedir a la documentació: no podia saber l’any de la defunció sense consultar els arxius. “En la web aparecen 73 personas: son las que he podido identificar medianamente bien; encontrar, encontré muchos más”, recalca l’autora. 

“El problema es que en España somos muy acomodaticios, en la obra Ay Carmela hay una frase de Carmela que dice: los españoles cuando tenéis el estómago lleno os olvidáis de todo lo demás.” També assenyala que l’altre gran problema és el dispendi econòmic que suposa sol·licitar documentació d’arxiu a tot l’Estat. Això suposa descartar arxius i potser d’allò de què prescindeixes podries treure informació important per a la investigació.

“Es muy caro obtener documentación en fotocopias o digitalizada de los archivos; yo me he gastado miles de euros durante mi investigación”. 

Elsa Calero-Carramolino ha creat una llista de reproducció de música de El Silencio Roto a Spotify i podeu escoltar-la aquí:

Traducció: Carlos Terraga

Mantenim una base de dades amb 1,4 milions de registres de la Guerra Civil i el franquisme. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí. Gràcies!

FOTO: Reclusos a la presó de Porlier. Madrid. Entrega d’una biblioteca i celebració del dia de la Virgen de las Mercedes data entre 1936 i 1939/ Biblioteca Digital Hispánica

post-ca

Massacre d’Atocha: 44 anys després

El 24 de gener de 1977 tres terroristes d’extrema dreta van irrompre passades les deu i mitja de la nit a un despatx d’advocats laboralistes del sindicat de Comissions Obreres (CCOO) al madrileny carrer d’Atocha. Van obrir foc i van assassinar als advocats laboralistes Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sauquillo. També van matar l’estudiant de dret Serafín Holgado i l’administratiu Ángel Rodríguez Leal. A més, a l’atemptat van seu greument ferits Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, Luis Ramos Pardo i Lola González Ruiz.

En un context de violència política, impunitat de l’extrema dreta i agitació social, la massacre es va produir com a reacció a l’avenç progressiu en drets i llibertats durant la transició a una democràcia constitucional després de la mort de Franco al novembre de 1975. L’objectiu hauria estat desestabilitzar el fràgil govern d’Adolfo Suárez. Però el terrible atemptat terrorista no va provocar violència, si no la unitat de l’esquerra: més de cent mil persones van acompanyar el seguici fúnebre en silenci.

“Hasta siempre en la libertad por la que distéis la vida“, va titular el Mundo Obrero, òrgan (i diari) del Comité Central del Partit Comunista després del funeral. El 9 d’abril de 1977, el presidente Adolfo Suárez va ordenar la legalització del Partit Comunista.

Dècades més tard podem constatar l’impacte de la massacre, i el paper rellevant d’altres advocats d’Atocha, companys i companyes dels assassinats, en la protecció dels drets civils a la nostra democràcia. La memòria d’aquell assassinat perdura també a la Fundación Abogados de Atocha i a Comissions Obreres. Totes dues entitats acaben de col·laborar en la publicació d’un llibre que creiem important i oportú ressenyar.

Es conegut que Manuela Carmena va escapar de la massacre perquè va canviar la seu de la seva reunió. Juan José del Águila, també posteriorment magistrat, estava convocat a aquella mateixa reunió, com explica a justiciaydictadura. com.

El Tribunal de Orden Público (TOP) i el seu paper a la repressió del tardofranquisme

L’advocat laboralista i després magistrat de responsabilitat social, avui ja jubilat, Juan José del Águila, va publicar a l’any 2001 a l’Editorial Planeta la primera edició d’un llibre fonamental per conèixer la repressió política arbitrada a través del Tribunal de Orden Público. El llibre va tenir una bona acollida entre els lectors especialitzats, va ser presentat per l’autor a diverses institucions, des del Colegio de Abogados de Madrid, a l’Ateneo, el Club de Amigos de la UNESCO i al local que avui ocupa la Fundación Abogados de Atocha, que en aquell moment era la secretaria de Formación y Empleo de la Unión Sindical Madrid Región (USMR) de CCOO. El llibre devia resultar incòmode per massa gent allà esmentada i el cas es que, tot i seguir amb un bon impacte de vendes, va ser retirat del mercat per l’editorial i destruida l’edició. Feliçment avui l’autor, davant la possibilitat d’incorporar nous materials judicials a la feina realitzada, ha pogut presentar una segona edició actualitzada que està ja a les llibreries i de la que Enrique Lillo ha fet una ressenya, publicada anteriorment al bloc Según Antonio Baylos [Madrid, 6 novembre 2020] juntament amb aquest paràgraf. Agraïm a tots dos el seu permís per a reproduir-la.

[Traducció: Carlos Terraga]

COMENTARIS AL LLIBRE DE JUAN JOSÉ DEL ÁGUILA, EL TOP. LA REPRESIÓN DE LA LIBERTAD 1963-1977, 2a edició

per Enrique Lillo Pérez

El libro ha sido editado por la Fundación Abogados de Atocha, creada por la Unión Sindical de Madrid Región CCOO, con el apoyo del Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, y con el apoyo del Consejo General de la Abogacía, Ilustre Colegio de Abogados de Madrid, y evidentemente CCOO Madrid.

En esta 2ª edición el prologo de la misma es realizado por la Presidenta Emérita del Tribunal Constitucional y Catedrática del Derecho del Trabajo y Seguridad Social de la Universidad Complutense de Madrid, Dª María Emilia Casas Baamonde.

Juan José del Águila fue abogado laboralista y penalista, e intervino habitualmente en defensa de los procesados ante el tribunal de orden público.

Es gran conocedor y estudioso de todo lo relativo a la represión y a los mecanismos e instituciones de la dictadura franquista. De los funcionarios públicos, policiales (Brigada Político Social), militares (juzgados militares especiales para la represión de la masonería y el comunismo, contra las actividades extremistas y juzgados sobre responsabilidades políticas, consejo de guerra y auditores militares y autoridades judiciales militares, como los capitanes generales de las regiones militares) y judiciales (tribunal de orden público y sus precedentes cronológicos descubiertos por la investigación de Juanjo del Águila, como son los juzgados de instrucción de febrero de 1956 y de mayo de 1957, desempeñados por jueces de 1ª instancia e instrucción de Madrid, que habían sido designados por la Sala de Gobierno del Tribunal Supremo, presidia por el Presidente José Castan Tobeñas, y con competencia para instruir sumarios por supuesto delitos de reunión ilegal, publicación de impresos clandestinos y de propaganda ilegal).

La lectura del libro es obligada para todo ciudadano/a que quiera conocer, como parte indispensable de nuestra memoria histórica y de la propia memoria democrática, los mecanismos institucionales utilizados por la represión franquista a través de las torturas practicadas por miembros de la brigada político social u otros funcionarios públicos o militares, y de los encarcelamientos decretados por los órganos institucionales antes descritos, así como las masivas condenas a muerte que fueron acordadas en consejos de guerra sumarísimos y sin garantías procesales ninguna.

En la actuación de aquellos órganos represivos no concurría de manera alguna los requisitos imprescindibles en cuanto a imparcialidad del órgano juzgador, derecho de defensa a través de letrado, presunción de inocencia superada solo con prueba de cargo valida y suficiente y practicada ante el órgano judicial y derecho al recurso. Requisitos imprescindibles para poder calificar la existencia de una justicia que actúa con objetividad y con imparcialidad y conforme a un principio estricto de legalidad en la tipificación de los hechos acreditados mediante prueba válida practicada en el acto de juicio oral con inmediación y defensa del acusado.

El análisis exhaustivo de Juanjo del Águila tiene un rigor histórico y jurídico insuperable. El mismo rigor con que viene realizando publicaciones en su blog personal de https://justiciaydictadura.com/  que resulta también de imprescindible consulta para entender la realidad de la represión política y de la violencia institucional en la dictadura de Franco, y para entender sus instrumentos y mecanismos, lo que constituye un deber imprescindible y necesario para recuperar una memoria histórica y democrática en España.

En el prologó de María Emilia Casas se afirma que resulta fundamental un relanzamiento del nuevo libro, que debe ocupar el lugar que debería haber ocupado la 1ª edición publicada por Editorial Planeta y con prologó de Gregorio Peces Barba.

Con esta nueva edición Juan José del Águila se ha convertido en una de las voces más autorizadas de la historiografía sobre las jurisdicciones especiales del ordenamiento de excepción de la dictadura franquista y sin lugar a dudas en la voz más autorizada sobre el tribunal de orden público. Ha realizado una gran labor de examen y publicidad de las sentencias y actuaciones del tribunal de orden público y de las muchísimas personas que fueron condenadas, encarceladas por decisión de este tribunal y de sus actuaciones, así como de las actividades realizadas por la brigada político social a través de sus atestados e informe, sin que la práctica de tortura realizada por la misma, hubieran sido nunca fiscalizadas o restringidas por el tribunal de orden público, sino totalmente legitimadas por el mismo.

El libro se detiene en el examen del caso Julián Grimau, que fue fusilado [Nota: en abril de 1963] tras un consejo de guerra sumarísimo y de nuevo sin ninguna garantía procesal, sentencia que fue confirmada por la autoridad judicial militar máxima entonces, que era el capitán general de Madrid, García Valiño, y sin que tuviera ninguna clase de recurso contra esta decisión. La resolución de condena de muerte fue confirmada expresamente por Franco y el gobierno entonces existente, negándosele el indulto reclamado desde muchas instancias internaciones e incluso por el Papa Pablo VI, y a pesar de la noble y fundada defensa que de Julián Grimau hizo el militar asignado para la defensa Alejandro Rebollo.

La detención de Julián Grimau, cualificado dirigente del Partido Comunista de España, dio lugar, no solo a su tortura, sino a muchos montajes mentirosos. Como los hechos publicados en la prensa entonces existente como el Diario ABC, que afirmaban falsamente que Julián Grimau se había intentado suicidar tirándose por la ventana de la Dirección General de Seguridad, y que este intento fue lo que provocó las múltiples lesiones y patologías que como consecuencia de la tortura tenía.

Juanjo del Águila desmenuza en su libro los detalles importantes, y además tras la lectura de las memorias políticas de Fraga Iribarne [Nota: entonces Ministro de Información y Turismo] y de otros documentos históricos, llega a la conclusión de que por iniciativa del dictador Franco y de sus más apasionados y fanáticos colaboradores se retrasó maliciosamente la publicidad del proyecto de ley del gobierno sobre la creación del Tribunal de Orden Público.

Este proyecto atribuía la competencia para enjuiciamiento de hechos que venían conociéndose por la jurisdicción militar de los consejos de guerra al citado tribunal.

Por ello se acordó silenciar el acuerdo del Consejo de Ministros sobre aprobación del citado proyecto de ley a que se consumara la ejecución y asesinato de Julián Grimau, que de esta manera se convirtió en un crimen de Estado.

Si hubiera tramitado el proyecto de ley del gobierno sobre creación del Tribunal de Orden Público en la fecha en que Fraga indicó en sus memorias políticas, el asunto de Grimau sometido a la jurisdicción militar, primero a través de la actuación del juez militar de instrucción para la represión de actividades extremistas y comunistas, Coronel Eymar, y posteriormente a través del Consejo de Guerra celebrado en la región militar de Madrid, se debería haber paralizado y haberse remitido todas las actuaciones al Tribunal de Orden Público de inminente creación y entrada en funcionamiento.

Por ello, se retrasó maliciosamente la aprobación por el gobierno de Franco de 1963 del proyecto de ley de creación y entrada en funcionamiento de Tribunal de Orden Público. Para de esta manera la condena a muerte de Julián Grimau predeterminada fuera cumplida y ejecutada.

Además de este retraso malicioso y prevaricador de la fecha en que oficialmente se aprueba el proyecto de ley antes citado, que es posterior a la fecha en que el gobierno decide realmente la aprobación del proyecto de ley, según las fuentes documentales utilizadas por Juanjo del Águila, el libro comentado desvela otros aspectos transcendentales, como la utilización de supuestos denuncias anónimas contra Julián Grimau que se formulan después de su detención y tortura ante la brigada político social de Barcelona, y que son la base para su condena, atribuyéndole supuestos hechos delictivos protagonizados durante la guerra civil.

Juanjo del Águila describe también el papel de Ruiz Jiménez, Procurador de las Cortes franquistas, en su enmienda a la totalidad contra la citada ley de creación del Tribunal de Orden Público, invocando para ello la declaración universal de derechos humanos y le encíclica de Juan XXIII (Cardenal Roncalli) “Pacem in terris”, publicada el 11 de abril de 1963.

El estudio de Juanjo del Águila realizado en esta transcendental obra penetra también en la descripción sociológica de los ciudadanos/as sometidos a enjuiciamiento y condena del Tribunal de Orden Público, con sus mecanismos habituales de prisión provisional en vez de libertad provisional y cumplimiento de la condena durante el recurso de Casación ante la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo, y validación como prueba de cargo de los informes y notas de la brigada político social, olvidándose de la regla procesal de que la prueba válida para una condena penal es exclusivamente la practicada en el acto de juicio oral, y no los informes gubernativos previos.

En esta descripción sociológica se analiza los muchísimos trabajadores, obreros, sindicalistas, técnicos, profesionales y estudiantes que sufrieron la represión. Muchos de ellos no eran militantes políticos o sindicales habituales, sino personas que se había limitado a participar en reivindicaciones laborales o sociales de mejoras sobre el mínimo nivel de vida entonces existente, o que habían expresado su opinión en asambleas o habían participado en manifestaciones de protesta o de difusión escrita u oral de sus problemas.

Resulta claro por tanto, que la actuación del Tribunal de Orden Público era la de represión y castigo con la cárcel, por el ejercicio individual o colectivo de derechos fundamentales protegidos ya en los años 60 y 70 por los textos internaciones de declaración de derechos humanos, o convenios internacionales de la OIT (entre otros, el derecho a la libertad sindical, derecho a la libertad de expresión, de información, de negociación colectiva, derecho a protagonizar acciones de conflicto para conseguir mejoras).

El Tribunal de Orden Público estaba integrado por jueces profesionales y  el autor analiza el papel negativo de la cúpula judicial de la dictadura y de la fiscalía del Tribunal Supremo, en relación con estos mecanismos de represión.

Su actuación fue de convalidación y aplicación de los mismos, con lo cual no solo fueron los miembros del Tribunal de Orden Público, que muchos de ellos ascendieron durante la transición política al Tribunal Supremo, los que participaron en la represión, sino también las cúpulas de las estructuras judiciales, sobre todo de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo, con el papel destacado de Adolfo de Miguel que llegó a Presidente de esa Sala, y que en 1981-82 fue el defensor del militar golpista Milans del Bosch.

Estos hechos históricos no deben ser olvidados, porque forman parte de la memoria democrática e histórica de la lucha contra la dictadura franquista, la cual gozó siempre no solo del apoyo de los mandos militares, sino de quienes controlaban las estructuras judiciales, el ministerio fiscal, y los propios aparatos policiales, especialmente la brigada político social.

Para terminar hay que señalar que a diferencia de otros países europeos, nuestro país durante los años 60 y 70 no gozó de la denominada edad de oro del derecho del trabajo y de la seguridad social, con el estado de bienestar que se fue consolidando en Europa tras la victoria en la II Guerra Mundial contra los nazis.

En nuestro país se mantuvo durante muchos años la pobreza y miseria, y no se reconocieron los derechos colectivos y humanos antes indicados durante el tiempo de la dictadura.

Lo que si se conoció fue unas actuaciones totalmente ejemplares y épicas que debe ser reivindicada hoy en día por la sociedad civil española de muchos trabajadores, sindicalistas especialmente de CCOO, estudiantes, técnicos y profesionales que se atrevieron a reclamar sus derechos y defenderlos y a reclamar la libertad y la igualdad consustanciales con la democracia. En este contexto de actuación ejemplar y épica, los entonces abogados laboralistas, entre otros Juanjo del Águila, mediante la defensa de los trabajadores en Magistratura de Trabajo y de trabajadores, sindicalistas, estudiantes y técnicos ante el Tribunal de Orden Público, tuvieron un papel que no ser olvidado y que forma parte de la memoria histórica y democrática del país.

Por ello, hay que leer este libro.

FOTO: La processó funerària dels advocats d’Atocha. Madrid, 26 de gener de 1977. Autor desconegut. Public domain.

post-ca

A Espanya no hi ha un únic “Archivo General de la Guerra Civil” (ni falta que fa) (2a part)

Henar Alonso @henararch – Tècnica Facultativa Superior d’Arxius. Ministeri de Defensa.

Aquest article és la continuació de A Espanya no hi ha un únic “Archivo General de la Guerra Civil” (ni falta que fa)

Els dos principals arxius a què s’ha de recórrer per a qualsevol estudi sobre la Guerra Civil i la represión durant la Dictadura de Franco són el  Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca (CDMH) i l’Archivo General Militar de Ávila (AGMAV). Tanmateix,  no són els únics que contenen fons documentals d’interés per a qui investiga. 

Dins el Sistema Arxivístic de la Defensa, és a dir, els arxius que gestiona aquest Ministeri, tenen una rellevància especial tan l’Archivo General e Histórico de la Defensa com la resta d’arxius històrics i intermedis dels Exércits de Terra i de l’Aire i de la Marina. Entre ells, destaquen especialment els següents:

Archivo General e Histórico de la Defensa (AGHD)

El seu fons principal són els procediments militars sumaríssims del Tribunal Militar Territorial 1º, inventariats ja i disponibles online els llistats d’encausats de l’Exércit de Terra corresponents a les províncies d’Albacete, Alacant, Castelló, Madrid i València. Són una font de primer ordre per a investigar la repressió posterior a la Guerra Civil. 

Els sumaríssims de la resta de Tribunals Militars Territorials (TMTs) es poden trobar mitjançant la Guía para la localización de los procedimientos judiciales incoados por la Justicia Militar a raíz de la Guerra Civil y durante la etapa franquista , tot i que en l’actualitat només estan disponibles els inventaris amb els noms dels encausats dels sumaríssims que es conserven a l’Archivo Intermedio Militar Noroeste, del TMT4, i els corresponents a Catalunya del TMT3. Aquests procediments del TMT1, TMT3 i TMT4 estan integrats en la base de dades d’ihr.world. L’Archivo Histórico del Ejército del Aire també disposa online dels encausats de l’aviació republicana i els expedients de depuració del personal civil al servei de l’aviació militar. 

Archivo General Militar de Guadalajara (AGMG)

Dispos de fons i expedients d’unitats disciplinàries (Expedients dels Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors i de Batallons Disciplinaris de Treballadors Penats), de Presons Militars, i dels Camps de Concentració de Miranda d’Ebre i l’Alcazaba de Zeluán, tal i com pot consultar-se online al seu quadre de classificació. A la base de dades d’ihr.world estan els noms de part dels índexs de l’AGMG de persones integrants dels Batallons Disciplinaris de Treballadors esmentats (en total, 138.000),  inclosos els Penats de la 1ª Agrupació (3.000), els de la Presó Militar de Montjuïc (3.400) i el Camp de Concentració de Zeluán, Marroc (1.000). 

Entre la resta dels Arxius de l’Administració General de l’Estat, que inclou tant els arxius històrics nacionals depenents del Ministeri de Cultura com els arxius històrics dels diferents ministeris, també trobem fons relacionats amb la Guerra Civil i la Dictadura de Franco. Sense voler ser exhaustius, destacarem els següents:

Archivo Histórico Nacional (AHN)

Entre els seus Fons Contemporanis del Poder Judicial inclou documentació sobre els Tribunals Populars i Jurats de Urgencia i de Guàrdia de Madrid, del Govern de la República, que estaven incorporats a la Causa General com a proves de càrrec. Als seus Arxius Personals es troben els d’algunes personalitats rellevants del conflicte armat, com Manuel Azaña, Vicente Rojo, Diego Martínez Barrio, José Giral…

Archivo General de la Administración (AGA)

L’AGA, a Alcalá de Henares, disposa de dos petits però interessants fons de la Junta Delegada de Defensa de Madrid i del Ministeri de Defensa Nacional, junt amb el gran fons composat dels organismes centrales, perifèrics i col·legiats de l’anomenat “Movimiento Nacional”, indispensable per l’estudi social de la posguerra i el franquisme. L’AGA, tot i ser teòricament un arxiu intermedi, que hauria de transferir a l’AHN els seus fons de conservació permanent, conserva una quantitat tan gran de documentació sobre organismes públics durant la Guerra Civil i el franquisme encara sense descriure, que fa impossible fer-ne una valoració més ajustada , encara que val a dir que són especialment rellevantes els fons de l’época de la guerra i posguerra dels Ministeris d’Interior i Afers Exteriors.

Sistema de Archivos del Ministerio del Interior

Tot i com és de complicat accedir-hi , són especialment interessants els fons de la Direcció General de la Guàrdia Civil, Direcció General de Seguretat/Direcció General de la Policia i les Direccions Generals de Presidis/Presons/Institucions Penitenciàries.

Llavors ¿si vull fer una investigació sobre la Guerra Civil he de recórrer tots els arxius? No, si saps què vols fer i on estan les fonts que cal consultar. Per a facilitar aquesta tasca, us oferim una 

Guia ràpida d’accés als fons documentals de la Guerra Civil als arxius espanyols

Vull investigar…

1. Aspectes militars de la GC

Archivo General Militar de Ávila; Archivo General Militar de Segovia (Expedientes personales de oficiales); Archivo General Militar de Guadalajara (Expedientes personales de tropa); Archivo Histórico del Ejército del Aire; Centro Documental de la Memoria Histórica.

2. Repressió posterior a la GC

Centro Documental de la Memoria Histórica; Archivo General e Histórico de la Defensa; Archivo General Militar de Guadalajara; Archivos Militares Intermedios de Ferrol, Barcelona, Sevilla, Valencia, Ceuta, Melilla, Baleares y Canarias; Archivo General e Histórico del Aire; Archivo General de la Administración; Archivo General del Ministerio del Interior.

3. Implicacions socials i/o polítiques de la GC

Centro Documental de la Memoria Histórica; Archivo General de la Administración; Archivo General del Ministerio del Interior.

4. La GC al meu municipi

Archivo General Militar de Ávila; Centro Documental de la Memoria Histórica; Archivos Histórico Provinciales; Archivos Municipales.

5. Històries personals de la GC

Seccions d’Arxius Privats i Familiars i de Col·leccions dels Arxius Històric Nacionals del Ministeri de Cultura (CDMH, AHN, AGA) i del Sistema Arxivístic de la Defensa (AGMAV, AGHD).

I per què no fa falta un “Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola”?

Doncs perquè no serviria de res intentar agrupar en un sol macrocentre d’arxiu tots els fons documentals que hem vist que existeixen sobre el assumpte a diversos arxius del pais. Sí convindria, potser, i creem que en aquesta línia haurien d’anar les propostes de modificació de la Llei de Memòria Històrica en aquest sentit, la creació d’un accés web unificat a tots els fons al·ludits. Un veritable Portal de Fonts Documentals de la Guerra Civil i el franquisme, incloent enllaços també a les iniciatives de dades obertes sobre el tema com IHR World, Todos los Nombres o Brunete en la Memoria, i  a fons bibliogràfics i hemeroteques històriques.

No volem acabar aquest article sense fer una breu al·lusió als principals arxius privats, de fundacions, universitats, partits polítics o personals, que també contenen informació rellevante sobre la Guerra Civil i la Dictadura de Franco, la majoria d’ells a disposició del públic. És cert que tenim dubtes seriosos de que s’estigui complint la legalitat vigent en relació a part de la documentació que en alguns casos conserven alguna d’aquestes institucions, però no és aquest el momento i el lloc per a parlar d’aquest espinòs tema…

Foto: Front de Madrid. Servei sanitari a la capital i al Front. El General Miaja amb els Caps de Sanitat Militar visitant l’important donatiu sanitari a l’exércit republicà per Central Sanitària Internacional. Reportajes Gráficos Luis Vidal. València. Biblioteca Nacional de España. Licencia CC-BY-NC-SA

post-ca

A Espanya no hi ha un únic “Archivo General de la Guerra Civil” (ni falta que fa)

Henar Alonso @henararch – Tècnica Facultativa Superior d’Arxius. Ministeri de Defensa.

Cada vegada són més freqüents les publicacions d’investigadors sobre aspectes concrets de la Guerra Civil i el Franquisme, algunes d’elles, fins i tot, amb una rellevant presència mediàtica, multiplicada per l’efecte de les xarxes socials. La majoria, a més, necessàriament fa referència a fonts documentals originals, i, per tant, o al menys així hauria de ser sempre, citen els arxius on es conserven i on les han consultat.
I aquí és quan els arxivers, algunes vegades, i mitjançant aquestes xarxes socials, ens tirem les mans al cap … Entenem perfectament que aquest tipus de treballs d’investigació no són senzills, porten temps i esforços de persones que, en la majoria dels casos, no perceben cap tipus d’ajuda ni retribució per ells, i de vegades es perd una mica la relació dels documents amb el seu propi context. I és que, en matèria de documents i arxius, el context és molt més important del que sembla.

Com declarem en el títol, al nostre país no hi ha, com a tal, un únic “Arxiu General de la Guerra Civil”, sinó molts fons documentals sobre el tema repartits en molts arxius, tant de caràcter nacional, com regionals, provincials, locals, públics, privats … la gent sol considerar el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca com el “Arxiu de la Guerra Civil”, quan la realitat és que aquest centre alberga els fons documentals que durant alguns anys van ser una secció de l’Arxiu Històric Nacional, denominada primer “Secció Guerra Civil” i posteriorment “Arxiu General de la Guerra Civil”. Això va generar la confusió que assenyalem.

El Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca (CDMH) conserva els fons provinents dels Serveis Documentals de la Presidència de el Govern i de l’Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme d’època franquista, i els incorporats amb posterioritat a 1979, incloent els traslladats des d’altres arxius arran de la promulgació de la Llei de Memòria Històrica de 2007. En el seu arxiu, per tant, es conserva fonamentalment la documentació generada per tres de les Jurisdiccions especials que es van crear durant la Dictadura amb fins repressius:

La Causa General és el nom donat a un extens procediment judicial iniciat el 1940 per a investigar els crims comesos a Espanya entre 1931 i 1939, període a què la Dictadura de Franco es referia com “la dominació roja”. Els 1.953 lligalls de la Causa General es conserven en 4.000 caixes. Són més d’un milió de pàgines digitalitzades i accessibles des de l’enllaç clicant a la icona de la fletxa.

Al costat d’aquests tres grans blocs procedents de les institucions gestores de les confiscacions i recopilacions de documents que el bàndol revoltat va dur a terme durant la Guerra Civil, hi ha un grup de fons d’institucions públiques, tant de l’bàndol republicà com del nacional, als quals se sumen nombrosos arxius privats, personals, familiars i institucionals, així com col·leccions i fonts orals, que han anat incrementant-se amb el temps i nombroses donacions.

Tot això es pot consultar online al seu Quadre de Classificació, que, a més, enllaça amb la seva descripció i digitalització (si existeix) al Portal d’Arxius Espanyols, amb la particularitat que la Causa General encara es consulta en aquesta web com a dependent de l’Arxiu històric Nacional, encara que físicament la documentació ja està al Centre Documental de la Memòria Històrica. També és interessant consultar els microllocs web de les bases de dades de l’CDMH, on es troba informació sobre Víctimes de la Guerra Civil i Represaliats de l’franquisme, Militars i membres de forces d’ordre públic republicanes, Morts i desapareguts de l’Exèrcit de Terra de la República o Deportats en camps de concentració nazis. Podem concloure, per tant, que el CDMH és l’arxiu, més que de la “Guerra Civil”, de la repressió posterior.

Si hi ha res que pugui semblar-se més a un “Arxiu de la Guerra Civil Espanyola” és l’Arxiu General Militar de Àvila (AGMAV), un dels quatre arxius històrics de l’Exèrcit de Terra. I ho és perquè és allà on es conserva la documentació de caràcter militar de l’conflicte armat, tant de el govern de la República com dels sublevats. Conserva informació sobre les seves unitats militars, l’evolució de les operacions bèl·liques, els serveis d’informació militar, mapes, plànols i fotografies de la contesa i també expedients personals dels que es van allistar en el bàndol revoltat mitjançant els Comandaments de Milícies. Els seus fons procedeixen, en part, dels que va gestionar des del final de la guerra el Servei Històric Militar de el Ministeri de Defensa. Ja al juliol de 1939, el general Franco havia donat ordre a totes les seves unitats de recollir la documentació de caràcter militar, tant la pròpia com la confiscada a l’Exèrcit Republicà, per formar amb ella l’Arxiu de la Guerra d’Alliberament.

Al costat d’aquest primer bloc de documentació, l’arxiu avilès conserva els expedients personals dels voluntaris allistats a les Milícies Nacionals, incloent els de la Divisió Espanyola de Voluntaris o Divisió Blava (creada el 1941 per donar suport a l’exèrcit nazi contra la Unió Soviètica); la documentació dels extints Ministeri de l’Exèrcit, Capitanies Generals de Regions Militars i Governs Militars; i documentació d’establiments militars, com ara Hospitals, Acadèmies i Fàbriques d’Armes. Completa els seus fons amb arxius privats i familiars i col·leccions. El seu quadre de classificació es pot consultar en línia, i també la seva història i organització.

Si bé aquests són els dos principals arxius als quals cal recórrer per a qualsevol estudi sobre la Guerra Civil i la repressió durant la dictadura de Franco, no són els únics que contenen fons documentals d’interès per als investigadors. A d’altres ens referirem en una propera entrada en aquest mateix web.

A ESPANYA NO HI HA UN ÚNIC “ARCHIVO GENERAL DE LA GUERRA CIVIL” (NI FALTA QUE FA) (2A PART)

Fotos: Salamanca (actual edifici del Centre Documental de la Memòria Històrica), novembre 1937. Exposició del Document Nacional. 1er Any Triunfal. FOTO DESLESPRO. Biblioteca Nacional de España. Licencia CC-BY-NC-SA