Les dones represaliades a Catalunya en dades

Dels gairebé 70.000 sumaríssims de la llista de reparació de víctimes del franquisme, que inclou registres des de 1937, 5.502 corresponen a dones. Són gairebé el vuit per cent del total.

Els procediments judicials militars, coneguts popularment com sumaríssims, van ser l’única forma de justícia que es va aplicar un cop finalitzada la Guerra Civil (Què eren els sumaríssims?)

Durant 1939, acabaren davant d’un escamot d’execució persones a qui s’havia delatat per militar en un partit polític o per ser favorables a la República. Unes quantes declaracions sense verificació ni cap altra prova respecte al delicte de “rebel·lió” podien originar l’apertura d’un procediment militar judicial i la seva resolució en un plaç de setmanes.

Aquest va ser el trist destí de Carme Claramunt, la primera dona executada al Camp de la Bota de Barcelona. Claramunt, de 41 anys, havia nascut a Roda de Barà i vivia a Badalona. Era soltera i consta com mestressa de casa, tot i treballar a una botiga de bijuteria-merceria. Angelina Picas, a qui Claramunt anomenava “tieta”, portava la botiga l’hi volia deixar en herència perquè no tenia fills. Claramunt va ser processada per l’acusació d’haver delatat i causat la mort de persones de dretes durant la República. La denúncia que la va dur a la mort la van fer els nebots de Picas, que volien heredar la botiga, segons la investigació de l’historiador Emili Ferrando al llibre Executada (ISBN 978-84-606742291).

Els militars sollevats, guanyadors de la Guerra Civil, arriben a Barcelona el 26 de gener de 1939. Ràpidament s’estableixen tribunals que resolen judicis sumaríssims en qüestions d’hores. El dos de març Carme Claramunt, “entregada por individuos de Falange española,” ingressa en presó preventiva. En menys d’una setmana, declaren cinc dels seus veins. Al sumari s’adjunten dos informes: un de Falange i un altre de la Guàrdia Civil, amb redactat semblant, i a continuació es fa un auto-resumen qualificant-la com ”Extremista peligrosa. Enemiga del regimen nacional.”

Havent-se declarat innocent de tots els càrrecs, Claramunt ingressa a la Presó de les Corts de Barcelona el 13 de març, segons el llibre d’entrades de 1939, citat per Fernando Hernández Holgado a la tesi doctoral La prisión militante. El 27 de març se li fa un consell de guerra sumaríssim pel delicte de “rebelión militar” i el mateix dia es dicta sentència  en una causa acumulada amb set persones més. Ella i un dels homes resulten condemnats a mort. Tot segons el sumari número 58, consultable a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. Val a dir que hi consta de manera errònia el segon cognom com Bonet enlloc de Barot, i l’edat de 28 enlloc de 41, tal com acredita Ferrando.

Ara bé, ningú no era executat sense l’autorització expressa del Generalísimo des del seu Cuartel General. Aquesta autorització, que rep el nom d’ “enterado”, arriba el 17 d’abril. Claramunt hauria conegut la seva sentència però no és fins aquell dia en què se li comunica que l’endemà de matinada serà executada, després d’haver passat un mes i escaig a la Presó de Dones de Les Corts. Poques hores abans, s’acomiada de la seva “tieta” amb una carta que Ferrando reprodueix i transcriu al seu llibre: “tú ya sabes que matan a un inocente (…) la única pena es dejarte a ti pero confórmate que Dios lo quiere así; yo desde le cielo rogaré para que a ti no te falte nada”. Claramunt va ser afusellada a les cinc del matí del 18 d’abril de 1939. Cinc setmanes després del seu arrest.

El mateix mes, seguirien el seu trist destí dues dones més: Elisa Cardona, a Tarragona, el 22; Encarnación Llorens, a Barcelona, el 26. En total, disset dones van ser executades a Catalunya. De les altres, ara en podem tenir també més informació.

El mateix mes, seguirien el seu trist destí dues dones més:Elisa Cardona Ollé, a Tarragona, el 22; Encarnación Llorens Pérez, a Barcelona, el 26. En total, disset dones van ser executades a Catalunya. De les altres, ara en podem tenir també més informació.

Investigació: les dades de la repressió a les dones

Dels gairebé 70.000 registres de la  llista de reparació de víctimes del franquisme, que inclou registres des de 1937, 5502 corresponen a dones. Són gairebé el vuit per cent del total. La repressió per part de l’Autoritat Militar a l’hora d’obrir procediments judicials va ser molt més forta immediatament després d’acabada la Guerra Civil: l’any 1939 es produïren el 86% de les 3362 execucions.

L’anàlisi de les dades de totes les dones incloses a la llista de reparació de víctimes del franquisme feta per Innovation and Human Rights  ens permet explorar els sumaríssims per primera vegada des d’una perspectiva de gènere.

Tres de cada quatre  de les 5319 dones encausades per l’Autoritat Militar fins 1978  ho van ser durant 1939. Les dones afusellades per mandat judicial, totes entre 1939 i 1940, foren disset. A  vint-i-quatre dones més se les va condemnar a mort, però no consta que se les executès.

A  Carmen Lopez Cano fins i tot se li van obrir tres procediments l’any 1939. A més, a 181 altres dones se’ls va obrir dos procediments.

En el 40% dels casos, després d’iniciar-se diligències, les dones quedaven en llibertat; això sí, amb l’estigma d’haver estat encausades i sovint un periode de privació de llibertat. La pena imposada més habitual per elles va ser la reclusió d’entre dotze i vint anys, seguida de la presó entre sis i dotze anys. [veure dades aquí]

Les menors, les més grans i les esperes

795 dones van ser condemnades a entre 12 i 20 anys de presó només l’any 1939. Ni tan sols les menors d’edat van lliurar-se de la repressió. Fins 1972, la majoria d’edat era als 21 anys. Però fins als 25, les dones no podien deixar el domicili familiar sense permís del pare, excepte per casar-se o ingressar en un convent (art. 321 del Codi Civil). Quan ja s’havien casat, estaven obligades a presentar l’anomenada “llicencia marital” per a treballar, exercir el comerç, ocupar càrrecs públics o obtenir el passaport.

No obstant això, durant la posguerra, 6 nenes de 14 anys i cinc de 15 van ser encausades. Entre 1939 i 1975, 87 menors de 18 anys i 466 dones entre 18 y 21 anys també ho van a ser [dades aquí]. Fins i tot, una menor d’edat,  Eugenia Gonzalez Ramos , va ser afusellada amb 20 anys.

Una de les dues condemnades més joves va ser Encarnación Cano Cano, de 16 anys, a deu anys de presó l’any 1939. La sentència va trigar quatre anys en arribar.

Les sentències s’esperaven a la presó i en el cas de Barcelona, a la Presó de les Corts, que va funcionar fins 1955. Estava on hi ha el Corte Inglés de Diagonal i fins ara només una trista placa la recorda. Es dóna la circumstància que l’altra dona encartada en el mateix consell de guerra que Carme Claramunt, Teresa Vila Castellví, vídua i de cinquanta-set anys d’edat, condemnada a quinze anys de reclusió, va morir a la presó de Les Corts dues setmanes després de Claramunt, el 5 de maig de 1939.

“De l’eficàcia de l’administració jurídic-penitenciària del règim -diu presodelescorts.org– en dóna una idea el fet que el 1944 li va ser commutada la pena per la de cinc anys, sense que el jutjat militar corresponent s’hagués assabentat de la seva mort”. Cinc anys abans. De totes aquestes morts durant la privació de llibertat de moment només queda evidència als arxius.

L’altra jove de 16 anys condemnada fou María Angustias Mateos Fernández. [dades aquí] Se li va imposar una pena de cinc anys de presó el 1973. Va ser jutjada pel delicte de terrorisme junt amb la seva parella Jose Luis Pons Llobet en el mateix consell de guerra que Salvador Puig Antich. Aquell any hi va haver set procediments més. Tant a Mateos com a Pons se’ls va indultar l’any 1977.

Les dones més grans tampoc es lliuraven de ser encausades. A onze majors de 75 anys se les va obrir un procediment [dades aquí] i la més gran va ser Antonia Castán Viu, a qui el 1938 es va condemnar a 30 anys de reclusió quan ja n’havia fet 79 (!) Després li van commutar la pena a 12 anys.

Els cinc procediments judicials militars més llargs van trigar en tancar-se entre 27 i 32 anys [veure dades aquí] Finalment, una curiositat: els noms més comuns de les encausades van ser: Maria, Teresa, Carmen, Dolores i Josefa, en aquest ordre [dades aquí].

L’anàlisi de les dades de totes les dones incloses a la llista de reparació de víctimes del franquisme feta per Innovation and Human Rights  ens ha permès explorar els sumaríssims per primera vegada des d’una perspectiva de gènere.

Llegeix al nostre web què eren els sumaríssims en més detall i esbrina quants d’aquests procediments judicials militars hem incorporat a la nostra base de dades fins ara.

Un jupyter notebook complementa aquesta investigació de Sumaríssims en femení: Les dones represaliades en dades, feta per Innovation and Human Rights, amb codi obert i les dades en cru que hem utilitzat per elaborar aquesta informació.

Amb la col·laboració de Martin Virtel, Professor del Màster en Periodisme BCN_NY, fundador de la consultoria de dades Datenfreunde i col·laborador de dpa-Newslab, la unitat de innovació de la Deutsche Presse Agentur, l’agència de premsa alemanya.

Foto: Milicianes, 1936. Autora: Gerda Taro. Public domain.