Laura Cuesta / Núria Noguera (amb la col·laboració de Guillermo Nasarre)

Avui 21 de juny, per conmemorar el Dia Europeu de la Música, publiquem un article dedicat al projecte El Silencio Roto, d’Elsa Calero-Carramolino. El projecte recull les experiències musicals en recintes de detenció política (presons, hospitals penitenciaris i camps de concentració) durant la dictadura de Francisco Franco. A mode de pàgina web, el projecte recull 73 biografies de persones vinculades a l’àmbit musical que van ser represaliades, 176 fitxes catalogràfiques d’obres que van ser composades a la presó, i un índex topogràfic de 211 centres de retenció on van tenir lloc aquestes pràctiques. De les 73 persones, 56 van ser músics i hem incorporat els seus noms a la base de dades com a tal, al conjunt de dades Músics empresonats durant la dictadura.

La recuperació d’aquestes biografies forma part de la tesi doctoral de l’autora: Prácticas musicales en el ecosistema sonoro penitenciario franquista (1938-1948): propaganda, contrapropaganda y clandestinidad. 

Després de graduar-se en Història i Ciències de la Música, Elsa Calero es va interessar per les relacions entre música i poder al segle XX. La idea del projecte va sorgir pel programa de Televisió Espanyola El coro de la cárcel: “Pensé que si ahora se hace música en las prisiones, quizá en la época de la Guerra Civil y el franquismo, que es la que a mí más me interesaba, también se componía música”, explica l’autora. També va tenir en compte la música dels camps de concentració nazis: “Hace un par de años tuvo lugar la exposición Auschwitz. No hace mucho. No muy lejos  y me hizo reflexionar que en España hace menos y lo tenemos mucho más cerca”. El Silencio Roto és el resultat de molts anys d’investigació i d’un afany de divulgació de la història que, durant anys, s’havia mantingut en silenci.

“Ha sido también mi forma de agradecer a todas las personas que me han contado sus historias y han compartido su vida conmigo. Lo he entendido como un acto de devolverles su vida a ellos”.

Respecte a les fonts utilitzades al projecte, Calero assegura que han estat el seu “cavall de batalla” durant tota la investigació: ha hagut de moure’s entre les oficials i no oficials. Pel que fa a les oficials, la primera font a la que va tenir accés va ser el setmanari Redención, un diari escrit per i per als presos, on apareixien les activitats musicals que es duien a terme a les presons; però també va accedir a l’Archivo de Instituciones Penitenciarias, les memòries de la Dirección General de Prisiones, el Boletín Oficial de la Dirección General de Instituciones i arxius històrics provincials entre d’altres.

El títol del setmanari feia referència al sistema de redempció de penes per treball, que es va mantenir durant tot el règim franquista: un sistema “d’explotació laboral” i de “treball forçat dels presos polítics”, segons l’historiador Javier Rodrigo. A cada reclús-treballador se li obria una llibreta per tal d’anar anotant els treballs que realitzaven i les hores que invertien en cadascun d’ells [Per a més informació: La redención de penas por el trabajo en el ordenamiento jurídico español, per Francisco Bueno Arús]

A nivell de fonts no oficials, la investigació de Calero-Carramolino es basa en els arxius personals de presos, on ha trobat el que es feia de forma clandestina. La investigadora critica que “la memoria oral está muy castigada en España porque se le atribuyen connotaciones muy negativas y no se les da suficiente crédito a los testigos de la Guerra Civil”. A més, explica que durant la tesi, les biografies les va haver de justificar moltíssim degut a que sempre hi havia l’observació de que no eren tant exactes com un document. “Pero los documentos que se redactaban también tenían una intención propagandística”, reflexiona. Calero subratlla també que la memòria oral “ha sobrevivido bastante bien” doncs, tot i que s’ha perdut molta música d’aquest període, s’ha conservat el text de moltes obres.

Metodològicament, el projecte s’ha anat configurant mitjançant dos eixos, un cronològic i un altre centrat en el tipus de música composada pels presos. En quan a la cronologia, Calero mostra la seva intenció inicial de tractar tot el període de la dictadura franquista: “Tuve que hacer un primer corte en el año 63 pensando en el Tribunal de Orden Público, con el que cambiaron muchas cosas en los modos de sentencia y en la propia forma de percibir lo que era el sistema de redención de penas” [Veure Massacre d’Atocha: 44 anys després]. Després d’aquest primer tall, Calero va haver de tornar a reduir el temps del projecte, quedant-se finalment amb els 10 anys entre 1938 i 1948.

El projecte divideix, els deu anys estudiats en dos períodes: 1938-1943 i 1944-1948. Aquesta divisió es justifica per les circumstàncies contextuals del període històric. Al 1937, explica l’autora, apareix el Decreto 281 per a la redempció de penes pel treball i en 1938 ja trobem les primeres evidències de que hi ha música a les presons. Per altra banda, al 1944 apareix el Codi Penal, el que suposa una primera regulació de tot el que s’havia fet els anys anteriors.

“Tanto de la parte oficial como de la parte no oficial, ya había orquestas, ya se cantaban himnos. Los propios presos empiezan a componer contrahimnos como un síntoma de protesta y preservación de su identidad (…) En 1948 aparece el Reglamento Interno de los Servicios de Prisiones y ahí se vuelve a recoger, con algunas modificaciones, lo que era la vida penitenciaria. Y por eso también yo cierro la tesis ahí”.

En quan a l’eix centrat en el tipus de música, Calero ha dividit les obres i biografies recollides a oficials i no oficials. La part oficial recull tot allò que proposava l’Estat a nivell propagandístic:

“La música respondía a un afán de castigo, pero también a un afán de reeducación, es decir, querían reeducar a los presos para convertirlos en ciudadanos de bien para el nuevo Estado”.

Aquesta forma de comprendre la reeducació s’emmarca dins del règim d’autocràcia de la dictadura, moment en el que Espanya havia d’auto-proveir-se d’allò que tenia dins de les seves fronteres, també dels ciutadans i la massa intelectual. En aquest context trobem el cas paradigmàtic d’Agapito Marazuela (1891-1983), folklorista i musicòleg espanyol, que després de passar sis anys a la presó va ser reconegut com a Premi Nacional de Música pel règim.

“Pasan de ser represaliados a ganar premios porque el franquismo consideraba que habían redimido su condena”, explica Calero. Es configurava, doncs, com una forma d’expropiar l’obra dels autors: “La obra por la que te condenamos ahora merece este premio y tú ya quedas marcado como de nuestro lado. Te hemos resignificado, con lo cual también has quedado aislado si es que tenías algún círculo subversivo”, afegeix l’autora.

Per altra banda, trobem la música no oficial, que Calero ha dividit en allò subversiu i allò clandestí. Allò subversiu fa referència les peces que els presos composaven a mode de protesta directa contra la situació que vivien:

“Esto se ve muy bien en los himnos políticos que les obligaban a cantar desde el régimen. Modificaban las letras y, por ejemplo, en el Cara Sol cantaban Cara al suelo con la camisa caqui”. 

A més de la modificació de lletres, dins d’allò subversiu trobem també un repertori ampli de cançons protesta, on els presos es queixaven de les condicions de vida de la presó, la fam, la falta d’higiene, el fred o la soledat. Pel que fa a la música clandestina, aquesta fa referència a les obres que els presos composaven per elevar, d’alguna forma, el seu jo creatiu.

“Es el arte por el arte, sin ninguna intención política ni propagandística. Son piezas que están hechas de espaldas al Estado pero que a ellos les cohesiona como comunidad”.

Gran part de la música que es va composar a les presons durant el període analitzat, es va crear amb la finalitat de ser interpretada i cantada al moment. Així, la oralitat i la brevetat eren elements indispensables: “Cuanto más corto mejor, porque facilitaba la memoria oral y se ahorraba papel. Se lo iban cantando unos a otros y esto facilitaba el aprendizaje”, ressenya l’autora.

També trobem autors d’obres majors, com és el cas d’Eduardo Rincón García (1924-), que va començar la seva formació musical a la presó.

“Compuso varios cuartetos y alguna sinfonía, alguna canción para piano también. El interés estaba en el acto de escribir en sí, entendido también como una fórmula de estudio propia para el autor”.

Aquesta forma d’entrenar el “múscul musical”, com ho denomina Calero, és més comuna en aquells presos que eren músics abans d’entrar a presó: “Encontramos el caso de Tomàs Gil i Membrado (1915-2014), que según contaba lo escribía todo de memoria como una forma de ejercitar sus conocimientos musicales”.

Pel que fa a la forma de crear i escriure les obres, cal ressenyar que als presos no se’ls proporcionava paper ni tan sols per escriure a les famílies.

“La música, en tanto que es un lenguaje codificado, les daba muchos problemas porque si desde la cárcel descubrían una partitura, pensaban que estaban mandado un mensaje encriptado”. 

D’aquesta manera, els presos podien composar les peces en trossos de paper que aconseguien en el seu dia a dia, com l’envoltori del menjar, el paper higiènic o el revers del paper de fumar. L’autora també destaca que això succeïa a les presons d’homes, mentre que a les de dones predominaven les peces orals.

“La tasa de analfabetismo en las mujeres era mayor, con lo cual no tiene sentido que hablemos de escribir letras o partituras porque no las van a saber interpretar. Ellas se movían por memoria oral, creaban de forma oral, transmitían de forma oral. Así que a medida que han ido muriendo todos esos relatos se han ido perdiendo porque no se ha llegado a tiempo a registrarlos”. 

Per altra banda, assenyala que a les preses se’ls hi afegia el “componente de sexualización de la pena”, és a dir, no se’ls hi proveïa d’assumptes higiènics, així que el paper que tenien el necessitaven pels seus nadons o la menstruació. Tot i això, si ens fixem en les dades, l’activitat musical dels homes i la de les dones és parella, tot i que hi havia menys preses.

“Los hombres firmaban sus piezas mucho más que las mujeres, ellas firmaban más como colectivo en pro de esa memoria oral. Al final de la música que componían cada una añadía una frase” 

Calero subratlla que van fer molt repertori polític perquè estaven molt familiaritzades amb la cançó popular, sobre tot amb la copla, cuplé, cançó espanyola i variants. “A la hora de responder con mensajes políticos no les era  complicado construir sus propias canciones imitando sus estilos pues simplemente cambiando la letra”. 

Elsa Calero analitza la dificultat d’accedir als arxius a l’Estat, “si comparamos con otros países, en algunos casos me ha sido más fácil consultar documentación fuera que dentro”, explica la investigadora. També destaca que la la llei de protecció de dades i les interpretacions que es fan sobre la norma han interferit en la seva investigació “por parte de las instituciones”. A més, destaca que no ha pogut identificar a moltes persones per no poder accedir a la documentació: no podia saber l’any de la defunció sense consultar els arxius. “En la web aparecen 73 personas: son las que he podido identificar medianamente bien; encontrar, encontré muchos más”, recalca l’autora. 

“El problema es que en España somos muy acomodaticios, en la obra Ay Carmela hay una frase de Carmela que dice: los españoles cuando tenéis el estómago lleno os olvidáis de todo lo demás.” També assenyala que l’altre gran problema és el dispendi econòmic que suposa sol·licitar documentació d’arxiu a tot l’Estat. Això suposa descartar arxius i potser d’allò de què prescindeixes podries treure informació important per a la investigació.

“Es muy caro obtener documentación en fotocopias o digitalizada de los archivos; yo me he gastado miles de euros durante mi investigación”. 

Elsa Calero-Carramolino ha creat una llista de reproducció de música de El Silencio Roto a Spotify i podeu escoltar-la aquí:

Traducció: Carlos Terraga

Mantenim una base de dades amb 1,4 milions de registres de la Guerra Civil i el franquisme. Subscriu-te al nostre butlletí de notícies aquí i considera la possibilitat de fer una donació aquí. Gràcies!

FOTO: Reclusos a la presó de Porlier. Madrid. Entrega d’una biblioteca i celebració del dia de la Virgen de las Mercedes data entre 1936 i 1939/ Biblioteca Digital Hispánica